Dissabte al vespre. Anodinitat absoluta.

Abans de decidir-me a mirar alguna de les pel·lícules que tinc pendents em passejo, comandament a distància en mà, pels vint-i-pico canals que conformen el menú de la meva TDT. M’aturo a Tv2 (ai, La 2). Hi fan Memòries de la tele.

Sempre m’ha semblat un recurs d’emergència això de tirar d’arxiu televisiu i fer un programet ràpid de mitja hora. D’alguna manera és com quan arribem a casa sense res previst i  diem: “ja farem una truiteta” tot recordant el vell recurs salvavides de moltes mares. Un recurs simple, sí; tan simple, però, com efectiu. Aquests programes fets de retalls de record són tan entranyables com la truiteta de la mare, que te’ls acabes menjant sense saber ni com tot i tenir plena consciència que no t’agraden les truitetes.

L’esquer que m’ha fet quedar atrapada al programa ha estat la pregunta de la butaca vermella: “Què recordes de Planeta Imaginari?” Poca gent en recordava alguna cosa. De fet, jo mateixa en recordava molt poca cosa. Només recordo que m’agradava molt: M’embobava. També en recordava la sintonia.

De fet, no fa més de deu anys que vaig descobrir que qui em transportava al Planeta Imaginari era Claude Débussy  amb  l’Arabesque I.

La sintonia va tornar des de la infància en forma de pràctica de piano. Tot i que qui practicava no ho feia malament, la melodia no fluïa “com l’original” que jo recordava. Com a magdalena proustiana, però, servia i n’hi va haver prou per tornar al Planeta imaginari amb el record. No contenta amb això, vaig voler recuperar un trosset de la meva infància recuperant aquesta melodia. Em vaig afartar de taral·lejar-la a companys de feina, amics, parents… sense resultats (cal dir que el cant tampoc és el meu fort). Finalment un dia va aparèixer la partitura a sobre de la taula del menjador. Vaig copiar-ne el títol. Tornava a tenir les claus del Planeta imaginari.

http://www.youtube.com/watch?v=7lrH64zkCn0&feature=related

Més endavant vaig parlar de la peripècia amb amics coetanis. Pocs recordaven aquell programa que m’agradava tant quan era petita. Alguns, fent un esforç titànic, arribaven a recordar-ne el nom. De fet jo no en recordava gaire més: la sintonia, la presentadora, que no hi passava res i que m’agradava molt.

Avui, veient-ne l’homenatge per la tele, ho he entès tot. Era un programa fet de coses petites, sense massa sentit, amb un temps molt lent i sobretot amb molta imaginació i molta bellesa. Un programa de coses maques. En definitiva, molta poesia. A mesura que veia els talls que confegien el programa m’he anat adonant que, en qüestió de gustos, he estat força fidel.

M’ha sorprès el risc d’una aposta com la de Planeta Imaginari, un programa que va fer que la “caixa tonta” pogués desmerèixer aquest nom. També m’ha sorprès que tingués tant èxit com perquè aquesta proposta emesa inicialment al circuit català de Televisió Espanyola pogués “fer el salt” i acabar essent una emissió de volada nacional. Finalment m’ha afalagat veure que, darrere d’aquest programa, hi havia gent que creia que la mainada érem petits però no érem idiotes.

Pels que no l’hagueu vist us en deixo un clip de fragments; i per aquells amb qui vaig compartir infància: que us siguin grats els records.

http://www.youtube.com/watch?v=fidflWuokLs

Una joia més: La capçalera de la darrera temporada. En què us fa pensar?

http://www.youtube.com/watch?v=5L1sWHqymag&feature=related

Roda el món i Julio Manrique torna a l’Espai Lliure amb American Buffalo.

Amb l’èxit obtingut després d’ un mes en cartell (del 14 de gener al 14 de febrer d’enguany) com a garantia, el festival Grec recupera aquest èxit a tres bandes.

