Hola a tothom!

Aquí teniu un guió per fer-vos més fàcil estudiar per l’examen de recuperació. Ànim!

RECUPERACIÓ FILOSOFIA

GUIÓ 

Tema 1. El saber filosòfic 

• Què és la filosofia?
• Què és el pas del mite al logos?
• Característiques del saber filosòfic.
• Branques de la filosofia.

Tema 2. Els problemes de la filosofia 

• L’ésser i el no-res.
• El sentit de l’existència.
• La mort (humana).
• La transcendència: panteisme, teisme i deisme.
• L’existència del mal en el món.

Tema 3. Dimensió biològica, cultural i social de l’ésser humà 

• Teories preevolucionistes i evolucionistes.
• Procés d’hominització/Procés d’humanització.
• Cultura i diversitat cultural.
• El procés de socialització i els agents socialitzadors

Tema 4. Concepcions filosòfiques de l’ésser humà 

• Plató: cos i ànima, teoria de la reminiscència.
• Aristòtil: hilemorfisme.
• Descartes: les substàncies.
• Freud: allò, jo i superjo.
• Sartre: angoixa i mala fe.

Tema 5. Filosofia moral i ètica 

• Moral i ètica: definicions.
• La consciència moral: característiques.
• Teories ètiques.

Aquest blog no té per què ser,  exclusivament, un blog de filosofia. “No es pot ser sublim sense interrupció”, va dir Baudelaire. Deixem una estona les idees filosòfiques i baixem al regne dels vius. Aquí teniu un parell de recomanacions:

1. INSURRECCIÓN (música)

Hi havia una vegada un grup que es deia El último de la fila; abans, aquest mateix grup era conegut com Los burros, i més abans encara, com Los rápidos. El último de la fila es va dissoldre i els seus components, Manolo García i Quimi Portet, van continuar per separat les seves carreres; alguns pensen (pensem) que res ha tornat a ser igual.

Per a qui subscriu, El último de la fila ha escrit les lletres més poètiques i perfectes de la música en castellà: Querida milagros, Aviones plateados, El loco de la calle, Los ángeles no tienen hélices, No me acostumbro, Sara, Dios de la lluvia, Cuando el mar te tenga, Sin llaves, Lápiz y tinta… I quina és la millor cançó? A qui estimes més, al pare o a la mare? Pregunta difícil, però probablement jo triaria Insurrección: es poden dir més coses (i millor) en dos minuts de cançó? Segurament no. Aquí teniu el videoclip. Tingueu en compte que han passat 18 anys, així que sigueu indulgents amb l’estètica.

2. EL GUARDIÁN ENTRE EL CENTENO (literatura)

Publicada l’any 1951, The Catcher in the Rye de Salinger és una obra mestra. La història és molt simple: un adolescent, Holden Caulfield, cansat de l’ambient, de les normes i dels companys de l’internat on viu, torna a casa. El que nosaltres llegim és el relat en primera persona d’aquest noi, les seves reflexions i les seves peripècies per la ciutat de Nova York. I quin és el secret d’aquesta gran novel·la? La veu del personatge, el que transmet Salinger per boca de Holden Caulfield: tendresa, geni, escepticisme, supèrbia i moltes coses més.

No és convenient imposar res a ningú, i menys una lectura, però als que hem gaudit tant amb aquest llibre ens invaeix un sentiment de desolació, de tristesa, de pèrdua, quan veiem que els joves passen de llarg davant d’una meravella tan asequible. És literatura de la bona, és caça major, feu-vos amb la novel·la i dispareu a matar.

Hola a tothom!

Aquí teniu una sèrie de cites relacionades amb el problema de la transcendència. Recordeu que allò transcendent és el que hem anomenat Absolut, i que l’Absolut, històricament, s’ha identificat amb Déu.

L’Absolut (o Déu) té una funció primordial: la de donar sentit a l’existència. Quan l’ésser humà no ha estat capaç de trobar aquest sentit dins dels límits terrenals, mundans, humans, s’ha vist obligat a cercar en un altre lloc, i ha acabat decidint que el sentit ha d’estar fora, en una altra dimensió.

La solució és òptima: nosaltres, pobres mortals, no sabem resoldre el misteri de l’existència; algú superior a nosaltres, més poderós que nosaltres, ens farà la feina. 

Deleguem la feina en un altre. Però aquesta delegació de competències es basa en una confiança cega, perquè no podem demanar-li comptes, no hi ha manera humana d’exigir-li resultats. La solució de l’enigma, en tot cas, ha d’esperar…tota una vida! I és que, recordeu, és més fàcil creure que pensar, i per aquest motiu abunden més els creients que els pensadors.

