Segons René Huyghe ( crític i historiador de l’art), l’art és quelcom essencial a l’ésser humà en la seva vessant individual i col·lectiva ja que permet captar el món d’una manera accessible, per sobre dels prejudicis que consideren aquesta activitat com a inútil o un luxe innecessari.

Aquesta tesi coincideix amb el plantejament de M. Heidegger sobre l’origen i la funció de l’activitat artística, l’obra d’art mostra el ser (la condició de possibilitat perquè alguna cosa sigui) de les coses en la seva utilitat i hospitalitat envers l’ésser humà:

“ En la pintura de Van Gogh, s´hi esdevé la veritat. Això no vol dir que, en aquest cas,

quelcom de fàctic hi hagi estat pintat justament, sinó que, en esdevenir patent l´ésser-

utensili de l´utensili que són les sabates, l´ens en la seva totalitat, món i terra en llur

contraposició, ateny a la il.latència.

En l´obra hi ha en obra la veritat, així, doncs, no solament quelcom veritable. El quadre,

que mostra les sabates de pagès, el poema, que diu la font romana, no constaten només,

en el cas que constatin res, que sigui com a tal ens isolat cada vegada, sinó que deixen

la il.latència com a tal esdevenir-se en referència a l´ens en la seva totalitat. […] D´a-

questa forma, l´ésser que es reclou queda il.luminat. La bellesa és un mode d´essenciar-

se la veritat en tant que il.latència.”[1]

El quadre mostra no només l'ús de les sabates, també la seva presència o condició de possibilitat de ser-hi.

L’art també produeix un efecte catàrtic de les nostres emocions, un quadre pot representar l’angoixa de l’ésser humà contemporani com a teràpia homeopàtica, tenim cura de les nostres emocions excessives amb l’excés d’emocions, d’aquesta manera purifiquem la nostra intranquil·litat o desassossec. El següent quadre d’E.  Munch en seria una bona mostra:

Aquesta influència psicològica ha estat aprofitada pels líders destacats de la història quan han volgut legitimar la seva acció política a través de les formes clàssiques de l’art (sobretot a través de l’arquitectura), així com els moviments de resistència i rebel·lió contra aquests poders han utilitzat l’art com a catalitzador de l’estat anímic de l’ésser humà. L’obra de Delacroix, La llibertat guiant al poble, on es conjumina el nu al·legòric amb el vestit contemporani del burgès (el més destacat al segon pla), de l’obrer i del noi pels carrers de París mostra l’estat anímic d’una col·lectivitat així com l’estratificació social del moment:

Ontologia, psicologia racional sobre les nostres emocions i filosofia política amb els seus correlats conceptuals de ser, emoció i llibertat poden ser abordats per la representació pictòrica com a aproximació sensible al desenvolupament teòric dels mateixos.

---

[1] HEIDEGGER, Martin: Fites, Laia, Barcelona, 1989. A L´origen de l´obra d´art, pàgina 244.