Obre els ulls violentada pels rajos de sol que entren per la finestra. Pensa que encara pot allargar cinc minuts més aquest benestar, la sensació d’estar als llimbs, la protecció incondicional que donen els llençols contra els mals de la vida.

Esgotats els cinc minuts, s’asseu al llit i mira a terra. Es mira els peus. Arrels de venes blavoses la lliguen a terra. Pensa que deu ser l’edat. S’alça i camina d’esme. A mig camí dubta si tirar cap al lavabo o cap a la cuina. Totes dues necessitats són igual d’imperioses. Va a la cuina, mira per la finestra i gira cua cap al lavabo.

Enretira la cortina de la finestra de la cuina i veu una postal retocada amb photoshop amb uns colors falsos i uns perfils artificialment delimitats. Per un moment s’imagina sortint al carrer i entrant a la postal amb un aire Amélie Poulain. Es desensonya i va cap al lavabo,  s’apressa. Ha d’engegar el dia abans que el dia no l’engegui a ella.

Del lavabo va a la cuina. De sobte li arriba una alenada d’olor, aquella olor del sabó de rentar que ella no fa servir. Es demana com li ha pogut quedar adherida d’aquella manera. Inspira altre cop… sospira.

Arriba a la cuina i regira la fruitera, haurà de fer un pensament. En salva un albercoc arrufat i una pera macada. Improvisa un esmorzar. El pa se li ha assecat però encara li queda una mica de pernil i pensa que amb un rajolí d’oli es farà més passador. Agafa el pot del cafè amb una mà, amb l’altra obre la pinça de la tapa. No sap quin estrany mecanisme neuronal fa que la mà que havia de sostenir el pot el deixi anar a terra.

Definitivament, sembla que el dia vol engegar-la a ella. Per un moment s’emprenya. Un començament de dia sense cafè és un començament de dia tort, però al capdavall pensa que val la pena ser optimista i reconsidera. Un començament de dia sense cafè no és un començament de dia.

I així, amb el dia no nat, s’enfunda dins una vestimenta més aviat anodina i intenta donar un aire digne al pentinat que ha decidit el coixí. Es calça les vambes. Quan va per estrènyer els cordons pensa que bonica estafa. No les ha dutes ni cinc vegades i el cordó esquerre ha dit prou. Amb les puntes dels dits improvisa un nus minimalalista però operatiu.

D’una revolada agafa la bossa, la jaqueta impermeable per si de cas i es posa aigua de roses. Se sent encara a la pell aquella olor de sabó de rentar que no és el seu. Es demana per què, de vegades, hi ha presències que poden picar i, com les abelles, deixar de record el fibló.

Som a començament de juny. En menys d’un mes farem les maletes, recollirem l’aula, desitjarem bon estiu i com se sol dir plegarem veles fins l’any vinent. Hi ha qui, però, amb molts anys de batalla a l’esquena aquest juny acabarà oficialment la seva carrera i podrà retirar-se a jubilar.

Una d’aquestes persones és l’Ana. Ella va ser el meu primer record d’escola. Més concretament, la seva mà agafant el meu braç va ser el meu primer record d’escola.

Mitjan setembre de 1981 si no vaig errada. El fred, el graonet i jo -com sempre- en una fila que no em tocava. Ni la vaig veure. Només vaig sentir una mà que m’agafava braç i m’ arrossegava cap on se suposava que havia de ser. Mentrestant havia de fer esforços per contenir les llàgrimes i no dir que volia tornar a casa, que volia la mare, que aquell lloc no era per a mi.

Ja a classe vaig saber que aquella era la señorita Ana, la meva mestra. Aquella a qui havia d’anar a avisar quan se’m acudís dir a algun dels meus companys allò tan típic d’ a la señu vas.

Aquella mà ferma del primer dia va passar a tenir rostre, sentiments i a tenir un cos per enfundar en un jersei de llana fet a mà i de colors vius: anyil, rosa i verd; tots colors de capsa Alpino. M’agradava molt aquell jersei, possiblement perquè em trobava molt bé amb qui el portava. Per esforços que faci no em sé imaginar la señorita Ana vestida d’altra manera, amb el jersei.

La classe era un racó molt gran per jugar, la classe era pintura de dits i cordill d’estendre per penjar-hi les nostres obres; la classe eren traços maldestres d’onades que a mesura que avançava el curs passaven de mar plana a maregassa; la classe eren làmines enormes il·lustrades per Pilarín Bayès amb moltes coses per explicar. Però sobretot la classe era una catifa verda que aleshores em semblava enorme. La catifa on cantàvem Pinpón es un muñeco, Debajo un botón i el Cotolito … es de terciopelo. A la catifa sempre nos sentábamos como los indios i, depenent del dia, hi escoltàvem un conte o hi fèiem música a la nostra manera amb instruments que de gran sempre he pensat que estaven dissenyats per no sonar.

