Esgarraparem temps fins a fer-nos sagnar els dits.

Estudies o treballes? Llegeixes o mires la tele? De vi o de cervesa? Carn o peix? Mar o muntanya? Dolç o salat? Vivim en calaixos. Som matrius de trets en un món entestat a codificar, etiquetar, classificar, taxonomitzar.

Mentre els reformistes educatius s’omplen la boca de transversalitat i competencialitat, el saber es fragmenta i els bocins s’exclouen fins deixar l’Humanisme fet un mosaic de fesomia difícilment reconeixible. Tot sigui per preparar-nos per al futur, per ser els millors, per a l’excel·lència.

Però què és el futur? El futur és l’espai i el temps de les maniobres impossibles, de treure suc de les pedres, del que en terminologia moderna se’n diu ser emprenedor. I ser emprendor és ser transversal, adaptable: l’americana grisa que va bé amb tots els pantalons. Al futur no hi ha lloc per calaixets de contingut inamovible.

Tot i així hem de seguir decidint si som més de dolç o de salat, de carn o de peix, de vi o de cervesa, de ciències o de lletres… Tant costa admetre que podem, posem per cas, ser abstemis, vegetarians o omnívors?

En aquest sistema de dilemes cada any em toca respondre, si pot ser amb nota, la pregunta d’avaluació inicial dels meus alumnes. I això (la llengua) per a què ens servirà?

La pregunta arriba sovint formulada per alumnes que dominen la seva llengua materna, perquè l’han parlada tota la vida, que aspiren a menjar-se el futur amb cullera sopera. Per a què ens servirà tot això? La resposta varia poc i depèn, fonamentalment, de si tinc un dia pragmàtic o emocional: per al futur o per a la vida -que per al cas ve a ser el mateix-.

La seva reacció acostuma a ser de sorpresa i la meva, d’arenga. No n’hi ha prou amb fer servir la llengua: fer-la servir bé dóna punts, de totes totes.

Una bona part de nosaltres és el nostre discurs; després del primer cop d’ull és la nostra carta de presentació. De poc serveix un currículum brillant si després no tenim l’eina que ens permet fer-lo visible, fer-nos visibles; de la mateixa manera que tots coneixem encantadors de serps que sobreviuen només gràcies a un bon ús i maneig de la llengua.

I és que no deixa de resultar paradoxal que en un món en què sembla que està de moda l’holisme se’ns faci triar constantment entre la llengua o la vida.

Treballo, si és que se’n pot dir així, de manera poc ortodoxa un dissabte rufacós de desembre. Foc, sofà, llibre, cafè, manteta, roba d’indigent d’aquella d’estar per casa tan còmoda com antiestètica, un bloc de fitxetes de cartró, un bolígraf vermell que no canvio per mandra i l’ordinador que fa la banda sonora i em manté, pluriestimulada, connectada amb el món.

Fa una temporada em vaig soprendre dels peus que m’encalçaven fos quina fos la via de sortida a través d’una coneguda xarxa social. Per sort, l’obsessió de katiusques i manoletines va tenir data de caducitat i al banner van començar a aparèixer anuncis més aviat anodins amb què en alguna ocasió vaig interactuar per intuir la mena de filtres que operen en aquesta mena de publicitat. Vaig rebutjar anuncis sota tota mena de pretextos surrealistes: anuncis de paquets de pernil envasat al buit per considerar-los sexulament explícits, creuers pel Mediterrani per considerar-los poc interessants o perfums per atemptar contra els meus principis morals.

D’un parell de setmanes ençà detecto que l’obsessió torna, potser perquè torna l’esperit nadalenc  que convida a la companyonia incondicional, i al banner de la xarxa de què formo part no paren de sortir-hi: “Escapadas románticas”, “Catas de vinos para dos”, “Circuitos termales ofertas parejas” i, no fos cas, ofertes de tirades de tarot per saber amb quin signe zodiacal sóc més compatible, llibres d’autoajuda per trobar la parella ideal o pàgines de recerca de parella “para solteros exigentes”.