En aquestes cites trobareu diferents posicions davant l’existència o la inexistència de Déu (panteisme, teisme, deisme, ateisme, agnosticisme, indiferentisme). Proveu a identificar cada reflexió amb una d’aquestes posicions!

“Si Déu em fes un senyal, com obrir-me un bon compte corrent en un banc suís!”

“No crec en una vida més enllà, però, per si de cas, m’he canviat de roba interior”.

“Tot allò que existeix és part de Déu, i Déu es troba en tot allò que existeix”

 “La idea de Déu, en tant que significa un ésser infinitament intel·ligent, savi i bo, sorgeix quan reflexionem sobre les operacions de la nostra pròpia ment, i al augmentar indefinidament aquelles qualitats de bondat i saviesa”

“L’home troba Déu darrera de cada porta que la ciència aconsegueix obrir”

“Déu ens estima com si al món no hi hagués ningú més”.

 “La nostra fe és supraracional, i no pot ser demostrada amb arguments necessaris de la raó; però perquè és vertadera i, per tant, no és antiracional, tampoc no pot ser de cap manera refutada mitjançant arguments necessaris de la raó”.

“Déu ha mort”.

Com que detecto certes dificultats per a entendre les meditacions, aquí teniu un resum del més important de la primera:

a) Descartes constata que certes opinions són falses: El punt de partida és el dubte. Descartes pren la decisió de desfer-se de les seves opinions i de cercar fonaments sòlids per a les ciències. Quin mètode cal seguir?

• Cal criticar els fonaments de les pròpies opinions: és un dubte metòdic, perquè és el punt de partida del seu mètode per arribar a l’autèntic coneixement.

• Quins són els fonaments de les opinions errònies? Els sentits. Com que els sentits corporals són de vegades enganyadors, pren la decisió de dubtar de totes les informacions que en provenen (dubte hiperbòlic).

b) Descartes dubta de l’existència dels objectes sensibles:

Argument de la bogeria: Descartes el rebutja: Y ¿cómo negar que estas manos y este cuerpo sean míos, si no es poniéndome a la altura de esos insensatos, cuyo cerebro está tan turbio y ofuscado por los negros vapores de la bilis, que aseguran constantemente ser reyes siendo muy pobres, ir vestidos de oro y púrpura estando desnudos, o que se imaginan ser cacharros o tener el cuerpo de vidrio? Mas los tales son locos, y yo no lo sería menos si me rigiera por su ejemplo. 

Argument del somni: com distingir el somni de la vigília?: […] veo de un modo tan manifiesto que no hay indicios concluyentes ni señales que basten a distinguir con claridad el sueño de la vigilia […]. Descartes diu que els nostres somnis són còpies de coses reals, i que la imaginació inventa éssers inexistents a partir de la composició d’elements simples que existeixen. Però reconeix que tot i que algunes coses generals (cos, ulls, caps, mans…) puguin ser imaginades, n’hi han unes altres més simples i universals que són vertaderes i existents: els objectes de la matemàtica: De ese género es la naturaleza corpórea en general, y su extensión, así como la figura de las cosas extensas, su cantidad o magnitud, su número, y también el lugar en que están, el tiempo que mide su duración y otras por el estilo. […]Pues, duerma yo o esté despierto, dos más tres serán siempre cinco, y el cuadrado no tendrá más de cuatro lados; no pareciendo posible que verdades tan patentes puedan ser sospechosas de falsedad o incertidumbre alguna[…] Per tant: és possible dubtar d’algunes ciències (la física, l’astronomia, la medicina), però no de les matemàtiques. L’argument del somni no funciona amb les essències matemàtiques. 

c) Argument del déu enganyador: 

Pot déu enganyar-me? Això contradiu la bondat divina, i, per tant, aquest argument no és prou convincent. Però encara que déu no m’enganyi sempre, és evident que ha permès que jo m’enganyi algunes vegades: Es posible que Dios no haya querido que yo sea burlado así, pues se dice de Él que es la suprema bondad. Con todo, si el crearme de tal modo que yo siempre me engañase repugnaría a su bondad, también parecería del todo contrario a esa bondad el que permita que me engañe alguna vez, y esto último lo ha permitido, sin duda. 

d) Argument del geni maligne: 

Com que déu, per la seva bondat, no em pot enganyar, Descartes proposa l’existència d’un geni maligne enganyador: 

Así pues, supondré que hay, no un verdadero Dios —que es fuente suprema de verdad—, sino cierto genio maligno, no menos artero y engañador que poderoso, el cual ha usado de toda su industria para engañarme. 

