Si em plantejo la pregunta de quin ha estat el llibre que més m’ha “enganxat” darrerament contesto, sense massa dubtes, Dents Blanques de Zadie Smith.
Aquest llibre em va acompanyar la primera quinzena de les darreres vacances d’estiu. Pesa 880 grams (segons la meva bàscula de cuina), mesura aproximadament 22×18 (segons el sistema mètric del meu pam), val deu euros (perquè el vaig comprar a preu de saldo) i té 486 pàgines (perquè l’autora no hauria pogut dir el que ha dit i com ho ha dit ni amb una pàgina més ni amb una de menys).
El llibre va ser editat per La Magrana el 2000 i a dia d’avui costa de trobar si no és en castellà. El llibre està brut del gruix d’okupar la meva bossa (i altres indrets més hostils: ha dormit al ras i ha estat perdut i recuperat després d’una recerca quasi febril). A dintre seu hi viuen un bitllet de metro, un sobret de sucre i un paper de sugus. No m’he entretingut a comptar el nombre de “ganxets” que hi he posat però són molts.
Un cop presentat el meu llibre us presento la història que em va atrapar durant aproximadament quinze dies.
A través de la vida de dos matrimonis i de les seves famílies (els Iqbal i els Jones) l’autora configura un trencaclosques de relacions humanes que són el reflex del que va esdevenir Londres des de final de la Segona Guerra Mundial fins a l’any 1999: un retrat tan bigarrat i multicultural que podríem dir que l’única cosa que tenen en comú els seus protagonistes és el color de les dents.
Al llibre s’hi aborden, de manera sovint còmica pel contrast amb què són presentats, temes com el xoc entre cultures, les relacions entre pares i fills, la religió o l’amor en les seves diverses formes, els sistemes educatius, els límits de la ciència, els conflictes entre el que s’és i el que es voldria ser… Tot plegat apareix presentat a retalls que el lector ha d’anar confegint: diverses peces d’una realitat que vivim, també, de manera fragmentària.
Perquè us en feu una idea us deixo de tast algunes de les frases que han quedat “empresonades” pels meus ganxets:
“El divorci és això: agafar coses que ja no vols a gent que no t’estimes” (p.20)
“Si la religió és l’opi del poble, la tradició és un analgèsic encara més sinistre, simplement perquè poques vegades sembla sinistre. Si la religió és una goma tibada, una vena que palpita i una agulla, la tradició és un preparat molt més casolà: llavors de cascall mòltes amb el te; un got de llet amb xocolata amb una mica de cocaïna, una d’aquelles coses que t’hauria fet l’àvia. Per a Samad, igual que per a la gent de Tailàndia, la tradició era cultura, i la cultura et conduïa cap a les arrels, i les arrels eren bones, uns principis immaculats. Això no volia dir que ell pogués seguir aquests principis, ni obeir-los, ni créixer de la manera que aquests principis exigien, però les arrels eren les arrels i eren una cosa bona” (p.181)
“Sí, hi havia un cert plaer en aquell posat. I mai subestimeu les persones, mai subestimeu el plaer que poden extreure de la contemplació d’un dolor que no sigui el seu, de la transmissió de les males notícies, de veure caure bombes per la televisió, d’escoltar sanglots esmorteïts des de l’altra banda del fil telefònic. El Dolor tot sol només és Dolor. Però Dolor + Distància pot ser = entreteniment, voyeurisme, interès humà, cinéma vérité, una bona riallada, un somriure compassiu, una cella alçada, menyspreu dissimulat. Alsana va notar tot això i moltes més coses a l’altra banda del seu fil telefònic quan les trucades van inundar-la -28 de maig de 1985- per informar-la, per oferir-li el condol després de l’últim cicló. (p.198)