falcata

TEMA 2: LES ACTIVITATS HUMANES I EL MEDI AMBIENT

1. La terra com a ecosistema.

La terra és l’únic planeta del sistema solar que reuneix totes les condicions que fan possible la vida. Es calcula que aquestes condicions podrien donar-se en l’11% dels planetes de la nostra galàxia.

El clima dóna lloc a un gran nombre de regions climàtiques que permeten el desenvolupament de les espècies més ben adaptades de plantes i animals. El principal motiu d’aquesta heterogeneïtat climàtica és la radiació solar que arriba a la superfície terrestre. Al llarg de la història, la Terra ha anat variant de clima a causa de canvis astronòmics, com ara la variació de la inclinació de l’eix de la Terra.

1.1 La vida a la Terra.

La biosfera s’estén des de la profunditat dels oceans fins a uns 15 km per sobre de la superfície terrestre, i es la única part de tot l’Univers on s’hi pot desenvolupar la vida. Es distingeixen 14 grans regions biogeogràfiques o biomes, cinc regions climàtiques principals (polar i subpolar, temperada boreal, temperada freda, subtropical i tropical), i vuit biogeogràfics (neàrtic, neotropical paleàrtic, etiòpic, oriental, australià, oceànic i antàrtic).

Un ecosistema és una subdivisió de la biosfera que es pot estudiar com a unitat funcional; es caracteritza pel clima, per la seva distribució i per les propietats de biomassa i de producció que presenta. Es reserva aquest terme per a zones biogeogràfiques reduïdes i concretes. La metàfora nau Terra fa referència a la fragilitat de l’equilibri de l’ecosistema Terra.

Els elements de la biosfera i els diversos ecosistemes han experimentat canvis al llarg de la història de la Terra. Nombroses espècies s’han extingit i han deixat lloc a noves.

Ecumene: terme geogràfic que es refereix a la part de la Terra on les persones poden viure. Des del nivell del mar fins a 3.000 metres d’alçada., aproximadament.

 
2. Les produccions agrícola i ramadera.

Sector econòmic: conjunt d’activitats que tenen unes característiques comunes.

Els sectors econòmics:

• Sector primari: Agricultura, ramaderia, pesca i mineria.

• Sector secundari: Indústria i construcció.

• Sector terciari: Comerç, serveis públics i personals, transports i comunicació.

• Sector quaternari: Informació, investigació i gestió.

2.1. Tipus d’activitats agrícoles.

L’agricultura consisteix en la producció d’espècies vegetals de les quals s’obté aliment, ja sigui per consum propi o per vendre’l.

L’economia agrícola s’engloba en dos grans sistemes:

• Sistema agrícola de subsistència: garanteix els aliments mínims suficients als membres d’una comunitat. Cada família s’ocupa d’aconseguir el seu aliment i els altres productes essencials. Ex: països d’Àfrica, Amèrica llatina…

• Sistema agrícola de mercat: es propi dels països desenvolupats, o que produeixen exclusivament a l’exportació. També es dóna en països subdesenvolupats (plantacions).

L’agricultura altament tecnificada es va iniciar a partir de la revolució verda. A partir de mitjans s. XX, la població del Tercer Món va iniciar, en aquest moment, un ràpid creixement demogràfic. Durant quatre dècades la producció alimentària va ser superior a la demanda. La revolució verda es va fonamentar en l’obtenció de varietats altament productives i en l’aplicació de la tecnologia mecànica i química al camp, i comportà la millora de les collites dels països industrialitzats. L’èxit de la revolució verda va ser desigual perquè es va centrar exclusivament en els cereals deixant de banda varietats agrícoles i es va generalitzat l’ús de fertilitzants artificials.

Agricultura de plantacions: és un tipus d’agricultura de mercat que es basa en el conreu d’un sol producte a gran escala. Es dóna en països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament. Aquests països s’especialitzen en un sol producte com, per exemple, el cafè a Colòmbia.