Dic èxit a tres bandes perquè l’engranatge roda ben greixat: un bon text (de David Mamet) de partida i un bon director (Julio Manrique) que posa en marxa la maquinària perquè Don (Ivan Benet), Bob (Pol López) i Teach (Marc Rodríguez) puguin arrossegar el públic amb la seva interpretació i el converteixin en còmplice dels seus plans més delirants que truculents.

Entrem a la sala per un lateral de la botiga de Don, una mena d’encants on podem trobar de tot: des de barrets estrambòtics fins a estris tan insospitats com un instrument per mantenir les potes del porc eixancarrades mentre es dessagna el dia de la matança.

Comença la funció.

La quarta paret és la porta d’entrada a la botiga de Don. Només començar la funció, Don gira el cartell OPEN -de cares al carrer- i nosaltres quedem CLOSED a dintre. Les tres parets restants som nosaltres que acabem formant part del decorat i esdevenim aquelles parets que, de vegades, tenen orelles.

Sona la ràdio: Música americana per ambientar. De sobte l’anglès es fa una mica més comprensible i esdevé una mena de patuès macarrònic, de català americanitzat que ens convida a apagar els mòbils i anuncia la durada de l’espectacle. Trobo l’astúcia encertada. A mesura que transcorre l’espectacle, m’adono que el muntatge està pensat al detall.

Don, Bob i Teach són tres personatges units per relacions d’amistat i negocis. La premissa de no barrejar aquests dos principis es va repetint com un mantra al llarg de tota l’obra fins al punt que esdevé una mena de conjur protector per a uns personatges que se saben abocats a la desgràcia.

Don, amo de la botiga, manté una relació d’amor-protecció amb Bob (un ex ionqui net)  a qui inicia en els negocis. Teach per la seva banda és un personatge de qui es coneix poca cosa a banda de la seva desesperació, una desesperació que amaga sota un gruix impenetrable de vèrbola febril. L’objectiu de tots tres: aconseguir una moneda que Don ha venut  molt per sota del seu valor.

Tota l’obra gira al voltant dels plans per tornar a aconseguir la moneda. Si només tenim en compte aquesta estructura, podríem estar parlant perfectament d’una comèdia d’embolics. Aquesta comèdia d’embolics, però, agafa volada el moment en què esdevé una màscara que amaga temes molt més profunds com la lluita per la supervivència, l’amistat i la confiança (o la desconfiança). L’obra també posa clarament de manifest el potencial perillós i destructiu de l’individu en una societat marcada per la competitivitat i l’individualisme pregonats pel capitalisme.

En resum: una hora i quaranta minuts d’atenció, distensió i tensió; de rialles mordaces i diàlegs que freguen el deliri sense escapar dels mals més terrenals. EL moment de l’obra,  per a mi l’encert absolut: quan Don, en solitud, posa un vinil en un tocadiscos i sona Siglo XX cambalache de Sánchez Disciépolo amb la veu de Gardel. Sí senyor! No es podia trobar una conjunció millor.

Si algú s’hi engresca, teniu temps fins diumenge vinent per acostar-vos a l’Espai Lliure, veure-l’obra i jutjar. Si no podeu fer-ho, sempre us quedaran un parell d’alternatives: Llegir-ne el text amb l’arma poderosa de la imaginació o bé veure’n l’adaptació cinematogràfica portada a terme per Michel Corrente, amb guió adaptat pel mateix Mamet i amb Dustin Hoffman com a protagonista.

Per cert, profes d’anglès: si us atreviu amb la pel·lícula (jo no l’he vista), trobareu una pila de material didàctic a l’adreça següent: http://www.enotes.com/american-buffalo

Jo, per si de cas, us deixo amb meu momentasso. Poseu-hi prou imaginació com per veure Don en un racó del seu cambalache particular mentre maquina el pla per recuperar la moneda.

http://www.youtube.com/watch?v=fsAGpw5uwDU

Seguint el fil de la meva fília per la brevetat avui va de pel·lícules.

