Fa poc més d’una setmana, un divendres en plegar de treballar, baixava d’esme per l’escala d’emergència quan alguna cosa em va cridar. A la paret havia aparegut un grafit.

El fet no seria sorprenent si no fos per la seva naturalesa curiosa. L’escrit es presentava als meus ulls arraconat, tímid, en una paret immensa, escrit amb cal·ligrafia de nadiu digital que encara escriu amb ploma. En arribar al replà de sota em vaig adonar que era un grafit de fulletó i que, com solc fer amb el diari,  l’havia llegit en l’ordre invers. Al primer replà una proclama clàssica de rebeldia Fins a la victòria, sempre; al replà de sobre: Volem ser un poble lliure. Somric i vull pensar que potser algú escolta a classe quan s’explica com cal estructurar un text.

El tros de camí cap a casa em brinda el temps necessari per al divertiment. Penso que probablement el fet no és deliberat però aquest grafit és poesia.

No deixa de ser poètic veure com algú gosa desafiar les normes amb un boli bic. No deixa de ser poètic veure com es reafirma tota una proclama revolucionària sobre un fons rosa xiclet. No deixa de ser poètic veure com la proclama s’alça amb la timidesa d’una lletra petita, amb la seguretat d’un traç ferm i com es creu encara en l’eina de la paraula com a arma de transgressió. No deixa de ser commovedor veure que des de la joventut es creu en les revoltes amb pistoles de joguina.

Somric. Penso que la revolta de veritat s’hauria d’aconseguir amb el diàleg, amb la veu calmada i el traç serè però resulta difícil fer-se visible en una paret rosa xiclet plena de símbols gegants de connotacions vagament conegudes. Penso també que els que hi creiem, més aviat hi volem creure. Per això obrim la boca petita, per això xiuxiuegem proclames grandiloqüents pels racons: perquè som conscients que la barroeria d’idees mal enteses, mig enteses o gens enteses ens aixafen com una llosa.

Arribo a casa i poso la clau al pany. Deso la bossa. Casualment cau als meus peus un exemplar de la constitució europea de 3 centímetres d’alçada per 2 d’amplada i 0,5 de gruix. Recordo el dia que vaig rebre aquest regal i recordo també la microconversa que vaig tenir amb qui me’l regalava:

– Et porto un regal. Són els teus drets.

– Petits, no?

– … 🙁

La broma va ser recurrent, altre cop la poesia quotidiana (o justícia / o  justesa poètica)…

Somric. Desperto del divertiment. Em ve al cap aquesta tira de Mafalda i confirmo que, al capdavall, tot són vuits i nous i cartes que (no) lliguen.

Acabo de fregar plats i miro per la finestra de la cuina. Ja fa dies que penso que he de dedicar una entrada a la veïna de la planta baixa, o a la planta baixa que tinc per veïna (o és un veí -perquè és un arbre?-). Al capdavall no compta tant la seva identitat vegetal com els accidents que l’han convertit en la particular tortuga de Darwin del meu barri.

El món és ple d’arbres: arbres centenaris, plançons febles, arbres fendits per llamps, arbres tatuats de ferides d’amor, arbres drets i arbres torts, arbres lliures…  arbres que, de vegades, no ens deixen veure el bosc i arbres que, de vegades, el miren per nosaltres.

La meva veïna de la planta baixa és estrangera. Segurament un botànic diria que forma part d’aquelles espècies invasores que no se’n van ni amb aigua calenta i no es moren ni per recomanació. És una mena de palmera de capçada oxigenada amb arrels de mesos de tint endarrerit. És esvelta de cos però robusta d’esperit i val més pel que calla que pel que diu.

La meva veïna de la planta baixa va arribar deu fer més o menys vint anys quan els horts de darrere de casa van ser venuts (suposo) i convertits en solar. Encara quedaven drets els garatges de casa dels mestres: una mena de barraques d’obra amb sostre d’uralita que marcaven el límit entre el solar nou i un pati de sorra. La veïna va arribar de la mà d’una escola d’oficis municipal, d’una política efímera com tantes.