Amb ella i llavors, suposo que com a objectiu de programa, vaig prendre consciència de qui era gràcies aquell dibuix mida real que vam fer de nosaltres mateixos. El vaig tenir temps penjat a l’habitació: La silueta d’una nena petita amb cuetes i, ai las, vestit -jo que no en duia mai vaig mudar-me per l’ocasió-. Fora de programa i al seu costat també vaig aprendre què era el dol. La sensació de veure algú per darrera vegada. Era una nena, amiga meva -encara en recordo el nom i dos cognoms-, que se’n tornava al seu país. Recordo la festa de comiat i recordo la tristesa com també recordo el respecte absolut de l’Ana per aquest sentiment. I és que l’Ana tenia -i això no es perd així com així-  la virtut de fer que tothom se sentís bé, que tothom tingués el seu moment.

Han passat els anys i l’Ana ha seguit present, primer com a veïna, més endavant sempre que s’ha interessat per mi i pels meus quan l’he trobada pel carrer. Per a mi sempre ha estat i seguirà sent la señorita Ana: aquella mà que, amb fermesa, em va encarrilar a la fila que tocava.

qu’en me penchant pour boire

j’ai vu tous les soleils y venir se mirer

S’y jeter à mourir tous les désésperés

Tes yeux sont si profonds que j’y perds la memoire.

LOUIS ARAGON.- “Les yeux d’Elza”

*****************

Fa dies que no me’l puc treure del cap; m’hi torna en els moments més inesperats, en les situacions més insòlites. Miro ulls i mirades. Recordo els oceans en què m’he capbussat i els móns que hi he vist.

Podem rebre pocs impactes tan forts com els d’una mirada: mirades com puntades de peu a l’estómac, mirades assassines, mirades captivadores, mirades buides, mirades tendres. Mirades anònimes que, sense saber per què, se t’enduen l’esme enllà.

La mirada neta d’un nen pot portar-nos des de la tendresa infinita a la tristesa profunda. El poder de la mirada és indiscutible i la premsa se’n val sovint. Portades de diari amb mirades dolgudes, mirades que clamen; imatges que, mirant-nos, ens interpel·len i ens fan sentir més a prop i més culpables dels mals aliens.

Qui no recorda LA portada del National Geographic amb la mirada entre espaordida, penetrant i trista de la noia afganesa? Un repte per al pintor que, a més de pintar els ulls, pretén capturar-ne l’ànima que s’hi escapa.

Poques vegades en una fotografia es pot captar l’esperit però, de tant en tant, veiem aquell retrat que ens mira; que passa d’imatge a  presència, una presència de la qual ens és difícil desfer-nos. Heus ací la diferència entre els ulls i la mirada.

No hi ha res més trist que veure mirada de res,  buida. La buidor que ens pren i ens omple de llast.

Perquè no només la cara és el reflex de l’ànima sinó que la mirada hi té un paper important. La mirada no menteix, la mirada ens delata; ens acompanya la mirada d’aquells que ens miren amb bons ulls però també poden maleir-nos. Amb una mirada n’hi ha prou.

La mirada com a principi i fi de la seducció, la mirada com a eina de complicitat.

La profunditat incommensurable dels ulls que ens convida al suïcidi de descobrir els racons més recòndits de l’ànima humana.

No parlaré de pseudofamosos que salten a l’oceà des d’un helicòpter a set metres d’alçada. No parlaré de realitys en illes remotes. No parlaré de l’afany de protagonisme a base de desafiar unes lleis de la natura amb aire de parc temàtic. Per a mi parlar de supervivència és parlar d’una cosa força més trascendent, força més propera, força més quotidiana i, en darrer terme, força més real.

No em refereixo -tot i que podria- a catàstrofes naturals (Llorca a les primeres planes dels diaris), no em refereixo a heroicitats avalades per mitjans de comunicació de masses, em refereixo a heroicitats invisibles però, tanmateix, heroicitats amb majúscules.

Deu minuts escassos de camí relativitzen el temps per fer que sembli que passa un any. Recordo una escena -em sembla que de Nothing Hill– en què Hugh Grant viu un any de la seva vida en 30 segons i en l’espai d’un carrer. Surto de casa amb sol i roba d’estiu, arribo a la feina amb núvols i jaqueta de pluja. Al mig, concentració i contrastos.

Concentració de pol·len a l’aire, contrast de la bossanova que surt de la guitarra d’un noi assegut al banc d’una plaça i grolleries que surten d’una finestra. Contrast entre els rajos de sol de la dreta i el núvol infernal de l’esquerra. Contrastos entre rostres d’èxit i rostres abatuts. Contrastos en la gent: sandàlies i gavardines, gorres de visera i paraigües, jaquetes i tirants.

