Obre els ulls violentada pels rajos de sol que entren per la finestra. Pensa que encara pot allargar cinc minuts més aquest benestar, la sensació d’estar als llimbs, la protecció incondicional que donen els llençols contra els mals de la vida.

Esgotats els cinc minuts, s’asseu al llit i mira a terra. Es mira els peus. Arrels de venes blavoses la lliguen a terra. Pensa que deu ser l’edat. S’alça i camina d’esme. A mig camí dubta si tirar cap al lavabo o cap a la cuina. Totes dues necessitats són igual d’imperioses. Va a la cuina, mira per la finestra i gira cua cap al lavabo.

Enretira la cortina de la finestra de la cuina i veu una postal retocada amb photoshop amb uns colors falsos i uns perfils artificialment delimitats. Per un moment s’imagina sortint al carrer i entrant a la postal amb un aire Amélie Poulain. Es desensonya i va cap al lavabo,  s’apressa. Ha d’engegar el dia abans que el dia no l’engegui a ella.

Del lavabo va a la cuina. De sobte li arriba una alenada d’olor, aquella olor del sabó de rentar que ella no fa servir. Es demana com li ha pogut quedar adherida d’aquella manera. Inspira altre cop… sospira.

Arriba a la cuina i regira la fruitera, haurà de fer un pensament. En salva un albercoc arrufat i una pera macada. Improvisa un esmorzar. El pa se li ha assecat però encara li queda una mica de pernil i pensa que amb un rajolí d’oli es farà més passador. Agafa el pot del cafè amb una mà, amb l’altra obre la pinça de la tapa. No sap quin estrany mecanisme neuronal fa que la mà que havia de sostenir el pot el deixi anar a terra.

Definitivament, sembla que el dia vol engegar-la a ella. Per un moment s’emprenya. Un començament de dia sense cafè és un començament de dia tort, però al capdavall pensa que val la pena ser optimista i reconsidera. Un començament de dia sense cafè no és un començament de dia.

I així, amb el dia no nat, s’enfunda dins una vestimenta més aviat anodina i intenta donar un aire digne al pentinat que ha decidit el coixí. Es calça les vambes. Quan va per estrènyer els cordons pensa que bonica estafa. No les ha dutes ni cinc vegades i el cordó esquerre ha dit prou. Amb les puntes dels dits improvisa un nus minimalalista però operatiu.

D’una revolada agafa la bossa, la jaqueta impermeable per si de cas i es posa aigua de roses. Se sent encara a la pell aquella olor de sabó de rentar que no és el seu. Es demana per què, de vegades, hi ha presències que poden picar i, com les abelles, deixar de record el fibló.