III.- 1. La fugida sota les bombes: camí ver d’incertesa

La paraula exili significa abandonar, voluntàriament o per força, el territori d’un Estat generalment per raons polítiques. Com a resultat de la repressió franquista, l’any 1939 va començar un èxode que causà una important diàspora a tots els Països Catalans.

 

Al febrer de 1939, 62 dels 473 diputats del Parlament Espanyol es reuneixen al castell de Figueres, Azaña, sense èxit, intentà pactar amb Franco. Governs català i espanyol es traslladen a Agullana, a cinc quilometres de la frontera, al nord de Figueres.

 

El 25 d’agost de 1939 es va adjudicar la major part de l’ocupació pública als seguidors més directes de Franco; s’estipulava que el 80 per cent dels llocs estatals estaven reservats per a veterans de l’Exèrcit Nacional, civils que havien fet sacrificis especials per a la causa, presoners dels Republicans i parents de les víctimes del “terror vermell”. En 1939 dominava l’estil feixista amb les invocacions rituals de “Franco, Franco, Franco” (a imitació de l’italià “Duce, Duce, Duce”).

 

Els líders del nou Estat espanyol creien que l’ordre europeu estaria compost per règims orgànics autoritaris i, durant els primers quatre anys després de la Guerra Civil, Franco va governar el país com si anés un exèrcit, per lleis de prerrogativa.

 

Es va promulgar una nova Llei de la Prefectura de l’Estat el 9 d’agost de 1939 per a ampliar els seus poders: on es declarava que Franco tindria permanentment les funcions de govern i que no seria necessari que sotmetés noves lleis o decrets al seu gabinet. El sistema era una dictadura més personal que les de l’Alemanya nazi o la de la Unión Soviètica. Franco va reorganitzar el seu gabinet el 8 d’agost de 1939, només va mantenir al Ministre de la Governació -el seu cunyat, Ramón Serrà Suñer, en qui confiava més que ningú- i el seu Ministre d’Obres Públiques, Alfonso Pena Boeuf.

 

Es van nomenar ministres diferents per a l’Exèrcit, la Marina i les Forces Aèries. El més proper que havia a una concentració del poder era l’Exèrcit, encara que ni tan sols els militars tenien molt poder corporatiu, ja que cada militar nomenat es triava curiosament segons la seva personalitat, lleialtat i identitat política per a un lloc essencialment individual. En 1939 al Sindicat Espanyol Universitari (SEU) se li va atorgar el monopoli de l’organització estudiantil universitària, per a consternació dels grups catòlics.

 

A més d’això, el 16 d’agost de 1939 Franco va aprovar la formació d’una nova agrupació juvenil, el Front de Joventuts, però no començaria a organitzar-se fins al 6 de desembre de 1940 i, fins i tot llavors, no es va desenvolupar del tot.

 

Durant el 1939 es va produir la derrota de la República Catalana. Van haver-hi diversos intents de resistència per evitar que aquesta desaparegués, l’últim va ser la batalla de l’Ebre però acabar en derrota. Donades les anterior circumstàncies i veient que l’exèrcit republicà anava minvant, el govern de la República decreta la mobilització de tots els ciutadans ja sigui home o dona entre els 17 i 50 anys d’edat. Desgraciadament l’exèrcit invasor franquista, degut a la superioritat d’aquest, va impedir qualsevol reorganització militar per par de la República ja que aquests havien exhaurit la seva capacitat de resistència.

 

El 21 de gener de 1939 Juan Negrín, president de la República Espanyola, va aconsellar a Lluís Companys la retirada de Barcelona. L’endemà, els governs de la República van abandonar la ciutat unint-se als milers de refugiats que fugien a la vegada que l’exèrcit franquista avançava.

 

El 26 de gener entren les tropes franquistes a Barcelona i, a partir d’aquí, van ocupar ràpidament la resta del territori català. La guerra a Catalunya estava perduda, com a conseqüència s’inicià una prematura i desorganitzada fugida vers França en la que regnava una situació de pànic. Tant civils com soldats fugiren a Figueres, ja que el front militar encara no havia arribat.

 

Molts intel·lectuals i civils ja havien abandonat el seu territori per tal de refugiar-se, però la fugida s’accentuà a partir del 26 de gener, que tal i com hem dit anteriorment és el dia en que les tropes de Franco entraren a la capital catalana. Fet que obligar a molts ciutadans a deixar enrere tot l’esforç realitzat durant anys per mantenir els seus béns. A més a més, cal dir que tenien un gran sentiment de tristor que els hi provocava el fet de deixar la seva pàtria enrere.

 

La majoria dels fugitius ho feien a peu i amb forces desavantatges climatològiques. Infants i avis, eren els qui patien més dificultats a l’hora d’arribar al destí desitjat degut a la manca d’aliments, pocs recursos econòmics, manca d’higiene i les males condicions dels camins per on passaven. Tots aquets factors juntament amb els atacs aeris ,sense cap finalitat militar, provocaven milers de morts durant el trajecte. Tot i així seguien la seva fugida esperançats per una bona acollida a França, però no s’imaginaven que a l’arribar a la frontera restaria tancada.

