Potser els nens li faran una festa i la classe farà aquella olor torrada dels quicos prohibits durant el curs. Potser hi haurà coca cola, ganxitos i plats de paper. Potser voldran posar música i, per un dia, els la deixarà posar alta sempre que no molestin els de la classe del costat. Potser, per no molestar-los, els convidaran a afegir-se al festival. No sé, però, si prèviament haurà tingut valor per reprimir l’advertència de tapar les taules perquè no s’embrutin. No sé si per una vegada no s’enfadarà si tot queda en desori i després ha de recollir la desfeta de la festa el servei de neteja. Potser es reprimirà amb els alumnes, o potser no.
Segurament s’acomiadarà dels nens amb il·lusió i recança, esborrarà els dibuixos de comiat i li quedarà al nas aquella olor de guix (que ara ja potser s’ha convertit en olor de dissolvent de retolador o en asèpsia digital). Tancarà la porta i li vindrà al cap que aquest any penjarà les claus; també amb una barreja d’il·lusió i recança.
La Montse és la segona d’aquesta sèrie de persones humanes que m’han ajudat a créixer. Els records són llunyans i el passat boirós però tres anys a la vida d’un nen són molts i deixen petja. La Montse era la veïna que feia el dinar mentre la meva mare estenia la roba, la mare que cridava a dinar els fills pel balcó i la meva tutora de cicle mitjà: l’intent etern de posar ordre a aquell caos itinerant que encara sóc jo.
Jo, que havia fet els deures i no els trobava; jo, que havia fet els deures al lloc equivocat; jo, que estudiava els exàmens als deu minuts que quedaven per repassar; jo, que no feia els deures i aprofitava el caos habitual per camuflar la meva desídia.
Ella, que hi prenia paciència; ella, que em feia quedar a l’hora del pati a endreçar l’invent diabòlic del cartabloc; ella, que feia veure que no s’adonava de les improvisacions el dia que, sense haver fet els deures, contestava les preguntes; ella, que el dia que feia dissabte canviava la distribució de l’aula i ens trencava els esquemes.
Ella, que em feia seure davant amb els xerraires amb un doble i noble objectiu: que el xerraire callés una estona per avorriment i que jo xerrés una mica per sinergia. Amb el temps reconec que l’estratègia estava ben pensada i, la majoria de vegades funcionava.
Però hi ha coses que en el fons no canvien mai.
Recordo un final de curs que la Montse ens va donar l’Informe, llavors un plec de fulls grapats amb tot de frases estereotipades subratllades adientment i unes qualificacions al capdavall. Vaig arribar a casa, contenta, amb les notes. Ai sorpresa, la de la meva mare quan es va adonar que, de les notes, només portava la tapa i el darrer full. A saber on havia caigut la resta… i és que malgrat l’intent -reeixit en mesura- de posar ordre al caos, la Montse estava davant d’una missió impossible. Encara recordo la vergonya d’haver d’anar a explicar a la senyoreta l’afer de les notes; recordo que me les va fer de nou mentre per dins devia pensar “que no en tiraríem res a l’olla”.
Han passat els anys i el record perdura quan em veig la mà tacada -i el full emborronat- després d’escriure molt en llapis, quan sento l’olor de dacs però sobretot cada vegada que penso a tapar la taula amb papers de diari per no tacar-la. Em torna la Montse al record quan sento l’olor de l’Ajax pino amb què netejàvem les taules i quan em torna a la boca el gust del fluor de taronja. Allò sí que era heroisme! Fer que trenta criatures es fiquessin a la boca i glopegessin durant un o dos minuts un líquid amb gust més propi de desembussacanonades que d’elixir bucal i el pitjor de tot: haver de predicar amb l’exemple i assegurar que era bo i tenia gust de taronja.
Va acabar el cicle i vaig canviar d’aula però hi va quedar un testimoni del meu pas. Em demano si, abans de tancar la porta, la Montse s’endurà la planta que fa vint-i-tres anys que l’acompanya i que, segurament al seu costat, ja s’ha fet molt més persona i molt més humana que molts de nosaltres.