I.- 3. La Batalla de Catalunya i l’ocupació (23 de desembre 1938 – 2 febrer 1939)

 

 

 

La batalla de Catalunya va ser el cop decisiu per a la República Espanyola que, molt limitada en recursos des del desgast produït en l’Ebre, no estava ja en condicions ni de plantejar una nova ofensiva ni tan sols de resistir a l’avanç que els nacionals van iniciar sobre ella a la fi del 1938 .

 

La nova ofensiva nacional, que seria continuació de la batalla de l’Ebre contava amb la garantia de rebre més armes per part d’Alemanya. Les millors divisions nacionals van ser concentrades en la línia que anava dels Pirineus a l’Ebre i al mar. Aquestes eren, el nou Cos d’Exèrcit d’Urgel, a les ordres de Muñoz Grans, el Cos d’Exèrcit del Maestrazgo, manat per García Valiño, i el cos d’exèrcit d’Aragó, manat per Moscardó. Posteriorment se li van agregar les quatre divisions italianes del General Gambara. Més al sud es trobava el Cos d’Exèrcit de Navarra, a les ordres de Solchaga i les tropes de Yagüe que formaven el Cos d’Exèrcit marroquí. Com de costum, aquest exèrcit es trobava a les ordres del general Dávila i els seus efectius eren de 300.000 homes recolzats per 565 peces d’artilleria. L’aviació nacional es componia de 500 aparells els quals eren insuficients per a aconseguir la supremacia aèria. Franco va instal·lar la seva caserna general a uns 30 quilòmetres al nord-oest de Saragossa. L’ofensiva, projectada per al dia 10 de desembre i ajornada després fins al dia 15, va ser fixada finalment per al dia 23. El front republicà de Catalunya es trobava a les ordres d’Hernández Saravia. Aquest disposava dels Exèrcits de l’Est i de l’Ebre, a les ordres dels coronels Perea i Modest, respectivament. Els seus efectius sumaven 300.000 homes que disposaven de 360 peces d’artilleria i de 200 tancs. Gran part d’aquest material es trobava en mal estat. Existien uns 80 avions escassos i la major part dels pilots eren inexperts. A més, l’exèrcit republicà de Catalunya patia escassesa de municions i sobretot havia perdut la fe en la victòria. Rojo, cap de l’Estat Major, creia que Franco necessitaria mesos per a preparar una ofensiva general.

 

L’atac es va iniciar el 23 de desembre. El primer assalt el van efectuar els navarrencs i els italians en el Segre. Una vegada creuat el riu, els sorpresos defensors es van veure abandonats pels seus oficials. El front, doncs, va quedar trencat al primer enfrontament. Més al nord, en les estribaciones dels Pirineus, Muñoz Grans i García Valiño van trencar les línies republicanes. Aquestes esquerdes van ocasionar la retirada del front al Segre. A Barcelona es va creure en un primer moment que era un atac dèbil, però aviat va ser enviat al capdavant del 5è Cos de l’Exèrcit de Líster, amb la finalitat de que intentés aturar l’ofensiva, ho va fer durant quinze dies. Al gener de 1939, els blindats nacionals van emprendre finalment l’assalt a les forces de Líster, qui es va veure obligat a abandonar les seves línies de defensa en mans dels italians. Al nord, García Valiño i Muñoz Grans amb el suport de Moscardó, van conquistar el centre de comunicacions de Artesa del Segre. Després,va caure en mans nacionals la població de Borjas Blanques, així que va quedar obert.

 

Hernández Saravia, comandant dels republicans, va informar a Azaña que només contava amb 17.000 fusells per a tota Catalunya. Si això era cert serveix com indici de la confusió que regnava en els diferents exèrcits ja que el nombre d’armes era molt major. La batalla de Catalunya es va convertir en una desbandada. Les divisions mòbils italianes, que havien estat reorganitzades, van deixar atònits als republicans. Rojo va sol·licitar homes i material, per vaixell des de València, però ja era massa tard. El govern va fer extensiva la mobilització als barons de quaranta-cinc anys sense cap resultat positiu. Les successives línies de defensa estaven mig desfetes. L’única mesura eficaç va ser una campanya diversiva llançada contra Andalusia i Extremadura. Aquesta ofensiva va ocupar alguns territoris però militarment això no significava gens. Efectivament, el 14 de gener, Yagüe va iniciar un avanç sobtat i desconcertant des de Gandesa i al llarg de l’Ebre va arribar al mar i va conquistar Tarragona.

 

Els carrers i places de Barcelona estaven atapaits de refugiats. A la ciutat hi havia desesperació. Soldats, burgesos i anarquistes només pensaven en el mitjà més adequat per fugir a França. El president de la República Manuel Azaña va descriure en el seu diari: “Enorme desastre. Ha desaparegut l’exèrcit. Els de l’Ebre, gairebé sense combatir. Pitjor que el d’abril”.

 

El front de batalla s’anava aproximant a Barcelona gairebé sense lluita, l’avanç era gairebé tan ràpid com ho hagués estat de no trobar resistència alguna. El 24 de gener, Yagüe, Solchaga i Gambara havien arribat al Llobregat. El mateix dia, García Valiño va conquistar Manresa i es va dirigir al nord-est per intentar tallar les comunicacions entre Barcelona i la frontera. Negrín, Azaña, el govern, els dirigents comunistes, els caps de l’exèrcit i els funcionaris del govern català i el basc en l’exili es van traslladar de Barcelona a Girona. En la capital catalana no existia el menor esperit de resistència. Rojo va observar que la població estava cansada de la guerra. El govern central va pagar cara la seva discòrdia amb la Generalitat perquè havia trencat el desig català de resistir als exèrcits nacionals. La campanya comunista contra el POUM i els anarquistes havia produït idèntics efectes. El 25 de gener, Yagüe va creuar el Llobregat, seguit per Solchaga i Gambara, trobant resistència aïllada i mal coordinada.

