Reenceto per enèsima vegada el post que fa gairebé tres mesos tinc al calaix dels esborranys entrant-hi i sortint-ne capriciosament. I és que, com deia Maragall, tinc una oda començada que no puc acabar mai…
Els meus projectes no són tan ambiciosos com per fer una oda però escriure quatre ratlles que diguin alguna cosa també pot arribar a costar molt.
Els jugadors de Whist va ser el llibre que va marcar l’inici de vacances, l’arraconament de la maleta d’anar a escola i el que es presagiava un estiu de lectures de plaer. Al final aquesta va ser gairebé l’única, no perquè la lectura fos desplaent sinó més aviat perquè tenia el disc dur tan ple que necessitava alliberar bytes.
Els jugadors de Whist va acompanyar-me durant el pont de Sant Joan; el vaig llegir pràcticament d’una tirada i, podria dir, que en el meu cas va crear addicció.
A la novel·la es retrata, de manera calidoscòpica, la societat dels anys 70, 80, 90 i 2000. A través del pluriperspectivisme es dibuixa la societat de gairebé mig segle utilitzant referents concrets en què predomina l’estètica pop.
La novel·la permet diversos nivells de lectura: un de proper, pràcticament se’n podria dir de primer pla, en què entrem en els personatges, els investiguem, els coneixem i, de vegades, els descobrim; un cop conclosa aquesta lectura observem que la trama pren profunditat i, mirada a vol d’ocell, dóna una visió existencialista de la vida.
Un element important en la novel·la és l’espai. L’espai que marca l’eix de la novel·la és el castell de Figueres: una obra d’envergadura, tan complexa com absurda i inútil. A través d’aquest correlat es pot llegir la vida del protagonista: un projecte ambiciós, d’alta volada, però en el fons absurda, ridícula, inútil, que al final acaba en un foc d’encenalls.
A la contraportada hi llegim: Tots els personatges són ficticis, però la majoria dels diàlegs són reals i és que, com tota construcció literària, està bastida en la ficció; una ficció, però, que respecta al mil·límetre els criteris de versemblança que actuen com esquer que atrapa el lector i no el deixa fugir. A Els jugadors de Whist hi trobarem aquell personatge, aquella frase, aquell somni; aquella vida d’aquell veí, aquell amic, aquell conegut o, fins i tot , quelcom de nosaltres mateixos. Hi trobarem multitud de referents que faran que llegint la novel·la dialoguem amb fotogrames, cançons, estètiques… També hi trobarem metaliteratura: reflexions sobre què s’escriu i com es fa, una postura distanciada que -a més de servir-nos en safata la psicologia dels personatges- fa que ens plantegem què és una novel·la (o què hauria de ser), què representa el fet d’escriure i quins són els límits de la literatura a l’era de les noves tecnologies.
Vicenç Pagès Jordà aconsegueix amb una ficció bigarrada retratar tres dècades i fer-nos-en partíceps; escriure, en 542 pàgines, la història de 30 anys.
Per a qui tingui curiositat aquí en deixo un tastet:
27 de juny
Les parelles se fan besades, però els matrimonis, no. Els matrimonis no s’estimen, però viuen junts. Qualcú m’ho explica?
Repàs tot el dial i no trob cap emissora satisfactòria. És un símptoma, això? En cas afirmatiu: un símptoma de què? (pg. 75)
Quan trescaven per la botiga, els pares d’en Churchill només es tocaven per error. S’estimaven? Havien estat mai enamorats? Feia de mal dir, ja que estaven junts dia i nit. Podem assegurar, això sí, que les demostracions públiques d’afecte eren inexistents, i que no se’ls va conèixer cap episodi d’infidelitat.
La característica principal de la família era la dedicació absoluta a l’economia.
La divisa hauria pogut ser: Gasta poc, i si pot ser gens. (p. 102)
A la primavera del 2007 escassejaven les dones sense botes. Sota faldilles de tota mena i condició, per fora o per dins dels pantalons -amples o cenyits, doblegats o pirates, arrossegant- dominaven les botes de mouton, de pell de tigre, de plàstic, de cuiro, de texà, de rombes, de flors, d’ant, de vicunya, d’imitació de pell, de quadres escocesos, de coloraines, de xarol, amb costures o sense. Botes mats o brillants, punxegudes o aixafades, primes, encoixinades o folrades de pelfa, Botes amb taló baix, alt o de vertigen, d’agulla, de falca o de plataforma. (p. 295)
Quan la vas cagar? (p. 355)
Per als qui encara els quedi curiositat, mireu a l’enllaç l’entrevista en què Vicenç Pagès Jordà presenta Els jugadors de Whist a L’hora del lector