Compto mentalment la gent que creuo en els deu minuts escassos de camí. A cada mirada el temps s’atura i miro de reconstruir una vida, una identitat. Penso que sota tota la crosta d’anonimat, d’ independència i èxit hi ha herois que neden cada dia contra corrent: la mare que no pot fer creure el fill, el nano que no pot sortir-se amb la seva, aquell xicot que porta a la mà els papers de l’atur, la senyora que -amb penes- empeny el carret de la compra i aquella altra dona amb tipus d’artista de cine dels seixanta que fa un pols constant al rellotge i ja li começa a tremolar el braç.

Fins i tot veig cert esperit heroic en aquell banquer que surt de La Caixa enfundat en un vestit d’èxit. No veig l’heroicitat en la conquesta del vestit sinó en la lluita per la supervivència en un món en què les coses no acostumen a ser el que semblen.

Bado i, pel camí, la gent corre. Candidats a herois que corren per guanyar la cursa de la vida. Candidats a heroi que no saben que, precisament,  l’heroicitat de vegades pot ser desafiar el món per aturar-se a prendre aire.

Abans de trencar el son la ment vaga lliure per paratges desconeguts. Les idees s’associen capriciosament i jo, despreocupada, les deixo fer.

És tard, molt tard, i per la finestra es filtren rajos de neó que dibuixen ratlles a la paret. Les ratlles esbossen diagrames (o els refà el meu cap?) i penso. Penso que l’oració és l’expressió mínima del raonament coherent i penso que la vida no és altra cosa que un eixamplament i concatenació d’oracions.

Penso en la forma primària de vida, en l’organisme unicel·lular sintàctic. Penso quina deu ser la meva ameba vital. Sintàcticament sempre m’havia quedat clar que perquè hi hagués oració, i per tant raonament, calia que hi hagués un verb. Per tant em demano: les meves amebes vitals són les meves accions? Mirat d’aquesta manera em sembla pobre.

D’altra banda és cert que en la nostra llengua el verb porta indefectiblement lligada la marca de persona. Per tant, es podria considerar la nostra unitat existencial mínima com una suma d’identitat i acció? Això ja comença a tenir una mica més de forma. D’altra banda, em qüestiono l’explicació d’oració = verb. Podem parlar d’oració quan diem “hi ha”? És obvi que disposo de la unitat mínima però dubto de la seva vida.

Remeno al meu subconscient vells termes de biologia. Penso en la simbiosi i en la noció generativista d’argument. Podríem dir que el verb i els seus arguments mantenen relacions simbiòtiques?

En un remolí volo cap a l’espiritualitat pura, els verbs identitaris: les còpules. Les còpules com a font de vida i les còpules vida mateixa:

Sóc. Estic. Semblo.

La identitat, l’actitud i l’aparença.

Definitivament he trobat les meves amebes vitals.

Davant de la troballa em demano si la vida és vida; si la vida es pot limitar a la no-mort, a l’organisme unicel·lular, al mer instint de supervivència. Em vénen al cap un parell de conceptes: els adjunts generativistes i els complements circumstancials tradicionals. Reparo en la diferència semàntica entre els dos conceptes.

Si bé l’adjunt no implica relació més enllà de la de proximitat, el complement proposa un vincle més estret. Penso que la vida, com les oracions, només tenen gust quan en captem els matisos, quan adquireixen complexitat. En definitiva, quan sabem valorar i gaudir dels complements circumstancials.

Sense complements circumstancials podem sobreviure però la vida es fa difícil. Expressen la nostra naturalesa evolutiva, el fluir, el canvi. Ens és impossible percebre’ns sense les coordenades de temps i espai. Som ara i aquí. Quan érem… Som i serem. No percebem el temps. Ens perdem en condicionals i subjuntius, en passats i futurs. Només entre el demà i l’ahir podem dir que existim. El temps és el canvi i, canviant les circumstàncies, canvia la nostra ameba vital per esdevenir organisme complex. Al capdavall som les nostres circumstàncies.

Som el temps, som l’espai i la manera com ens fa, ens refà, ens canvia i, fins i tot de vegades, ens determina. Des de petits ens deixen clares quines són les bones i les males maneres: les que ens duran pel recte camí de la virtut o les que ens perdran irremeiablement.

Som quantitat: estem formats per milions de cèl·lules, som molt simpàtics, resultem massa introvertits i poc eixelebrats. La quantitat ens defineix i ens acota als nostres ulls i als d’altri.