2.2. La capacitat limitada de la Terra per produir aliments.

La Terra té una capacitat limitada per produir aliments. Els principals factors que en limiten la producció són la pèrdua del sòl, com a resultat del mal ús que se’n fa, i la utilització de males tècniques agrícoles que malmeten el sòl (excés de fertilitzants, herbicides, plaguicides i pesticides).  No totes les àrees de la Terra són cultivables. Només prop de l’11% de la zona de la Terra lliure de glaç, però gairebé tota aquesta superfície ja es cultiva. En l’espai ocupat, l’agricultura i la ramaderia són les activitats més desenvolupades al món.

2.3. L’impacte de la producció agrícola i ramadera sobre el paisatge i el medi natural.

Els darrers quaranta anys, les estratègies agràries s’han desenvolupat sense considerar la capacitat del medi i sense tenir en compte els criteris de sostenibilitat ambiental. Avui dia els factors ecològics estant prenent un paper protagonista.

Ara es fan evidents els efectes negatius que sobre l’aigua i el sòl va tenir l’augment de fertilitzants dels primers anys de la revolució verda.

L’impacte de les activitats agrícoles i ramaderes es manifesta en els canvis que es produeixen en els paisatges rurals. A Europa, a partir del s.XX, van transformar els paisatges agraris tradicionals produint una pèrdua de la diversitat del paisatge del vell continent. La transformació dels paisatges de bocage en grans planícies uniformes de monocultius constitueix un exemple d’aquestes transformacions.  

3. La producció industrial.

Les activitats secundàries s’han estès per gran part del planeta. Van des del tractament de la fusta fins al disseny dels sistemes electrònics. També el tractament de metalls, la producció d’automòbils, el sector de construcció, l’obtenció d’energia i la química. Les fàbriques constitueixen el centre de la producció industrial.  

3.1. Els factors de localització industrial en el territori.

Un dels més clàssics és el que desenvolupà l’economista Alfred Weber en el 1909. Tres factors que determinen la localització de les indústries en el territori:

• La disponibilitat de recursos naturals.

• La disponibilitat de mà d’obra, que fa fet que les indústries s’hagin localitzat prop dels centres habitats.

• El mercat, la proximitat o la facilitat d’accés entre el producte i el consumidor.

Va haver una distribució heterogènia de l’activitat industrial tant en l’àmbit regional com en el mundial. Grans àrees industrials: Amèrica del Nord, Europa i sud-est d’Àsia. El tercer Món aplega només el 14,2 % de la indústria mundial. 

3.2. Conseqüències mediambientals de la producció industrial.

El procés industrial es basa en la transformació de matèries primeres mitjançant el consum d’energia per la fabricació de productes. Aquest procés causa un impacte ambiental i origina residus de producció.

Els residus industrials han esdevingut un dels problemes principals de la producció industrial. Aquests residus provoquen la contaminació de l’atmosfera, els rius i els llacs. Contaminants con ara els òxids de nitrogen i de sofre i certs metalls afecten greument al medi.

La producció industrial influeix molt en els equilibris que regulen el planeta. La legislació mediambiental s’ha començat a endurir i inclou directives i recomanacions relacionades amb la producció industrial.

Els productes ecològics  constitueixen una forma indirecta d’evitar l’impacte negatiu de la indústria.

3.3. El canvi cap a la indústria sostenible.

Els processos industrials hauran de reutilitzar i reciclar cíclicament totes les substàncies químiques i els materials que utilitzen. També caldrà potenciar les noves tecnologies capaces d’obtenir energia sense necessitat d’alliberar emissions a l’atmosfera.

Una primera fase d’aquest canvi en la producció industrial ha estat la substitució progressiva de les activitats més perjudicials com, per exemple, la producció dels CFC¹, que són substàncies que destrueixen la capa d’ozó protectora de la Terra. D’altra banda, la utilització de energies renovables, com l’eòlica, ha augmentat de manera considerable.

La prioritat en la recerca mundial és dissenyar unes fàbriques que utilitzin noves tecnologies i siguin capces de no generar emissions. La solució definitiva vindrà en el moment que es dissenyin productes que no exigeixin la utilització de metalls o d’altres materials contaminants.  