Si Descartes va començar la seva primera meditació amb el dubte metòdic (posava en dubte allò que coneixem a través dels sentits), la finalitza amb el dubte hiperbòlic (posa en dubte qualsevol tipus de coneixement).

Reflexioneu sobre aquestes qüestions: 

• Descartes dubta de les seves opinions, pensa que allò que creia vertader, en realitat no ho és. No és  semblant a l’actitud de Neo? Programador de dia, hacker de nit. Què busca Neo al seu ordinador? Què sospita?

• La realitat, la veritat, s’amaga; no és el que coneixem a través dels sentits. Què és Matrix? Realitat o ficció?

• Qui o què representa el paper de geni maligne a Matrix? 

Aquí podeu llegir les Meditacions Metafísiques, en versió castellana.

També us deixo uns quants aforismes d’aquest il·lustre pensador:

 “Es prudente no fiarse por entero de quienes nos han engañado una vez”.

“Vivir sin filosofar es, propiamente, tener los ojos cerrados, sin tratar de abrirlos jamás”.

“No hay nada repartido de modo más equitativo que la razón: todo el mundo está convencido de tener suficiente”.

“Las almas más grandes son tan capaces de los mayores vicios como de las mayores virtudes”.

“La razón o el juicio es la única cosa que nos hace hombres y nos distingue de los animales”.

“La filosofía es la que nos distingue de los salvajes y bárbaros; las naciones son tanto más civilizadas y cultas cuanto mejor filosofan sus hombres”.

“Pienso, luego existo”.

Estem treballant els grans problemes de la filosofia, i un d’ells està relacionat amb el dolor vital, aquell dolor que no és localitzable (no em fa mal res, ni el cap, ni la panxa, ni el queixal…), aquell dolor que alguns pensadors (Kierkegaard, Heidegger, Sartre…) consideren consubstancial a la nostra existència.

Un dels autors que millor representen aquesta concepció de la vida és Arthur Schopenhauer: “A los diecinueve años… se apoderó de mí la miseria de la vida como le sucediera al Buda en su juventud cuando contempló la enfermedad, la vejez, el dolor y la muerte… concluí que el mundo no podía ser obra de un dios benévolo, sino obra de un diablo que había traído las criaturas al mundo para solazarse con sus padecimientos“.

Misògin, misàntrop, melòman, egoista, avar, desconfiat i solitari, molt preocupat per la sexualitat i excepcionalment culte, la seva filosofia ha tingut una enorme repercussió al llarg del segle XX.

Entenia que la vida era un assumpte tràgic (“La vida es una empresa desdichada. He decidido emplearla intentando comprenderla“), i que la història no amagava cap progrés ni cap racionalitat; tot era producte d’un atzar cec i desditxat.

Com podem fugir d’aquest caos fraudulent? Segons Schopenhauer, o bé través de l’art (estat estètic), o bé a través de l’ascetisme (estat ètic).

L’experiència estètica (sobretot la música, que “podria subsistir, d’alguna manera, encara que el món no existís; cosa que no es pot dir de les altres arts”), i la negació de la voluntat de viure, origen de tot mal, són, segons l’autor, els mitjans de què disposem per alliberar-nos d’aquesta vida tediosa i absurda.

El món és negació i la voluntat és afirmació. Com solucionar aquesta disjuntiva? Schopenhauer, que considerava que la voluntat era la causa de la nostra permanent insatisfacció, del nostre dolor crònic (mai obtenim allò que desitgem i, en tot cas, darrera d’un desig satisfet, s’oculten milers de desitjos que no podrem satisfer), proposa negar-la, anul·lar-la. D’aquesta manera, sense la voluntat de viure, una vegada ofegats tots els desitjos, ens igualem amb el món: ja ni el món ni nosaltres som res.

Aquí us deixo una recreació del mite força interessant.

Després d’haver llegit l’article anterior, dedicat a Bergson i el no-res, ara arriba el vostre torn: què en penseu vosaltres? creieu que existeix el no-res? podem pensar el no-res, o pensar el no-res ja és pensar alguna cosa? És el no-res un espai buit, o hi ha quelcom (colors, objectes…) en aquest espai?

Deseu les vostres opinions.

Procureu raonar els vostres comentaris.

Ànim!