A mesura que ens allunyem del nucli sintàctic trobem els complements més perifèrics, aquells que afegeixen més informació extra, aquells més prescindibles però:

Què seria la vida sense complements circumstancials de companyia? Ja des de ben antic l’home s’ha caracteritzat, com deia Aristòtil, per ser un animal social: per portar la companyia més enllà del mer instint de reproducció o la necessitat de col·laboració per vèncer l’enemic. Cal ser molt fort per poder ser ameba identitària sense circumstancial de companyia…

I els instruments? Qualsevol ésser humà es planteja uns objectius (complements circumstancials finals) per simples que siguin i busca o fabrica els instruments per aconseguir-los (de vegades la humanitat és tan pèrfida que se serveix dels circumstancials de companyia per a tal efecte). I encara més, què són les nostres circumstàncies sinó una concatenació de causes i efectes? Circumstancials altra vegada…

I és que al capdavall ni els grans filòsofs van poder prescindir del circumstancial per definir-se. Descartes ho feia amb un circumstancial de conseqüència: Penso, per tant existeixo mentre que Ortega y Gasset se servia de la metalingüística: Soy yo y mi circunstancia y si no la salvo a ella no me salvo yo.

http://www.youtube.com/watch?v=LbZtOCq2pBc

Silenci. Mitja llum. Inspirar i espirar. El ritme s’alenteix fins arribar a la respiració eterna.

******************************************************************************************************

Casa meva. Un bosc humit, de temperatura suau. Un dia com tots els altres a la vorada del camí, l’herba perlada per la rosada. Mandrejo.

L’espessitud del bosc fa impossible distingir les llums de les ombres. Alguna cosa trenca la solitud. Una vibració quasi imperceptible m’estremeix.

Sento que és el moment. Ha arribat el meu dia, la meva missió. La blancor inusitada d’una pell poc colrada em passa a frec de cos. Sento l’aire. Moviment impetuós d’esgarrifança. Intueixo un dit i, pel dit, un peu. Al costat del pont, entre el camí i el voral, la punta esmotxada d’un bastó que marca la passa. M’hi engarrapo sense perdre el contacte amb la humitat de terra. Una força externa branda el bastó a un ritme constant. Em complac en el balanceig. En el vaivé observo el parell de peus que em marquen el camí. Uns peus tan delicats com ferms, sorprenentment blancs i descalços, possiblement uns peus de dona.

La sento. Volto el bastó i m’allargo per la cara interna buscant-hi el contacte, el batec, la vida. Sento. Sento la pressió imperceptible d’una mirada inquisidora. Romanc arrapat. Juraria que si no fos per angúnia ja m’hauria tornat de cop al marge. El bastó s’allunya un parell de dits del peu. El volto, quedo arrapat per la banda de fora. Sento el pessigolleig de l’herba i la turbulència imperceptible d’una respiració feixuga.

Altre cop el pes de la mirada, un pes que poc a poc s’alleugereix i queda com un llast de resignació. El balanceig del bastó em bressola i el bressoleig em remou la consciència. Em demano què deu demanar-se un humà en haver d’assumir que un llimac s’entesta a fer-li d’incondicional company de viatge. El pendoleig del bastó em sacseja les idees, reflexiono sobre la noblesa del meu llinatge.

Sovint des del marge he sentit vibracions, passes, veus, humans (sols o en grup) i humans amb amics fidels: de petjada grossa o petita. Quatre petjades que queden sobre el fang o un remoreig de fulles sobre meu. Sóc un tub. Un tub simple, d’entrada i sortida. Un tub llefiscós. Rebaixa això, però, la meva condició? No és també un tub la mestressa dels peus i del bastó? Un tub guarnit, amb apèndixs, sí! però tub al capdavall.

Admeto que la idea no és nova ni és meva.

En un atac de gelosia sento enveja del gaiato; la duresa, l’eternitat… m’aconsolo de poder sentir a través seu, dissipat, l’eco del batec.

Les passes s’aturen. Em desprenc del bastó, vagarejo per l’herba humida. Sento veus que no acabo d’entendre, somriures, un fins aviat; la veu de dona que xiuxiueja: Si la providència vol.

S’alça un peu, la blancor impol·luta s’ha sollat de llac i una rodella rosada deixa veure la pell del taló lleugerament llatzerada. Lentament, m’atanso a la nafra. Busco el contacte, vull alleujar.

La punxa motxa del bastó, m’aparta. No, resisteixo i m’arrapo altre cop. Els peus s’aturen i la pressió de l’aire sobre meu augmenta. El centre de gravetat baixa. Els peus juguen a deixar empremta a la vora d’un toll. L’oreig suau és alhora prou fort com perquè les ones de l’aigua esborrin la petjada. El bastó s’inclina, repto amunt. La punta esmotxada del gaiato dibuixa cruïlles a la terra humida. Cruïlles que es creuen, es recreuen, es nuen una darrere l’altra i configuren un laberint. Un laberint amb passadissos paral·lels condemnats a no trobar-se mai. Un laberint amb camins barrats o de sortida tortuosa.

El contacte d’un bri d’herba m’estremeix, s’inclina el bastó i el centre de gravetat puja. Repto fins sentir a flor de pell la humitat de terra. Endavant. Endavant, cada cop més de pressa. El bastó se sustenta, cada cop més ferm. Endavant a pas de soldat de batalla.

De cop el bastó es clava amb violència. Dubte. Cruïlla. Trencant. Endavant, endavant… fins al final.

