Nosaltres vam ser Refugiats

El dimarts diset d’octubre, de 2017, a les set del matí, va començar el nostre caminar cap a la Catalunya Nord, per retrobar-nos amb les platges on foren refugiats els nostres avantpassats republicans, després d’una guerra bàrbara i fratricida. Sentírem la tramuntana a la cara en la platja d’Argelers; ens emocionàrem amb la llum en mig de la foscor de la Maternitat d’Elna; recitàrem Machado al voltant de la seva tomba i visquérem l’exili català al Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Junquera. A la vesprada retornàvem a les nostres llars

Nosaltres vam ser refugiats és el resultat de les nostres vivències durant el viatge iniciàtic pels camins de l’exili republicà del 1939 i els camps de refugiats al sud de França. El títol mostra una doble descoberta: primer la històrica i familiar, com fou que la generació dels nostres avis van ser exiliats i refugiats; però, en segon lloc, nosaltres em viscut l’exili, ens hem posat a la seva pell, amb els mini relats d’empatia que volem compartir.

portada“Poc després d’arribar a Prada, vaig visitar alguns camps de concentració -n’hi havia uns quants a prop, a Ribesaltes, Vernet, el Voló, Setfonts, Argelers- on confinaven els refugiats espanyols. Les escenes que hi vaig presenciar provenien de L‘infern, de Dant. Milers i milers d’homes, dones i nens, com si es tractés d’un ramat, enreixats amb filferro, habitaven -si, d’allò se’n pot dir habitar- en tendes i cabanes a mig esfondrar. Ni serveis sanitaris ni atenció mèdica. Hi havia poca aigua i en prou feines menjar per a preservar els presos d’inanició. El camp d’Argelers era típic. Més de cent mil refugiats s’amuntegaven en àrees obertes entre les dunes de sorra al llarg de la costa. Tot i que era hivern, no disposaven de cap mena de protecció -molts havien oberts sots a la terra humida per protegir-se contra el granís o els vents intensos de la zona. La fusta llançada a la platja per l’aigua, que juntaven per fer foc i escalfar-se, s’exhaurí aviat. Els qui fugien morien de fred, de gana o de malaltia. Quan vaig arribar, els hospitals de Perpinyà sobreeixien de malalts i morts.” Reflexions de Pau Casals. Pensaments íntims i personals recollits per Albert E.Kahn. Antoni Bosch Editor. Barcelona 2011 (p.236)