4. El mar, font de recursos alimentaris.

El 25% de l’aliment de la dieta mundial de proteïnes animals deriva del peix i dels mariscos. Un terç de les captures mundials de peix es transforma en pinso per als ramats o per a les mateixes piscifactories, o en fertilitzants agrícoles.

Els recursos pesquers no presenten una distribució uniforme als mars i oceans, ja que el 90% del peix es troba en aigües poc profundes. L’alta mar= desert.  

Revolució blava: període entre 1950-60 , en que dominava el pensament que el planeta posseïa uns recursos il·limitat. Es creia que l’ aparentment inesgotable  productivitat del mar podria arribar a transformar les perspectives alimentàries del món.

Entre 1950-70 la quantitat de peix que es va extreure de les pesqueries de tot el món es va triplicar.  Nacions pesqueres més importants: Japó, Rússia, Xina i EU.

4.1. L’exhauriment de les pesqueries: la sobrepesca i les explotacions improcedents.

Més del 90% de les pesqueries comercials mundials s’exploten més enllà dels límits sostenibles, es pesca en quantitats superiors a les possibilitats de les poblacions.

4.2. Els efectes de l’activitat humana sobre el medi marí.

La quantitat dels mars i dels oceans ha disminuït d’una manera alarmant els les darreres dècades. La contaminació de mars i d’oceans pel petroli representa una font important de perjudici. Els petroliers aboquen anualment més d’un milió de tones de petroli deliberadament.

4.3. La recerca d’una solució per a la gestió dels recursos marins.

Una solució alternativa era la de cultivar el mar tal com s’ha fet amb la terra ferma. Es pensava així en l’aqüicultura com a forma de producció il·limitada de peix i fins i tot per solucionar els problemes alimentaris de la població mundial. L’aqüicultura s’ha d’entendre com un ajut per reduir l’impacte de les captures en els caladors marítims. S’ha de tenir present que per alimentar els peixos a les piscifactories cal elaborar pinsos que alhora es fabriquen amb farina d’origen animal.

S’han d’aplicar pràctiques de prevenció com: control de les tècniques i dels arts de pesca, la reglamentació de les mides de les xarxes, la supervisió de les poblacions de peixos i l’establiment de vedes (parades ecològiques), que permetin la recuperació dels ecosistemes marins i la pràctica d’una pesca sostenible.  

5. Les activitats turístiques.

5.1. El turisme en masses.

El turisme de masses es va desenvolupar als països industrialitzats a partir del 1959, i és el tipus de turisme que provoca uns efectes més considerables en diversos aspectes: econòmic, social, geogràfic i ambiental.

El turisme comprèn el transport necessari per al desplaçament i el proveïment de serveis, les infraestructures i els productes de consum per als turistes.

Podem distingir dues menes bàsiques de destinació segons les motivacions de qui viatja: la que porta al descobriment de nous ambients (indrets exòtics), i la que ofereix un determinat medi físic (platges, estacions d’esquí…)

El turisme de masses es va anar desenvolupant a partir de la dècada dels 60. Entre els centres turístics mundials més importants cal destacar la costa de la Mediterrània, diverses ciutats europees rellevants, l’Amèrica del Nord, el sud-est d’Àsia, les illes del sud pacífic, els països de l’Àfrica al sud i ciutats de regions dels EU.

5.2. Els efectes del turisme sobre el medi natural.

A mesura que creixia l’activitat turística al món, augmentava el seu impacte sobre el medi. El turisme comporta també beneficis, contribueix a l’economia d’un país, tant pels ingressos de divises com pel gran nombre de llocs de treball que genera el sector de serveis i contribueix al contacte entre cultures diferents.  Les activitats turístiques causen un impacte sobre el medi físic natural. El nucli d’aquest problema està en el fet que la major part dels reclams turístics es basaven en factors relacionats amb algun aspecte del medi natural. Sovint s’ha arribar a situacions en què el turisme ha entrat en conflicte amb la conservació de l’entorn.  Els ecosistemes que han estat perjudicats són les costes, les illes oceàniques i les muntanyes.

