Author Archives: esirvent

Veritats com temples o L’escola contra el món, l’optimisme és possible.

Fugint ja de les novel·les en què les relacions humanes prenen el paper protagonista, avui li toca el torn a un assaig sobre educació.

Com ja comença a ser habitual, vaig caure-hi per atzar un dia fent zàpping a hores intempestives de la nit quan la meva persona somnolenta va aturar-se davant d’un programa d’aquells que semblen estar fets perquè ningú se’ls miri. Hi havia un cara a cara sobre el futur de l’educació al nostre país. I com que jo encara no sé si per a mi la meva feina és una fília, una fòbia o una cabòria m’hi vaig quedar atrapada. L’ acarament tenia lloc entre una pedagoga i un home de discurs brillant l’ofici del qual ignorava. Després del primer tall publicitari vaig aconseguir rescatar-ne el nom: Gregorio Luri. Vaig quedar atrapada davant del televisor pensant: Aquest home diu veritats com temples però, sobretot, les diu bé.

Després d’aquella feta vaig anar a dormir amb la sensació que hi havia un home de discurs brillant que sabia posar en solfa pensaments amorfs que havien passat pel meu cap moltes vegades.

Mesos després, passejant per una llibreria, la vista se’m va aturar sobre un llom verd amb un nom negre: Gregorio Luri. Se’m va encendre la bombeta: l’home del discurs brillant. Evidentment vaig comprar el llibre i el vaig devorar en un parell de dies. Suposo que mentre llegia en llocs públics en algun moment més d’una persona devia pensar que m’havia begut l’enteniment en veure’m assentir amb el cap o sentir-me remugar té més raó que un sant en llegir segons quina sentència carregada de lucidesa.

I és que Gregorio Luri gosa nedar contracorrent, gosa exposar el sentit comú en un moment que tothom sembla creure en determinades fal·làcies sortides de mètodes miraculosos -i qui no hi creu, com a mínim dissimula per por de ser titllat de retrògrad-.

A partir d’uns fonaments filosòfics sòlids, Luri basteix una reflexió sobre el sistema educatiu que toca de peus a terra, que torna al sentit comú i que és plenament vigent. Ataca dogmatismes que s’han estès com una taca d’oli l’eficàcia dels quals molts docents qüestionem però que estan de moda i toca creure-hi; tornant a l’origen Luri proclama sense complexos que l’optimisme és possible.

El títol no és irònic. Quan acaba de llegir el llibre, el lector s’adona que encara hi ha feina per fer i rep una injecció de moral en uns temps cada vegada més difícils.

Per anar fent boca us deixo alguns dels moltíssims fragments que vaig seleccionar en fer-ne la lectura:

Avui dia, després de més d’un segle discutint sobre els avantatges i inconvenients dels diferents mètodes d’aprenentatge i d’haver-los experimentat en totes les seves variants imaginables, estem molt lluny de poder assegurar la superioritat d’un mètode determinat sobre tots els altres, perquè no són els mètodes en ells mateixos els que generen confiança o desconfiança, sinó els mestres que els apliquen (p.68)

Un alumne sense competències lingüístiques és, abans que res, un estranger en la seva cultura (p.97)

El més indignant és que hi ha molts polítics que prediquen l’equitat per als fills dels altres mentre practiquen l’elitisme amb els fills propis (p.97)

En aquests darrers anys hem comprovat que abaixant els nivells d’exigència no augmenta el nombre d’aprovats, sinó el de mandrosos. A més, és molt més frustrant fracassar quan el llistó està baix que quan està alt. Democratitzar l’ensenyament significa permetre que qualsevol nen pugui fer els estudis corresponents a les seves aptituds, no postular igualitarisme universal d’aptituds (p.112)

Tots hem tingut algun bon mestre […]. Probablement el que més recordarem no seran les coses que ens va ensenyar, sinó la manera de mirar-les. (p.163)

LURI (Gregorio).- L’escola contra el món, l’optimisme és possible.- Barcelona, La campana, 2009.- 3a ed.

Pels gustos es van fer els colors o Paris, je t’aime.

4 Replies

Seguint el fil de la meva fília per la brevetat avui va de pel·lícules.

Paris, je t’aime em va perseguir quan va sortir a les cartelleres: em cridava el cartell, se me n’hi anava la vista quan obria el diari per la cartellera i me la van recomanar més d’una vegada. Tot i que va estar una temporada llarga en cartell mai vam coincidir.

