Després d’anys de despenjament torno a posar els peus a l’alma mater. Xerrada informativa i visita promoinformativa a instal·lacions punteres, modernes i innovadores: Les incubadores del saber fer.

Un ramat de professors sortits de pati d’escola passegem amb un gregarisme una mica eixelebrat per una budellera de passadissos. A dins, el futur; la innovació en forma d’éssers humans joves que no aparten el cap de pantalles gegants. Mentrestant hi sóc i no hi sóc: veig la llum com es filtra pels acetats de colors i els arabescos que fa a terra. Miro un horitzó gris i pol·luït. De tant en tant, escolto.

Una guia tan amable com asèptica parla del pas de la societat de la informació a la societat del coneixement. Parla de micro i de macroincubadores d’empreses amb un llenguatge de pipeta i tub d’assaig. No puc treure’m Huxley del cap. Tot plegat una visita hipnopèdica per a una manada de salvatges.

Després de la visita als intersticis del canvi d’era, una xerrada informativa.

De cop em sento estranya, estrangera al món que em toca per temps i espai. Em perdo en mars de bits i bytes, de webs i links, d’spin offs i clasters. En plena fase d’alienació em demano de què em parlen; em demano en què em parlen.

Una mà, encara no sé si innocent o extremament lúcida, demana què és un claster. El xerrador, emblema de modernitat: self made man, formal-però-no-gaire i amb ulleres de pasta, té seriosos problemes per explicar un concepte que ha fet servir una de cada deu paraules des que ha començat a parlar. Finalment un salvatge lúcid, i possiblement poliglot, fa un gest amb les mans com si fes una bola de plastilina o de paper de diari i respon que potser un claster és un pol de coneixement en forma d’aglomeració d’empreses. Vist en context, funciona i el xerrador, desarmat, li dóna la raó.

Torno a la dèria obsessiva i tradicional de la paraula justa. Constato que la sobredosi d’anglicismes és alhora una màscara i un segell, una marca: prestigi, modernitat, internacionalitat, primera línia… una matriu de trets que representa l’individu que tenim davant.

Corroboro per enèsima vegada que la llengua no és només denotativa sinó que és una eina de retrat social. Si ens centréssim exclusivament en la denotació hauríem pogut parlar de pols o focus de coneixement, d’empreses-esqueix o bé de metodologia de treball. En canvi, ens sadollen de clasters, spin offs i know hows carregats de valor afegit: la marca.

Em sobta especialment el neologisme -pel que sembla en voga en el món de la investigació- know how i penso que dècades enrere se’n va posar de moda un altre (savoir faire) que era denotativament calcat a aquest. No obstant, constato que el que representen un i altre no té res a veure i tots dos són reflex d’una societat, d’un moment i un sistema de valors.

Mentre que el savoir faire anava de bracet d’allò social:  en certa forma a l’assimilació d’ un patró de bones maneres lligat a una classe determinada on la resta de la societat buscava el mirall; el know how marca el canvi d’era. Se centra en l’individu i la seva capacitat de superació a través del treball, de la iniciativa. Es transmet com, a través de la pedra filosofal del know how, podem arribar a la cresta de l’onada.

Faig un darrer bot mental i poso en paral·lel el parell de dualitats que planen al meu cap després de la xerrada. Al capdavall una no deixa de ser el reflex de l’altra. Només podem passar de la informació al coneixement si sabem com.

I del bot mental passo a l’estirabot mental tot recordant el supervendes d’Allan Carr Dejar de fumar es fácil si sabes cómo. Heus aquí la patent comercial del know how associada a un costum social condemnat a l’extinció:  el savoir faire que s’esvaeix com el fum de les seves pipes i cigars.

En definitiva, tot canvia perquè no canvïi res o un segle tancat entre dos conceptes?

Chi lo sa?