Si hi ha dues etapes a la vida en què “el què diran” no ens turmenta gaire, aquestes són la joventut i la vellesa. A la joventut perquè som per definició, rebels, antisistema; a la vellesa perquè, diguin el que diguin, no tenim ja gaire res a perdre-hi. És per això que se sol qualificar la vellesa de segona joventut, perquè es viu d’una manera lliure i desacomplexada. Potser d’aquí ve aquella dita catalana que diu: A les velleses, bestieses.

Aquesta dita podria aplicar-se, en el seu sentit més entranyable, a la pel·lícula suïssa Las chicas de la lencería (Die herbszeitlozen). Si bé la crítica l’aprova justet i, segurament, aquesta no serà una pel·lícula de les que passarà als annals del cinema sí que proporciona una hora llarga d’entreteniment i una injecció d’optimisme.

A través de la relació d’amistat de quatre personatges femenins es desvetllen quatre vides frustrades i abocades a la resignació. És a la vellesa, quan queda poc temps per endavant, que cada personatge fa un intent de recuperar el temps perdut fent realitat el seu somni amb les tornes d’haver-se d’encarar a un sistema social ultraconservador marcat per la doble moral que els gira l’esquena i els posa entrebancs.

Tot plegat una història amanida amb notes d’humor que porten el somriure però no un somriure de rialla grassa sinó més aviat un somriure entranyable i, de vegades, trist.

Us en deixo el tràiler perquè pogueu fer-ne un tast.

http://www.youtube.com/watch?v=oLcRCewtKng