La concentració i la freqüència de les activitats turístiques constitueixen efectes negatius del turisme i causen nombrosos prejudicis: es redueix l’extensió d’ecosistemes naturals, s’alerten els sòls, s’incrementen els residus urbans, es contaminen les aigües i es produeix un pèrdua de la qualitat del paisatge.

Les noves estratègies turístiques volen fomentar el turisme cultural i l’associat a l’estima per la natura –turisme verd– és a dir, aquell turisme responsable que procura reduir al mínim l’impacte en el medi.         

6. Els riscos associats a les activitats productives.

La producció i el consum massiu de productes industrials ha ofert a la humanitat la possibilitat d’assolir un millor nivell de vida en molts aspectes. Aquests avantatges han comportat també inconvenients, com els residus d’origen domèstic i industrial que s’abocaven directament al medi ambient.

Alguns contaminants d’origen humà, desapareixen, s’immobilitzen o passen a formes inofensives, però una gran part no, i fins i tot alguns es transformes en productes encara més tòxics en ser alliberats.  

6.1. Els accidents industrials.

Els accidents industrials es produeixen principalment en la fase de transport i de càrrega i descàrrega de materials. Les causes acostumen a ser la fallada d’algun component mecànic, un error en el procés o una reacció química no prevista. Els efectes en el medi han estat molt negatius, ja que la major part de les substàncies industrials produeixen un gran desgast ecològic.

Desgast ecològic: deteriorament progressiu que l’entrada de substàncies contaminants, ja sigui continuada o esporàdica, provoquen en un ecosistema.

6.2. La prevenció dels desastres ambientals d’origen industrial.

El principal problema en relació amb els accidents industrials és que quan té lloc un desastre, rep l’atenció mundial i aleshores es produeix la conscienciació i la preocupació generals, mentre que les mesures preventives dels perills potencials es prenen amb molta lentitud.

Les estratègies que a la llarga ofereixen més resultats són les basades en la prevenció i en el desenvolupament d’una legislació ambiental estricta.

7. La legislació sobre el medi ambient.

L’impacte cada vegada més gran de els activitats humanes sobre el medi planteja a les administracions públiques la necessitat d’elaborar i fer complir lleis de protecció del medi.

7.1. L’inici de la legislació ambiental.

La conseqüència ambiental actual té l’origen als EU, i va desembocar en l’aprovació de l’EPA.

1992: Celebració a Rio de Janeiro de la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament.

1998: Acords de Kyoto sobre reducció d’emissions i control del canvi climàtic.

7.2. Els objectius de la legislació ambiental.

En la primera època, l’actuació en matèria de medi ambient se centrava en la solució de problemes locals especialment crítics. Després van veure que la contaminació no s’aturava ni tenia fronteres.

7.3. L’estat actual de la legislació ambiental.

Línies de d’intervenció: generació de residus sòlids, protecció de les aigües continentals, contaminació dels mars i de l’atmosfera.

La normativa ambiental estableix una política de control.

Glossari:

Sector econòmic: és un conjunt d’activitats que tenen unes característiques comunes.

Sistema agrícola de subsistència: és el que garanteix els aliments mínims suficients als membres d’una comunitat. Cada família s’ocupa d’aconseguir el seu aliment i els altres productes essencials. Ex: països d’Àfrica, Amèrica llatina..

Sistema agrícola de mercat: es el propi dels països desenvolupats, o que produeixen exclusivament a l’exportació. També es dóna en països subdesenvolupats (plantacions).

Agricultura de plantacions: és un tipus d’agricultura de mercat que es basa en el conreu d’un sol producte a gran escala. Es dóna en països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament. Aquests països s’especialitzen a un sol producte, com Colòmbia, al cafè.

Sostenibilitat: capacitat de regeneració dels recursos naturals o del medi.

Bocage: paisatge rural caracteritzat per l’alternança de tanques de vegetació i de marges entre els conreus.

Purins: producte líquid format per la barreja de defecacions sòlides i líquides i per restes diverses que s’origina a les granges.

Openfield: paisatge rural caracteritzat pels camps oberts, no ballats, i un hàbitat agrupat en pobles.