Amb l’adveniment de l’escola d’oficis el solar de darrere de casa es va convertir en un laberint de forats i passadissos que obrien els ulls a la història i revelaven la identitat d’un call jueu ignot per al veïnat. Més enllà dels passadissos també es va ajardinar una zona al lateral del pati dels garatges de casa dels mestres. Va quedar bonic: s’hi va fer un tancat de fusta i s’hi va plantar gespa, flors i un parell d’arbres. Així doncs, va ser l’arribada de la veïna al barri.

El temps anava passant i els estius succeïen les primaveres; les tardors, els estius i els hiverns, les tardors. Poc a poc, va desaparèixer la política que sustentava les veïnes i el jardinet va anar caient en l’oblit de la mateixa manera que el call jueu va quedar enterrat sota una capa de quitrà. Va passar el temps, van enderrocar les barraques d’obra amb sostre d’uralita i van asfaltar el quasi corriol que comunicava els antics horts amb la civilització. Van tallar arbres i ens van obrir les vistes pagant el preu d’integrar-nos a la civilització. Vam deixar de ser la prolongació del carrer per esdevenir el carrer mateix.

El jardinet es va anar abandonant. La foscor de la nit va ser còmplice d’estralls de tota mena i, temps després, la brigada municipal enretirava les restes del que algun dia havia estat un projecte. No cal dir que es van morir les flors i la gespa. Poc a poc, el que havia estat un jardinet es va anar convertint en un aglevat clapejat que lluitava per la supervivència. La veïna de la planta baixa, però, resistia estoicament. Mirava sense jutjar.

Temps després la veïna de la planta baixa va quedar-se vídua. El que havia estat una parella ben avinguda i amb partició de béns es va veure estroncada per una excavadora que arrencava de soca arrel una de les dues vides. L’altra resistia estoicament mentre intentava refer la seva vida amb una antena de telefonia mòbil. Passava el temps, mai van acabar de fer-se. Convivien, sí, però aquella  fredor metàl·lica no l’acabava de convèncer. Durant els anys de convivència van tenir visites: una parella de tórtores assídua que feia escala cada any durant el procés migratori i humans, molts humans de tota mena, que havien escollit casa seva com un racó prou discret per fugir del món.

La veïna de la planta baixa val més pel que calla que pel que diu.

Poc a poc, les parets de casa van canviar de fesomia. No van trigar a mostrar els signes dels temps en forma de graffitti, proclames, signatures i dibuixos obscens. Casa seva ha estat okupada intermitentment pel mobiliari urbà de la plaça contígua. La veïna de la planta baixa i la imponent antena de metall resistien amb fermesa l’embat del temps.

Fa un parell d’anys van reaparèixer les excavadores. Aquest cop, per endur-se’n l’antena. La veïna de la planta baixa resistia altra vegada estoicament la solitud.

Les vistes de la veïna havien tornat a canviar: el que havia estat un laberint de passadissos i després un aparcament enquitranat ara és un edifici de protecció oficial. El terra de la planta baixa és de vidre per veure la història i recordar que tenim un passat (tancat dins una vitrina; com convé: còmode, asèptic).

Fa cosa d’un parell de mesos vaig tornar a veure màquines a prop de casa. Vaig pensar en la veïna de la planta baixa. El que havia estat primer jardinet, després aglevat clapejat i, finalment, ermot sorrenc ara és una esplanada enquitranada d’una negror perfectament regular. A l’extrem, la veïna de la planta baixa resisteix estoicament mirant sense jutjar per una finestra de cinquanta centímetres quadrats que recorda que, sota la vida, arrela la memòria.

http://www.youtube.com/watch?v=XFD6y7-AhOY

Sempre he defensat amb les dents la tesi que l’objectivitat no existeix. En qualsevol procés comunicatiu hi ha, almenys, un emissor i un receptor; siguin qui siguin i com siguin si una cosa tenen és punt de vista.

