Dissabte al vespre. Anodinitat absoluta.
Abans de decidir-me a mirar alguna de les pel·lícules que tinc pendents em passejo, comandament a distància en mà, pels vint-i-pico canals que conformen el menú de la meva TDT. M’aturo a Tv2 (ai, La 2). Hi fan Memòries de la tele.
Sempre m’ha semblat un recurs d’emergència això de tirar d’arxiu televisiu i fer un programet ràpid de mitja hora. D’alguna manera és com quan arribem a casa sense res previst i diem: “ja farem una truiteta” tot recordant el vell recurs salvavides de moltes mares. Un recurs simple, sí; tan simple, però, com efectiu. Aquests programes fets de retalls de record són tan entranyables com la truiteta de la mare, que te’ls acabes menjant sense saber ni com tot i tenir plena consciència que no t’agraden les truitetes.
L’esquer que m’ha fet quedar atrapada al programa ha estat la pregunta de la butaca vermella: “Què recordes de Planeta Imaginari?” Poca gent en recordava alguna cosa. De fet, jo mateixa en recordava molt poca cosa. Només recordo que m’agradava molt: M’embobava. També en recordava la sintonia.
De fet, no fa més de deu anys que vaig descobrir que qui em transportava al Planeta Imaginari era Claude Débussy amb l’Arabesque I.
La sintonia va tornar des de la infància en forma de pràctica de piano. Tot i que qui practicava no ho feia malament, la melodia no fluïa “com l’original” que jo recordava. Com a magdalena proustiana, però, servia i n’hi va haver prou per tornar al Planeta imaginari amb el record. No contenta amb això, vaig voler recuperar un trosset de la meva infància recuperant aquesta melodia. Em vaig afartar de taral·lejar-la a companys de feina, amics, parents… sense resultats (cal dir que el cant tampoc és el meu fort). Finalment un dia va aparèixer la partitura a sobre de la taula del menjador. Vaig copiar-ne el títol. Tornava a tenir les claus del Planeta imaginari.
http://www.youtube.com/watch?v=7lrH64zkCn0&feature=related
Més endavant vaig parlar de la peripècia amb amics coetanis. Pocs recordaven aquell programa que m’agradava tant quan era petita. Alguns, fent un esforç titànic, arribaven a recordar-ne el nom. De fet jo no en recordava gaire més: la sintonia, la presentadora, que no hi passava res i que m’agradava molt.
Avui, veient-ne l’homenatge per la tele, ho he entès tot. Era un programa fet de coses petites, sense massa sentit, amb un temps molt lent i sobretot amb molta imaginació i molta bellesa. Un programa de coses maques. En definitiva, molta poesia. A mesura que veia els talls que confegien el programa m’he anat adonant que, en qüestió de gustos, he estat força fidel.
M’ha sorprès el risc d’una aposta com la de Planeta Imaginari, un programa que va fer que la “caixa tonta” pogués desmerèixer aquest nom. També m’ha sorprès que tingués tant èxit com perquè aquesta proposta emesa inicialment al circuit català de Televisió Espanyola pogués “fer el salt” i acabar essent una emissió de volada nacional. Finalment m’ha afalagat veure que, darrere d’aquest programa, hi havia gent que creia que la mainada érem petits però no érem idiotes.
Pels que no l’hagueu vist us en deixo un clip de fragments; i per aquells amb qui vaig compartir infància: que us siguin grats els records.
http://www.youtube.com/watch?v=fidflWuokLs
Una joia més: La capçalera de la darrera temporada. En què us fa pensar?
Ostres, aquesta capçalera em recorda a la poesia de Joan Brossa! No ho serà realment?
Per cert, jo també recorde aquesta melodia tan onírica. Però només això.
A mi em també em recorda fortament a Brossa. Què bé això d’haver compartit infància a banda de departament!!!