Existeix el no-res? Podem pensar el no-res? Quan pensem en el no-res, no estem ja, de fet, pensant en alguna cosa?

Pensem, per exemple, en una cadira que es troba dins d’una habitació.

Ara, provem a pensar en la mateixa habitació, però sense aquesta cadira.

Com treiem la cadira de l’habitació? No hem de pensar, primer, en la cadira, i després excluir-la, fer-la fora?

Henri Bergson (1859-1941) afirma que el no-res és una pseudoidea, és a dir, un terme sense significat. No podem pensar un cosa sense atribuir-li una certa realitat, una certa existència.

Des d’aquest punt de vista, pensar en una cadira que no existeix significarà:

1. Pensar en la cadira (i, per tant, pensar en una cadira existent).

2. Afegir-li la idea d’una exclusió, fer-la fora de la realitat. Consisteix en desplaçar la cadira que existeix en aquesta realitat cap a una altra realitat, cap el no-res.

Bergson dirà que aquest segons pas és inútil, que no té sentit. Si per tal de pensar un objecte que no existeix, ens cal, necessàriament, pensar aquest objecte, què importa que després el desplacem i neguem la seva existència, si ens és impossible no pensar-lo?

Paraula de Bergson:

“[…] la idea del no-res absoluta, entesa en el sentit d’una anul·lació de tot, és una idea destructiva de si mateixa, una pseudoidea, una simple paraula. Si suprimir una cosa consisteix a reemplaçar-la per una altra; si no és possible pensar l’absència d’una cosa sinó per la representació més o menys explícita de la presència d’alguna altra cosa; en fi, si anul·lació significa en primer lloc substitució, la idea d’una «anul·lació de tot» és tan absurda com la d’un cercle quadrat […].”

“[…] La idea de l’objecte A què se suposa existent no és més que la representació pura i simple de l’objecte A, perquè no es pot representar un objecte sense atribuir-li, per això mateix, una certa realitat. Entre pensar un objecte i pensar-ho existent, no hi ha absolutament cap diferència: Kant ha posat a plena llum aquest punt en la seva crítica de l’argumentació ontològica. Des de llavors, què és pensar l’objecte A com inexistent? Representar-se’l inexistent no pot consistir a retirar de la idea de l’objecte A la idea de l’atribut «existència», ja que, un cop més, la representació de l’existència de l’objecte és inseparable de la representació de l’objecte i forma una unitat amb ella. Representar-se l’objecte A com inexistent, no pot consistir més que a afegir quelcom a la idea d’aquest objecte: s’afegeix a ella, en efecte, la idea d’una exclusió d’aquest objecte particular per la realitat actual en general. Pensar l’objecte A com inexistent és pensar l’objecte primer, i, per consegüent, pensar-ho com existent; és, tot seguit, pensar que una altra realitat, amb la qual és incompatible, el suplanta. Ara bé: és inútil que ens representem explícitament aquesta última realitat; no tenim per què ocupar-nos del que ella és; tenim prou amb saber que desplaça l’objecte A, que és l’únic que ens interessa […].”

“[…] En altres termes, i per estranya que pugui semblar la nostra afirmació, hi ha més, i no menys, en la idea d’un objecte concebut com «inexistent» que en la idea d’aquest mateix objecte concebut com «existent», perquè la idea de l’objecte «inexistent» és necessàriament la idea de l’objecte «existent» i, a més a més, la representació d’una exclusió d’aquest objecte per la realitat actual presa en bloc […].”

Heràclit d’Efes (540-480 aC) i Parmènides d’Elea (510-470 aC) són dos filòsofs presocràtics molt interessats per qüestions relacionades amb l’ésser i la realitat (metafísica).

Heràclit pensava que tota la realitat prové del foc, una mena d’energia guiada per una raó (logos) que origina tot el que coneixem. Creu que els elements contraris (home/dona, ric/pobre, fred/calent…) lluiten entre sí, i que aquesta lluita o discòrdia és justa, perquè mentre hi ha guerra d’elements cap d’ells aconsegueix imposar-se a l’altre.

Heràclit parla del perpetu fluir de les coses: significa que tot es troba en permanent canvi, en perpètua transformació; tot és esdevenir. Les persones passem de nadons a infants, d’infants a joves, de joves a adults, d’adults a vells; les llavors es converteixen en arbres; la nit segueix al dia… “Ningú no es pot banyar dues vegades en el mateix riu”, diu la famosa sentència d’Heràclit.

Parmènides no comparteix el punt de vista d’Heràclit. De fet, nega el canvi, i afirma que la realitat és radicalment immutable. Només existeix una cosa: l’Ésser. Tot és Ésser. Els sentits ens enganyen, ens fan creure que les coses canvien, però en realitat només hi ha permanència. No som sempre, en essència, la mateixa persona? Sóc o no sóc el mateix, malgrat que avui sigui jove, ahir infant i demà adult? Els sentits ens diuen una cosa i la raó una altra. Què fem? Segons Parmènides, cal que ens fiem de la raó: res no canvia.

 Diu l’autor categòricament: “L’ésser és i el no-ésser no és”. L’ésser existeix, i el no ésser (el no-res) no existeix. De fet, Parmènides creu que el no-res ni existeix ni es pot pensar. Canviar seria passar d’una cosa que és a una altra cosa que encara no és, o bé passar d’una cosa que no és a una cosa que és.

Un nadó és nadó, però encara no és infant, l’infant “no és”; si allò que no és no existeix, com es pot passar a ser una cosa que ni existeix ni es pot pensar?