 

Barcelona havia quedat envoltada pel nord i per l’oest, es va iniciar l’ocupació de la ciutat. Gairebé 500.000 persones havien fugit cap al nord amb tots els mitjans al seu abast, van ser ocupats els principals edificis oficials. La part de la població barcelonina que des de sempre havia donat suport secretament als nacionals es va llançar al carrer per a manifestar la seva alegria. Altres ciutadans van sortir al carrer amb diferent objectiu, sovintejar els “passetjos”. A continuació es van iniciar els processos de forma més regular, portades a terme pels consells de guerra organitzats, que també es van fer responsables de restituir les coses a l’ordre antic: desnacionalizacions, descol·lectivizacions, nous bitllets de banc, noves salutacions, supressió de cartells i lemes i “retirada” de tots els llibres marxistes i separatistes.

 

Aleshores, els catalans parlarien la “llengua de l’Imperi”. Van quedar prohibides les tradicions catalanes i l’ús oficial de la llengua, així que es va fer obligatori l’ús sistemàtic del castellà en les esglésies i fins i tot es van prohibir els noms de pila catalans.

 

El final de la campanya de Catalunya no va ser una ofensiva, sinó una desfilada victoriosa precedit d’una desbandada. A Catalunya regnava el caos. El govern republicà no havia pres cap mesura de previsió contra la crisi imminent, l’Estat es trobava en plena descomposició. El govern es traslladava constantment d’una provincia a una altra pel nord de Catalunya.

 

Feia l’efecte que tota la població de Catalunya s’havia posat en marxa i molts dels fugitius eren ja refugiats, procedents d’Extremadura i Andalusia. Tots els pobles i ciutats pròxims a la carretera de França es trobaven abarrotats. A la nit, les voreres quedaven cobertes de persones de totes les edats, famolencs i tremolosos perque rebien atacs aeris de la Legió Còndor. Al principi, el govern francès, per raons polítiques i financeres, s’havia negat a permetre l’entrada de refugiats. Va proposar que es creés una zona neutral en territori espanyol on els refugiats podrien ser mantinguts amb l’ajuda estrangera. Però els nacionals es van negar a prendre el projecte en consideració.

 

En conseqüència, el govern francès va autoritzar que s’obrís la frontera. En aquestes condicions van començar a creuar la frontera els primers contingents. Van passar a França 15.000 persones. La xifra va augmentar en dies successius. En la primera setmana de febrer va quedar de manifest que l’exèrcit republicà en retirada no tenia intenció ni mitjans per resistir a l’avanç nacional. Els francesos es trobaven davant l’alternativa de permetre l’entrada als soldats o impedir-la per la força. França, finalement, va deixar pas als soldats republicants amb la condició que lliuressin les armes. Així dons, als 10.000 ferits, les 17.000 dones i nens i els 60.000 civils barons que havien creuat la frontera es van sumar uns 220.000 homes de l’exèrcit republicà. Tot i que moltes persones es van refugiar els nacionals van fer uns 60.000 presoners.

 

Una vegada en el costat francès hi havia un camp de refugiats que servia de centre de distribució. En aquest camp no existia el menor abric encara que la major part de les dones i els nens van ser traslladats a altres punts de França. Es van instal·lar camps en Argelès sud Mer, St. Cyprien, Barcarès, i altres quatre petites localitats. Aquests camps consistien simplement en espais oberts en les dunes, al costat del mar, envoltats per filferros. Els homes es van veure obligats a cavar forats per protegir-se del fred. Durant deu dies van faltar totalment en els camps l’aigua i els aliments, i els ferits van romandre sense assistència. Finalment es va obtenir el subministrament d’aliments però van seguir mancant absolutament de serveis higiènics i de refugi contra les inclemències del temps.

 

A principis de febrer el govern francès es va dirigir a altres governs per sol·licitar ajuda. Els belgues es van avenir a acollir a 2.000 o 3.000 nens espanyols però els governs rus i britànic es van negar d’entrada a acceptar refugiats en els seus països respectius. Posteriorment, Gran Bretanya va acceptar donar asil a un nombre selecte de dirigents i Rússia va lliurar 28.000 lliures esterlines en concepte d’ajuda als refugiats.

 

L’avanç dels nacionals va continuar de manera irresistible. Girona va caure el 5 de febrer. El mateix dia, creuaven la frontera Azaña, Martínez Barri i Companys. A l’oest, García Valiño va entrar en la ciutat episcopal de Vic. Com ja suposaven els nacionals, havia cessat tota resistència a Catalunya. El nou general tenia molta experiència però no havia ningú capaç de crear un nou front. Quatre cossos d’exèrcit avançaven en direcció a la frontera francesa. Les seves unitats d’avantguarda van entrar en contacte amb la retaguardia de l’exèrcit republicà en retirada.

 

Després de la caiguda de Catalunya el món va treure la conclusió que la guerra espanyola havia acabat. Ara cortejaven al règim nacional molts dels quals abans ho havien criticat. El descoratjament va augmentar pel fet que el mateix dia de la caiguda de Catalunya, Menorca es va rendir als nacionals després de rebel·lar-se contra Negrín. En l’Espanya central, única zona en poder dels republicans, alguns van comprendre que aquell podia ser el model de la seva pròpia capitulació.