Sempre he defensat amb les dents la tesi que l’objectivitat no existeix. En qualsevol procés comunicatiu hi ha, almenys, un emissor i un receptor; siguin qui siguin i com siguin si una cosa tenen és punt de vista.

D’aquí no gaire farà una setmana que va començar el divertiment comunicatiu que tot seguit relato.

Dilluns al vespre, digestió de sopar i una estoneta de tele per fer baixar. Ensopego El convidat, m’hi quedo; suposo que per allò de l’instint tafaner. Així doncs, m’enganxo al retrat panegíric de Boris Izaguirre.

L’experiència comunicativa hauria estat anodina si no hagués estat per un detall que em va cridar molt l’atenció. Cap procés comunicatiu és neutre i jo tinc un passat com a visionadora de televisió que segurament m’ha “embrutat la mirada”.

El reportatge és un capítol típic d’El convidat: Albert Om, convidat, xerrada, moltes veus en off, fotografia i música que acompanyen encertadament el retrat que es pretén del personatge i converses perquè tothom s’hi senti còmode. El cap de setmana de Boris Izaguirre bascula entre Madrid i Barcelona.

Va ser justament el moment del desplaçament el que em va cridar l’atenció:

Izaguirre i Om entren a l’aeroport, justos de temps però amb calma (prèvia picada d’ullet d’Om als que som tan de poble que passem ànsia quan veiem que fem tard). Enllaç ràpid: el pla de la porta de la terminal enllaça amb el pla del final del finger; entrada a l’avió. Al·lusió d’Izaguirre a la simpatia del personal d’Spanair (demana si pot parlar un darrer segon pel mòbil). Un cop dintre l’avió, una sensació de tranquil·litat i calma que frega la beatitud. Om i Izaguirre s’instal·len, tranquil·lament. Izaguirre i  fins i tot fa una becaineta mentre Om escolta música (amb una punteta més d’inquietud -recordem que ell representa els de poble que ens posem nerviosos si arribem tard i un cop dins d’aital giny no podem evitar d’admirar-nos amb una punta d’ai de com podem aguantar-nos tan amunt-). Imatges de cabina. Tot plegat, amanit amb la pau de ciutats a vol d’ocell i núvols de Philadelphia.

Passats els moments zens de retrobament interior, Om i Izaguirre reprenen la conversa. Izaguirre assegura que és durant els trajectes que llegeix la premsa “Normalmente leo el ABC, así si el avión se cae al menos dirían que Boris Izaguirre leía el ABC”. L’ambient és tan distès, tan tranquil, tan segur que fins i tot l’humor negre està permès. Tampoc pot faltar-hi la frivolitat.

La conversa queda tallada per la veu de cabina que anuncia l’aterratge imminent. Canvi de pla. La transició, la marca un pla de l’avió. El pla se sosté, a parer meu, més temps de l’imprescindible per marcar el canvi a la seqüència següent. Jo, malintencionada de mena i amb un passat com a visionadora, em fixo que la imatge que es manté és d’un avió Spanair. Les conclusions? Que cadascú tregui les seves…

El meu passat com a visionadora també va fer que esperés amb deler els crèdits; cap menció a la companyia. Convida la casa? O la casa és tan gran que som tots?