Timbre. Pujo l’escala contracorrent, em faig pas per passadissos impossibles i hi arribo.

Arribo a l’aula.

Entren Maragall, el Comte Arnau, el seu corser en flames i Adalaisa. A l’altra banda, Nietzche i el superhome. L’exaltació de l’individu, del voler, del poder. Intento fer-me lloc en aquest galimaties i fer-hi lloc als meus companys de viatge.

Calor. No és calor, és bogor: una alenada de xardor humana, humida i especiada que em satura, m’ofega. Miro al costat: finestres petites, altes, sense manetes. Cara nord.

Adalaisa dubta entre la terra i el cel. Jo dubto si a dintre o a fora.

Mentalment moc fitxa: finestra.

Adalaisa ha quedat lligada a terra i els meus companys de viatge encadenats a la reflexió. M’atanso a la finestra, l’obro, aspiro una glopada d’aire net.

Abaixo el cap.

A l’ampit un escrit amb llapis. Un “Hola” de trets rudes, angulosos, amb tres os com tres boques obertes. Al costat, un nom, una data. Un pas irreflexiu enrere. Tanco la finestra. Les tres os s’alinien i formen un cilindre que em forada l’estómac i me l’omple de buidor.

Al cap, el martelleig: nom, cognoms, data. Llapis. Sembla mentida com un material tan deleble pot arribar a fossilitzar-se a l’ampit d’una finestra: Hooola!!!

En un càlcul ràpid hi compto divuit anys. Més de mitja vida de lluita, de debat, d’oblit. Entremig dos flaixos: Una imatge fugaç a la sortida d’una boca de metro i tres os aliniades que, per uns segons, em xuclen l’ànima.

Penso que divuit anys enrere la finestra em devia quedar arran de cap. Em demano com. Em demano quan. Definitivament, no hi sóc.

Toca el timbre, em desperto, canvio mecànicament d’espai. No tornaré a obrir la finestra. No tornaré a obrir MAI més AQUELLA finestra.

Camino contracorrent. Altre cop m’obro pas entre la multitud, altre cop torno a començar…

Al suro, una convocatòria d’alguna cosa com “Orientacions per prevenir el bullying“. En anglès queda bonic i tot.

Serà altre cop el tècnic menjat i paït de rates de laboratori i estadístiques que conclou amb el clàssic debat en què sempre hi ha qui argüeix que de batusses, històries i novatades n’hi ha hagut sempre; que aquell està sol perquè s’ho busca o que a la vida cal saber-se defensar.

Altre cop tancar els ulls a tots els Arnaus i les Adalaises que anem deixant enrere.  Altre cop pensar que si no som homes sobre homes és perquè no en tenim la voluntat.  Altre cop pensar que tinguem sort.

Altre cop ignorar que hi ha qui no pot obrir finestres perquè se li escolen les entranyes.