Aquest blog és una eina per comunicar-nos amb la família de manera senzilla. L’objectiu és clar, ensenyar a les famílies el que es t reballa a psicomotricitat, crec que és una matèria que encara no es sap ben bé com i què es treballa, d’aquí la idea d’ensenyar el que es fa i perquè.
Els Ratolins de P3 han treballat avui els llançaments mitjançant diferents jocs, s’ho han passat super bé!
Treballar els llançaments millora la precisió de la manipulació de diferents objectes i millora la coordinació oculo-manual i oculo-pèdica. S’ha de dir que els llançaments es treballen amb més precisió més endavant.
Cap el primer any el nen és capaç de mantenir-se dret. Cap el 2n any augmenta progressivament la possibilitat de mantenir-se breument sobre un punt de recolzament. Als 3 anys el nen pot romandre sobre un peu uns pocs segons. També pot caminar sobre una línia recta pintada en el terra. L’equilibri, tant estàtic com dinàmic, assoleix una gran maduresa als 5 anys, però no serà fins els 7 anys que el nen ja pot romandre en equilibri amb els ulls clucs.
El seu desenvolupament està relacionat, per una banda, amb factors de tipus psicomotriu, com ara la coordinació, la força o la flexibilitat. Per altra banda, amb aspectes funcionals com ara la base, l’alçada del centre de gravetat, el nombre de recolzaments, l’elevació sobre el terra, el dinamisme de l’exercici, etc, presents a l’hora de la realització de les tasques físiques.
Al següent enllaç trobareu més fotos:
https://photos.google.com/album/AF1QipMqkIXl_2aOWnaNeix-GU1X0TP33neVZkdsXmk
Seguint les fases marcades per la metodologia d’Auconturier, el ritual d’entra dóna pas a la fase d’expressivitat motriu, en la que els nens es preparen per derruir el mur o castell construït pel mestre mitjançant totes les peces geomètriques de goma espuma presents a la sala.
És un moment de gran emoció i impaciència, i el mestre ha de saber posposar a la destrucció per alliberar la intensitat en el moment just. Sembla un bon moment per a treballar l’atenció i la inhibició dels impulsos. El psicomotricista ofereix també certa resistència amb l’objectiu de que els nens es sentin vencedors sobre l’adult, amb una espècie de omnipresència sobre si mateix. Així a un costat del mur els nens abandonen tot allò que els adults imposen: exigències, normes…, i a l’altre costat es troben un espai ideat amb l’objectiu de que puguin expressar-se amb espontaneïtat, sense tot allò que es sol associar amb l’activitat escolar i que tant poc propi d’ells mateixos es ;així que destruir el mur significa trencar les exigències que imposem als adults i comencen a ser ells mateixos, comencen a buscar el seu propi “jo”.
A partir d’aquí, el plaer de destruir evolucionarà cap a una sèrie de jocs que proporcionarà l’entrada d’una dinàmica de plaer sensoriomotriu. Auconturier es refereix en aquests primers jocs, junts amb la destrucció com els “jocs de seguretat superficial”. Segons l’autor, són universals, es donen a tot el món sense experimentar canvis entre cultures, i es denominen així perquè asseguren enfront a la angoixa relacionada amb la por a la pèrdua i al ser destruït. Perquè no es tracta d’una simple activitat motora, no necessiten adquirir cap habilitat determinada , sinó que tot el dispositiu es desplega com una eina d’expressió emocional, social i intel·lectual sense restriccions.
ENS DIVERTIM AMB EL PARACAIGUDES!!
Els alumnes de P5 han treballat amb el paracaigudes.
Els jocs requereixen la participació de tots els membres del grup i les situacions que es produeixen són de cooperació i participació, però el millor de tot és que són divertits.
El que s’intenta és treballar des de la vessant més lúdica la consciencia corporal i les parts del cos. També es treballa molt el descobriment de l’espai ( dins, fora, sota , al damunt….)
Ens ho hem passat d’allò més bé!!
LA IMPORTÀNCIA DE L’ESQUEMA CORPORAL.
Esquema corporal consisteix en la imatge del propi cos, de les seves parts , de les possibilitats de moviment y de les seves limitacions espacials.
La consciencia de totes les parts corporals i de les seves possibilitats de moviment permet l’elaboració mental del gest precís a realitzar prèviament a la seva execució, i la possibilitat de corregir els moviments innecessaris o inadaptats.
La imatge tridimensional que tenim del nostre propi cos és el que es denomina esquema corporal. Ens permet reconèixer diferents parts del cos, les seves postures, la seva lateralitat i els seus moviments.
A continuació mostrem diferents activitats que em utilitzat per treballar l’esquema corporal, i d’aquesta manera agafar consciència corporal i tenim ben diferenciat quines són les parts del cos.
Avui no he pogut resistir a fer la foto a una imatge que encara que sigui inusual a la nostra sala passa sempre. L’ordre en que els nostres alumnes deixen les seves sabates al seu lloc! Normalment la sala mostra un desordre, fet provocat per la pràctica psicomotriu, però aquí us deixem la mostra de que els més petits de la casa tenen cura del material i de les seves coses. Aquest ordre forma part dels hàbits higiènics que els nens van adoptant a l’escola.
El joc simbòlic és el joc en el qual l’infant imita accions de la vida quotidiana del món dels adults. Avarca el període dels 18 mesos fins als 6 anys. Apareix quan l’infant ha adquirit la capacitat de representació, mitjançant la qual representa accions i regles bàsiques imaginàries que es refereixen als acords sobre a què es juga. El fet d’explorar i reproduïr el món adult fa que es desenvolupi el pensament creatiu i els ajuda a resoldre conflictes, tensions, sentiments.
Els alumnes de P4 jugant a metges.
Us deixo un enllaç amb una presentació ben detallada del joc simbòlic.
https://prezi.com/sfq3ouk72gis/el-joc-simbolic/?webgl=0
Ferran.
Observando las actividades diarias que se llevan a cabo en cualquier escuela, incluidas las infantiles, es obvio que en la mayoría de ellas se pide a los niños y niñas que permanezcan sentados, quietos, contenidos, durante demasiadas horas. Seguimos viendo el movimiento como un elemento antagónico a la disciplina, a pesar de que nos parece igualmente evidente que los niños, sobre todo en la etapa infantil, necesitan del movimiento para expresarse, para sentirse bien y ser felices.
Quizás por eso mismo me impactó tanto la primera vez que vi una sesión de Práctica Psicomotriz Aucouturier, puesto que en ella se respira una libertad y una autonomía que nunca había podido presenciar hasta el momento.
Porque en el aula donde se realiza esta Práctica Psicomotriz encontramos una colección de elementos que invitan al juego sensoriomotor, como espalderas, plintos, bancos suecos, colchonetas, figuras geométricas de gomaespuma, entre otros, y los niños tienen libertad para hacer lo que quieran: jugar a saltar, trepar, colgarse de cuerdas, construir, correr, esconderse, descansar… todo en el momento que quieran y como quieran. Por supuesto, la sala tiene medidas de seguridad como el suelo blandito o los cantos protegidos, pero las únicas normas son tener cuidado y respetar a los demás. Es verdad que el adulto pasa un poco de miedo por las posibles caídas y golpes, aunque esto ocurre sólo al principio. ¡Qué importante y a la vez difícil es la pedagogía del riesgo!
Después de la grata sorpresa inicial, y tras un poco de indagación, pude comprobar que esta actividad es algo más que una simple aula donde los niños juegan con libertad y disfrutan del placer del movimiento. Por si esto fuera poco, descubro que el dispositivo y las estrategias docentes utilizadas están diseñadas con la intención de encaminar a los niños hacia su desarrollo, y no sólo a su desarrollo físico, que no estaría mal como objetivo, sino también y sobre todo a su desarrollo cognitivo. Sin embargo, al presenciar una sesión de Práctica Psicomotriz Educativa, es difícil llegar a esa misma conclusión, puesto que en apariencia es una actividad con grandes dosis de caos e improvisación. Por mucho que exista una serie de fases diferenciadas en las que las consignas no cambian,ninguna de las sesiones es igual a la anterior.
Para mí, la Práctica Psicomotriz Aucouturier abre una puerta que conduce hacia un espacio donde por fin cada niño realmente puede aprender jugando. Jugando de verdad, a lo que él quiera y como él quiera, respetando únicamente unas pocas normas de convivencia. Y no sólo jugando sino además a su propio ritmo. Es el único espacio en el que de verdad he visto estas grandes premisas de la Educación Infantil dibujadas ante mis ojos. Y a la vez, la actividad por la que he sentido la motivación más intensa por parte de los propios niños. Y no es para menos. Es el único espacio en el que se les permite demostrar sus capacidades, tanto físicas como cognitivas, y mostrarse tal y como son; en el que pueden romper ese orden artificial, tan alejado de sus características psicológicas, que todavía impera en la Educación Infantil; en el que realmente tienen libertad y en el que no importa el caos que se genere; el único lugar donde pueden de verdad elegir su forma de relacionarse y de actuar en función de su estado emocional, puesto que a nadie le va a molestar que no participen, que lo hagan muy activamente, que se pasen la mayoría del tiempo tumbados, o incluso escondidos.
