Acabo de fregar plats i miro per la finestra de la cuina. Ja fa dies que penso que he de dedicar una entrada a la veïna de la planta baixa, o a la planta baixa que tinc per veïna (o és un veí -perquè és un arbre?-). Al capdavall no compta tant la seva identitat vegetal com els accidents que l’han convertit en la particular tortuga de Darwin del meu barri.
El món és ple d’arbres: arbres centenaris, plançons febles, arbres fendits per llamps, arbres tatuats de ferides d’amor, arbres drets i arbres torts, arbres lliures… arbres que, de vegades, no ens deixen veure el bosc i arbres que, de vegades, el miren per nosaltres.
La meva veïna de la planta baixa és estrangera. Segurament un botànic diria que forma part d’aquelles espècies invasores que no se’n van ni amb aigua calenta i no es moren ni per recomanació. És una mena de palmera de capçada oxigenada amb arrels de mesos de tint endarrerit. És esvelta de cos però robusta d’esperit i val més pel que calla que pel que diu.
La meva veïna de la planta baixa va arribar deu fer més o menys vint anys quan els horts de darrere de casa van ser venuts (suposo) i convertits en solar. Encara quedaven drets els garatges de casa dels mestres: una mena de barraques d’obra amb sostre d’uralita que marcaven el límit entre el solar nou i un pati de sorra. La veïna va arribar de la mà d’una escola d’oficis municipal, d’una política efímera com tantes.
Amb l’adveniment de l’escola d’oficis el solar de darrere de casa es va convertir en un laberint de forats i passadissos que obrien els ulls a la història i revelaven la identitat d’un call jueu ignot per al veïnat. Més enllà dels passadissos també es va ajardinar una zona al lateral del pati dels garatges de casa dels mestres. Va quedar bonic: s’hi va fer un tancat de fusta i s’hi va plantar gespa, flors i un parell d’arbres. Així doncs, va ser l’arribada de la veïna al barri.
El temps anava passant i els estius succeïen les primaveres; les tardors, els estius i els hiverns, les tardors. Poc a poc, va desaparèixer la política que sustentava les veïnes i el jardinet va anar caient en l’oblit de la mateixa manera que el call jueu va quedar enterrat sota una capa de quitrà. Va passar el temps, van enderrocar les barraques d’obra amb sostre d’uralita i van asfaltar el quasi corriol que comunicava els antics horts amb la civilització. Van tallar arbres i ens van obrir les vistes pagant el preu d’integrar-nos a la civilització. Vam deixar de ser la prolongació del carrer per esdevenir el carrer mateix.
El jardinet es va anar abandonant. La foscor de la nit va ser còmplice d’estralls de tota mena i, temps després, la brigada municipal enretirava les restes del que algun dia havia estat un projecte. No cal dir que es van morir les flors i la gespa. Poc a poc, el que havia estat un jardinet es va anar convertint en un aglevat clapejat que lluitava per la supervivència. La veïna de la planta baixa, però, resistia estoicament. Mirava sense jutjar.
Temps després la veïna de la planta baixa va quedar-se vídua. El que havia estat una parella ben avinguda i amb partició de béns es va veure estroncada per una excavadora que arrencava de soca arrel una de les dues vides. L’altra resistia estoicament mentre intentava refer la seva vida amb una antena de telefonia mòbil. Passava el temps, mai van acabar de fer-se. Convivien, sí, però aquella fredor metàl·lica no l’acabava de convèncer. Durant els anys de convivència van tenir visites: una parella de tórtores assídua que feia escala cada any durant el procés migratori i humans, molts humans de tota mena, que havien escollit casa seva com un racó prou discret per fugir del món.
La veïna de la planta baixa val més pel que calla que pel que diu.
Poc a poc, les parets de casa van canviar de fesomia. No van trigar a mostrar els signes dels temps en forma de graffitti, proclames, signatures i dibuixos obscens. Casa seva ha estat okupada intermitentment pel mobiliari urbà de la plaça contígua. La veïna de la planta baixa i la imponent antena de metall resistien amb fermesa l’embat del temps.
Fa un parell d’anys van reaparèixer les excavadores. Aquest cop, per endur-se’n l’antena. La veïna de la planta baixa resistia altra vegada estoicament la solitud.
Les vistes de la veïna havien tornat a canviar: el que havia estat un laberint de passadissos i després un aparcament enquitranat ara és un edifici de protecció oficial. El terra de la planta baixa és de vidre per veure la història i recordar que tenim un passat (tancat dins una vitrina; com convé: còmode, asèptic).
Fa cosa d’un parell de mesos vaig tornar a veure màquines a prop de casa. Vaig pensar en la veïna de la planta baixa. El que havia estat primer jardinet, després aglevat clapejat i, finalment, ermot sorrenc ara és una esplanada enquitranada d’una negror perfectament regular. A l’extrem, la veïna de la planta baixa resisteix estoicament mirant sense jutjar per una finestra de cinquanta centímetres quadrats que recorda que, sota la vida, arrela la memòria.
Per què deu sobreviure la teva veïna? Es deu alimentar dels somnis d’aquells que volen fugir del món?
Em penso que sobreviu perquè té esperit de supervivent.