Humor i Filosofia.
La idea d’incloure l’humor (acudits, vídeos, vinyetes, etc.) per complementar les classes de Filosofia sempre m’ha atret, encara que penso que per a això cal tenir una habilitat i gràcia poc comuna. Sense pretendre ser un especialista en humor, però si un afeccionat a riure, diria que hi ha acudits intel·ligents, que fan pensar, i que fan de la broma i de la befa una acte de crítica. I és clar que la ironia convida a pensar, com el mateix “partit filosòfic” dels Monthy Pyton, que passa de la sorpresa per la intrusió que significa veure jugar al futbol, una activitat massa mundana, filòsofs de gran anomenada, a la crítica i a la reflexió. Bé, cal dir que jugar, poc. Més aviat intenten trobar l’entrellat a què fer amb la pilota de futbol. I qui el troba? Arquímedes, que no és precisament un filòsof. Una altra prova que la filosofia sempre va a remolc de la ciència. I qui guanya? Grècia. No podia ser d’altra manera. O no és cert, com deia Whitehead que la filosofia no són més que notes a peu de pagina de Plató?
Per alguns, la comicitat pot representar una intrusió que es fica en sectors de la realitat que hom considera seriosos. Però la Història de la Filosofia és plena de moments divertits o còmics. El mateix Plató al Teetet explica una noia va riure’s de Tales perquè va caure dins un pou mentre mirava els astres. Tales mira el cel, i busca la veritat. La noia, intel·ligent, se’n riu. Però el fet de riure’s del filòsof posa de manifest una de les característiques de la comicitat: que es riu del dia a dia, del que l’ordre establert considera correcte. Fins i tot diríem que el desafia.
Dos d’aquests filòsofs seriosos van ser el mateix Plató i Aristòtil que veien la comèdia com un error, una imitació, una distorsió de la realitat, i un allunyament de la bellesa de l’anima o saviesa.
Però, el mateix Sòcrates posà de manifest la necessitat de la ironia com a arma desemmascaradora de les visions dominants de la societat. I la comicitat posa de manifest la discrepància, la crítica, perquè proporciona un punt de vista de la realitat diferent al que proporciona la raó, tot posant de relleu elements grotescos, d’inesperada incongruència.
L’eficàcia dels acudits radica aquest poder desemmascarador. Perquè una cosa incongruent implica un ordre congruent. Per això, la comicitat prové de la necessitat humana d’ordenar la realitat. I això apropa la comicitat a l’actitud filosòfica.
Així, si un dels objectius de la filosofia és fomentar l’actitud crítica en els alumnes, una bona manera seria incloure acudits o l’humor a les classes de filosofia com una eina seriosa o formativa de l’actitud crítica que ha de tenir tot filòsof.