Corre l’aire i baixa la humitat. El dia és núvol però no hi ha l’ombra protectora dels arbres. El gaiato queda pla a l’aglevat i, al costat, una mà. Una mà de palmell molsut i dits sarmentosos. Al tercer dit de la mà esquerra, un solc rosat. Ensurt. La mà queda palmell amunt. Altre cop camins paral·lels, cruïlles, laberints tortuosos i rosats que aquest cop es dibuixen a la pell. M’hi atanso poc a poc per resseguir-ne el mapa.

Ensurt. Bluf. Airada que em desestabilitza. Estremiment. Bastó.

Des del cap del bastó romancejo, sento esquitxades recurrents que em fan pensar en els peus clapotejant a l’aigua. La fredor, l’alleujament, el descans merescut.

El bastó s’inclina i es clava. Una fintada reflexa em salva la vida. El bastó es refrega violentament en un caire de fusta humida. Em resisteixo a desfer-me’n. Finalment el bastó queda ajagut al que sembla la coberta d’una barca. Arran de terra no noto el moviment però l’intueixo, endavant. La noció de temps es perd. M’abandono.

El bastó recupera la verticalitat i segueixen les passes, i els peus, i les veus (cridaneres i reverberadores alhora). M’agafo fort. Mania de sacsejar el bastó! Silenci, brandeig, vibració de passes. Dos peus més de cares als peus ara ja completament bruns i llatzerats pel camí. Una descàrrega quasi elèctrica em fa encongir.

De sobte, un crit.

Un crit de dona.

I un tro.

Una amenaça.

A dos dits de mi una peça de metall boteruda, rovellada. M’hi enfilo, l’exploro, hi entro.

A dins, una pasta humida; cel·lulosa esfilagarsada del que algun dia va ser un full escrit. Avui, confetti amorf. Trossos d’existència escrita i esborrada a cop de cicatrius blavoses.

Trec el cap de la capsa. El dit sarmentós del solc vermell s’acosta.

Fujo.

Contacte.

Batec.

Estremitud i gust de sal al cap del dit.

En ple recés digestiu de desconnexió preonírica repasso les pestanyetes que tinc obertes abans de donar la jornada per acabada i tancar l’ordinador. Repasso-tanco, repasso-tanco, repasso-tanco. En arribar al bloc, els colors de la barra de la dreta em recorden que fa molts dies que no em miro la premsa.

Obro l’ABC, el primer diari que tinc identificat com a “inactiu”. Em disposo a fer una repassada ràpida als 15 primers titulars. Per aquest ordre: Despega de Trípoli el avión con los españoles: Llegarán a Madrid a las 00:40. Un juez de Toledo investiga las cuentas de la hípica de Bono. Sería bonito ver a los ministros en Vistalegre. Un detonador activado antes de tiempo provocó 15 muertes. Penélope Cruz recuperada después del parto. Directo: Francia y EUU piden una reunión del consejo de seguridad. El PP tira de Lady Gaga para su campaña electoral.

En aquest punt em quedo paralitzada davant la pantalla i l’única acció de què sóc capaç és clicar sobre del vídeo que hi ha enllaçat.  http://www.youtube.com/watch?v=4-FbT0u0ros.

Segons el diari esmentat, en aquest vídeo el candidat: da a conocer […] los principales ejes de su campaña electoral para las elecciones municiapales de mayo de 2011.

No me’n puc estar, penjo el vídeo a facebook. En un no res, reaccions. Miro els comentaris enllaçats, 7. Decideixo fer treball de documentació per veure quina relació puc establir entre Lady Gaga i l’alcaldable més enllà de la coincidència en el nom del protagonista i aquesta arenga tan espanyola de l’ Ale que tant pot servir per animar a algú com per engegar-lo a pastar fang.

Miro de buscar-hi punts de relació. A priori no els trobo però furgant a la biografia de Lady Gaga interpreto que ve de família benestant (tot i que ella ho nega), ha anat a cole de pago i ha cursat estudis en diverses disciplines artístiques. Després el seu caràcter de rara avis i les seves excentricitats la porten al món del burlesque i la performance, a la provocació i l’escàndol. Aquí sospito que hi pot haver el segon punt de confluència. La imatge de l’acomodat rebel.

Si ens mirem el vídeo, la sensació que provoca és precisament la de l’ambivalència d’aquest Ale. Davant d’aquest muntatge no sé si riure o plorar, no sé si va seriosament o no passa d’una boutade ridícula. Em demano si és realment una campanya o és una altra cosa.

El que està clar és que no deixa indiferent. A mi mateixa la desautomatització de la percepció m’ha portat a clicar el vídeo, veure’l i sentir-lo, clicar, mirar-lo i escoltar-lo, enllaçar-lo a una xarxa social, buscar quantes entrades apareixen al google amb la combinació Lady Gaga + Tarragona (17 entrades poc d’una hora després que s’hagi fet públic el vídeo), mirar quins comentaris suscita i, finalment, dedicar-li una filifòbia al bloc. Definitivament, aconsegueix el que pretén: cridar l’atenció.