 

Hi havia diverses rutes a seguir,

 

  • Els que fugien per la carretera de la costa, la seva fita era arribar a Cervera de La Marenda.
  • El Portús, on des d’allà aconseguirien Perpinyà, era la meta pels que havien agafat la carretera de Girona.
  • La ruta més dura era els que fugien per la carretera de Ripoll amb Prats de Molló amb la intenció d’arribar a La Guingueta d’eIx.

Finalment, la frontera s’obrí la nit del 27 de gener exclusivament per a dones i infants, encara que aquests no volien abandonar als seus marits i fills adults. Tres dies després van poder entrar els ferits i poc després s’obrí per a tothom. A partir del 5 de febrer els soldats iniciaren l’entrada vers França, després de deixar tot tipus d’armes. Tots els Pirineus eren ocupats per civils, però el cos policial i militar inicien un control de refugiats amb la intenció de reunir-los i portar-los als camps de concentració o a les zones que ja havien destinat les autoritats.

 

Les famílies eren separades i dirigides a les platges d’Argelers on ubicaren el primer cap de concentració. Fred, gana i poca higiene resumeixen els tractes rebuts a més d’aguantar un tracte d’humiliació que recordava als moros que col·laboraven amb Franco.

 

Pel que fa a les autoritats, no van sortir junts sinó esglaonats:

 

A primera hora del matí, del 5 de febrer, el president de la República Manuel Azaña, el president de les Corts, Diego Martínez Barrio, i el president del Govern, Juan Negrin, amb un reduït grup d’amics i familiars creuaren la frontera. Lluís Companys havia deixat Barcelona el 24 de gener, dos dies abans de l’arribada de les tropes franquistes.

 

Mentre sota la tutela de Carles Pi i Sunyer, un grup d’intel·lectuals amb llurs famílies arribaven a la població d’Agullana, concretament a la masia de Can Perxes, on ben aviat van ajuntar-se una bona part dels consellers catalans.

 

Tot i així, s’ha de dir que els polítics i intel·lectuals amb un cert prestigi social, no van ser duts a camps de concentració com la resta de poble, ja que tots ells disposaven de passaport, que era un document poc habitual entre els civils d’aquella època.

 

Seguidament, anomenarem una sèrie de camins i estàncies per on passar i es van refugiar molts dels exiliats:

 

  • Coll de la Manrella: Durant la Retirada, Agullana va ser seu de diferents institucions del govern de la República i va allotjar, entre altres, la Presidència de la Generalitat i la Conselleria de Cultura. El Mas Perxés, confiscat per la Generalitat, va acollir polítics i intel·lectuals(Lluís Companys, Pompeu Fabra, Bosch i Gimpera..etc) abans d’abandonar el país. Es col·locaran panells explicatius al jardí públic d’entrada a l’Agullana ; al Coll Manrella i al Mas Perxés
  • Mas Can Barris: En aquest mas si van refugiar centenars de persones mentre que estava pensat per 60. Entre ells hi havia molt polítics un d’ells era el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. Quan va fugir cap a França no hi va anar sol sinó també amb altres polítics Catalans i del País Basc.
  • Coll de Lli: És el camí per on se’n va anar Lluís Companys..Era per on passava la gent que s’exiliava per poder entrar cap a França. Era un lloc molt transitat en aquella època i anava a parar a un pobla anomenat “Les Illes”.

Per finalitzar el treball i per que us feu una idea de com va ser tot, presentarem uns vídeos trobats a Internet:

 

En el primer vídeo podem veure com van viure els exiliats durant el seu exili, en quin període va ser i algun record d’alguns dels exiliats, a continuació el link dels vídeos, dins d’aquest link es trobaran els vídeos dels que parlem:

 

http://video.google.es/videosearch?q=exilio+de+1939+espanya&hl=es&emb=0&aq=f#

 

El primer vídeo s’ha de clicar “la guerra civil española un millón de exiliados, miles de muertos”. Quan aquest s’acabi sortiràn més vídeos a la pantalla d’aquest, quan això passi s’ha de buscar el vídeo que posi: “500.000 refugiados espanyoles en campos de concentración”. De totes maneres, qualsevol vídeo del exili es bastant bo i interessant, però aquests dos són dels més interessants que hem trobat i els que més s’adapten al tema del qual estem parlant.

En conclusió, tots aquells que van viure de primera mà l’exili van haver de passar per unes condicions infrahumanes per poder sobreviure. Van recorre camins mentre eren bombardejats, sense tenir un destí i sense saber com serien rebuts. Desgraciadament l’arribada a la frontera no va ser la desitjada i molts dels refugiats van anar a parar a camps de concentració .Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.