Heràclit d’Efes (540-480 aC) i Parmènides d’Elea (510-470 aC) són dos filòsofs presocràtics molt interessats per qüestions relacionades amb l’ésser i la realitat (metafísica).
Heràclit pensava que tota la realitat prové del foc, una mena d’energia gui
ada per una raó (logos) que origina tot el que coneixem. Creu que els elements contraris (home/dona, ric/pobre, fred/calent…) lluiten entre sí, i que aquesta lluita o discòrdia és justa, perquè mentre hi ha guerra d’elements cap d’ells aconsegueix imposar-se a l’altre.
Heràclit parla del perpetu fluir de les coses: significa que tot es troba en permanent canvi, en perpètua transformació; tot és esdevenir. Les persones passem de nadons a infants, d’infants a joves, de joves a adults, d’adults a vells; les llavors es converteixen en arbres; la nit segueix al dia… “Ningú no es pot banyar dues vegades en el mateix riu”, diu la famosa sentència d’Heràclit.
Parmènides no comparteix el punt de vista d’Heràclit. De fet, nega el canvi, i afirma que la realitat és radicalment immutable. Només existeix una cosa: l’Ésser. Tot és Ésser. Els sentits ens enganyen, ens fan creure que les coses canvien, però en realitat només hi ha permanència. No som sempre, en essència, la mateixa persona? Sóc o no sóc el mateix, malgrat que avui sigui jove, ahir infant i demà adult? Els sentits ens diuen una cosa i la raó una altra. Què fem? Segons Parmènides, cal que ens fiem de la raó: res no canvia.
Diu l’autor categòricament: “L’ésser és i el no-ésser no és”. L’ésser existeix, i el no ésser (el no-res) no existeix. De fet, Parmènides creu que el no-res ni existeix ni es pot pensar. Canviar seria passar d’una cosa que és a una altra cosa que encara no és, o bé passar d’una cosa que no és a una cosa que és.
Un nadó és nadó, però encara no és infant, l’infant “no és”; si allò que no és no existeix, com es pot passar a ser una cosa que ni existeix ni es pot pensar?
Per una altra banda, l’infant és infant, però no és nadó; en el cas d’un infant, el nadó “no és”; llavors, l’infant no pot venir del nadó, perquè el nadó ni és ni existeix, i l’ésser no pot venir del no-ésser.
És per aquest motiu que Parmènides nega el canvi. Racionalment, considera que el canvi no es pot entendre. És pura il·lusió dels sentits.
Però quan som adults el record ens fa voler ser infants…
Aviam , nosaltres sóm els mateixos sempre[jo em dic Andrea Llavero i sempre em dire així no li donaran al meu nom a una altre persona( a un altre cos)] som un cos i aquest cos amb el pas del temps va tenin transformacions.
I evidentmet que si qu em sigut nadons encara que ara ja no ho som vol dir que si que em existit com a nadons encara que ja no.
Osigui que estic en discodia no sabriam amb quina postura estar si amb Heràclit(potser em decanto més per aquest) o per Parmènides.
Uff.. la filosofia i els filosofs són molt complexes eh,, ens fan pensar en coses que ni ens imaginem que es pugui pensar i els atribueixen noms.