Cinturó industrial mundial: franja en que es concentren les principals potencies industrials del mon, acostumen a ser a llocs concentrats i països petits en excepció dels estats units i algun altre.

Revolució blava: període entre 1950-60 , en que dominava el pensament que el planeta posseïa uns recursos il·limitat. Es creia que l’ aparentment inesgotable  productivitat del mar podria arribar a transformar les perspectives alimentàries del món.

Aqüicultura: és el cultiu de animals marins i plantes a l’aigua.

Piscifactoria: instal·lació on es crien diverses especies de peixos i mariscos.

Parades ecològiques: són les pràctiques de prevenció com el control de les tècniques i dels arts de pesca, la reglamentació de les mides de les xarxes, la supervisió de les poblacions de peixos i l’establiment de vedes que permetin la recuperació dels ecosistemes marins i la pràctica d’una pesca sostenible.  

Turisme de masses: és el tipus de turisme tradicional que mou una gran quantitat de persones al mateix temps cap al litoral per a la recerca d’un bon clima,de sol i platja per part dels turistes.

Tour operadors: són els que confeccionen els programes i els paquets turístics i els ofereixen a les agències minoristes per un preu global en el què s’inclou el transport, l’allotjament i el tipus de règim alimentari des de l’origen del client fins al seu destí final

Desgast ecològic: deteriorament progressiu que l’entrada de substàncies contaminants, ja sigui continuada o esporàdica, provoquen en un ecosistema.

Pluja àcida: tipus específic d’impacte d’origen químic provocat per l’entrada continuada, per via atmosfèrica, de contaminants àcids sobre la superfície terrestre.

EPA: (Environmental Protection Act), llei de protecció del medi ambient.

Acords de Kyoto: àmbit mundial que va tenir lloc al 1998, sobre reducció d’emissions i control del canvi climàtic.

Conferència de Rio de Janeiro: àmbit mundial que va tenir lloc al 1992 per la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament.

Efecte hivernacle: és el procés pel qual l’atmosfera d’un planeta fa que s’escalfi, permetent l’entrada de radiació solar visible, però impedint o dificultant l’emissió de calor des del planeta.

 

1 CFC: Clofluorocarburs

TEMA 1 EL MEDI I LA SOCIETAT: UN EQUILIBRI DIFÍCIL

 

1.El medi natural una font de recursos per a la societat humana

 

1.1 El concepte de recurs

Un recurs natural és qualsevol material o energia que la humanitat pot obtenir a partir del medi ambient físic per tal de cobrir les seves necessitats biològiques o satisfer les seves necessitats socials. Per tant podem afirmar que són la base de tota activitat humana.

 

1.2 Recursos renovables i recursos no renovables

Els recursos es classifiquen segons la seva capacitat de regeneració en:

• Recursos renovables: són els que es regeneren de manera natural a un ritme igual o superior a aquell al qual són explotats per la societat. (vent, aigua, sòl, plantes,etc.)

• Recursos no renovables són aquells que es regeneren de manera molt lenta a una escala de vida humana i per tant cal considerar que existeixen en quantitats finites, per això cal trobar materials capaços de substituir els actuals quan aquests s’hagin exhaurit. Aquets recursos són els combustibles fòssils (carbó, petroli i gas natural), els combustibles nuclears (urani) i els minerals no energètics.

 

1.3 La distribució dels recursos naturals al món

La distribució dels recursos a la superfície de la Terra és molt desigual. Els països industrialitzats, gràcies a la seva capacitat econòmica, tenen l’avantatge de poder importar recursos, mentre que els països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament no s’ho poden permetre.

 

2. L’aigua i el sòl: recursos escassos i necessaris

En el període de 1960 a 1980, la introducció de plantes d’elevada productivitat i la utilització d’una tecnologia basada en l’ús de fertilitzants, insecticides i pesticides, el control de l’aigua i la mecanització van permetre millorar els rendiments agrícoles a molts països en vies de desenvolupament, i això va ser anomenat la revolució verda.