Paranoica de mena que sóc, reviso l’historial de pàgines visitades la darrera setmana: diaris i pàgines de literatura; durant els darrers quinze dies: diaris, pàgines de literatura, d’anatomia, de botànica i alguna de receptes de cuina. Portant la paranoia al paroxisme reviso els darrers dos mesos, més del mateix salvant un parell de compres d’entrades dobles i un parell de reserves de cap de setmana.

Després de la crisi de compulsivitat em demano si llegim les mateixes notícies els solters que els emparellats, si els nostres gustos literaris determinen o vénen determinats pel nostre estat civil i si aquesta condició afecta les nostres patologies musculoesquelètiques.

Per si de cas em curaré en salut, no passaré pel google combinacions com soltera + contracturas, estado civil + propiedades de la árnica o Emily Brönté + salvado de avena… Vés a saber quina mena de publicitat puc arribar a rebre.

Sempre li havien dit que plorar era de covards i arriscar-se, de valents; que qui no s’arrisca, no pisca; i que no moriria mai cagant en un peu de muralla. Ell, que era tot orelles, s’ho havia escoltat; s’ho havia cregut; ho havia fet seu.

Més endavant va arribar la vida i li va ensenyar que camuflar-se era una de les millors estratègies de supervivència, que les persones es coneixen més per allò que callen que per allò que diuen, que de vegades és perillós que els somnis es facin realitat. I així es féu tortuga.

Anys després van arribar Nietzsche, Sartre, Shopenhauer i Camus; cinema, música, literatura i quadres: miralls i finestres.

Després, el repòs, la calma, la meditació, el pensament positiu; l’anacoretisme i el mantra en Macondo aprendí, que al lugar donde fuiste feliz no debieras tratar de volver.

Finalment, el psiquiatre.

Ara el tenia a les mans: petit com una busca, feble com un cristall de sal. Li venien al cap totes les empremtes que duia gravades endins, tan endins que li costava trobar-se-les, però hi eren i ho sabia. Tot el que l’havia fet com era ressonava al buit, barrejat, en garbuix.

El tenia a les mans i se’l mirava. Necessitava la lògica ordenadora de l’univers, la fórmula matemàtica justa i contrastada amb marge d’error zero i, per trobar-la, aplicava la llei del dubte que el xuclava endins d’un pou negre i infinit.

El tenia a les mans i se’l mirava; temia respirar. Temia apropar-s’hi massa. Temia que el futur se li quedés en un polsim als dits.

Temia i es temia.

Temia llançar-se al buit i cridar: Soyons fous!

Tot i que feia mitja hora que s’havia llevat encara anava de tentines.

La casa era en penombra; fins i tot la llum del sol que entrava per l’espitllera que quedava a la finestra li feria els ulls. Amb passes vacil·lants feia camí cap a la cuina quan, de sobte, va sentir un zip que la va engegar com si fos una baldufa. El fil del cap del mitjó s’havia enganxat amb una estella del caire de la porta.

Zip i volta que voltaràs. Zip i piruetes sobre un peu. Zip, com una ballarina sense música. Zip i fred a les cames.  Zip i el món desapareix. Zip i els colors s’esvaeixen.  Zip i només llum. Zip, com un capoll que es desfà o un cabdell que perd el fil. Zip i vals en solitari.

El mitjó ja feia estona que s’havia perdut de vista però la vestimenta s’havia confabulat per deixar-la nua voltant embriaga en una sala de ball improvisada.

Zip i fred. Zip i ingravidesa.

Zip.

**********************************************************************************************************************

A terra, una troca mal nyocada i una papallona blanca s’esmuny per l’escletxa

A dins de la ciutat

busco un tros

de cel enxarolat,

sembrat d’estels

per fer m’hi una cabana.

Puja la persiana. Al quart, una llum tènue darrere d’unes cortines. Des del pis de sota se sent el fru fru del caminar d’uns peus mig adormits sobre el parquet. Després, la concertina habitual: expremedora, despertador que no s’adona que ja li han fet cas, bluf de cafetera i clec de torradora. Canonades de vàter. Fru fru de peus i soroll de dutxa.

