Abans de trencar el son la ment vaga lliure per paratges desconeguts. Les idees s’associen capriciosament i jo, despreocupada, les deixo fer.

És tard, molt tard, i per la finestra es filtren rajos de neó que dibuixen ratlles a la paret. Les ratlles esbossen diagrames (o els refà el meu cap?) i penso. Penso que l’oració és l’expressió mínima del raonament coherent i penso que la vida no és altra cosa que un eixamplament i concatenació d’oracions.

Penso en la forma primària de vida, en l’organisme unicel·lular sintàctic. Penso quina deu ser la meva ameba vital. Sintàcticament sempre m’havia quedat clar que perquè hi hagués oració, i per tant raonament, calia que hi hagués un verb. Per tant em demano: les meves amebes vitals són les meves accions? Mirat d’aquesta manera em sembla pobre.

D’altra banda és cert que en la nostra llengua el verb porta indefectiblement lligada la marca de persona. Per tant, es podria considerar la nostra unitat existencial mínima com una suma d’identitat i acció? Això ja comença a tenir una mica més de forma. D’altra banda, em qüestiono l’explicació d’oració = verb. Podem parlar d’oració quan diem “hi ha”? És obvi que disposo de la unitat mínima però dubto de la seva vida.

Remeno al meu subconscient vells termes de biologia. Penso en la simbiosi i en la noció generativista d’argument. Podríem dir que el verb i els seus arguments mantenen relacions simbiòtiques?

En un remolí volo cap a l’espiritualitat pura, els verbs identitaris: les còpules. Les còpules com a font de vida i les còpules vida mateixa:

Sóc. Estic. Semblo.

La identitat, l’actitud i l’aparença.

Definitivament he trobat les meves amebes vitals.

Davant de la troballa em demano si la vida és vida; si la vida es pot limitar a la no-mort, a l’organisme unicel·lular, al mer instint de supervivència. Em vénen al cap un parell de conceptes: els adjunts generativistes i els complements circumstancials tradicionals. Reparo en la diferència semàntica entre els dos conceptes.

Si bé l’adjunt no implica relació més enllà de la de proximitat, el complement proposa un vincle més estret. Penso que la vida, com les oracions, només tenen gust quan en captem els matisos, quan adquireixen complexitat. En definitiva, quan sabem valorar i gaudir dels complements circumstancials.

Sense complements circumstancials podem sobreviure però la vida es fa difícil. Expressen la nostra naturalesa evolutiva, el fluir, el canvi. Ens és impossible percebre’ns sense les coordenades de temps i espai. Som ara i aquí. Quan érem… Som i serem. No percebem el temps. Ens perdem en condicionals i subjuntius, en passats i futurs. Només entre el demà i l’ahir podem dir que existim. El temps és el canvi i, canviant les circumstàncies, canvia la nostra ameba vital per esdevenir organisme complex. Al capdavall som les nostres circumstàncies.

Som el temps, som l’espai i la manera com ens fa, ens refà, ens canvia i, fins i tot de vegades, ens determina. Des de petits ens deixen clares quines són les bones i les males maneres: les que ens duran pel recte camí de la virtut o les que ens perdran irremeiablement.

Som quantitat: estem formats per milions de cèl·lules, som molt simpàtics, resultem massa introvertits i poc eixelebrats. La quantitat ens defineix i ens acota als nostres ulls i als d’altri.

A mesura que ens allunyem del nucli sintàctic trobem els complements més perifèrics, aquells que afegeixen més informació extra, aquells més prescindibles però:

Què seria la vida sense complements circumstancials de companyia? Ja des de ben antic l’home s’ha caracteritzat, com deia Aristòtil, per ser un animal social: per portar la companyia més enllà del mer instint de reproducció o la necessitat de col·laboració per vèncer l’enemic. Cal ser molt fort per poder ser ameba identitària sense circumstancial de companyia…

I els instruments? Qualsevol ésser humà es planteja uns objectius (complements circumstancials finals) per simples que siguin i busca o fabrica els instruments per aconseguir-los (de vegades la humanitat és tan pèrfida que se serveix dels circumstancials de companyia per a tal efecte). I encara més, què són les nostres circumstàncies sinó una concatenació de causes i efectes? Circumstancials altra vegada…

I és que al capdavall ni els grans filòsofs van poder prescindir del circumstancial per definir-se. Descartes ho feia amb un circumstancial de conseqüència: Penso, per tant existeixo mentre que Ortega y Gasset se servia de la metalingüística: Soy yo y mi circunstancia y si no la salvo a ella no me salvo yo.