D’aquí no gaire farà una setmana que va començar el divertiment comunicatiu que tot seguit relato.

Dilluns al vespre, digestió de sopar i una estoneta de tele per fer baixar. Ensopego El convidat, m’hi quedo; suposo que per allò de l’instint tafaner. Així doncs, m’enganxo al retrat panegíric de Boris Izaguirre.

L’experiència comunicativa hauria estat anodina si no hagués estat per un detall que em va cridar molt l’atenció. Cap procés comunicatiu és neutre i jo tinc un passat com a visionadora de televisió que segurament m’ha “embrutat la mirada”.

El reportatge és un capítol típic d’El convidat: Albert Om, convidat, xerrada, moltes veus en off, fotografia i música que acompanyen encertadament el retrat que es pretén del personatge i converses perquè tothom s’hi senti còmode. El cap de setmana de Boris Izaguirre bascula entre Madrid i Barcelona.

Va ser justament el moment del desplaçament el que em va cridar l’atenció:

Izaguirre i Om entren a l’aeroport, justos de temps però amb calma (prèvia picada d’ullet d’Om als que som tan de poble que passem ànsia quan veiem que fem tard). Enllaç ràpid: el pla de la porta de la terminal enllaça amb el pla del final del finger; entrada a l’avió. Al·lusió d’Izaguirre a la simpatia del personal d’Spanair (demana si pot parlar un darrer segon pel mòbil). Un cop dintre l’avió, una sensació de tranquil·litat i calma que frega la beatitud. Om i Izaguirre s’instal·len, tranquil·lament. Izaguirre i  fins i tot fa una becaineta mentre Om escolta música (amb una punteta més d’inquietud -recordem que ell representa els de poble que ens posem nerviosos si arribem tard i un cop dins d’aital giny no podem evitar d’admirar-nos amb una punta d’ai de com podem aguantar-nos tan amunt-). Imatges de cabina. Tot plegat, amanit amb la pau de ciutats a vol d’ocell i núvols de Philadelphia.

Passats els moments zens de retrobament interior, Om i Izaguirre reprenen la conversa. Izaguirre assegura que és durant els trajectes que llegeix la premsa “Normalmente leo el ABC, así si el avión se cae al menos dirían que Boris Izaguirre leía el ABC”. L’ambient és tan distès, tan tranquil, tan segur que fins i tot l’humor negre està permès. Tampoc pot faltar-hi la frivolitat.

La conversa queda tallada per la veu de cabina que anuncia l’aterratge imminent. Canvi de pla. La transició, la marca un pla de l’avió. El pla se sosté, a parer meu, més temps de l’imprescindible per marcar el canvi a la seqüència següent. Jo, malintencionada de mena i amb un passat com a visionadora, em fixo que la imatge que es manté és d’un avió Spanair. Les conclusions? Que cadascú tregui les seves…

El meu passat com a visionadora també va fer que esperés amb deler els crèdits; cap menció a la companyia. Convida la casa? O la casa és tan gran que som tots?

Què queda de nosaltres quan cauen els nostres referents? Alguna cosa de nosaltres queda mentre no cauen els records.

Surto de la feina  més escorreguda que una baieta, amb l’esperit a l’oreig. Passo com cada dia per davant de la plaça del regne de Mallorca, enfilo carrer amunt, segueixo passeig amunt, travesso la plaça Santa Maria-Herois i, amunt, vorejo la plaça del Call.

Em demano quantes vegades al llarg de la vida dec haver reproduït aquest itinerari. Gosaria dir que deu passar del miler. No obstant, com deia el filòsof: mai ens banyarem dos cops al mateix riu. Cada trajecte és únic per molt que tingui la impressió de déjà vu.

Els primers records que tinc d’aquest itinerari són del camí de tornada de la guarderia a casa. Encara sento la veu de la mare del meu amic que em deia:  Apura! sense que jo sabés ni què volia dir.