Des del pis de sota es pot arribar a sentir la simfonia d’olors: àcid, cafè, ambientador i una barreja de sabó neutre i colònia sofisticada. En menys d’una hora se sentirà un soroll discret de pany i unes passes rítmicament accelerades teclejaran els graons. La veïna comprova que ja han posat els carrers.

Al segon, sense cortines, enlluerna el resplendor violent d’un fluorescent indiscret. S’ha sentit un cop de porta i l’anar maldestre de qui arriba encara ebri de neons i alcohol. Se senten ventallades maldestres de portes, el claqueteig arítmic d’uns talons i un televisor a tota castanya que, a aquestes hores,  deu perorar prediccions astrològiques o vendre joguineria eròtica i blanquejadors dentals. Un got cau a terra i es trenca. El capçal del llit repica repetidament a l’envà; després un silenci sorollós, incòmode.

Des del pis de sobre gairebé sent l’olor de resclosit, de cambra embeguda de fum, alcohol de garrafa i d’aquell perfum desmesuradament dolç, que es pretén sensual, corromput per la suor d’una vida massa viscuda. La veïna del segon mira el carrer gairebé sense veure’l. Aquesta nit algú s’ha oblidat de treure’l i abaixa la persiana amb estrèpit de metall.

El vent de tardor gira el full del calendari.

El rellotge del campanar comparteix mandres amb la cafetera.

Els llençols han perdut l’olor de bugada.

Una ona de fred  puja dels peus per l’espinada.

Rodolo amb Débussy i l’aigua s’escorre damunt meu més poc a poc que les idees.

L’escala ha perdut l’olor d’estiu i les parets són entranyablement grises.

El carrer és ple i desert, anodí.

La porta s’enganxa i les claus juguen a cuit.

L’arena del matí s’ha humitejat en el rellotge.

Els timbres s’han emmudit i els parasols fan l’ullet, tímids.

Herois quotidians canvien de vorera.

Humans amb carnet d’adults juguen a ser criatures.

Animals juguen a ser homes i veuen que no n’hi ha per tant.

El verd és verd i el cel, rogenc.

Els ulls s’enceguen pel brill d’una il·lusió o el tel d’una llàgrima.

El desig, emmordassat, no piula.

Històries agonitzen sota  capes de llustre modern. On és l’Hotel Europa?

Fil, agulla i tisores al terrat: faldilla.

Un record amb soga al coll.

Una flamarada creua la plaça.

Les passes, tímides, retrunyen a les llambordes.

Un embriac massa loquaç clama clemència.

Les claus juguen a cuit i les deixo fer,

la nit és llarga…

S’ha assegut sol en una taula del mig de la terrassa. Hi toca el sol de ple. La massa s’agita al seu voltant i ell roman abstret, lluny. Hi toca el sol de ple tot i que ja comença a donar de baixa. Mira al buit. No se sap massa què pensa si és que pensa alguna cosa.

Porta la gorra de visera a la mà i una bossa de mà sota els peus. La testa, lleugerament inclinada cap endavant, s’ofereix generosa al sol. La mirada no surt de la inòpia quan apareix davant seu un cafè i un platet amb pinça amb el compte. Amb una lentitud que gairebé li fracciona el moviment apuja el brac dret; posa la mà dreta sobre la taula, primer plana i després de cantell, reposa; obre el polze i l’índex, agafa la cullereta, fa pinça i estreny. Com si la cullera fos de plom, l’alça els cinc  centímetres escassos que necessita per ficar-la a la tasseta del cafè. Un cop la cullera a dintre, remena amb calma un sucre d’existència no demostrada.

Mira al buit. El sol baixa i fa calor. No sembla que l’enxubament i l’eufòria d’una colla de hooligans l’exalti. Fa xarrups petits i mira endintre. Un cafè calent no és el millor refrigeri per gaudir a trenta graus s0ta el sol.

L’estampa s’atura en ell en el moment que l’atzar ha volgut, a l’hora de fer-lo vestir aquest matí, dissoldre’l en una multitud que no li esqueia.

