La fi del somni república democràtic: 70 aniversari de d’instauració del franquisme a Terrassa
L’ocupació efectiva de Terrassa, per part de les tropes feixistes, es va produir, el dia 26 de gener de 1939, el mateix dia que a Barcelona i un dia abans que a Sabadell.
Manuel Márquez
Les forces vives del franquisme a Terrassa. Els tres poder: el religiós (església catòlica), el civil (els empresaris) i el militar (Guardià civil)
L’article que presentem és un petit homenatge a les persones que lluitaren contra la dictadura i patiren la dura repressió no només per oposar-s’hi militar o socialment sinó simplement pel fet de fer-ho de forma pacífica i democràtica defensant la república, el règim legal establert al nostre país i al conjunt de l’estat el 14 d’abril de 1939. Es alhora un breu recordatori per a les noves generacions i els nouvinguts a la nostra ciutat per tal que coneguin com la república i la lluita per la justícia social a la nostra ciutat va ser derrotada, però no vençuda, ara fa setanta anys.
Com és conegut per molts de vosaltres, l’arribada de les tropes franquistes es produí a Terrassa el 26 de gener de 1939 la qual cosa significava la fi de la guerra a la nostra ciutat i al nostre país. La guerra, però, durà encara un parell de mesos. La caiguda de Madrid era qüestió de temps però després de caure Catalunya els fets es precipitaren amb les desavinences al bàndol república entre el partidaris de resistir, seguint les consignes del cap de govern Juan Negrín i el PCE i el partidaris d’una sortida negociada amb el franquistes, el coronel Segismundo Casado i les forces anarquistes de Cipriano Mera. Els enfrontaments pels carrers de Madrid entre ambdós grups finalitzar amb l’entrada a Madrid dels facciosos i la derrota gairebé automàtica del front del sud-est.
L’ocupació militar de Catalunya va produir-se després de la derrota de les forces republicanes, del govern legítimament escollit, a la batalla de l’Ebre.
L’arribada de les tropes franquistes a Terrassa com va explicar Xavier Marcet, no fou res més que un relleu en el poder car després dels bombardeigs produïts des d’alguns dies abans juntament amb la derrota a altres localitats va significar que les forces faccioses no trobessin pràcticament resistència.
L’ocupació efectiva de la ciutat es va produir el dia 26 de gener de 1939, el mateix dia que a Barcelona i un dia abans que a Sabadell. L’èxode republicà s’havia produït pocs dies abans com a tots els pobles de Catalunya. A mesura que les tropes feixistes avancen sobre el territori espanyol i català les persones que no van ser detingudes, assassinades o empresonades i que van poder fugir de la repressió sistemàtica de les forces militars feixistes van anar replegant-se sobre el territori republicà.
En el cas nostre la derrota de la batalla de l’Ebre, va significar l’avenç de les tropes franquistes i la consegüent fugida de molts lluitadors (espanyol i catalans) republicans, socialistes, comunistes, anarquistes o nacionalistes cap a territori francès per tal de salvar les seves vides o evitar patir la dura repressió dels revoltats.
Milers de famílies republicanes fugen cap a la frontera o en vaixells. Més de 500.000 persones van sortir per la frontera francesa i allà van patir la humiliació de ser tractats com a criminals perillosos. La rebuda dels exiliats no fou l’esperada, el govern francès que ja havia rebut refugiats de la guerra abans des del nord però res va fer per apaivagar el patiment humà, una indignitat que resta evident en conèixer com va rebre els refugiats belgues i holandesos a l’inici de la Segona Guerra mundial que van ser acollits en institucions publiques (casernes, escoles, hospitals) i privades com hotels i balnearis).
Les lleis franceses preveien l’internament del estrangers considerats indesitjables (novembre de 1938) pensant en l’allau que es produiria. La premsa de la dreta francesa s’havia encarregat d’atiar l’opinió publica contra el rojos i revolucionaris i assassins que podrien venir d’Espanya.
L’administració francesa que no va permetre l’entrada dels refugiats, els passos de la frontera restaven tancats i no va ser fins el dia 27 de gener, quan ja milers de persones s’aplegaven a les fronteres sota la pluja i la neu amb fred i morts de gana que van permetre l’entrada només de les dones, nens i homes que estiguessin en edat militar. Els soldats pogueren travessar-les el dia el dia 5 de febrer.
Els reberen com a criminals uns 50.000 efectius de la gendarmeria, soldats i Guàrdia Republicana mòbil. Els primers a arribar, uns 114.000 abans del 10 de febrer, foren enviats a l’interior de França i els altres, els militars desarmats humiliats, van ser enviats a peu (30 quilòmetres) vers els camps de concentració que no eren res més que les platges d’Argelers i Sant Cebrià (9 de febrer). No hi havia res, ni barracots, ni latrines, ni puts d’aigua potable, només sorra envoltada per filferro i el mar. Fred, humitat, l’arena que feria la pell i els ulls, la sal del mar, la fam i la set eren el que acompanyava aquests homes que tant havien lluitat per la llibertat i la justícia social. I contra el feixisme que aviat cauria sobre els seus veïns que tan malament els reberen. Els quatre primers dies, el primer contingent de refugiats va passar gairebé sense una engruna de menjar.