Les meves beceroles ara són enterrades a la plaça del Regne de Mallorca. Vam ser la primera promoció de l’escola-bressol municipal. Quins temps… i com han canviat les coses. Un forat que donava al buit del soterrani protegit amb una simple barana de ferro, unes escales estretes de graons alts i cantelluts… L’antítesi del que avui es permetria per a una llar d’infants. Unes aules que ja ni recordo com eren. Només recordo una col·lecció de cargols que tenia la mestra en una prestatgeria. I el pati: el pati que donava a l’escola dels grans, el pati a la tanca del qual havia fet hores de guàrdia amb llàgrimes als ulls perquè volia anar a casa, el pati on fèiem sorra fina. Tot ha desaparegut sota una plaça de tres nivells, bonica, moderna, amb una cascada que esbandeix els records d’una generació. A la plaça hi vaig aprendre a punxar, hi vaig fer els primers amics i vaig aprendre-hi la diferència entre una rodona i un cercle.

Camí amunt enfilo un passeig que té la columna vertebral torta, que gaudeix d’una esponerositat perennement perfecta; el viu reflex d’una societat que amaga l’experiència sota capes de bótox enlluernada per l’actiu de la joventut. Bancs durs i poca ombra. Els nens ja no hi poden fer guerra de castanyes.

Al peu del passeig, un altre pilar de la formació: la biblioteca de La Caixa que avui allotja, ai las, un espai de creixement personal.

Amunt, amunt sempre…

Travesso la plaça Santa Maria-Herois. Abans, dues places de poble; avui, una macroplaça de capital.

Amunt…

Vorejo la plaça del Call. Em costa veure-hi el que va ser el graó següent de la meva formació, l’escola on vaig fer pàrvuls i fins a segon d’EGB. L’Alfons I o “els nacionals” com es coneixia popularment. A l’escola hi vaig fer els primers amics i vaig sentir per primer cop la pèrdua, la tristesa, el saber que algú que estimes marxa i no el tornaràs a veure més. L’escola era seure a terra, jugar a disfresses i dibuixar-nos. L’escola era, en definitiva, construir-nos. Ens perfèiem a les aules i creixíem al pati, a cops i a abraçades. El pati era pati i era la plaça on sortia la mainada del barri a jugar.

Avui, com deia Huxley, hem passat el plomall. Una prova d’això és que la població ha interioritzat el nom plaça del Call. Ja queda molt poca gent que s’hi refereixi com a “els nacionals” o el pàrquing de les antigues escoles -com encara fa algun temps havia sentit-.

La vida és canvi, renovació, record i oblit; la vida és endurir-se, com les places.

Miro avall. L’únic pilar (físic, s’entén) de la meva educació que queda dret és l’institut on vaig estudiar i on, giragonses de la vida, ara treballo. Em demano quant de temps passarà abans no hi passem el plomall de la modernitat.

Els pilars físics han caigut però, per sort, queden encara drets i sòlids els pilars del record.

Reenceto per enèsima vegada el post que fa gairebé tres mesos tinc al calaix dels esborranys entrant-hi i sortint-ne capriciosament. I és que, com deia Maragall, tinc una oda començada que no puc acabar mai…

Els meus projectes no són tan ambiciosos com per fer una oda però escriure quatre ratlles que diguin alguna cosa també pot arribar a costar molt.

Els jugadors de Whist va ser el llibre que va marcar l’inici de vacances, l’arraconament de la maleta d’anar a escola i el que es presagiava un estiu de lectures de plaer. Al final aquesta va ser gairebé l’única, no perquè la lectura fos desplaent sinó més aviat perquè tenia el disc dur tan ple que necessitava alliberar bytes.

Els jugadors de Whist va acompanyar-me durant el pont de Sant Joan; el vaig llegir pràcticament d’una tirada i, podria dir, que en el meu cas va crear addicció.