La coincidència va trucar a la porta en forma de pel·lícula de dissabte al vespre. La trobada va ser grata. Aquesta és una pel·lícula coral, realitzada per 18 directors diferents que retraten l’amor en cadascun dels arrondissements parisencs; cal dir que n’hi ha dos que queden fora de la pel·lícula.

Els fils conductors? La ciutat d’una banda i l’amor de l’altra. La ciutat es presenta retallada a peces i cada peça mirada endintre, des de baix, des de l’individu, des de les alegries i misèries quotidianes (o no). L’amor es presenta polifacètic, fugint del tòpic de “París ciutat de l’amor”, anant més enllà l’amor de parella. La pel·lícula presenta l’amor en plural: l’amor és entre pares i fills, aquell amor que es desitja i no és té, allò que queda quan l’amor ja ha marxat, l’amor-casualitat, els amors a primera vista, els amors perversos, els amors al límit de la vida… tots aquests amors i d’altres, apareixen retratats a Paris, je t’aime.

La multiautoria de la pel·lícula fa que públic de tota mena hi pugui trobar elements del seu gust tot i que, d’altra banda, probablement la majoria d’espectadors trobaran la pel·lícula desigual i és que, com se sol dir, pels gustos es van fer els colors.

Si hagués de triar, de tota la paleta destacaria Tuileries dels germans Coen, Place des fêtes d’Oliver Schmith i Tour Eiffel de Sylvain Chômet. Tres històries molt diferents però igualment captivadores.

Per despertar el cuquet d’aquells que no l’hagueu vista o avivar el record d’aquells que ja la conegueu aquí us deixo un enllaç amb el tràiler

http://www.youtube.com/watch?v=pcbTa8Kw7is

“Lo breve, si bueno, dos veces bueno” o Un tramvia a SP

5 Replies

Un tramvia a SP és una història en 142 pàgines estotjada com es mereix per una tapa dura com correspon als petits-grans tresors. Aquesta és l’opera prima d’Unai Elorriaga, una obra que el va fer mereixedor el 2001 del Premi Nacional de narrativa. Titulat originalment SPrako tranbia va ser traduït el 2003 al català per Pau Joan Hernández. En obrir el llibre trobo la faixa: Premi Nacional de Literatura. “Un relat tendre i poètic, un diamant polit, un veritable regal per a la literatura” (Avui, 17.IV.03) Segona edició.

Un regal per a la literatura i un regal per a tots aquells que decidiu immergir-vos en la seva lectura. Obrir el llibre és endinsar-se en un món en què les coordenades canvien, en què l’estranyesa esdevé quotidianitat amb una naturalitat sorprenent. El relat posa de manifest un entramat de relacions humanes teixides per un seguit de casualitats. A través de petits fragments, el lector conforma un vitrall dels personatges i les seves relacions. El valor, però, d’ aquesta història és que no ocorre cap enfora sinó cap endins. Els personatges actuen poc però senten molt i conviden el lector a fer-se còmplice d’aquest entretexit de sentiments i cavil·lacions, de vegades, delirants.

Un tramvia a SP és una novel·la entranyable sense caure en la sensibleria, un retrat profundament humà de la vellesa i la joventut; dels incompresos que viuen d’il·lusions.

Perquè us en feu una idea aquí us en deixo un tastet:

La María va obrir la porta de pressa, com si l’hagués tancat tot just el dia anterior. El primer que els dos germans van ficar a la casa van ser els ulls. Tot estava igual: el rellotge, el telèfon negre, el penja-robes que havia fet en Lucas, un jove amb uns elàstics i una guitarra a la mà, el mirall, la imitació d’un quadre impressionista…; però no: el jove i la guitarra del jove i els elàstics del jove no eren de la casa.

– I aquest qui és? -va preguntar en Lucas.

– No ho sé -va dir la María, sense preocupar-se gaire.

– No s’espantin, no els vull fer cap mal, ja me’n vaig -es va disculpar el jove Marcos més nerviós que ningú.

– I qui s’ha espantat? -es va revoltar la María-. Tu t’has espantat, Lucas?

– No, jo no -va respondre el seu germà-. Ja som a casa, María: la revista.

– Jo em pensava que la casa era buida… -va dir en Marcos-. Però no pateixin, que ja me’n vaig.

– I on aniràs? -La María.

– No ho sé.

– T’hi has trobat a gust, aquí? -es va interessar ella.

– Sí, va dir en Marcos sense entendre res.