Les condicions higièniques, sanitàries i alimentàries dels camps de concentració van fer que milers d’homes i dones morissin. Les malalties infeccioses s’escampaven a causa de la manca d’higiene (les necessitats fisiològiques es feien a les platges) i d’aigua potable. La sarna, la disenteria, la conjuntivitis i les plagues de polls i puces trobaren en aquelles persones els amfitrions perfectes.
En definitiva, els republicans terrassencs, catalans i espanyols després de tres anys de patiments sota els facciosos del general Franco van haver de continuar el seu calvari d’homes i dones lliures en lluita per un món mes digne i humà. Ara a França, les autoritats d’un país suposadament democràtic, els internaren a camps de concentració (de refugiats dirien altres) on els patiments no finalitzaren: fam, malalties, repressió, maltractaments i, a més a més, la mort sobretot de nens i gent gran. Es calcula en 50.000 les persones mortes als camps de concentració francesos.
A la nostra ciutat l’aviació franquista bombardeja les Carreteres de Martorell i Olesa. Tots els homes implicats en la lluita contra el feixisme van anar abandonat la ciutat el 23 de gener, amb poques excepcions Com explica Marcet: «El dia abans de l’ocupació, es publicà el sol exemplar del diari “TERRASSA”, pasquí que cridava a una resistència desesperada, signat per Espartacus Puig. EI dia 25 de gener s’ocupava Rubí, Castellbisbal, Olesa, Viladecavalls. Aquest mateix dia, igual que moltes altres ciutats catalanes, s’assaltaven els magatzems d’Abastos: la Comissió de Proveïments del carrer Pare Llaurador, els magatzems dels “Campesinos” de la C.N.T., dels Rabassaires al Carrer Garcia Humet i el Celler Cooperatiu. Tots aquests magatzems de subministraments són requisats per una població que arrossegava fam des de feia molts mesos. Les noves autoritats utilitzaran constantment el fet dels assalts per acusar els caps “rojos” de sistemàtic acaparament. Dies després, però, en alguns barris de la ciutat es passà casa per casa a recuperar el botí.
En la retirada republicana es produiran incendis en algunes fàbriques. Els més importants foren a “Terrassa Industrial”, al laboratori del Condicionament Terrassenc, i al comerç de teixits de Lluís Farné.
Un cop les primeres tropes han arribat a la ciutat comença el ritual de la “Liberación”. La màxima autoritat, el Comandant Militar de la Plaça, assessorat per Pere Matalonga, antic dirigent de Renovación Española a Terrassa, disposà nomenar AlcaldeGestor Josep Homs, ex-alcalde de procedència salista després dels Fets d’octubre de 1934. El nou alcalde havia de mantenir la vida administrativa de l’Ajuntament. El veritable poder volia exercir-lo, però, una FET-JONS que tot just començava a estructurar-se»[1]
A Catalunya el cap Militar de les forces ocupants va ser el general Álvarez Arenas i es convertí en la primera autoritat de Catalunya. A cada ciutat ocupada el domini l’assumia el comandant militar de la plaça. A Terrassa, aquesta autoritat militar l’exerciren el tinent coronel Alonso de la Riva, el coronel Eloy Soto i l’oficial Manuel Garcia.
Les primeres mesures preses pels representants del dictador a Terrassa, i especialment eI Coronel Eloy Soto, van ser:
– L’ocupació i incautació dels locals de les organitzacions politiques, sindicals, culturals i socials republicanes;
– l’obligatorietat del retorn a la feina (amb els salaris del juliol de 1936),
– la persecució de tots els dirigents politics que restaven a la ciutat,
– la creació juntament amb la falange d’un servei d’informació; la depuració de treballadors no condemnats, ni detinguts (a mans dels empresaris);
– imposava una política de sancions orientada a evitar els preus abusius (mesures fictícies de caire populista, només cal recordar l’estraperlo i que van ser els que s’enriquiren);
– sancionar els comerciants que mantinguessin els rètols en català o els ciutadans que no saludaven els himnes i la bandera d’Espanya
– conduir una “fervorosa” campanya de recollida d’or,
– autoritzar els salconduits necessaris per a qualsevol desplaçament,
– la gestió dels avals dels detinguts a Terrassa o fora de la ciutat,
– la depuració de tots els funcionaris públics municipals
– el canvi del nomenclàtor urbà (La Rambla va ser anomenada Avinguda del Caudillo; La Rasa, General Mola; el Raval de Montserrat, Raval de José Antonio i la Plaça Vella, Plaza de España.
– i el nomenament del nou Ajuntament o Gestora Municipal (27 de febrer de 1939) presidit pel salista Josep Homs i Bages (empresari tèxtil) i format per homes de la dreta local: Rossend Font i Marcet, Mateu Turu i Selva, Josep Carreras i Vivó i Joan Forrellat i Bricfeus. No serà fins el 6 de setembre de 1940 que el falangistes local arriben al poder, quan l’ajuntament restarà presidit Joaquim Amat Llopart i una majoria de jerarques locals de Falange. De tota manera en aquest primers mesos (i després) l’Ajuntament era totalment dependent de la voluntat del Governador Civil.