A la novel·la es retrata, de manera calidoscòpica, la societat dels anys 70, 80, 90 i 2000. A través del pluriperspectivisme es dibuixa la societat de gairebé mig segle utilitzant referents concrets en què predomina l’estètica pop.

La novel·la permet diversos nivells de lectura: un de proper, pràcticament se’n podria dir de primer pla, en què entrem en els personatges, els investiguem, els coneixem i, de vegades, els descobrim; un cop conclosa aquesta lectura observem que la trama pren profunditat i, mirada a vol d’ocell, dóna una visió existencialista de la vida.

Un element important en la novel·la és l’espai. L’espai que marca l’eix de la novel·la és el castell de Figueres: una obra d’envergadura, tan complexa com absurda i inútil. A través d’aquest correlat es pot  llegir la vida del protagonista: un projecte ambiciós, d’alta volada, però en el fons absurda, ridícula, inútil, que al final acaba en un foc d’encenalls.

A la contraportada hi llegim: Tots els personatges són ficticis, però la majoria dels diàlegs són reals i és que, com tota construcció literària, està bastida en la ficció; una ficció, però, que respecta al mil·límetre els criteris de versemblança que actuen com esquer que atrapa el lector i no el deixa fugir. A Els jugadors de Whist hi trobarem aquell personatge, aquella frase, aquell somni; aquella vida d’aquell veí, aquell amic, aquell conegut o, fins i tot , quelcom de nosaltres mateixos. Hi trobarem multitud de referents que faran que llegint la novel·la dialoguem amb fotogrames, cançons, estètiques… També hi trobarem metaliteratura: reflexions sobre què s’escriu i com es fa, una postura distanciada que -a més de servir-nos en safata la psicologia dels personatges- fa que ens plantegem què és una novel·la (o què hauria de ser), què representa el fet d’escriure i quins són els límits de la literatura a l’era de les noves tecnologies.

Vicenç Pagès Jordà aconsegueix amb una ficció bigarrada retratar tres dècades i fer-nos-en partíceps; escriure, en 542 pàgines, la història de 30 anys.

Per a qui tingui curiositat aquí en deixo un tastet:

27 de juny

Les parelles se fan besades, però els matrimonis, no. Els matrimonis no s’estimen, però viuen junts. Qualcú m’ho explica?

Repàs tot el dial i no trob cap emissora satisfactòria. És un símptoma, això? En cas afirmatiu: un símptoma de què? (pg. 75)

Quan trescaven per la botiga, els pares d’en Churchill només es tocaven per error. S’estimaven? Havien estat mai enamorats? Feia de mal dir, ja que estaven junts dia i nit. Podem assegurar, això sí, que les demostracions públiques d’afecte eren inexistents, i que no se’ls va conèixer cap episodi d’infidelitat.

La característica principal de la família era la dedicació absoluta a l’economia.

La divisa hauria pogut ser: Gasta poc, i si pot ser gens. (p. 102)

A la primavera del 2007 escassejaven les dones sense botes. Sota faldilles de tota mena i condició, per fora o per dins dels pantalons -amples o cenyits, doblegats o pirates, arrossegant- dominaven les botes de mouton, de pell de tigre, de plàstic, de cuiro, de texà, de rombes, de flors, d’ant, de vicunya, d’imitació de pell, de quadres escocesos, de coloraines, de xarol, amb costures o sense. Botes mats o brillants, punxegudes o aixafades, primes, encoixinades o folrades de pelfa, Botes amb taló baix, alt o de vertigen, d’agulla, de falca o de plataforma. (p. 295)

Quan la vas cagar? (p. 355)

Per als qui encara els quedi curiositat, mireu a l’enllaç l’entrevista en què Vicenç Pagès Jordà presenta Els jugadors de Whist a L’hora del lector

http://www.tv3.cat/videos/1836059/Vicenc-Pages

Torna la gent normal. Aquest és l’eslògan que ha triat Barça TV per anunciar la seva  tornada a l’escola.