 

2.1 Aigua dolça: abundor i escassesa

Podem dividir els països del món en posseïdors d’aigua i no posseïdors. Hi ha països que no s’han de preocupar de l’escassetat d’aigua i n’hi ha d’altres que pateixen grans sequeres. A la Terra, el 97,5% de l’aigua és salada i el 2,5% és dolça i d’aquest últim percentatge els humans només utilitzem l’1%.

Els usos de l’aigua difereixen molt depenent dels diversos països. En els països desenvolupats dues cinquenes parts de l’aigua dolça van a parar a la indústria, en canvi, al Tercer Món, l’aigua s’utilitza gairebé exclusivament per el conreu d’aliments.

L’aigua és, doncs, un recurs escàs i alhora indispensable per la vida, per això és objecte de conflictes geopolítics.

 

2.2 El sòl: un recurs que cal preservar

Es pot pensar que el sòl, per la seva grandària, és un recurs del qual no cal preocupar-se gaire, però si reflexionem veurem que aquest és un recurs excloent. Si considerem que el sòl és un recurs fonamental per la producció agrícola i que no totes les zones estan igualment dotades per acollir-hi explotacions ens adonarem que aquest recurs és més limitat del que pensàvem.

Únicament el 22% de la superfície continental terrestre és adequada per a l’agricultura moderna. La resta està coberta de gel, és massa humida o bé massa seca, etc. A més els sòls de millor qualitat són ocupats, sovint, per les indústries o per les ciutats mateixes. Trobar noves terres on es pugui cultivar resulta extremadament complicat, a més de comportar uns costos generalment prohibitius.

 

3. La degradació del sòl i la contaminació de les aigües continentals

 

3.1 La pèrdua del sòl fèrtil

L’expressió degradació del sòl fa referència a un fenomen que induït per la pressió humana, es pot definir com la pèrdua de l’actual o de la futura capacitat del sòl per suportar la vida humana i vegetal. Les causes d’aquesta degradació són: la sobrepastura, les activitats agrícoles i les practiques forestals.

El resultat de la degradació severa dels sòls és la desertització, fenomen que afecta una part de la conca mediterrània.

Els efectes de l’erosió del sòl poden ser de dos tipus: directes (pèrdua total o parcial de la capa edàfica) i indirectes (contaminació de les aigües, degradació de la coberta vegetal, etc.)

 

3.2 La contaminació de les aigües continentals

Les aigües superficials arreu del món es contaminen amb una quantitat alarmant de residus industrials, urbans i agrícoles.

Malgrat les plantes de tractaments de residus i els controls de les autoritats, encara es plantegen molts problemes pel que fa a la contaminació difosa, produïda per els pesticides i els fertilitzants provinents de les terres de conreu i de les aigües residuals que procedeixen de les tempestes que arrosseguen metalls pesants, olis, hidrocarburs, escombraries, productes químics, residus orgànics d’animals, etc. Aquesta contaminació és molt difícil de controlar.

L’única manera per fer front a l’augment de la contaminació és elaborar i dur a la pràctica estratègies de gestió integrada. D’altra banda, la imposició de sancions també és un factor que contribueix a la millorar el problema.

 

4. La desforestació dels boscos humits

 

4.1 El bosc i la diversitat biològica

El bosc és un ecosistema únic, conté el percentatge més elevat de diversitat d’espècies animals i vegetals. Compleix clarament una important funció ecològica i és l’hàbitat d’un gran nombre d’animals, per tant podem die que és un enorme refugi de biodiversitat.

 

 

4.2 La destrucció dels boscos tropicals

Aquest ecosistema es destrueix, en l’actualitat, a un ritme sense precedents, i tota la humanitat se’n veu afectada, ja que aquests boscos regulen el flux de l’aigua i protegeixen les conques utilitzades pels agricultors, regulen el clima i produeixen oxigen, proporcionen fusta dura i llenya per cremar, i donen recer a recursos genètics sense explotar.

L’explotació forestal abusiva, considerada la causa principal de la desforestació, ara passa a segon terme i cedeix el lloc als conreus dels agricultors forestals sense terres i la conversió del bosc en terreny agrícola i de pastura.