Remiro el clip amb el botó de pausa a punt i el paper de fumar entre els dits.

Els deu primers segons, estructura clàssica. Presentació: Alejandro (en blau, com no podia ser altrament) succeït de la fotografia del susdit. Un primer pla del triangle d’expressió que mostra el candidat de mitjana edat en un intent fallit d’aire desenfadat en forma d’ulleres de pota vermella i barba de dos dies. Sovint valem més per alló que callem -la closca escapçada i la intuïció del que és un conjunt d’americana, corbata i coll emmidonat- que per allò que diem.

A partir del segon 10 comença el que, tècnicament, anomenaríem el desenvolupament o allò que l’ABC qualifica de los principales ejes de su campaña electoral para las elecciones municiapales de mayo de 2011. El producte Alejandro es desplega així a ulls dels votants potencials: Un nuevo alcalde que se preocupa por ti . No aporta res, és vague, la camisa grisa que queda bé amb tots els trajes.

En 23 segons entra dues vegades la tornada. Una tornada que, en cinc paraules, inclou dos imperatius: Toca (PP) i confía (en Alejandro). Una tornada fatalista en el sentit estricte del terme. És així perquè toca i un cop ens ha tocat només podem fer que confiar-hi.

Aquesta tornada determinista contrasta diametralment amb el missatge d’esperança que transmet la frase següent: En Tarragona lo podemos conseguir. Maldestre el canvi de temps. Es passa de l’obligació a la possibilitat i de l’imperatiu en segona persona que ens apunta amb el dit a la primera persona del plural que ens convida a sumar-nos-hi, a fer pinya.

A aquestes alçades em demano on són los principales ejes de su campaña. No perdo l’esperança i, botó de pausa en mà, segueixo buscant.

Continua el desenvolupament: 10 segons d’ Ale Alejandro (en un clip que dura un minut quaranta-u). Deu segons més d’Ale Alejandro para Tarragona.

I los ejes? No em desanimo i segueixo buscant amb totes les meves esperances posades en el rapejat del final: Si tienes alguna duda de quien mola en Tarragona, Alejandro se mueve, Alejandro se moja. Deuen ser els eixos o es tracta del retrat d’una escena de tempesta primaveral? Per cert, gens negligible el revival del verb molar com a emblema de modernitat. Sí senyor, a joc amb les potes de les ulleres i la barba de dos dies!

Play. Si quieres que haya un cambio y que gobierne ya el PP, Alejandro trabaja para usted. Segueixo demanant-me on són els ejes mentre trobo imperdonable la incoherència de persona: com es passa, per exigències de la rima, del quieres a l’usted en un triple salt mortal sense xarxa. I és que, com dirien la Lore i la Vane dels curts de Narcea, aquí sí que se han saltao el eje pero de mal rollo http://www.youtube.com/watch?v=RLO4r4ldoO8.

Amb tot, una lliço va quedar apresa: la conclusió ha de ressaltar la idea principal. Els 40 darrers segons són més tornada. Còmput total: 60 segons d’Ale Alejandro Para Tarragona.

Em demano encara on són els ejes i penso que benaurats sien com pensin que aquests són els eixos que els han de sostenir.

Tot plegat, inqualificable.

No es pot negar que aquest powerpoint, més propi de curset d’informàtica per a principiants que no pas de campanya preelectoral de capital de província, crida l’atenció. Es pretén provocatiu però ni tan sols hi arriba, no passa d’exercici mediocre d’aprenent de publicista.

Em fa l’efecte que Alejandro volia aprofitar el rebuf de Lady Gaga i l’acabarà xuclat per un cicló.

Ho confesso, no he estat mai fetitxista. Ho confesso, no tinc perversions estranyes. Ho confesso, per a mi els peus sempre han estat  les parts terminals de les extremitats abdominals de l’ésser humà que comprenen el tars, el metatars i els dits.

Podríem dir que tinc uns peus normals si normal volgués dir alguna cosa. Tinc uns peus amples i proporcionats, de pam i polzada.  Determinades classificacions qualificarien el meu peu d’egipci. Els dits són curts però prou hàbils per poder agafar els mitjons, un llapis o una moneda gruixuda de terra sense haver-me d’acotxar. No hi tinc durícies, ulls de poll, repelons ni altres variants del mal viure. Calço un trenta-nou segons el sistema estandarditzat de mesura europea.

Camino amb peus de pingüí però de vegades m’han dit que tinc peus de ballarina i no he tingut mai peu d’atleta; la catifa de sensors del podòleg constata que toco poc de peus a terra. Tot i això, els meus peus deixen petjada: a la neu, a la sorra de la platja o a terra, quan acabo fregar.

També deixem, sovint, petjades que no es veuen.