El primer cop que he vist l’anunci m’ha cridat l’atenció; la segona vegada, me’l he mirat. Porta tots els ingredients d’un anunci perfecte, dels que van a tocar la fibra: les paraules d’un míster “cultivat a Grècia” estimat pels aficionats -o si més no respectat pels títols obtinguts- i un reguitzell d’imatges entranyables dels jugadors. De fons un tema dels Manel. Altra vegada picada d’ullet a Guardiola -qui no recorda la imatge, també entranyable, de Guardiola en família al Palau fent una de les veus del cànon d’En la que Bernat se’t troba-. Entranyable, atractiu, proper…

De totes maneres, per a mi, en cap d’aquestes gràcies rau la genialitat de l’anunci. Aquesta campanya és un espectacular gol de xilena marcat pel publicista. No vull creure que sigui casual la conjunció música-imatges en un espot publicitari. Tampoc sóc tan x/simple per creure que la tria de la cançó (La gent normal)  ha estat únicament una picada d’ullet a l’entrenador.

Mireu-vos-el i penseu-hi…

http://www.youtube.com/watch?v=2fPAXUPHNMk

Primer: Parla el mestre cultivat a Grècia. Les noves generacions han de fixar-se en ell (Iniesta?) i prendre exemple de la seva normalitat: “no lleva pendientes, no se peina el pelo, no se pinta el pelo, todos saben que es el mejor y juega veinte minutos y no se quejaba, lo pongas donde lo pongas nunca se queja -y siempre juega bien-“.

Traslladem el comentari al comú de la societat. La gent normal no porta arracades, no es pentina, no es tenyeix, si el jefe els puteja no es queixa i els manin la feina que els manin sempre la fan bé. Si agafem el comú de la societat i n’excloem tota la gent que no és normal segons aquests paràmetres, s’entén (la que porta arracades, es pentina, es tenyeix els cabells, es queixa quan el jefe els puteja i no sap fer amb excel·lència tota la feina que li manen), possiblement només ens quedarà el cercle reduït d’estrelles de l’Equip barcelonista.

Proseguim. Comença el clip. Collage de fotos dels jugadors de la Masia a la seva més tendra infància solapat amb l’inici de La Gent normal de Manel. S’havia estat cultivant a Grècia… Apa piropasso pels de can Barça!, no només formen futbolistes sinó que els cultiven. Enfoquem el zoom en la foto d’un jove esportista llegint.

L’alternança música – imatge funciona acompassada posant èmfasi en la genialitat de Messi fins que coincideix amb l’apoteosi d’una celebració de gol el fragment següent: Vull viure com viuen els altres. Vull fer les coses que fa la gent normal.Vull dormir amb qui dormen els altres, i cremar el llit amb gent normal com tu. No cal ser un as del sil·logisme per deduir que si algú vol ser normal és que no se’n considera. Amb això es vol dir que els jugadors del Barça són excepcionalment bons, ho saben i -pobrets- han de dissimular? D’altra banda m’ha resultat graciosíssima la imatge semiincestuosa de Xavi assegut a l’avió al costat d’una senyora que podria ser perfectament sa mare mentre se sent la frase i cremar el llit amb gent normal com tu.

Ara fes veure que no tens ni un duro… Esforç colossal per a un futbolista compensat amb una imatge de Puyol –campachanu de mena-  al cor d’ una Terra d’extraradi. Però, no ens confonguem, ell “ha de fer veure” que no té ni un duro per ser “autèntic”.

Tornem a la música: Comparteix pis amb estranys, busca una feina formal, puja al metro pels matins (genial el moment si és que pot comparar-se el metro en hora punta amb el servei discrecional que porta l’equip), ves al cine alguna nit (…).