– Doncs queda’t a l’habitació de l’Ángel. (p.24)

Segons en Marcos, hi ha persones a qui no hi ha cap altre remei que inventar-los trossos de biografia. Sobretot aquelles que tenen dues, tres i fins i tot quatre biografies diferents. Aquells que, per exemple, van anar de joves a la guerra, després al manicomi i a qui les últimes batzegades de la vida ha trobat fent d’empresaris o coses pitjors. O els que havien nascut i havien mort en uns alts forns, però que en algun moment havien pensat a deixar la feina i intentar obtenir una beca de pintura a la diputació. (p.78)

Aquest abandonament sobtat de les obligacions laborals semblava espontani, fins i tot improvisat, però no. Era l’hora del cafè. I no hi havia cap altre remei que anar a prendre cafè. A tots els cocodrils els agrada el cafè. Els ha d’agradar el cafè. I si hi ha algú a qui no li agrada el cafè, ha de dir que se li posa malament a l’estómac i que s’estima més prendre camamilla. Que tampoc no li agrada gaire però és l’única manera d’estar amb els altres.

En Marcos estava convençut que l’hora del cafè no era la simple hora del cafè, sinó una mena de refrigeri eròtic. Era la primera fase del procés de reproducció dels cocodrils. Aviat es casarien entre ells i començarien a tenir cries, de pell dura i ulls marrons. No hi havia cap altra manera d’explicar aquella afició que tenien els cocodrils. (p.98)

I la Maria veia ombres de persones darrere de la porta […]. Només li restava una cinquena opció, la més filmable: que fossin lladres. Li va dir al Lucas:

– Hi ha algú.

– Deu ser en Marcos.

– En Marcos no hi és.

– Aleshores deuen ser lladres. Els dic que marxin?

– No. Deixa’ls. En deuen tenir necessitat. (p.115)

A les velleses, bestieses: Las chicas de la lencería

Fòbia del dia… “Para él o para ella?”

1 Reply

Aquest matí m’he llevat (obvietat perquè si no ho hagués fet ara no estaria escrivint), he esmorzat (perquè si no ho faig estic de molt mal humor -de vegades si ho faig, també-) i ja baixava amb el pilot automàtic cap a l’Institut (pel camí curt) quan un parell de rètols m’han fet aturar davant de l’aparador d’una ferreteria.
L’aparador estava dividit per una línia imaginària que en feia dues parts simètriques. Cada meitat estava encapçalada per un cartell: “Para ella” (a l’esquerra), “Para él” (a la dreta). L’aparador estava atapeït d’objectes i m’he entretingut un parell de minuts escassos a veure què es considera que és “para ella” i què “para él”.

A banda del ja tan tòpic petit electrodomèstic que, òbviament, era a la banda d'”Ella” -no m’entretindré ara a fer feminisme barat- i de veure trepants i altres estris per al bricolatge a la banda d'”Él” -tampoc gastaré lletra per repetir tòpics gastats- hi ha hagut un objecte que m’ha cridat molt l’atenció: a la banda d'”Ella” hi havia una petaca. Sí, gent, sí! Una petaca, molt ergonòmica tota ella, d’aquelles que tradicionalment els senyors portaven a l’infern de l’americana .

He pensat ??? (Marqueu la resposta convenient -si en sou capaços-)

1. No sabien on posar-la i l’han posada al primer forat que han trobat.
2. Esperen que “Ellas” s’autoregalin un minipímer però obsequïin aquell amic, marit o amant amb una petaca d’acer brunyit.
3. Se’ns titlla d’alcohòliques.
4. No era una petaca, era una nova ampolla de perfum (de broc gros, però).
5. Més d’una de les opcions anteriors és correcta.
6. Cap de les opcions és correcta.
7. Qui sap…

Al final, se’m ha acudit una solució salomònica: per què no hi posen un únic rètol que hi posi “Para todos”? i també, una darrera pregunta: Quanta gent es deu haver fixat en aquesta ximpleria?

Va de llibres: Dents Blanques

2 Replies

Si em plantejo la pregunta de quin ha estat el llibre que més m’ha “enganxat” darrerament contesto, sense massa dubtes, Dents Blanques de Zadie Smith.

Aquest llibre em va acompanyar la primera quinzena de les darreres vacances d’estiu. Pesa 880 grams (segons la meva bàscula de cuina), mesura aproximadament 22×18 (segons el sistema mètric del meu pam), val deu euros (perquè el vaig comprar a preu de saldo) i té 486 pàgines (perquè l’autora no hauria pogut dir el que ha dit i com ho ha dit ni amb una pàgina més ni amb una de menys).