Fa poc llegia al diari que un cop obrim Internet i ens hi passegem una estona és pràcticament impossible fer el camí enrere: esborrar les passes, tornar al punt de partida. Hi hem caminat potser díscolament, potser sense rumb, potser amb una fita clara però sempre hem deixat rastres, petjades, empremtes que segurament seran rastrejades, analitzades i utilitzades per analitzar-nos, retratar-nos, controlar-nos i intentar-nos vendre coses que sovint no necessitem.

Amb tot, no podem viure al marge del món i la xarxa n’és part. Sembla que una de les utilitats de les petjades que deixem a les nostres navegacions i als nostres naufragis és “personalitzar” la publicitat que rebem, donar a les empreses una borsa de preses fàcils amb un alt grau de potencialitat de consum.

Mentre treballo tinc actives diverses finestres per les quals saltironejo de tant en tant per compartir pensaments, inquietuds o distreure’m quan el tedi es fa massa insuportable.

Ahir em va cridar particularment l’atenció l’apartat de publicitat d’una coneguda xarxa social. Tota la tarda hi va haver sabates que pretenien encalçar-me.

Vaig provar de fer l’exercici d’actualitzar la pàgina un, dos, cinc, deu cops seguits. A cada actualització, les sabates omnipresents. Totes elles diferents. Vaig adonar-me que tenia tot un món desconegut sota els peus i l’ignorava. Penso que segurament tenia raó Stendhal quan deia que la vida s’hauria de mirar en un mirall posat a l’alçada dels peus.

Sabates altes, baixes, de pell, sintètiques, de taló, planes, amb la punta oberta, amb la puntera de goma, elegants, esportives, serioses, acolorides, amb cambra d’aire, amb amplades i llargades especials, adaptables, ortopèdiques, ergonòmiques; algunes d’elles amb propietats quasi miraculoses: afavoreixen la circulació, esculpeixen les cames, modelen les natges, redueixen l’impacte articular…

Sabates reflex de qui les porta: seductores, elegants, còmodes, despreocupades, modernes, conservadores, casual, funcionals, insinuadores, informals, juvenils, carrinclones, modernes, trendys… Sabates de passa ferma o de fragilitat deliciosament fluctuant.

Instintivament em miro els peus. Curiosament van només enfundats en uns mitjons de llana. Recordo que, de petita, no em deixaven anar a peu nu perquè les rajoles eren fredes. Recordo, també de petita, la iaia advertint-me que no sortís descalça a l’era perquè em clavaria un vidre. Recordo, ja més gran -en època dels estralls de l’heroïna-, la por de caminar descalça per la platja i punxar-me amb una xeringa.

Recordo tota la meva adolescència amb les sabates del mateix model. Recordo les primeres sabates de taló d’agulla: eina de tortura i repte d’equilibri a parts iguals i recordo com la dependenta de la botiga em va acompanyar de  bracet al carrer perquè les provés en un sòl estable mentre deia a la companya amb aire sorneguer: Tranquila que ésta no se escapa.

Amb l’edat he eixamplat el registre com segurament he eixamplat les mires pero sempre procuro que les sabates no pesin tant com per no deixar-me volar.

Després d’anys de despenjament torno a posar els peus a l’alma mater. Xerrada informativa i visita promoinformativa a instal·lacions punteres, modernes i innovadores: Les incubadores del saber fer.

Un ramat de professors sortits de pati d’escola passegem amb un gregarisme una mica eixelebrat per una budellera de passadissos. A dins, el futur; la innovació en forma d’éssers humans joves que no aparten el cap de pantalles gegants. Mentrestant hi sóc i no hi sóc: veig la llum com es filtra pels acetats de colors i els arabescos que fa a terra. Miro un horitzó gris i pol·luït. De tant en tant, escolto.

Una guia tan amable com asèptica parla del pas de la societat de la informació a la societat del coneixement. Parla de micro i de macroincubadores d’empreses amb un llenguatge de pipeta i tub d’assaig. No puc treure’m Huxley del cap. Tot plegat una visita hipnopèdica per a una manada de salvatges.

Després de la visita als intersticis del canvi d’era, una xerrada informativa.

De cop em sento estranya, estrangera al món que em toca per temps i espai. Em perdo en mars de bits i bytes, de webs i links, d’spin offs i clasters. En plena fase d’alienació em demano de què em parlen; em demano en què em parlen.

Una mà, encara no sé si innocent o extremament lúcida, demana què és un claster. El xerrador, emblema de modernitat: self made man, formal-però-no-gaire i amb ulleres de pasta, té seriosos problemes per explicar un concepte que ha fet servir una de cada deu paraules des que ha començat a parlar. Finalment un salvatge lúcid, i possiblement poliglot, fa un gest amb les mans com si fes una bola de plastilina o de paper de diari i respon que potser un claster és un pol de coneixement en forma d’aglomeració d’empreses. Vist en context, funciona i el xerrador, desarmat, li dóna la raó.