I aquí, la perla: No… tu mai viuràs com viuen els altres, ni patiràs com pateix la gent normal, mai entendràs el fracàs dels altres, mai comprendràs com els somnis se’ns van quedant en riure i beure i ‘nar tirant, i si pots, ja saps, follar de tant en tant. Prova a cantar, si ho fan els altres, i canta fort, si et sembla interessant. Riu a pulmó, si ho fan els altres, però no t’estranyi, si et gires, que es riguin de tu, que no et sorprengui si estan farts… de tu, jugant a ser com és la gent normal.

Conclusió, jugada magistral del publicista.

Ara només falta veure quan temps aguanta en pantalla o si només ens quedem amb allò que són gent normal com tu i com jo

Després d’un període de letàrgia higiènica, el bloc torna a respirar. Avui respira des de la darrera fila d’una sala de cinema.

Diumenge 11 de juliol. Havent dinat. Barcelona. La calma de l’esmorzar i les estrelletes del diari em fan decidir voler veure Nothing personal. Arribada al cinema, situació kafkiana: barreja de conte de Monzó i excés de zel. A dintre, dues senyores volen sortir del cinema i no poden (probablement surten de la sessió de les 14.00); a fora, una cua que creix sense pausa de gent que vol entrar i no pot.

De vegades he pensat que resulta molt útil l’escisió semàntica que presenta la traducció al francès del verb poder: Pouvoir / avoir le droit. Diumenge vaig pensar que ens hauria anat bé el matís. Les senyores que eren dintre “podien” sortir però els francesos haurien dit que “no tenien el dret de fer-ho”, el mateix passava amb els que volíem entrar. No ens deixaven; segurament per un excés de zel del taquiller que esperava que el rellotge donés el tret de sortida de la seva jornada laboral. Després de fer 10 minuts de cua vam aconseguir entrar i les dues senyores de dintre van aconseguir sortir.

Amb la pel·lícula triada i l’entrada a la mà, entro a la sala amb el propòsit de veure Nothing personal. S’atenuen els llums. Una colla de senyores de xicra i xocolata al carrer Petritxol tenen una conversa entaulada, molt animada. S’obre el teló (sí, la sala encara conserva l’encant del teló) i comença la pel·lícula. L’equip adversari de les senyores de xicra i xocolata ataca: Calleu!! Després d’un parell d’atacs creuats es fa el silenci.

Comença la pel·lícula.

Nothing personal és una pel·lícula que val pel que no s’hi diu, per l’acció petita, pel moment curt, per l’espai limitat i pels pocs personatges (només un home i una noia). Aquesta és una pel·lícula feta de silencis, de rèpliques amb exabruptes en què conviuen en plàcida harmonia el refinament i la simplicitat. Poques paraules i “poca acció” però un poder d’atracció indiscutible.

Transcorria el temps i alguna cosa se’m removia. Llisca una gota cara avall.

Crèdits.

Les senyores de xicra i xocolata comenten, indignades, que no es fiaran mai més de les estrelles del diari. No han entès la pel·lícula. No els ha agradat.

Sortint em demano perquè no els deu haver agradat una pel·lícula que, a parer meu, val les estrelletes del diari i possiblement una fília al bloc. Penso que, possiblement, el que no els ha agradat a elles és el que m’ha agradat a mi: no s’hi explica cap història en el sentit estricte del terme. “No hi passa res” però hi passen moltes coses. Els personatges no tenen passat i el futur no queda ni tan sols en suspensió.

En conclusió, la pel·lícula trenca amb les coordenades clàssiques “del que sol agradar”: personatges a qui els passen coses (de cos enfora -s’entén-), una posada en antecedents: qui són? com han arribat on són? què fan on són? i, sobretot, per què actuen com ho fan? Per rematar la jugada, la pel·lícula ni tan sols té un final feliç…  Tot un frau de pel·lícula digna de llibre de reclamacions.

De totes maneres, us deixo l’enllaç del tràiler per si a algú li pica la curiositat.

http://www.youtube.com/watch?v=PuNxINUR-R0

Alerta amb el subtítol… (Gràcies, companya aguda 😉  )

Fugint ja de les novel·les en què les relacions humanes prenen el paper protagonista, avui li toca el torn a un assaig sobre educació.