Paris, je t’aime em va perseguir quan va sortir a les cartelleres: em cridava el cartell, se me n’hi anava la vista quan obria el diari per la cartellera i me la van recomanar més d’una vegada. Tot i que va estar una temporada llarga en cartell mai vam coincidir.

La coincidència va trucar a la porta en forma de pel·lícula de dissabte al vespre.  La trobada va ser grata.  Aquesta és una pel·lícula coral, realitzada per 18 directors diferents que retraten l’amor en cadascun dels arrondissements parisencs; cal dir que n’hi ha dos que queden fora de la pel·lícula.

Els fils conductors? La ciutat d’una banda i l’amor de l’altra. La ciutat es presenta retallada a peces i cada peça mirada endintre, des de baix, des de l’individu, des de les alegries i misèries quotidianes (o no). L’amor es presenta polifacètic, fugint del tòpic de “París ciutat de l’amor”, anant més enllà l’amor de parella. La pel·lícula presenta l’amor en plural: l’amor és entre pares i fills, aquell amor que es desitja i no és té, allò que queda quan l’amor ja ha marxat, l’amor-casualitat, els amors a primera vista, els amors perversos, els amors al límit de la vida… tots aquests amors i d’altres, apareixen retratats a Paris, je t’aime.

La multiautoria de la pel·lícula fa que públic de tota mena hi pugui trobar elements del seu gust tot i que, d’altra banda, probablement la majoria d’espectadors trobaran la pel·lícula desigual i és que, com se sol dir,  pels gustos es van fer els colors.

Si hagués de triar, de tota la paleta destacaria Tuileries dels germans Coen, Place des fêtes d’Oliver Schmith i Tour Eiffel de Sylvain Chômet. Tres històries molt diferents però igualment captivadores.

Per despertar el cuquet d’aquells que no l’hagueu vista o avivar el record d’aquells que ja la conegueu aquí us deixo un enllaç amb el tràiler

http://www.youtube.com/watch?v=pcbTa8Kw7is

Un tramvia a SP és una història en 142 pàgines estotjada com es mereix per una tapa dura com correspon als petits-grans tresors. Aquesta és l’opera prima d’Unai Elorriaga, una obra que el va fer mereixedor el 2001 del Premi Nacional de narrativa. Titulat originalment SPrako tranbia va ser traduït el 2003 al català per Pau Joan Hernández. En obrir el llibre trobo la faixa: Premi Nacional de Literatura. “Un relat tendre i poètic, un diamant polit, un veritable regal per a la literatura” (Avui, 17.IV.03) Segona edició.

Un regal per a la literatura i un regal per a tots aquells que decidiu immergir-vos  en la seva lectura. Obrir el llibre és endinsar-se en un món en què les coordenades canvien, en què l’estranyesa esdevé quotidianitat amb una naturalitat sorprenent. El relat posa de manifest un entramat de relacions humanes teixides per un seguit de casualitats. A través de petits fragments, el lector conforma un vitrall dels personatges i les seves relacions. El valor, però, d’ aquesta història és que no ocorre cap enfora sinó cap endins. Els personatges actuen poc però senten molt i conviden el lector a fer-se còmplice d’aquest entretexit de sentiments i cavil·lacions, de vegades, delirants.

Un tramvia a SP és una novel·la entranyable sense caure en la sensibleria, un retrat profundament humà de la vellesa i la joventut; dels incompresos que viuen d’il·lusions.

Perquè us en feu una idea aquí us en deixo un tastet:

La María va obrir la porta de pressa, com si l’hagués tancat tot just el dia anterior. El primer que els dos germans van ficar a la casa van ser els ulls. Tot estava igual: el rellotge, el telèfon negre, el penja-robes que havia fet en Lucas, un jove amb uns elàstics i una guitarra a la mà, el mirall, la imitació d’un quadre impressionista…; però no: el jove i la guitarra del jove i els elàstics del jove no eren de la casa.

– I aquest qui és? -va preguntar en Lucas.

– No ho sé -va dir la María, sense preocupar-se gaire.

