Entrevista a la doctora Marta Raisa Agustín.
La Raisa és psiquiatra i actualment treballa a l’hospital Parc Taulí de Sabadell. La seva trajectòria com a psiquiatra de salut infanto-juvenil és molt llarga. Es va formar a un dels millors hospitals de Barcelona, l’hospital Clínic, on es va especialitzar en els trastorns de la conducta alimentària. Durant molts anys va portar consultes externes, hospital de dia i UTCA, però ara es dedica totalment a les visites de consultes externes. Amb més de quinze anys d’experiència, és una de les referents del Taulí. Tot i encarregar-se de les pacients amb TCA, també porta altres pacients amb diferents trastorns i malalties, des d’un trastorn d’hiperactivitat fins a la psicosi.
– Què és la felicitat? I la infelicitat?
Per mi, la felicita és una sensació de benestar, un estat emocional de satisfacció, momentani, temporal, no continu i definitiu. No seria normal sentir-se sempre feliç; ens faria pensar en una patologia, com la mania (el contrari de la depressió, en què es sent una intensa vitalitat, un benestar i una eufòria mantinguts). Per als neurofisiòlegs, la felicitat es un procés neuroquímic que consisteix en la alliberació de determinades substàncies (com la dopamina, la serotonina, les endorfines…) en diverses àrees cerebrals, especialment a nivell del sistema límbic. Per als psiquiatres i psicòlegs, la infelicitat està relacionada amb la insatisfacció i la frustració, com el malestar emocional i també amb la depressió.
– Quins factors determinen la felicitat segons el teu judici? Són més aviat ambientals o psicològics?
Segons la meva opinió, la felicitat està relacionada sobre tot amb la nostra manera de ser, amb com processem les coses que ens succeeixen, amb la nostra forma de sentir. Per suposat que els factors ambientals influeixen i són determinants. Per exemple, les circumstàncies estressants (com la falta de recursos econòmics) o doloroses (com la mort d’un ser estimat o una ruptura sentimental) que poden aparèixer al llarg de la vida condicionaran un període d’infelicitat en qualsevol persona. També la falta de persones de suport, d’un vincle familiar segur, influirà en la nostra manera de viure un esdeveniment negatiu. Però, davant les mateixes circumstàncies adverses, com el maltractament o un duel, hi ha persones que reaccionen de forma més saludable i amb un menor impacte en el seu benestar emocional i altres per les que l’adaptació és més complicada i no aconsegueixen afrontar-lo o manejar-ho.
-És tòxica la felicitat?
La felicitat no és “tòxica” per si mateixa. A tots ens agrada i ens fa sentir feliços.
El que pot resultar “tòxic” és imposar-se la felicitat com a meta a aconseguir com estat permanent. No sempre ens sentirem feliços, però això no implica ni un fracàs ni alguna cosa negativa; a vegades el patiment ens ajuda a desenvolupar estratègies que ens fan madurar i ser més forts. Hi ha persones “enganxades” a sentir-se felices, que buscant aquest estat per tots els medis, per exemple a través de les drogues o fent una negació en l’àmbit psicològic de totes les emocions negatives. Però, segons la meva opinió, que no sempre ens sentim feliços ens permet gaudir més quan ho som.
– Després de tants anys treballant a hospitals i tractant amb diferents persones, quina diries que és la clau per ser feliç?
Per a mi, personalment, la felicitat està en les petites coses, en saber gaudir d’aquests petits moments al llarg del dia que et fan sentir bé.
A nivell psicològic, crec que la clau de la felicitat és l’acceptació. Ho resumiria l’oració de la serenitat: “El valor per canviar les coses que puc canviar, la serenitat per acceptar les coses que no puc canviar i la saviesa per distingir-les”.
Quan parlo d’acceptació, em refereixo a la capacitat d’experimentar l’aquí i l’ara, sense témer al que vindrà ni per patir pel que va ser. Experimentar les sensacions, els sentiments, els pensaments que tinc ara com a part de l’aprenentatge de la vida, acceptant tant el bo com el dolent. Les sensacions, els sentiments, els pensaments que tens ara com a part de l’aprenentatge de la vida, acceptant tant el bo com el dolent, tractant de desenvolupar estratègies de canvi que permetin adaptar-se millor a la situació, assumint que en certes condicions sorgiran pensaments i sensacions desagradables o molestes que s’han de permetre sentir en lloc d’enredar-se en la lluita contraproduentment. Hi ha persones que tenen una manera positiva de ser, que en tot el que els passa són capaços de rescatar alguna cosa bona, que tracten de donar menys importància al negatiu, tractant de no ser arrossegats per les emocions negatives, però sense negar-se a experimentar-les. Per a mi, són aquestes persones que tenen més potencial per ser feliç … i és una cosa que es pot aprendre.
– Quin sector de la població és més feliç? I més infeliç? Per què?
No crec que hi hagi un grup de població especialment feliç o infeliç; crec que depèn més de cada persona i del moment que està vivint.
En general, els nens solen ser els que es consideren més feliços, al tenir una major flexibilitat i capacitat d’adaptació i pensar que tenen menys preocupacions. Però, a la meva especialitat veiem cada dia a nens que no són feliços, que estan estressats, atabalats o tristos.
Per altra banda, els estudis d’investigació apunten que amb l’edat es va perdent la sensibilització als estímuls que fan al cervell sentir-se bé, disminuint la intensitat amb la qual es gaudeix… però, a canvi, augmenta la serenitat i la capacitat d’acceptació.
