Estem treballant els grans problemes de la filosofia, i un d’ells està relacionat amb el dolor vital, aquell dolor que no és localitzable (no em fa mal res, ni el cap, ni la panxa, ni el queixal…), aquell dolor que alguns pensadors (Kierkegaard, Heidegger, Sartre…) consideren consubstancial a la nostra existència.
Un dels autors que millor representen aquesta concepció de la vida és Arthur Schopenhauer: “A los diecinueve años… se apoderó de mí la miseria de la vida como le sucediera al Buda en su juventud cuando contempló la enfermedad, la vejez, el dolor y la muerte… concluí que el mundo no podía ser obra de un dios benévolo, sino obra de un diablo que había traído las criaturas al mundo para solazarse con sus padecimientos“.
Misògin, misàntrop, melòman, egoista, avar, desconfiat i solitari, molt preocupat per la sexualitat i excepcionalment culte, la seva filosofia ha tingut una enorme repercussió 
al llarg del segle XX.
Entenia que la vida era un assumpte tràgic (“La vida es una empresa desdichada. He decidido emplearla intentando comprenderla“), i que la història no amagava cap progrés ni cap racionalitat; tot era producte d’un atzar cec i desditxat.
Com podem fugir d’aquest caos fraudulent? Segons Schopenhauer, o bé través de l’art (estat estètic), o bé a través de l’ascetisme (estat ètic).
L’experiència estètica (sobretot la música, que “podria subsistir, d’alguna manera, encara que el món no existís; cosa que no es pot dir de les altres arts”), i la negació de la voluntat de viure, origen de tot mal, són, segons l’autor, els mitjans de què disposem per alliberar-nos d’aquesta vida tediosa i absurda.
El món és negació i la voluntat és afirmació. Com solucionar aquesta disjuntiva? Schopenhauer, que considerava que la voluntat era la causa de la nostra permanent insatisfacció, del nostre dolor crònic (mai obtenim allò que desitgem i, en tot cas, darrera d’un desig satisfet, s’oculten milers de desitjos que no podrem satisfer), proposa negar-la, anul·lar-la. D’aquesta manera, sense la voluntat de viure, una vegada ofegats tots els desitjos, ens igualem amb el món: ja ni el món ni nosaltres som res.
Si la vida ha estat creada per un diable i un dels turments que sempre haurem de suportar és el sofriment, el caos fraudulent, per què intentar fugir d’ell? Si és una condició humana, inseparable de nosatres, potser la millor idea sigui cambiar l’efecte que ens proboca, aprendre que sempre hi serà i aprendre a treu-re’n forces d’ella. El pensament d’Schopenhauer és en part una radicalització del budisme, de trobar la pau a cambi d’anular el desitj. En cambi, ell veu que sense el desitj l’home no és res. Però vivim a partir de desitjar fer una passa, per després dessitjar fer un altre i fer camí. En el moment que et negues a avançar, el recorregut s’acava
Investigant una mica qui era Schopenhauer, he trobat que va ser el primer filòsof occidental que va posar en contacte els pensaments de la seva època amb els d’Orient. També hi deia que possiblement per aquesta raó, va escriure nombrossos passatges defensant els drets dels animals.
Un d’aquests passatges que més m’ha cridat l’atenció ha sigut el següent: “La compasión hacia los animales está tan estrechamente ligada a la bondad de carácter que se puede afirmar con seguridad que quien es cruel con los animales no puede ser una buena persona.”
Ara sóc jo la que em plantejo una pregunta.. tinc un amic que és veterinari, vol dir això que ell és, de veritat una bona persona?
PUNT DE VISTA DE L’ART
La descripció pessimista que Schopenhauer fa del món, les seves reflexions sobre el valor de la vida, la seva explicació dels fins i objectius que els éssers humans persegueixen i la seva exposició de la manera que tendeixen a justificar les seves activitats, el mateix als seus propis ulls que als ulls dels altres, tot això prepara el camí a la seva teoria de l’art i del lloc de la consciència estètica en el món de l’experiència. La posició que li va assignar va ser de fet de la major importància. Schopenhauer estava molt lluny de creure que l’art jugava un paper important en la vida de la ment; no pensava que fos simplement una espècie de producte de luxe de les societats civilitzades que no posseís autèntic interès intel•lectual ni fora digne de seriosa anàlisi filosòfic. Aquesta visió de la seva situació no havia estat rara entre els filòsofs que escrivien en els segles XVII i XVIII, quan el desenvolupament en altres camps proporcionava a la investigació científica i a l’especulació els seus principals elements i models; com resultat, les qüestions artístiques van rebre tan solament un tracte arrogant i precipitat. En el següent segle va canviar l’actitud i Schopenhauer no estava solament al tractar de restablir l’equilibri, assignat a l’art un lloc preeminent en el seu sistema. No obstant això, el to de lliurament i gairebé apassionat amb que tracta el tema, l’iterés d’algunes de les seves idees i la considerable influència i reputació que els seus punts de vista van arribar després de la seva mort, són factors que donen a la seva teoria estètica un títol especial perquè l’examinem.
Música. Per a Schopenhauer la música ocupa un lloc privilegiat entre les arts, separada de les altres. No pretén, com l’arquitectura manifestar les idees, demostrant com es mostren directament en certs materials naturals. Però tampoc busca fer-les aparèixer per mitjà de la representació de coses particulars en altre mitjà. Perquè parlant amb propietat, no li interessa reproduir en absolut les idees.
Sembla que a Schopenhauer li ha impressionat el fet que en música la gran majoria de les obres purament instrumentals no tenen un tema específic: dita d’altra forma, no sembla raonable o apropiat investigar que o sobre que tracten, de la mateixa manera que es pot dir d’un quadre amb figures o fruita, o d’un drama o novel•la que tracten de certa classe de situació o personatge. Com en cert moment ho formula Schopenhauer: tot el qual es lliura plenament a la impressió d’una simfonia, sembla veure que tots els esdeveniments possibles de la vida i del món es realitzen en ell; no obstant això, al reflexionar no pot trobar semblança entre la música i les coses que han passat per la seva ment. Però no sembla això un curiós problema?, perquè, com pot dir-se que una peça de música, com un sonet, li sembla a l’oïdor que és profundament expressiva o eloqüent, i al mateix temps no li sembla això o que d’alguna manera descriu una mica al marge d’ella mateixa?