Seguint les fases marcades per la metodologia d’Auconturier, el ritual d’entra dóna pas a la fase d’expressivitat motriu, en la que els nens es preparen per derruir el mur o castell construït pel mestre mitjançant totes les peces geomètriques de goma espuma presents a la sala.
És un moment de gran emoció i impaciència, i el mestre ha de saber posposar a la destrucció per alliberar la intensitat en el moment just. Sembla un bon moment per a treballar l’atenció i la inhibició dels impulsos. El psicomotricista ofereix també certa resistència amb l’objectiu de que els nens es sentin vencedors sobre l’adult, amb una espècie de omnipresència sobre si mateix. Així a un costat del mur els nens abandonen tot allò que els adults imposen: exigències, normes…, i a l’altre costat es troben un espai ideat amb l’objectiu de que puguin expressar-se amb espontaneïtat, sense tot allò que es sol associar amb l’activitat escolar i que tant poc propi d’ells mateixos es ;així que destruir el mur significa trencar les exigències que imposem als adults i comencen a ser ells mateixos, comencen a buscar el seu propi “jo”.
A partir d’aquí, el plaer de destruir evolucionarà cap a una sèrie de jocs que proporcionarà l’entrada d’una dinàmica de plaer sensoriomotriu. Auconturier es refereix en aquests primers jocs, junts amb la destrucció com els “jocs de seguretat superficial”. Segons l’autor, són universals, es donen a tot el món sense experimentar canvis entre cultures, i es denominen així perquè asseguren enfront a la angoixa relacionada amb la por a la pèrdua i al ser destruït. Perquè no es tracta d’una simple activitat motora, no necessiten adquirir cap habilitat determinada , sinó que tot el dispositiu es desplega com una eina d’expressió emocional, social i intel·lectual sense restriccions.