Per a mi, possiblement els més feliços (i infeliços al mateix temps) són els adolescents, que tot ho viuen de forma molt més intensa, gaudint tot al màxim (i patint tot al màxim).
– Per què és difícil per als adolescents expressar les seves emocions? No sé si estic d’acord amb el fet que als adolescents els costa expressar les seves emocions. La meva impressió és que l’expressen “a la seva manera”, a vegades explotant i mostrant-se especialment “espinosos”, altres plorant en silenci a la seva habitació a soles. A vegades els costa posar-les en paraules, parlar del que senten, especialment amb els adults o a casa amb els seus pares. Aquí està l’emocionant de la meva professió, en crear un vincle segur que els faciliti expressar les seves emocions i poder parlar del que senten amb “una desconeguda “, el que els sol resultar, curiosament, més fàcil que fer-ho amb els seus pares, als que no volen preocupar o enfadar o de qui senten que no els entenen.
– Quines conseqüències positives té en una persona per sentir-se feliç? I en el cas dels adolescents?
Des del punt de vista mèdic, la sensació de felicitat millora el sistema immune de defensa i disminueix la percepció de dolor, per posar alguns exemples.
Sentir-nos feliços ens fa encarar les coses de forma positiva, amb més vitalitat. Ens permet pensar menys i sentir més, atresorant aquest record per a poder relativitzar els mals moments que hem tingut o que vindran.
En el cas d’alguns adolescents que són més intensos emocionalment (encara que gairebé tots), fins i tot les emocions positives com la felicitat es poden viure dolorosament d’una manera tan intensa, amb tendència a viure més marcadament la posterior absència d’aquest sentiment, perquè la felicitat no és permanent, és momentània, i tard o d’hora la sensació es dilueix; els adolescents sovint noten aquest contrast amb més intensitat, viuen com un “enfonsament”.
– Les persones que ens envolten influeixen en el nostre estat d’ànim?
Una de les coses “ambientals” que més influeix en la felicitat o la infelicitat de les persones són els altres, perquè som éssers socials. No som cossos aïllats, interactuem amb els altres, i això contribueix al nostre benestar i també a la nostra infelicitat. És en aquesta interacció que experimentem, per exemple, l’amor o l’amistat, fonts de felicitat. Fingir que els altres no afecten el nostre estat d’ànim, com ens sentim, és poc realista. Altres ens ajuden a modificar com ens sentim, i això pot ser positiu (per exemple, el suport familiar i social és clau en la prevenció del suïcidi, considerant-lo una expressió d’infelicitat).
– Creus en la ferma opinió que alguns argumenten de què la religió ajuda a la gent a ser feliç?
Els valors i les creences personals, religioses o no, són claus en la forma en què afrontem les coses. A algunes persones la religió els ajuda a ser feliços, perquè els ajuda a acceptar les coses negatives que els succeeixen, considerant, per exemple, el patiment com un sacrifici a oferir a Déu o com a voluntat divina de posar-los a prova.
També a algunes persones els transmet la seguretat de que finalment tot sortirà bé, que al final està la salvació i la “felicitat” eterna.
– Estàs d’acord amb teories filosòfiques com les d’Epicuri que diuen que el camí cap a la felicitat absoluta és l’evasió de tot patiment, o estàs més d’acord amb les teories com la de Nietzsche que diuen que des del dolor aprenem i aconseguim la veritable felicitat?
Em temo que no comparteixo plenament l’opinió de cap dels dos, tot i que potser sí una mica de cadascú.
Crec que és molt poc probable que sigui capaç d’evitar el patiment per complet, excepte per no sentir, el que ens portaria a no experimentar la felicitat tampoc. D’altra banda, crec que l’evitació de tot patiment no seria positiva. L’evitació, com és el cas, per exemple en fòbies, no ens permet desenvolupar estratègies que ens permetin afrontar o gestionar el malestar inevitable de la vida. No tenir el contrast per exemple de sofriment no ens permetria gaudir de la felicitat de la mateixa manera quan arriba, disminuiria a llarg termini la capacitat de gaudir i desitjar (com assenyalen alguns estudis científics) i deixar de desitjar en molts casos la indiferència o la depressió. Per altra banda, considerar que a través del dolor és com s’aconsegueix la felicitat possiblement és una cosa que subscrivien els sadomasoquistes, que experimenten plaer a través de sentir o produir dolor, físic i emocional.
Personalment, no comparteixo la visió que de la felicitat s’aconsegueix a través del dolor. Crec que un cert grau de malestar o sofriment ens fa valorar més moments de felicitat, per exemple gaudint d’un tros de xocolata quan tens gana, o abraçant a qui estimes després de perdre’l, però no crec que el dolor sigui l’única manera o que és essencial poder sentir-se feliç. El contrast és necessari, però el dolor no és l’única cosa que contrasta amb la felicitat (a menys que consideri l’absència de felicitat com el dolor).
Un cop acabada l’entrevista, podem comprovar que alguns punts de la nostra hipòtesi eren certs. Per exemple el fet que les altres persones són el que més influeixen en el nostre estat d’ànim perquè som éssers socials. Per tant podem dir que la felicitat no es basa en una única cosa, sinó en l’acumulació dels petits moments del dia a dia. Com a conclusió, el camí de la felicitat no és únic sinó que cada persona és diferent i la recerca d’aquesta felicitat serà diferent per a cadascú.