Roda el món i Julio Manrique torna a l’Espai Lliure amb American Buffalo.
Amb l’èxit obtingut després d’ un mes en cartell (del 14 de gener al 14 de febrer d’enguany) com a garantia, el festival Grec recupera aquest èxit a tres bandes.
Dic èxit a tres bandes perquè l’engranatge roda ben greixat: un bon text (de David Mamet) de partida i un bon director (Julio Manrique) que posa en marxa la maquinària perquè Don (Ivan Benet), Bob (Pol López) i Teach (Marc Rodríguez) puguin arrossegar el públic amb la seva interpretació i el converteixin en còmplice dels seus plans més delirants que truculents.
Entrem a la sala per un lateral de la botiga de Don, una mena d’encants on podem trobar de tot: des de barrets estrambòtics fins a estris tan insospitats com un instrument per mantenir les potes del porc eixancarrades mentre es dessagna el dia de la matança.
Comença la funció.
La quarta paret és la porta d’entrada a la botiga de Don. Només començar la funció, Don gira el cartell OPEN -de cares al carrer- i nosaltres quedem CLOSED a dintre. Les tres parets restants som nosaltres que acabem formant part del decorat i esdevenim aquelles parets que, de vegades, tenen orelles.
Sona la ràdio: Música americana per ambientar. De sobte l’anglès es fa una mica més comprensible i esdevé una mena de patuès macarrònic, de català americanitzat que ens convida a apagar els mòbils i anuncia la durada de l’espectacle. Trobo l’astúcia encertada. A mesura que transcorre l’espectacle, m’adono que el muntatge està pensat al detall.
Don, Bob i Teach són tres personatges units per relacions d’amistat i negocis. La premissa de no barrejar aquests dos principis es va repetint com un mantra al llarg de tota l’obra fins al punt que esdevé una mena de conjur protector per a uns personatges que se saben abocats a la desgràcia.
Don, amo de la botiga, manté una relació d’amor-protecció amb Bob (un ex ionqui net) a qui inicia en els negocis. Teach per la seva banda és un personatge de qui es coneix poca cosa a banda de la seva desesperació, una desesperació que amaga sota un gruix impenetrable de vèrbola febril. L’objectiu de tots tres: aconseguir una moneda que Don ha venut molt per sota del seu valor.
Tota l’obra gira al voltant dels plans per tornar a aconseguir la moneda. Si només tenim en compte aquesta estructura, podríem estar parlant perfectament d’una comèdia d’embolics. Aquesta comèdia d’embolics, però, agafa volada el moment en què esdevé una màscara que amaga temes molt més profunds com la lluita per la supervivència, l’amistat i la confiança (o la desconfiança). L’obra també posa clarament de manifest el potencial perillós i destructiu de l’individu en una societat marcada per la competitivitat i l’individualisme pregonats pel capitalisme.
En resum: una hora i quaranta minuts d’atenció, distensió i tensió; de rialles mordaces i diàlegs que freguen el deliri sense escapar dels mals més terrenals. EL moment de l’obra, per a mi l’encert absolut: quan Don, en solitud, posa un vinil en un tocadiscos i sona Siglo XX cambalache de Sánchez Disciépolo amb la veu de Gardel. Sí senyor! No es podia trobar una conjunció millor.
Si algú s’hi engresca, teniu temps fins diumenge vinent per acostar-vos a l’Espai Lliure, veure-l’obra i jutjar. Si no podeu fer-ho, sempre us quedaran un parell d’alternatives: Llegir-ne el text amb l’arma poderosa de la imaginació o bé veure’n l’adaptació cinematogràfica portada a terme per Michel Corrente, amb guió adaptat pel mateix Mamet i amb Dustin Hoffman com a protagonista.
Per cert, profes d’anglès: si us atreviu amb la pel·lícula (jo no l’he vista), trobareu una pila de material didàctic a l’adreça següent: http://www.enotes.com/american-buffalo
Jo, per si de cas, us deixo amb meu momentasso. Poseu-hi prou imaginació com per veure Don en un racó del seu cambalache particular mentre maquina el pla per recuperar la moneda.