Torno a la dèria obsessiva i tradicional de la paraula justa. Constato que la sobredosi d’anglicismes és alhora una màscara i un segell, una marca: prestigi, modernitat, internacionalitat, primera línia… una matriu de trets que representa l’individu que tenim davant.

Corroboro per enèsima vegada que la llengua no és només denotativa sinó que és una eina de retrat social. Si ens centréssim exclusivament en la denotació hauríem pogut parlar de pols o focus de coneixement, d’empreses-esqueix o bé de metodologia de treball. En canvi, ens sadollen de clasters, spin offs i know hows carregats de valor afegit: la marca.

Em sobta especialment el neologisme -pel que sembla en voga en el món de la investigació- know how i penso que dècades enrere se’n va posar de moda un altre (savoir faire) que era denotativament calcat a aquest. No obstant, constato que el que representen un i altre no té res a veure i tots dos són reflex d’una societat, d’un moment i un sistema de valors.

Mentre que el savoir faire anava de bracet d’allò social:  en certa forma a l’assimilació d’ un patró de bones maneres lligat a una classe determinada on la resta de la societat buscava el mirall; el know how marca el canvi d’era. Se centra en l’individu i la seva capacitat de superació a través del treball, de la iniciativa. Es transmet com, a través de la pedra filosofal del know how, podem arribar a la cresta de l’onada.

Faig un darrer bot mental i poso en paral·lel el parell de dualitats que planen al meu cap després de la xerrada. Al capdavall una no deixa de ser el reflex de l’altra. Només podem passar de la informació al coneixement si sabem com.

I del bot mental passo a l’estirabot mental tot recordant el supervendes d’Allan Carr Dejar de fumar es fácil si sabes cómo. Heus aquí la patent comercial del know how associada a un costum social condemnat a l’extinció:  el savoir faire que s’esvaeix com el fum de les seves pipes i cigars.

En definitiva, tot canvia perquè no canvïi res o un segle tancat entre dos conceptes?

Chi lo sa?

Timbre. Pujo l’escala contracorrent, em faig pas per passadissos impossibles i hi arribo.

Arribo a l’aula.

Entren Maragall, el Comte Arnau, el seu corser en flames i Adalaisa. A l’altra banda, Nietzche i el superhome. L’exaltació de l’individu, del voler, del poder. Intento fer-me lloc en aquest galimaties i fer-hi lloc als meus companys de viatge.

Calor. No és calor, és bogor: una alenada de xardor humana, humida i especiada que em satura, m’ofega. Miro al costat: finestres petites, altes, sense manetes. Cara nord.

Adalaisa dubta entre la terra i el cel. Jo dubto si a dintre o a fora.

Mentalment moc fitxa: finestra.

Adalaisa ha quedat lligada a terra i els meus companys de viatge encadenats a la reflexió. M’atanso a la finestra, l’obro, aspiro una glopada d’aire net.

Abaixo el cap.

A l’ampit un escrit amb llapis. Un “Hola” de trets rudes, angulosos, amb tres os com tres boques obertes. Al costat, un nom, una data. Un pas irreflexiu enrere. Tanco la finestra. Les tres os s’alinien i formen un cilindre que em forada l’estómac i me l’omple de buidor.

Al cap, el martelleig: nom, cognoms, data. Llapis. Sembla mentida com un material tan deleble pot arribar a fossilitzar-se a l’ampit d’una finestra: Hooola!!!

En un càlcul ràpid hi compto divuit anys. Més de mitja vida de lluita, de debat, d’oblit. Entremig dos flaixos: Una imatge fugaç a la sortida d’una boca de metro i tres os aliniades que, per uns segons, em xuclen l’ànima.

Penso que divuit anys enrere la finestra em devia quedar arran de cap. Em demano com. Em demano quan. Definitivament, no hi sóc.

Toca el timbre, em desperto, canvio mecànicament d’espai. No tornaré a obrir la finestra. No tornaré a obrir MAI més AQUELLA finestra.

Camino contracorrent. Altre cop m’obro pas entre la multitud, altre cop torno a començar…

Al suro, una convocatòria d’alguna cosa com “Orientacions per prevenir el bullying“. En anglès queda bonic i tot.

Serà altre cop el tècnic menjat i paït de rates de laboratori i estadístiques que conclou amb el clàssic debat en què sempre hi ha qui argüeix que de batusses, històries i novatades n’hi ha hagut sempre; que aquell està sol perquè s’ho busca o que a la vida cal saber-se defensar.

Altre cop tancar els ulls a tots els Arnaus i les Adalaises que anem deixant enrere.  Altre cop pensar que si no som homes sobre homes és perquè no en tenim la voluntat.  Altre cop pensar que tinguem sort.

Altre cop ignorar que hi ha qui no pot obrir finestres perquè se li escolen les entranyes.