La repressió a la nostra ciutat durant els primers anys de franquisme tal com hem explicat al llibre: Combat per la llibertat Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa (1939-1979) va ser molt dura durant tota la dictadura però com molt bé ha explicat Lourdes Plans aquesta tenia un objectiu clar: “La repressió esdevingué una necessitat política per mantenir i consolidar el seu projecte dictatorial i contrarevolucionari: no hi havia cap interès per integrar els vençuts ni per cercar una conciliació, tan sols es volia sotmetre’ls.” [2]
A Terrassa el repressors durant els primers anys -i després- no esmerçaren esforços, ni recursos humans i materials en la destrucció dels “rojos”. Així la Delegación de Información e Investigación que va ser dirigida per l’implacable Emili Matalonga, que arribà a crear un cos de trenta persones uniformades amb una estètica que recordava els feixistes italians, va ser un dels responsable de tots el crims comesos contra el drets humans que es produïren a la nostra ciutat.
Però la repressió havia començat abans, de la mà de Lluís G. Ventalló (terrassenc Governador Civil de Lleida, el 1938) Però veiem com ho explica el mateix Emili Matalonga:
«Recuerdo que hallándome en Pamplona, recién evadido de esta ciudad, coincidí con otros compatricios allí residentes en aquel entonces, en la necesidad de preparar un fichero que abarcase el mayor número posible de los nombres de los elementos que, directa o indirectamente, habían prestado en Tarrasa su auxilio y adhesión a la rebelión roja iniciada el 18 de Julio, a base de aquellos datos que nos iban proporcionando cuantos se evadían de la ciudad y ya en el mismo plan y en tarea de Investigación de dichos antecedentes y de Información a las autoridades de nuestra zona, tuve ocasión de colaborar cerca de las autoridades de Zaragoza, primero, pasando más tarde a las órdenes del Excmo. Gobernador de Guipúzcoa, en misiones parecidas, que alterné, prestando también mis servicios en la Oficina de Información que, para Cataluña, tenía establecida en San Sebastián la Secretaría General del Estado; y también a las órdenes de la Delegación Nacional del Servicio Exterior de FET y de las JONS, con misiones concretas y reservadas, que tuve que realizar con relativa frecuencia en el extranjero. Toda esta mi actuación ha hecho que adquiera por la práctica aquellos conocimientos que se precisan para el cometido que me fue asignado al haber merecido la confianza de las Jerarquías Superiores de FET y de las JONS, cuando a raíz de la Liberación de esta Ciudad, fui nombrado para el cargo que desde entonces vengo desempeñando.» [3]
Però la tasca reprensiva de l’Emili Matalonga no s’hauria pogut fer sense la total col·laboració dels jutjats militars, de les forces d’ordre públic (Guàrdia Civil i Policia Municipal que col·laboraven redactant informes personals sobre el comportament polític de tota la població), de la Falange, dels delators (gent de dretes o oportunistes) i del seus homes la veritable policia política de la ciutat. Una curiosa barreja entre la Gestapo i les antigues, Sturmabteilung o SA (tropes d’assalt del partit nazi alemany) i amb una crueltat similar.
Com han explicat molts testimonis, els procediments emprats pels seus homes eren el que hom coneix per tortura, incloent maltractaments, abusos i vexacions i no només sobre els encausats sinó també sobre els simples sospitosos, van tenyir de sang i por l’ambient de la postguerra terrassenca.
La tristor de la negra nit terrassenca començava enmig de l’alegria dels propietaris que recuperaren llurs empreses i propietats i el comandament absolut sobre una població treballadora atemorida només capaç de sobreviure i ni això va ser possible. Reprimida durament i sota la vigilància de les forces armades, d’ordre públic (Guàrdia Civil, Guàrdia urbana), a més dels sequaços de la falange i la inestimable col·laboració del poder judicial. Però no trigaren a aparèixer els homes i dones que liquidarien el regim feixista, i així de les primeres accions individuals (o de grups reduïts) es passa a altres de col·lectives. Però això ja es una altra història.
[1] MARCET I GISBERT, Xavier, Història de Terrassa. Terrassa: Ajuntament de Terrassa, 1987. PÀG. 419-420. Vegeu també del mateix autor: “La postguerra (I)”. Dins: DD. AA. Història de Terrassa del segle XX. 1867-1993. Terrassa: Diari de Terrassa, 1993, pàgines: 199-218.
[2] PLANS I CAMPDERRÓS, LOURDES. “Les llibertats anorreades. una negra nit amb veus callades (1939-1945)” Dins LACUEVA, JOSEP LLUÍS, MÁRQUEZ, MANUEL i Combat per la llibertat Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa (1939-1979). Terrassa: Fundació Torre del Palau, 2007.
[3] Ibídem, PLANS, LOURDES. Op. cit. (2007). Pàg. 41.