Fa poc més d’una setmana, un divendres en plegar de treballar, baixava d’esme per l’escala d’emergència quan alguna cosa em va cridar. A la paret havia aparegut un grafit.

El fet no seria sorprenent si no fos per la seva naturalesa curiosa. L’escrit es presentava als meus ulls arraconat, tímid, en una paret immensa, escrit amb cal·ligrafia de nadiu digital que encara escriu amb ploma. En arribar al replà de sota em vaig adonar que era un grafit de fulletó i que, com solc fer amb el diari,  l’havia llegit en l’ordre invers. Al primer replà una proclama clàssica de rebeldia Fins a la victòria, sempre; al replà de sobre: Volem ser un poble lliure. Somric i vull pensar que potser algú escolta a classe quan s’explica com cal estructurar un text.

El tros de camí cap a casa em brinda el temps necessari per al divertiment. Penso que probablement el fet no és deliberat però aquest grafit és poesia.

No deixa de ser poètic veure com algú gosa desafiar les normes amb un boli bic. No deixa de ser poètic veure com es reafirma tota una proclama revolucionària sobre un fons rosa xiclet. No deixa de ser poètic veure com la proclama s’alça amb la timidesa d’una lletra petita, amb la seguretat d’un traç ferm i com es creu encara en l’eina de la paraula com a arma de transgressió. No deixa de ser commovedor veure que des de la joventut es creu en les revoltes amb pistoles de joguina.

Somric. Penso que la revolta de veritat s’hauria d’aconseguir amb el diàleg, amb la veu calmada i el traç serè però resulta difícil fer-se visible en una paret rosa xiclet plena de símbols gegants de connotacions vagament conegudes. Penso també que els que hi creiem, més aviat hi volem creure. Per això obrim la boca petita, per això xiuxiuegem proclames grandiloqüents pels racons: perquè som conscients que la barroeria d’idees mal enteses, mig enteses o gens enteses ens aixafen com una llosa.

Arribo a casa i poso la clau al pany. Deso la bossa. Casualment cau als meus peus un exemplar de la constitució europea de 3 centímetres d’alçada per 2 d’amplada i 0,5 de gruix. Recordo el dia que vaig rebre aquest regal i recordo també la microconversa que vaig tenir amb qui me’l regalava:

– Et porto un regal. Són els teus drets.

– Petits, no?

– … 🙁

La broma va ser recurrent, altre cop la poesia quotidiana (o justícia / o  justesa poètica)…

Somric. Desperto del divertiment. Em ve al cap aquesta tira de Mafalda i confirmo que, al capdavall, tot són vuits i nous i cartes que (no) lliguen.