Després d’un període de letàrgia higiènica, el bloc torna a respirar. Avui respira des de la darrera fila d’una sala de cinema.
Diumenge 11 de juliol. Havent dinat. Barcelona. La calma de l’esmorzar i les estrelletes del diari em fan decidir voler veure Nothing personal. Arribada al cinema, situació kafkiana: barreja de conte de Monzó i excés de zel. A dintre, dues senyores volen sortir del cinema i no poden (probablement surten de la sessió de les 14.00); a fora, una cua que creix sense pausa de gent que vol entrar i no pot.
De vegades he pensat que resulta molt útil l’escisió semàntica que presenta la traducció al francès del verb poder: Pouvoir / avoir le droit. Diumenge vaig pensar que ens hauria anat bé el matís. Les senyores que eren dintre “podien” sortir però els francesos haurien dit que “no tenien el dret de fer-ho”, el mateix passava amb els que volíem entrar. No ens deixaven; segurament per un excés de zel del taquiller que esperava que el rellotge donés el tret de sortida de la seva jornada laboral. Després de fer 10 minuts de cua vam aconseguir entrar i les dues senyores de dintre van aconseguir sortir.
Amb la pel·lícula triada i l’entrada a la mà, entro a la sala amb el propòsit de veure Nothing personal. S’atenuen els llums. Una colla de senyores de xicra i xocolata al carrer Petritxol tenen una conversa entaulada, molt animada. S’obre el teló (sí, la sala encara conserva l’encant del teló) i comença la pel·lícula. L’equip adversari de les senyores de xicra i xocolata ataca: Calleu!! Després d’un parell d’atacs creuats es fa el silenci.
Comença la pel·lícula.
Nothing personal és una pel·lícula que val pel que no s’hi diu, per l’acció petita, pel moment curt, per l’espai limitat i pels pocs personatges (només un home i una noia). Aquesta és una pel·lícula feta de silencis, de rèpliques amb exabruptes en què conviuen en plàcida harmonia el refinament i la simplicitat. Poques paraules i “poca acció” però un poder d’atracció indiscutible.
Transcorria el temps i alguna cosa se’m removia. Llisca una gota cara avall.
Crèdits.
Les senyores de xicra i xocolata comenten, indignades, que no es fiaran mai més de les estrelles del diari. No han entès la pel·lícula. No els ha agradat.
Sortint em demano perquè no els deu haver agradat una pel·lícula que, a parer meu, val les estrelletes del diari i possiblement una fília al bloc. Penso que, possiblement, el que no els ha agradat a elles és el que m’ha agradat a mi: no s’hi explica cap història en el sentit estricte del terme. “No hi passa res” però hi passen moltes coses. Els personatges no tenen passat i el futur no queda ni tan sols en suspensió.
En conclusió, la pel·lícula trenca amb les coordenades clàssiques “del que sol agradar”: personatges a qui els passen coses (de cos enfora -s’entén-), una posada en antecedents: qui són? com han arribat on són? què fan on són? i, sobretot, per què actuen com ho fan? Per rematar la jugada, la pel·lícula ni tan sols té un final feliç… Tot un frau de pel·lícula digna de llibre de reclamacions.
De totes maneres, us deixo l’enllaç del tràiler per si a algú li pica la curiositat.
El blog ha ressuscitat: al·leluia! Això significa que també ho ha fet la redactora?
M’ha agradat el tràiler… i la teva ressenya m’ha encuriosit, així que intentaré aconseguir-la (tot i que aquí als Pirineus no és fàcil trobar aquest tipus de pel.lícules al cinema, oi?)
Suposo que tigaràs a aconseguir-la. Tot i així, ens va passar per davant dels nassos ben a propet de casa (a Osseja). Jo volia anar-la a veure però era final de curs i…
Tu, com sempre, tan gràfica. A mi també m’ha encuriosit el quadre… 😉