Potser els nens li faran una festa i la classe farà aquella olor torrada dels quicos prohibits durant el curs. Potser hi haurà coca cola, ganxitos i plats de paper. Potser voldran posar música i, per un dia, els la deixarà posar alta sempre que no molestin els de la classe del costat. Potser, per no molestar-los, els convidaran a afegir-se al festival. No sé, però, si prèviament haurà tingut valor per reprimir l’advertència de tapar les taules perquè no s’embrutin. No sé si per una vegada no s’enfadarà si tot queda en desori i després ha de recollir la desfeta de la festa el servei de neteja. Potser es reprimirà amb els alumnes, o potser no.

Segurament s’acomiadarà dels nens amb il·lusió i recança, esborrarà els dibuixos de comiat i li quedarà al nas aquella olor de guix (que ara ja potser s’ha convertit en olor de dissolvent de retolador o en asèpsia digital). Tancarà la porta i li vindrà al cap que aquest any penjarà les claus; també amb una barreja d’il·lusió i recança.

La Montse és la segona d’aquesta sèrie de persones humanes que m’han ajudat a créixer. Els records són llunyans i el passat boirós però tres anys a la vida d’un nen són molts i deixen petja. La Montse era la veïna que feia el dinar mentre la meva mare estenia la roba, la mare que cridava a dinar els fills pel balcó i la meva tutora de cicle mitjà: l’intent etern de posar ordre a aquell caos itinerant que encara sóc jo.

Jo, que havia fet els deures i no els trobava; jo, que havia fet els deures al lloc equivocat; jo, que estudiava els exàmens als deu minuts que quedaven per repassar; jo, que no feia els deures i aprofitava el caos habitual per camuflar la meva desídia.

Ella, que hi prenia paciència; ella, que em feia quedar a l’hora del pati a endreçar l’invent diabòlic del cartabloc; ella, que feia veure que no s’adonava de les improvisacions el dia que, sense haver fet els deures, contestava les preguntes; ella, que el dia que feia dissabte canviava la distribució de l’aula i ens trencava els esquemes.

Ella, que em feia seure davant amb els xerraires amb un doble i noble objectiu: que el xerraire callés una estona per avorriment i que jo xerrés una mica per sinergia. Amb el temps reconec que l’estratègia estava ben pensada i, la majoria de vegades funcionava.

Però hi ha coses que en el fons no canvien mai.

Recordo un final de curs que la Montse ens va donar l’Informe, llavors un plec de fulls grapats amb tot de frases estereotipades subratllades adientment i unes qualificacions al capdavall. Vaig arribar a casa, contenta, amb les notes. Ai sorpresa, la de la meva mare quan es va adonar que, de les notes, només portava la tapa i el darrer full. A saber on havia caigut la resta… i és que malgrat l’intent -reeixit en mesura- de posar ordre al caos, la Montse estava davant d’una missió impossible. Encara recordo la vergonya d’haver d’anar a explicar a la senyoreta l’afer de les notes; recordo que me les va fer de nou mentre per dins devia pensar “que no en tiraríem res a l’olla”.

Han passat els anys i el record perdura quan em veig la mà tacada -i el full emborronat- després d’escriure molt en llapis, quan sento l’olor de dacs però sobretot cada vegada que penso a tapar la taula amb papers de diari per no tacar-la. Em torna la Montse al record quan sento l’olor de l’Ajax pino amb què netejàvem les taules i quan em torna a la boca el gust del fluor de taronja. Allò sí que era heroisme! Fer que trenta criatures es fiquessin a la boca i glopegessin durant un o dos minuts un líquid amb gust més propi de desembussacanonades que d’elixir bucal i el pitjor de tot: haver de predicar amb l’exemple i assegurar que era bo i tenia gust de taronja.

Va acabar el cicle i vaig canviar d’aula però hi va quedar un testimoni del meu pas. Em demano si, abans de tancar la porta, la Montse s’endurà la planta que fa vint-i-tres anys que l’acompanya i que, segurament al seu costat, ja s’ha fet molt més persona i molt més humana que molts de nosaltres.