El llibre va ser editat per La Magrana el 2000 i a dia d’avui costa de trobar si no és en castellà. El llibre està brut del gruix d’okupar la meva bossa (i altres indrets més hostils: ha dormit al ras i ha estat perdut i recuperat després d’una recerca quasi febril). A dintre seu hi viuen un bitllet de metro, un sobret de sucre i un paper de sugus. No m’he entretingut a comptar el nombre de “ganxets” que hi he posat però són molts.

Un cop presentat el meu llibre us presento la història que em va atrapar durant aproximadament quinze dies.
A través de la vida de dos matrimonis i de les seves famílies (els Iqbal i els Jones) l’autora configura un trencaclosques de relacions humanes que són el reflex del que va esdevenir Londres des de final de la Segona Guerra Mundial fins a l’any 1999: un retrat tan bigarrat i multicultural que podríem dir que l’única cosa que tenen en comú els seus protagonistes és el color de les dents.

Al llibre s’hi aborden, de manera sovint còmica pel contrast amb què són presentats, temes com el xoc entre cultures, les relacions entre pares i fills, la religió o l’amor en les seves diverses formes, els sistemes educatius, els límits de la ciència, els conflictes entre el que s’és i el que es voldria ser… Tot plegat apareix presentat a retalls que el lector ha d’anar confegint: diverses peces d’una realitat que vivim, també, de manera fragmentària.

Perquè us en feu una idea us deixo de tast algunes de les frases que han quedat “empresonades” pels meus ganxets:

“El divorci és això: agafar coses que ja no vols a gent que no t’estimes” (p.20)

“Si la religió és l’opi del poble, la tradició és un analgèsic encara més sinistre, simplement perquè poques vegades sembla sinistre. Si la religió és una goma tibada, una vena que palpita i una agulla, la tradició és un preparat molt més casolà: llavors de cascall mòltes amb el te; un got de llet amb xocolata amb una mica de cocaïna, una d’aquelles coses que t’hauria fet l’àvia. Per a Samad, igual que per a la gent de Tailàndia, la tradició era cultura, i la cultura et conduïa cap a les arrels, i les arrels eren bones, uns principis immaculats. Això no volia dir que ell pogués seguir aquests principis, ni obeir-los, ni créixer de la manera que aquests principis exigien, però les arrels eren les arrels i eren una cosa bona” (p.181)

“Sí, hi havia un cert plaer en aquell posat. I mai subestimeu les persones, mai subestimeu el plaer que poden extreure de la contemplació d’un dolor que no sigui el seu, de la transmissió de les males notícies, de veure caure bombes per la televisió, d’escoltar sanglots esmorteïts des de l’altra banda del fil telefònic. El Dolor tot sol només és Dolor. Però Dolor + Distància pot ser = entreteniment, voyeurisme, interès humà, cinéma vérité, una bona riallada, un somriure compassiu, una cella alçada, menyspreu dissimulat. Alsana va notar tot això i moltes més coses a l’altra banda del seu fil telefònic quan les trucades van inundar-la -28 de maig de 1985- per informar-la, per oferir-li el condol després de l’últim cicló. (p.198)

Fílies, fòbies i altres cabòries

4 Replies

Finalment he decidit abocar-me a això que diuen que és la finestra al món. Per fi obro el bloc que tant temps fa tenia a la punta de la llengua i no m’acabava d’atrevir a escopir. Aquest bloc arriba una mica amb la curiositat de qui tasta, sense massa aspiracions però sí amb algunes inquietuds.

Les finalitats? Cap de massa ambiciosa: familiaritzar-me amb el medi i “fer” “alguna cosa” que “n’ensenyi alguna altra” o més aviat “indueixi a pensar-hi”. Tot plegat, molt ambigu i no gaire definit. Si fos una redacció avaluable seria una fòbia suspesa per vaguetat.

No tinc clar si serà un bloc de llengua o de literatura, potser mirat ortodoxament no serà de cap de les dues coses i mirat d’una manera una mica laxa potser hi cap tot. Em costa encotillar-me en etiquetes. Tampoc tinc massa clar si serà un “bloc pedagògic”, de totes maneres em conformo si genera alguna reacció.

En qualsevol cas el que tinc clar (almenys de moment) és que serà una finestra oberta a la tafaneria per compartir fílies, fòbies i altres cabòries.

Així doncs, benvinguts

http://www.youtube.com/watch?v=pdlvAvC4Tw4Qualsevol nit pot sortir el sol