Sempre li havien dit que plorar era de covards i arriscar-se, de valents; que qui no s’arrisca, no pisca; i que no moriria mai cagant en un peu de muralla. Ell, que era tot orelles, s’ho havia escoltat; s’ho havia cregut; ho havia fet seu.
Més endavant va arribar la vida i li va ensenyar que camuflar-se era una de les millors estratègies de supervivència, que les persones es coneixen més per allò que callen que per allò que diuen, que de vegades és perillós que els somnis es facin realitat. I així es féu tortuga.
Anys després van arribar Nietzsche, Sartre, Shopenhauer i Camus; cinema, música, literatura i quadres: miralls i finestres.
Després, el repòs, la calma, la meditació, el pensament positiu; l’anacoretisme i el mantra en Macondo aprendí, que al lugar donde fuiste feliz no debieras tratar de volver.
Finalment, el psiquiatre.
Ara el tenia a les mans: petit com una busca, feble com un cristall de sal. Li venien al cap totes les empremtes que duia gravades endins, tan endins que li costava trobar-se-les, però hi eren i ho sabia. Tot el que l’havia fet com era ressonava al buit, barrejat, en garbuix.
El tenia a les mans i se’l mirava. Necessitava la lògica ordenadora de l’univers, la fórmula matemàtica justa i contrastada amb marge d’error zero i, per trobar-la, aplicava la llei del dubte que el xuclava endins d’un pou negre i infinit.
El tenia a les mans i se’l mirava; temia respirar. Temia apropar-s’hi massa. Temia que el futur se li quedés en un polsim als dits.
Temia i es temia.
Temia llançar-se al buit i cridar: Soyons fous!
En matemàtiques, com en la vida, no existeix el marge d’error zero. Sempre hi ha una possibilitat per petita que sigui que s’ha de tenir en compte; normalment n’assumim el risc, a vegades ens n’oblidem que hi és.