Supervivents

No parlaré de pseudofamosos que salten a l’oceà des d’un helicòpter a set metres d’alçada. No parlaré de realitys en illes remotes. No parlaré de l’afany de protagonisme a base de desafiar unes lleis de la natura amb aire de parc temàtic. Per a mi parlar de supervivència és parlar d’una cosa força més trascendent, força més propera, força més quotidiana i, en darrer terme, força més real.

No em refereixo -tot i que podria- a catàstrofes naturals (Llorca a les primeres planes dels diaris), no em refereixo a heroicitats avalades per mitjans de comunicació de masses, em refereixo a heroicitats invisibles però, tanmateix, heroicitats amb majúscules.

Deu minuts escassos de camí relativitzen el temps per fer que sembli que passa un any. Recordo una escena -em sembla que de Nothing Hill– en què Hugh Grant viu un any de la seva vida en 30 segons i en l’espai d’un carrer. Surto de casa amb sol i roba d’estiu, arribo a la feina amb núvols i jaqueta de pluja. Al mig, concentració i contrastos.

Concentració de pol·len a l’aire, contrast de la bossanova que surt de la guitarra d’un noi assegut al banc d’una plaça i grolleries que surten d’una finestra. Contrast entre els rajos de sol de la dreta i el núvol infernal de l’esquerra. Contrastos entre rostres d’èxit i rostres abatuts. Contrastos en la gent: sandàlies i gavardines, gorres de visera i paraigües, jaquetes i tirants.

Compto mentalment la gent que creuo en els deu minuts escassos de camí. A cada mirada el temps s’atura i miro de reconstruir una vida, una identitat. Penso que sota tota la crosta d’anonimat, d’ independència i èxit hi ha herois que neden cada dia contra corrent: la mare que no pot fer creure el fill, el nano que no pot sortir-se amb la seva, aquell xicot que porta a la mà els papers de l’atur, la senyora que -amb penes- empeny el carret de la compra i aquella altra dona amb tipus d’artista de cine dels seixanta que fa un pols constant al rellotge i ja li começa a tremolar el braç.

Fins i tot veig cert esperit heroic en aquell banquer que surt de La Caixa enfundat en un vestit d’èxit. No veig l’heroicitat en la conquesta del vestit sinó en la lluita per la supervivència en un món en què les coses no acostumen a ser el que semblen.

Bado i, pel camí, la gent corre. Candidats a herois que corren per guanyar la cursa de la vida. Candidats a heroi que no saben que, precisament,  l’heroicitat de vegades pot ser desafiar el món per aturar-se a prendre aire.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *