Si algun cop heu estudiat filosofia sabreu que aquesta té una relació molt estreta amb la recerca de la felicitat i és per això que existeixen diferents teories o ètiques dedicades únicament a l’enteniment i la recerca de la felicitat. Cadascuna d’elles presenta una manera diferent d’entendre el concepte de felicitat i una manera diferent d’aconseguir-la. Podríem parlar específicament de cinc d’aquestes ètiques, però per tal de poder entendre-les correctament i entendre també les grans diferències que existeixen entre elles cal situar-se en el seu context històric.
Aquestes cinc ètiques van sorgir durant el període hel·lenístic a Grècia caracteritzat per una gran inestabilitat política i social el que proporcionava als ciutadans una gran angoixa personal. Aquest context va ser provocar que els ciutadans se sentissin desarrelats de les seves ciutats i busquessin els sentit de la vida en ells com a individus particulars. I van ser aquestes emocions els que els van dur a la recerca de la felicitat, a trobar alguna cosa que els fes sentir realitzats. Però com que es tractava del primer cop que interioritzaven en els seus sentiments i pensaven més enllà del grup i de la ciutat van sorgir moltes vessants diferents.
Ara que ja sabeu quin era el context històric, entendreu millor com és que a la mateixa època hi convivien tantes idees diferents sobre la felicitat.
Realitzat per Naiara, Mónica i Ariadna
EPICUREISME: Es tracta d’una escola filosòfica formada per Epicur en la qual es basaven en l’atomisme i en la idea que per aconseguir la felicitat s’han de perseguir els plaers. Però el plaer per a Epicur era més aviat l’absència de dolor que el sentiment de plaer en si. Per a aconseguir l’ataràxia (impertorbabilitat de l’ànima davant els desitjos i pensaments), que seria un equivalent al concepte de felicitat absoluta, caldria evitar el dolor i per això caldria combatre els quatre temors més grans de l’home: els temors al dolor, al futur, als déus i a la mort. Epicureisme proporciona la resposta per poder vèncer aquests temors i així aconseguir el plaer que ens farà feliços, però també indica la diferència que existeix entre els diferents plaers que pot trobar l’home al llarg de la seva vida classificant-los en tres tipus. La escola explica segons les seves concepcions quins considera que són els plaers que ha de perseguir l’home realment per tal d’aconseguir trobar felicitat a llarg termini.
ESTOÏCISME: Aquesta escola va ser fundada per Sèneca, i perseguia la idea que per aconseguir la felicitat calia tallar tot tipus de plaer i emoció i acceptar el destí, la raó i el curs natural de les coses. L’ataràxia estoica, semblant i a l’hora diferent que la epicúria, era la serenitat intel·lectual, impertorbabilitat de l’ànima i acceptació del destí. Per als estoics deixar-se portar pels sentiments i emocions era un error d’enteniment que només podia derivar en infelicitat ja que creava falses opinions i expectatives que després ens decebíem. Ells consideraven que al món hi existia una raó universal a causa de la qual tot ja estava lligat i escrit, motiu pel qual no tenia cap sentit intentar oposar-se o indignar-se amb allò que succeís. Per tant l’única manera de ser realment feliços era acceptar que no teníem cap control sobre el que succeïa, d’aquesta manera no ens decebríem quan les accions no fossin les que esperàvem.
ESCEPTICISME: Aquest cop no parlem d’una escola filosòfica, sinó més aviat d’una orientació del pensament que segueixen aquelles persones que dubten de tot i creuen que no es pot afirmar res. Va sorgir amb Pirró d’Elis i va continuar a mans de molts altres filòsofs. Les seves idees principals eren que era impossible trobar una veritat definitiva ja que els sentits i percepcions humans enganyen i les argumentacions a les que recorrem per afirmar una cosa són inadmissibles ja que o bé no tenen punt de partida o bé no tenen cap justificació. Per tant, ells consideren que l’única manera de ser feliços és aplicar l’epokhé, que consisteix en suspendre el judici i acceptar que no sabem res amb certesa i per tant cap opinió ha de pertorbar la nostra ànima.
CINISME: Els deixebles d’aquesta escola entenen la felicitat com la llibertat i l’autosuficiència totals. Van en contra de tot allò que anés contra l’autonomia i la independència i promogués la submissió i el relaxament. Consideren que el millor és viure amb el mínim possible, no necessitar més del que proporciona la natura, i viure de manera despreocupada i desvergonyida sent indiferent davant les crítiques dels altres. Un dels filòsofs més famosos que va formar part d’aquest moviment va ser Diógenes. Moltes de les seves anècdotes serveixen per il·lustrar els ideals del cinisme segons els quals un mai podrà ser feliç si no és llibre i autosuficient.
ESCOLA CIRENAICA: Es tracta d’una escola filosòfica fundada per Arístip de Cirene, un dels deixebles de Sòcrates, que va acabar pràcticament absorbida per l’epicureisme. Els cirenaics trobaven la felicitat en els plaers corporals i dels sentits i no tant en els plaers intel·lectuals. Els plaers i interessos propis sempre estaven per sobre dels de la resta i és que per a ells la felicitat consistia en suprimir qualsevol inquietud, per això era important atendre els interessos d’un mateix.