Com ja comença a ser habitual, vaig caure-hi per atzar un dia fent zàpping a hores intempestives de la nit quan la meva persona somnolenta va aturar-se davant d’un programa d’aquells que semblen estar fets perquè ningú se’ls miri. Hi havia un cara a cara sobre el futur de l’educació al nostre país. I com que jo encara no sé si per a mi la meva feina és una fília, una fòbia o una cabòria m’hi vaig quedar atrapada. L’ acarament tenia lloc entre una pedagoga  i un home de discurs brillant l’ofici del qual ignorava. Després del primer tall publicitari vaig aconseguir rescatar-ne el nom: Gregorio Luri. Vaig quedar atrapada davant del televisor pensant: Aquest home diu veritats com temples però, sobretot, les diu bé.

Després d’aquella feta vaig anar a dormir amb la sensació que hi havia un home de discurs brillant que sabia posar en solfa pensaments amorfs que havien passat pel meu cap moltes vegades.

Mesos després, passejant per una llibreria, la vista se’m va aturar sobre un llom verd amb un nom negre: Gregorio Luri. Se’m va encendre la bombeta: l’home del discurs brillant. Evidentment vaig comprar el llibre i el vaig devorar en un parell de dies. Suposo que mentre llegia en llocs públics en algun moment més d’una persona devia pensar que m’havia begut l’enteniment en veure’m assentir amb el cap o sentir-me remugar té més raó que un sant en llegir segons quina sentència carregada de lucidesa.

I és que Gregorio Luri gosa nedar contracorrent, gosa exposar el sentit comú en un moment que tothom sembla creure en determinades fal·làcies sortides de mètodes miraculosos -i qui no hi creu, com a mínim dissimula per por de ser titllat de retrògrad-.

A partir d’uns fonaments filosòfics sòlids, Luri basteix una reflexió sobre el sistema educatiu que toca de peus a terra, que torna al sentit comú i que és plenament vigent. Ataca dogmatismes que s’han estès com una taca d’oli l’eficàcia dels quals molts docents qüestionem però que estan de moda i toca creure-hi;  tornant a l’origen Luri proclama sense complexos que l’optimisme és possible.

El títol no és irònic. Quan acaba de llegir el llibre, el lector s’adona que encara hi ha feina per fer i rep una injecció de moral en uns temps cada vegada més difícils.

Per anar fent boca us deixo alguns dels moltíssims fragments que vaig seleccionar en fer-ne la lectura:

Avui dia, després de més d’un segle discutint sobre els avantatges i inconvenients dels diferents mètodes d’aprenentatge i d’haver-los experimentat en totes les seves variants imaginables, estem molt lluny de poder assegurar la superioritat d’un mètode determinat sobre tots els altres, perquè no són els mètodes en ells mateixos els que generen confiança o desconfiança, sinó els mestres que els apliquen (p.68)

Un alumne sense competències lingüístiques és, abans que res, un estranger en la seva cultura (p.97)

El més indignant és que hi ha molts polítics que prediquen l’equitat per als fills dels altres mentre practiquen l’elitisme amb els fills propis (p.97)

En aquests darrers anys hem comprovat que abaixant els nivells d’exigència no augmenta el nombre d’aprovats, sinó el de mandrosos.  A més, és molt més frustrant fracassar quan el llistó està baix que quan està alt. Democratitzar l’ensenyament significa permetre que qualsevol nen pugui fer els estudis corresponents a les seves aptituds, no postular igualitarisme universal d’aptituds (p.112)

Tots hem tingut algun bon mestre […]. Probablement el que més recordarem no seran les coses que ens va ensenyar, sinó la manera de mirar-les. (p.163)

LURI (Gregorio).- L’escola contra el món, l’optimisme és possible.- Barcelona, La campana, 2009.- 3a ed.