LA VERITABLE NATURALESA DEL SISTEMA POLÍTIC I ECONÒMIC

La campanya i la crisi (i II)

Noam Chomsky / Professor emèrit del Massachusetts Institute of Technology (MIT)

JAUME BATLLE

Els inversors i els prestadors poden votar a través de
l’evasió de capitals, l’atac a les monedes i altres recursos que
ofereix el liberalisme econòmic. Aquest és un dels motius pels quals
els acords de Bretton Woods, signats pels Estats Units i la Gran
Bretanya després de la Segona Guerra Mundial, van introduir controls
per al capital i van regular el preu de les monedes.

LA GRAN DEPRESSIÓ I LA GUERRA van donar peu a poderosos corrents
democràtics radicals, que anaven des de la resistència antifeixista
fins a l’organització de la classe obrera. Aquestes pressions van
obligar a permetre unes polítiques socialdemòcrates. L’objectiu dels
acords de Bretton Woods era, en part, crear un espai perquè l’acció
governamental respongués a la voluntat popular; és a dir, en alguna
mesura a la democràcia.

JOHN MAYNARD KEYNES, EL NEGOCIADOR britànic, considerava que el
principal èxit de Bretton Woods va ser instaurar el dret dels governs a
restringir els moviments del capital. En canvi, en un contrast
espectacular, en la fase neoliberal iniciada arran del trencament dels
acords de Bretton Woods en la dècada de 1970, el departament del Tresor
dels Estats Units creu que la llibertat de moviment del capital és un
“dret fonamental”, a diferència d’altres pretesos “drets”, com els
reconeguts en la Declaració Universal dels Drets Humans: salut,
educació, un lloc de treball decent, seguretat i altres drets que les
administracions Reagan i Bush han titllat de “cartes al pare Noel”,
“absurds” o simples “mites”.

EN ALTRES ÈPOQUES EL POBLE NO ERA un gran problema. Barry
Eichengreen n’analitza els motius en la seva erudita història del
sistema monetari internacional. Explica que, al segle XIX, els governs
encara no estaven “polititzats pel sufragi masculí universal ni per
l’ascens del sindicalisme i dels partits polítics dels treballadors”.
Per tant, els elevats costos imposats pel Parlament virtual es podien
repercutir en la població en general.

PERÒ, AMB LA RADICALITZACIÓ DE LA POBLACIÓ durant la Gran Depressió
i la guerra antifeixista, aquest luxe va deixar d’estar a l’abast dels
poders privats i la classe adinerada. Per això, en els acords de
Bretton Woods, “les limitacions imposades a la mobilitat del capital
van substituir les limitacions imposades a la democràcia com a font
d’aïllament de les pressions del mercat”.

EL COROL·LARI OBVI ÉS QUE, DESPRÉS de desmantellar el sistema de la
postguerra, tenim una democràcia amb limitacions. Per tant, ha
esdevingut necessari controlar i marginar el poble d’alguna manera, un
procés especialment evident en les societats més controlades per les
empreses, com ara els Estats Units. N’és un bon exemple la gestió dels
grans espectacles electorals per la indústria de les relacions
públiques.

“LA POLÍTICA ÉS L’OMBRA QUE LES GRANS empreses projecten sobre la
societat”, concloïa John Dewey, uns dels filòsofs nord-americans més
destacats del segle XX, i ho seguirà sent mentre el poder estigui en
mans de “les empreses per obtenir uns beneficis privats a través del
control privat de la banca, el territori i la indústria, tot plegat
reforçat pel domini de la premsa, els agents de premsa i altres mitjans
publicitaris i propagandístics”.

A EFECTES PRÀCTICS, ELS ESTATS UNITS tenen un sistema unipartidista,
el partit de les empreses, amb dues faccions, els republicans i els
demòcrates. Hi ha diferències entre l’una i l’altra. En el seu estudi Unequal democracy: the political economy of the new gilded age, Larry
M. Bartels demostra que, durant les últimes sis dècades, “els ingressos
reals de les famílies de classe mitjana han crescut dues vegades més de
pressa amb els demòcrates que amb els republicans, mentre que els
ingressos reals de les famílies treballadores amb baixos ingressos han
crescut sis vegades més de pressa amb els demòcrates que amb els
republicans”.

EN LES ACTUALS ELECCIONS TAMBÉ ES DETECTEN diferències. Els votants
les haurien de tenir en compte, però sense fer-se il·lusions sobre els
partits polítics, i reconeixent que, al llarg dels segles, les lleis
progressistes i el benestar social s’han aconseguit sistemàticament
gràcies a les lluites populars; no són regals caiguts del cel.

AQUESTES LLUITES SEGUEIXEN UN CICLE d’èxits i retrocessos. S’ha de
lluitar cada dia, no només una vegada cada quatre anys, des de la
cabina de votació fins al lloc de treball, i sempre amb l’objectiu de
crear una societat democràtica veritablement receptiva.

© 2008 Noam Chomksky

(Ditribuït per The New York Times Syndicate)

Traducció: Lídia Fernàndez Torrell

Publicat pel diari Avui el dia 20 d’octubre de 2008