Per una altra banda, l’infant és infant, però no és nadó; en el cas d’un infant, el nadó “no és”; llavors, l’infant no pot venir del nadó, perquè el nadó ni és ni existeix, i l’ésser no pot venir del no-ésser.

És per aquest motiu que Parmènides nega el canvi. Racionalment, considera que el canvi no es pot entendre. És pura il·lusió dels sentits.

A favor de la filosofía

 EL PAÍS 02/09/2008  

Sin duda hoy la filosofía no es la chica más guapa de la clase ni tampoco la más popular. Pierde horas en los planes de estudio y para colmo se la empareja en algunos cursos con Ciudadanía, lo cual es el mejor modo de fastidiar por igual ambas materias. Yo creo que uno de los problemas principales del estudio de la filosofía es lograr entender de qué va o, mejor, cogerle la gracia: como los chistes. No es tan fácil. Isaiah Berlin empezó su vida académica como filósofo (era uno de los discípulos predilectos de Wittgenstein) pero luego dejó este primer amor para dedicarse a la historia de las ideas; cuando se le preguntó por las razones de tal cambio, repuso: “Es que quiero estudiar algo de lo que al final pueda saber más que al principio”. En efecto, la filosofía trata de cuestiones no instrumentales —como las que se plantea la ciencia— y que por tanto nunca pueden ser definitivamente solventadas: sus respuestas ayudan a convivir con las preguntas, pero nunca las cancelan. De ahí que quienes aconsejan con impaciencia a los filósofos acogerse a la psicología evolutiva o a las neurociencias sencillamente no entienden el chiste ni ven la gracia al asunto. Como bien indica Giacomo Marramao en Kairós (editorial Gedisa), “las interrogaciones filosóficas se sirven de la experiencia y no del experimento, y por ello sólo pueden utilizarse en los símbolos, metáforas, palabras clave con las cuales intentamos conocer la realidad en que vivimos”.Quizá la mejor caracterización de la inquietud filosófica es señalar que se ocupa de “las interrogaciones que a todos nos conciernen”, no en cuanto preocupados por tal o cual sector del conocimiento, sino en lo que toca a nuestro común oficio de vivir como humanos. Éste es el planteamiento básico sustentado por Víctor Gómez Pin en su Filosofía (Gran Austral, editorial Espasa Calpe), una introducción general a la materia que puede resultar ardua para quien apetezca simplificaciones de manual pero que resulta provechosa a cuantos crean que lo importante siempre resulta también exigente. Gómez Pin no rehúye partir de los avances de la matemática y otras ciencias, pero busca sin cesar establecer ese nivel común a la inquietud humana general que es propiamente filosófico. Porque no debe olvidarse —como bien dice Odo Marquard— que el filósofo no es un experto, sino quien dobla al experto: el especialista para escenas de peligro.Otro camino de acercarse al chiste filosófico pasa a través de la vida y obra de algunos grandes pensadores. Las ediciones Marbot, que han iniciado recientemente con acierto y buen gusto su andadura, proponen dos libros excelentes a tal propósito. Cada uno de ellos está centrado en un filósofo, desde enfoques muy distintos aunque ambos bien logrados. El Séneca, de Paul Veyne, historiador del mundo clásico que estuvo muy vinculado intelectualmente a Michel Foucault, es un estudio magistral de la vida, obra y época del pensador nacido en la Córdoba primitiva. Nos narra la trayectoria humanísima y por tanto a veces contradictoria de un indagador preocupado con esa gran molestia intelectual y práctica: la dificultad de habitar el mundo sabiéndose mortal. En los días de Séneca, ser filósofo no era escribir tratados de filosofía ni mucho menos dar cursos de esa materia, sino vivir de un modo determinado: con deliberación y conciencia, luchando contra la rutina mimética que todo lo arrastra y nada se pregunta. Por otra parte, el Spinoza, de Alain, prescinde de la parafernalia historicista y de la mirada externa de comentador: resume en un inigualable prontuario lo esencial del pensamiento del valiente sabio judío como si fuera él mismo quien hablase sin intermediarios ni distancia académica. Durante muchos años, el libro de Alain ha constituido la base de gran parte de mis cursos y también —ayer como hoy— del pensamiento que me ayuda a vivir. Por suerte, la filosofía es una tradición de la que no debemos renunciar a nada: pero si debo quedarme con un solo compañero filosófico, que me dejen con Spinoza.La filosofía nace con la democracia y representa en el terreno intelectual lo mismo que ella en el político: la autonomía del individuo pensante frente a las veneraciones inapelables establecidas. Quienes por razones espuriamente funcionales tratan de disminuir hoy su peso en la enseñanza, pretenden sin duda también la sumisión al poder incuestionado y no la mera eficacia laboral.

FERNANDO SAVATER  

Aquest és el títol del bloc. M’agrada la idea d’entendre el fet de pensar com un risc, com una temptació en la qual ens convé caure si volem ser persones més lliures, més autònomes i més preparades.

A classe hem parlat del coneixement mític, aquell pensament prefilosòfic que explicava la realitat, no d’una manera racional i crítica, sinó a través de personatges fantàstics, d’històries impossibles on els déus, capriciosos, despreocupats i amb una vida més turbulenta que la de la família Darling, jugaven, s’estimaven i s’odiaven en un Olimp inaccessible i etern.

L’aparició de la filosofia va significar un canvi de perspectiva, la superació d’una etapa plena de supersticions; l’ésser humà es va fer gran i va començar a pensar per si mateix, i això és el que sempre haurem d’agrair a aquells primers pensadors de Milet.  

Ara, tantíssims anys després, ja no creiem en cap Olimp, però… continuen existint déus?

Aquí comença l’aventura d’aquest bloc!