La coincidència de la campanya presidencial nord-americana i la desfeta dels mercats financers constitueix una d’aquelles ocasions en què el sistema polític i l’econòmic revelen amb cruesa la seva naturalesa.

ÉS POSSIBLE QUE LA PASSIÓ PER LA CAMPANYA no sigui compartida universalment, però gairebé tothom es pot adonar de la preocupació provocada per l’execució de les hipoteques de milions d’habitatges, i de la inquietud suscitada pels riscos que corren els llocs de treball, els estalvis i l’assistència mèdica.

LES PROPOSTES INICIALS DE BUSH feien un tuf tan fort de totalitarisme que aviat van ser modificades. Sota la intensa pressió dels lobbies, han estat reestructurades de tal manera que representen “una clara victòria per a les institucions més importants del sistema [?], una manera de liquidar actius sense haver de fer fallida ni de tancar”, en paraules de James G. Rickards, que va negociar el pla federal de rescat del fons de cobertura Long Term Capital Management el 1998, la qual cosa ens recorda que ens trobem en terreny ja conegut.

LA CAUSA IMMEDIATA DE L’ACTUAL DESASTRE és el desinflament de la bombolla immobiliària supervisada per Alan Greenspan, expresident de la Reserva Federal; una bombolla que va sustentar la l’atribolada economia dels anys de Bush gràcies a unes despeses de consum basades en l’endeutament i els préstecs de l’estranger.

PERÒ LES ARRELS SÓN MÉS PROFUNDES. En part, es troben en el triomf del liberalisme econòmic durant aquests últims trenta anys: calia alliberar els mercats de qualsevol control governamental. Com era de preveure, aquestes mesures han augmentat la freqüència i intensitat de greus revessos financers, que ara amenacen de donar lloc a la pitjor crisi des de la Gran Depressió. I, com també era previsible, els reduïts sectors que van treure enormes beneficis de la liberalització demanen ara una intervenció estatal a gran escala per rescatar unes institucions financeres que es desplomen.

AQUEST INTERVENCIONISME ÉS UN TRET habitual del capitalisme d’Estat, però la dimensió que té el d’avui és inusual. Un estudi publicat fa quinze anys pels especialistes en economia internacional Winfried Ruigrok i Rob van Tulder va revelar que, de les cent empreses més importants dels EUA, vint com a mínim no haurien sobreviscut sense l’ajut dels seus governs respectius, i que moltes de les restants havien obtingut substanciosos beneficis després de demanar als seus governs que “socialitzessin les seves pèrdues”, com passa en l’actual pla de rescat, finançat pels contribuents. “Durant els últims dos segles, aquesta intervenció governamental ha estat la norma més que no pas l’excepció”, conclouen.

EN UNA SOCIETAT DEMOCRÀTICA que funcionés adequadament, una campanya política abordaria aquestes qüestions tan fonamentals, n’analitzaria les causes i solucions, i proposaria els mitjans perquè els qui en pateixen les conseqüències assumissin el control de la situació.

EL MERCAT FINANCER “SUBESTIMA EL PREU DEL RISC” i “és sistemàticament ineficaç”, com van escriure fa una dècada els economistes John Eatwell i Lance Taylor, que van avisar dels gravíssims perills del liberalisme econòmic, van analitzar els costos elevats que ja havia generat i van proposar unes solucions, de les quals ningú no va fer cas. Un factor que cal tenir en compte és que no s’ha calculat el cost que el liberalisme representa per als qui no participen en les transaccions. Aquests efectes col·laterals poden ser enormes. Ignorar el risc sistèmic porta a assumir més riscos dels que es correrien en una economia eficaç.

LA FEINA DE LES INSTITUCIONS FINANCERES és assumir riscos i, si estan ben gestionades, garantir que es cobriran les possibles pèrdues que aquestes institucions pateixin. L’èmfasi s’ha de posar en “aquestes institucions”. Segons les normes del capitalisme d’Estat, no els pertoca tenir en compte el cost que representa per als altres -els efectes col·laterals que pot tenir una supervivència decent- el fet que les seves pràctiques ocasionin una crisi financera, com sol passar.

EL LIBERALISME ECONÒMIC TÉ UNS EFECTES que van molt més enllà de l’economia. Ja fa molt de temps que s’ha descobert que és una arma poderosa contra la democràcia. La llibertat de moviments del capital crea allò que alguns han denominat un “Parlament virtual” d’inversors i prestadors, que controlen de prop els programes del govern i hi voten en contra si els consideren irracionals: si beneficien el poble i no un poder concentrat.

© 2006 Noam Chomsky

(Ditribuït per The New York Times Syndicate)

Traducció: Lídia Fernàndez Torrell

Publicat al diari Avui el 19 d’octubre de 2008