Estudis recents han demostrat que l’extracció de cautxú i l’agrosilvicultura poden proporcionar beneficis econòmics més importats que l’explotació forestal, l’agricultura itinerant o la ramaderia, sense posar-ne en perill el futur d’aquests boscos.

 

5. Els minerals no energètics com a font de matèries primeres

 

5.1 Els recursos minerals

Els minerals constitueixen un dels recursos més importants de les modernes societats desenvolupades. Tothom coneix la transcendència dels minerals energètics, però els minerals no energètics són tant o més importants. Tot hi que no se n’obté energia, poden ser processats per convertir-los en acer, alumini o d’altres metalls, o bé en altres productes.

L’explotació dels recursos minerals segueix quatre passos:

• Exploració: localitzar dipòsits de materials potencialment explotables.

• Extracció: treure els materials del subsòl.

• Concentració: separar el material rebutjable de l’aprofitable.

• Refinament: convertir el mineral brut en un recurs depurat i disponible per usar com a matèria primera.

Les fonts d’alguns d’aquests minerals, com la sorra, la grava, el potassi o el magnesi, són tan abundants que es considera que estaran disponibles durant força temps. En canvi, el mercuri o l’estany són escassos. Un altre problema és l’impacte ambiental que provoquen les activitats mineres.

 

5.2 Reduir, reciclar i reutilitzar

Les fonts de recursos minerals conegudes actualment s’estan esgotant a un ritme molt accelerat. Diem que s’ha exhaurit econòmicament quan localitzar-lo, extreure’l, transportar-lo i processar-lo té uns costos més elevats que el rendiment que se n’obté.

El temps d’exhauriment és el temps que es tarda a utilitzar una certa porció de les reserves conegudes d’un mineral. Quan arribem a aquests límits, tenim tres possibilitats: reduir el consum, reciclar o reutilitzar.

Si considerem que el reciclatge allarga la vida de les reserves existents, es pot prolongar el temps de disponibilitat, també les millores tecnològiques permetran descobrir nous dipòsits minerals.

 

6. Els recursos minerals com a font energètica

Des de 1950, el petroli, el carbó i el gas natural (combustibles fòssils) han estat la principal font del creixement econòmic. El 88% de l’energia que es consumeix en l’actualitat al planeta prové d’aquests combustibles. Podem dir que aquestes tres elements han contribuït a la base de la industrialització.

 

6.1 Recursos energètics no renovables

 

6.1.1 El petroli

Avui dia el petroli i els seus derivats produeixen gairebé el 40% de l’energia comercialitzable consumida al món, algunes regions en depenen en gran mesura.

La importància del petroli ha augmentat per les seves característiques de combustió i per la seva adaptabilitat com a font energètica per fer moure vehicles. Per això la dependència que el món actual té del petroli és molt gran.

Els problemes més greus d’aquest combustible es deriven del seu transport arreu del planeta. El risc de sinistres és gran i el perill potencial de contaminació encara ho és més a causa del transport per mitjà de vaixells, els accidents dels quals poden ocasionar enormes desastres ecològics.

El fet d’adonar-se que les reserves de petroli eren finites, va renovar l’interès per d’altres combustible fòssils com el carbó i per les anomenades energies alternatives.

 

6.1.2 El carbó

El carbó va ser el combustible bàsic de la Revolució Industrial.

Tot i que el carbó és un recurs no renovable, si els nivells de consum de carbó es mantinguessin en els índex actuals, es considera que les reserves serien suficients per satisfer la demanda d’uns altres tres segles.

Els problemes d’aquest combustible són l’alteració de la superfície terrestre original i la contaminació acida de llacs i cursos fluvials que provoquen la seva extracció i processament. Un darrer problema és el relacionat amb el seu transport, ja que és un sòlid, de manera que transportar-lo no és tan senzill com en cas dels combustibles no sòlids.

 

6.1.3 El gas natural

El gas natural és un combustible molt eficient i versàtil, requereix un processament molt reduït i podem dir que és el combustible fòssil que causa menor impacte sobre el medi ambient. Però la conducció del gas a través de canonades pot comportar problemes.

