S’ha assegut sol en una taula del mig de la terrassa. Hi toca el sol de ple. La massa s’agita al seu voltant i ell roman abstret, lluny. Hi toca el sol de ple tot i que ja comença a donar de baixa. Mira al buit. No se sap massa què pensa si és que pensa alguna cosa.

Porta la gorra de visera a la mà i una bossa de mà sota els peus. La testa, lleugerament inclinada cap endavant, s’ofereix generosa al sol. La mirada no surt de la inòpia quan apareix davant seu un cafè i un platet amb pinça amb el compte. Amb una lentitud que gairebé li fracciona el moviment apuja el brac dret; posa la mà dreta sobre la taula, primer plana i després de cantell, reposa; obre el polze i l’índex, agafa la cullereta, fa pinça i estreny. Com si la cullera fos de plom, l’alça els cinc  centímetres escassos que necessita per ficar-la a la tasseta del cafè. Un cop la cullera a dintre, remena amb calma un sucre d’existència no demostrada.

Mira al buit. El sol baixa i fa calor. No sembla que l’enxubament i l’eufòria d’una colla de hooligans l’exalti. Fa xarrups petits i mira endintre. Un cafè calent no és el millor refrigeri per gaudir a trenta graus s0ta el sol.

L’estampa s’atura en ell en el moment que l’atzar ha volgut, a l’hora de fer-lo vestir aquest matí, dissoldre’l en una multitud que no li esqueia.