Estudies o treballes? Llegeixes o mires la tele? De vi o de cervesa? Carn o peix? Mar o muntanya? Dolç o salat? Vivim en calaixos. Som matrius de trets en un món entestat a codificar, etiquetar, classificar, taxonomitzar.

Mentre els reformistes educatius s’omplen la boca de transversalitat i competencialitat, el saber es fragmenta i els bocins s’exclouen fins deixar l’Humanisme fet un mosaic de fesomia difícilment reconeixible. Tot sigui per preparar-nos per al futur, per ser els millors, per a l’excel·lència.

Però què és el futur? El futur és l’espai i el temps de les maniobres impossibles, de treure suc de les pedres, del que en terminologia moderna se’n diu ser emprenedor. I ser emprendor és ser transversal, adaptable: l’americana grisa que va bé amb tots els pantalons. Al futur no hi ha lloc per calaixets de contingut inamovible.

Tot i així hem de seguir decidint si som més de dolç o de salat, de carn o de peix, de vi o de cervesa, de ciències o de lletres… Tant costa admetre que podem, posem per cas, ser abstemis, vegetarians o omnívors?

En aquest sistema de dilemes cada any em toca respondre, si pot ser amb nota, la pregunta d’avaluació inicial dels meus alumnes. I això (la llengua) per a què ens servirà?

La pregunta arriba sovint formulada per alumnes que dominen la seva llengua materna, perquè l’han parlada tota la vida, que aspiren a menjar-se el futur amb cullera sopera. Per a què ens servirà tot això? La resposta varia poc i depèn, fonamentalment, de si tinc un dia pragmàtic o emocional: per al futur o per a la vida -que per al cas ve a ser el mateix-.

La seva reacció acostuma a ser de sorpresa i la meva, d’arenga. No n’hi ha prou amb fer servir la llengua: fer-la servir bé dóna punts, de totes totes.

Una bona part de nosaltres és el nostre discurs; després del primer cop d’ull és la nostra carta de presentació. De poc serveix un currículum brillant si després no tenim l’eina que ens permet fer-lo visible, fer-nos visibles; de la mateixa manera que tots coneixem encantadors de serps que sobreviuen només gràcies a un bon ús i maneig de la llengua.

I és que no deixa de resultar paradoxal que en un món en què sembla que està de moda l’holisme se’ns faci triar constantment entre la llengua o la vida.