Aquest combustible no es renovable i es calcula que les reserves mundials actuals poden durar fins el 2045, si es manté l’actual ritme d’extracció.

 

7. El medi natural com a risc

 

7.1 Els desastres naturals

Cal diferenciar entre fenòmens naturals i riscos naturals: de fenòmens naturals, n’hi ha molts (xàfecs, nevades, terratrèmols, tempestes…) perquè un fenomen esdevingui un risc ha d’afectar les persones o els béns que es valoren. Mentre el fenomen es mantingui dins una banda de tolerància, serà considerat un fenomen natural més; si se supera un determinat llindar, passarà a considerar-se de risc.

La degradació del medi ambient té un paper crític com a desencadenant d’alguns desastres, alhora que empitjora d’altres. Científics d’arreu del món sostenen que la Terra experimenta un canvi climàtic com a conseqüència de l’emissió de gasos, fet que produeix desajustaments en el clima que es tradueixen en desastres ambientals.

La desforestació de les zones elevades provoca inundacions, ja que desapareix l’efecte de retenció de l’aigua que duu a terme la cobertura vegetal.

 

7.2 La prevenció dels desastres

La prevenció dels desastres naturals és més costosa que l’assistència al damnificats després de l’esdeveniment, ja que els factors que converteixen les inundacions, els huracans, les sequeres o els accidents en desastres sovint són molt complexos. A llarg termini, però, prevenir constitueix la mesura més rendible.

Diverses mesures poden contribuir a estalviar pèrdues de béns materials i de vides humanes: el seguiment dels fenòmens meteorològics, el coneixements dels terratrèmols, la construcció d’edificis resistents, la prohibició d’edificar a les lleres inundables, entre d’altres.

GLOSARI

 

Biodiversitat: Diversitat dels éssers vius. És una característica fonamental de tots els sistemes biològics, resultat del procés evolutiu, que es manifesta en l’existència de la gran varietat de formes de vida que habiten el planeta.

 

Bioma: Comunitat biogeogràfica, territorialment molt àmplia, constituïda per un conjunt de comunitats animals i vegetals relativament homogeni, amb una estructura, un funcionament i una evolució estretament relacionats amb el clima.

 

Biota: Conjunt dels éssers vius d’un indret determinat.

 

Combustible fòssil: Són aquells combustibles originats per la fossilització de matèria orgànica que generen energia, són el petroli, el carbó i el gas natural.

 

Desastre natural: Fenomen natural de una magnitud tal que te conseqüències molt greus per la població.

 

Desertització: És una degradació severa del territori.

 

Desforestació: És l’acció de suprimir els boscos.

 

Degradació del sòl: Fenomen induït per la pressió humana que té com a resultat la pèrdua de sòl per suportar la vida humana.

 

Ecosistema: Sistema d’organització dels organismes de diverses espècies que viuen i es relacionen en un espai definit.

 

Impacte ambiental: Conjunt d’alteracions del medi ambient provocades per la pràctica de determinades activitats humanes: la indústria, la urbanització, la mineria, etc.

 

Recurs (natural): Material o energia que la humanitat pot obtenir a partir del medi ambient físic per tal de cobrir les seves necessitats biològiques o satisfer les seves necessitats socials.

 

Recurs renovable: És aquell que es regenera de manera natural a un ritme igual o superior a aquell al qual és explotat, a una escala de vida humana.

 

Recurs no renovable: És aquell recurs que té una regeneració molt lenta, a una escala de vida no humana, per tant, es pot esgota al llarg dels anys.

 

Reciclatge: Transformar el material en matèria primera i tornar-la a fer passar pel procés de producció.

 

Reutilització: Tornar a utilitzar el producte sense fer-li cap transformació.

 

Temps d’exhauriment: És el temps que es tarda a utilitzar una certa porció de les reserves conegudes d’un mineral.

 

TEC: Unitat per mesurar la potencia dels combustibles. Tona equivalent de carbó.

 

TEP: Unitat per mesurar la potencia dels combustibles. Tona equivalent de petroli.