El vent de tardor gira el full del calendari.

El rellotge del campanar comparteix mandres amb la cafetera.

Els llençols han perdut l’olor de bugada.

Una ona de fred  puja dels peus per l’espinada.

Rodolo amb Débussy i l’aigua s’escorre damunt meu més poc a poc que les idees.

L’escala ha perdut l’olor d’estiu i les parets són entranyablement grises.

El carrer és ple i desert, anodí.

La porta s’enganxa i les claus juguen a cuit.

L’arena del matí s’ha humitejat en el rellotge.

Els timbres s’han emmudit i els parasols fan l’ullet, tímids.

Herois quotidians canvien de vorera.

Humans amb carnet d’adults juguen a ser criatures.

Animals juguen a ser homes i veuen que no n’hi ha per tant.

El verd és verd i el cel, rogenc.

Els ulls s’enceguen pel brill d’una il·lusió o el tel d’una llàgrima.

El desig, emmordassat, no piula.

Històries agonitzen sota  capes de llustre modern. On és l’Hotel Europa?

Fil, agulla i tisores al terrat: faldilla.

Un record amb soga al coll.

Una flamarada creua la plaça.

Les passes, tímides, retrunyen a les llambordes.

Un embriac massa loquaç clama clemència.

Les claus juguen a cuit i les deixo fer,

la nit és llarga…