– No s’espantin, no els vull fer cap mal, ja me’n vaig -es va disculpar el jove Marcos més nerviós que ningú.

– I qui s’ha espantat? -es va revoltar la María-. Tu t’has espantat, Lucas?

– No, jo no -va respondre el seu germà-. Ja som a casa, María: la revista.

– Jo em pensava que la casa era buida… -va dir en Marcos-. Però no pateixin, que ja me’n vaig.

– I on aniràs? -La María.

– No ho sé.

– T’hi has trobat a gust, aquí? -es va interessar ella.

– Sí, va dir en Marcos sense entendre res.

– Doncs queda’t a l’habitació de l’Ángel. (p.24)

Segons en Marcos, hi ha persones a qui no hi ha cap altre remei que inventar-los trossos de biografia. Sobretot aquelles que tenen dues, tres i fins i tot quatre biografies diferents. Aquells que, per exemple, van anar de joves a la guerra, després al manicomi i a qui les últimes batzegades de la vida ha trobat fent d’empresaris o coses pitjors. O els que havien nascut i havien mort en uns alts forns, però que en algun moment havien pensat a deixar la feina i intentar obtenir una beca de pintura a la diputació. (p.78)

Aquest abandonament sobtat de les obligacions laborals semblava espontani, fins i tot improvisat, però no. Era l’hora del cafè. I no hi havia cap altre remei que anar a prendre cafè. A tots els cocodrils els agrada el cafè. Els ha d’agradar el cafè. I si hi ha algú a qui no li agrada el cafè, ha de dir que se li posa malament a l’estómac i que s’estima més prendre camamilla. Que tampoc no li agrada gaire però és l’única manera d’estar amb els altres.

En Marcos estava convençut que l’hora del cafè no era la simple hora del cafè, sinó una mena de refrigeri eròtic. Era la primera fase del procés de reproducció dels cocodrils. Aviat es casarien entre ells i començarien a tenir cries, de pell dura i ulls marrons. No hi havia cap altra manera d’explicar aquella afició que tenien els cocodrils. (p.98)

I la Maria veia ombres de persones darrere de la porta […]. Només li restava una cinquena opció, la més filmable: que fossin lladres. Li va dir al Lucas:

– Hi ha algú.

– Deu ser en Marcos.

– En Marcos no hi és.

– Aleshores deuen ser lladres. Els dic que marxin?

– No. Deixa’ls. En deuen tenir necessitat. (p.115)

Si hi ha dues etapes a la vida en què “el què diran” no ens turmenta gaire, aquestes són la joventut i la vellesa. A la joventut perquè som per definició, rebels, antisistema; a la vellesa perquè, diguin el que diguin, no tenim ja gaire res a perdre-hi. És per això que se sol qualificar la vellesa de segona joventut, perquè es viu d’una manera lliure i desacomplexada. Potser d’aquí ve aquella dita catalana que diu: A les velleses, bestieses.

Aquesta dita podria aplicar-se, en el seu sentit més entranyable, a la pel·lícula suïssa Las chicas de la lencería (Die herbszeitlozen). Si bé la crítica l’aprova justet i, segurament, aquesta no serà una pel·lícula de les que passarà als annals del cinema sí que proporciona una hora llarga d’entreteniment i una injecció d’optimisme.

A través de la relació d’amistat de quatre personatges femenins es desvetllen quatre vides frustrades i abocades a la resignació. És a la vellesa, quan queda poc temps per endavant, que cada personatge fa un intent de recuperar el temps perdut fent realitat el seu somni amb les tornes d’haver-se d’encarar a un sistema social ultraconservador marcat per la doble moral que els gira l’esquena i els posa entrebancs.

Tot plegat una història amanida amb notes d’humor que porten el somriure però no un somriure de rialla grassa sinó més aviat un somriure entranyable i, de vegades, trist.

Us en deixo el tràiler perquè pogueu fer-ne un tast.

http://www.youtube.com/watch?v=oLcRCewtKng