El cop d’Estat dels militars feixistes contraris a la democracia i a la República del 26 de juliol de 1936 va portar al poble espanyol a patir una guerra civil, que va durar de 1936 al 1939.

Durant el període d’enfrontament milers de persones – polítics, intel·lectuals, gent d’esquerres i republicans, gent de dretes – van haver d’exiliar-se per motius polítics, religiosos, ètnics, per persecucions,etc.

Durant els primers mesos del conflicte els més compromesos en els sectors tant polítics com socials van fugir. Molts d’ells eren generals i gent de l’exèrcit o l’Armada, eclesiàstics, funcionaris,etc que van tenir un tracte preferent a l’hora de poder marxar, com per exemple: Joaquim Valls i Francesca Romañà.

En el cas de Catalunya la Generalitat va facilitar la sortida dels catalans, que corrien un seriós perill de ser morts, mitjançant l’expedició d’un salconduit que els permetia marxar cap a l’estranger.

Algunes famílies que estiuejaven prop de França, el mateix dia del cop militar van passar la frontera en cotxe o senzillament a peu amb certa facilitat. A mesura que anaven passant els dies, hi havia mes controls de policies i carrabiners, i era més difícil passar.

Des de Barcelona, Tarragona, Alacant, València i Màlaga, marxaven molts vaixells cap a França i Itàlia (majoritàriament) entre els anys 1936 i 1937.

Posteriorment, a Catalunya es van començar a restringir les sortides per mar. Ja que no tenien altre remei, els que volien fugir marxen cap a França passant pels Pirineus. S’estima que el nombre de catalans que van fugir cap al Nord durant aquests anys són entre 30.000, segons Albert Manent, i 40.000 segons Rafael Abella.

No hi ha dades exactes dels que van marxar a Gènova i a Marsella però se’n van poder registrar 9000 espanyols.

Les condicions de fugida cap a la frontera francesa van ser molt dures. Van marxar molt carregats de maletes i el que creien més necessari, però amb les dificultats van acabar prescindint d’elles, seguint només amb mantes per protegir-se del fred. L’aviació alemanya i italiana no va parar de metrallar i bombardejar les files de soldats i civils que es desplaçaven lentament cap a la frontera. Els que van sortir de Barcelona cap a Girona per la carretera també van patir els bombardeigs realitzats des de vaixells del bàndol nacional.

Tot i que al llarg del conflicte van continuar, destaquen les fugides cap al Nord a finals de la guerra, amb la caiguda de Barcelona el 26 de gener de 1939. Del 27 de gener al 10 de febrer va ser el principal període de fugida d’espanyols cap a França, passant per la carretera de costa cap a Girona fins a arribar a la ratlla fronterera amb la República francesa. Van ser un total de 464.000 refugiats.

Els trens anaven plens i a les carreteres hi havia llarguíssimes cues de cotxes, camions i molta gent a peu. Va haver-hi moltes víctimes pel camí. La pauta seguida pels alemanys, italians i franquistes, ja des de l’ inici de la seva ofensiva contra Catalunya, de metrallar els fugitius, continua i s’intensifica al llarg de tota aquella marxa cap al Nord. Hi havia bombardejos des de vaixells i des d’avions.

Les condicions de vida molt dures juntament amb les males condicions climatològiques (hivern molt fred amb nevades) encara va fer endurir més la situació. Els més febles (nens, gent gran, ferits…) no van resistir i van morir. Molts d’aquests morts quedaren a la cuneta, ja que els fugitius no tenien manera d’enterrar-los.

Tot i així, la gent encara tenia esperances de tornar a la normalitat, pensant que els francesos els ajudarien.

Els fugitius que van arribar a la frontera es van trobar que les autoritats franceses, davant de l’allau humana, van decidir tancar la frontera la nit del 27 al 28 de gener i deixar-la oberta només pel pas de dones i criatures amb prèvia autorització dels agents consulars. Els primers van ser 30 nens i 30 dones. El govern francès va dur a terme un control rigorós de l’entrada dels refugiats. Tres dies més tard, va ser autoritzat el pas de militars i d’autoritats republicanes.

Mentrestant, els franquistes continuaven els seu avanç indeturable. Només a la zona de la costa van aconseguir aturar la seva ofensiva del 27 al 30 de gener. A partit d’aquest dia, van continuar ocupant (Maresme, Vic, Girona…). El dia 9 de Febrer de 1939, van arribar al pas fronterer de la Jonquera i el Pertús. Finalment, el dia 13 ja dominaven tot el Pirineu.

Els últims pobles de Catalunya van ser els darrers llocs on dependències del govern de la Generalitat, del País Basc i de la República espanyola es van instal·lar el 25 de gener de 1939. Lluís Companys van ser un d’ells, ja que formava part del govern de la Generalitat. Van instal·lar-se prop de la frontera per si calia fer una evacuació precipitada i per protegir-se dels constants bombardejos que durant aquells darrers dies va patir la ciutat de Figueres.

Tornant als civils, mentre esperaven a que obrissin la frontera, la multitud de gent que es concentrava en territori encara català, patia uns dures condicions de vida: l’ofec provocat per la mateixa multitud, no podien satisfer les seves necessitats bàsiques (menjar, beure..) , havien de matar els seus animals de càrrega per alimentar-se, i els excrements generats per aquella massa humana es barrejaven amb la neu i eren inevitablement trepitjats, entre d’altres problemes.

Va haver-hi gent que s’encarregava d’organitzar el trasllat de les obres artístiques espanyoles per tal de que no fossin destruïdes pels bombardejos, ja que l’aviació no tenia en compte on llençava les bombes.

A 200 kilòmetres de la frontera, les autoritats franceses van habilitar molts camins, per on podien passar els fugitius i ser atesos correctament, en cas de necessitat. El vespre del 27 al 28 es va autoritzar el pas dels civils pels següents camins:

– PUIGCERDÀ: per on van passar-hi uns 40000 espanyols.

– COLL D’ARES: on no hi havia carretera i es passava a peu amb dures condicions climatològiques.

– PERTÚS: s’hi van concentrar més de 250000 persones. Hi va haver una entrada massiva que va tenir dificultats per entrar. Eren registrats i desarmats per gendarmes i tropes senegaleses.

– PORTBOU: van passar-ne150000, molts d’ells ferits, que van concentrar-se a l’estació.

A finals de 1939, van haver-hi 300.000 retorns cap a Espanya, incitats pels francesos per por de la falta d’higiene i malalties dels exiliats i pel problema polític que tot això comportava. En resum, 200.000 es van quedar a França, sense poder retornar.

Excepte moltes morts i retorns, tots els exiliats van ser enviats entre finals de gener i principis de febrer a camps de concentració provisionals, com per exemple: Barcarès, Sant Cebrià i Argelers. Aquest últim era un espai improvisat a la platja, tancat per filferrades, encara sense barracons ni serveis sanitaris, en que els internats havien de dormir a la intempèrie en ple hivern. No hi va haver barracons per tots fins al mes de juny. Aquest camp va tenir 90000 refugiats al mes de febrer i va anar disminuint fins als 15000 al mes de juny.

Altres camps de concentració on van ser traslladats van ser el de Bram, Setfons i Agde.