I.- 1. L’ofensiva de l’Aragó i l’arribada a la Mediterrània (9 març – 15 abril 1938)

Data: Del 9 de març al 15d’Abril del 1938.
Localitat: Aragó, Castelló i Lleida.
Resultat: Victòria rebel.
Bàndols: Exèrcit Popular Republicà i Exèrcit Nacional.
Comandaments: Exèrcit Popular Republicà: Vicente Rojo, Enrique Líster, Karol ?wierczewski,El Campesino. Exèrcit Nacional: Fidel Dávila Arrondo, Juan Vigón Suerodíaz, José Solchaga, José Moscardó, José Enrique Varela, Antonio Aranda, Juan Yagüe, General italiano Berti

 

Davant la feble posició sostinguda ara a causa de la República a Aragó, Franco va decidir iniciar una ofensiva general en tot el front. Sabia que davant ell es trobava un exèrcit republicà desmoralitzat i insuficientment armat. Els nacionals per contra, reposaven ràpidament tot el material amb la inestimable ajuda d’Itàlia i Alemanya.

L’atac començaria el 7 de març i ja en els seus primers moments es va advertir de la debilitat de la resistència republicana. L’ofensiva partiria de dues posicions, una al nord de l’Ebre i l’altra al sud. La superioritat aèria era aixafadora a favor dels nacionals, el que possibilitava un avanç ràpid. El 17 de març va caure Casp que van atropellar a les Brigades Internacionals enviades per a resistir. En 10 dies l’exèrcit nacional es trobava a 110 km de la seva posició inicial de partida. En el nord l’ofensiva va iniciar el 22 de març en les línies de Saragossa i Osca davant les posicions ocupades per forces catalanes des de 1936. En un dia només Osca va ser alliberada del seu aïllament i al nord de Saragossa es va conquistar Alcubierre i Tardienta. Des del sud el Cos d’Exèrcit Marroquí amb el general Yagüe al capdavant, va creuar l’Ebre i va conquistar Pina. El 25 de març Yagüe va ocupar la Garrotxa i va entrar per primera vegada en terres catalanes. Davant es trobava la ciutat de Lleida que va trigar una setmana en ocupar-se després de durs combats amb la forta resistència republicana de Valentín González “El Camperol”. Pel nord es va ocupar Barbastro però els Pirineus constituïen una zona ideal per a la defensa i l’avanç era més lent. Els fronts s’havien desplomat al sud i la desbandada republicana era general. En aquest avanç nacional cap al mediterrani participaven també unitats italianes del CTV. Des de l’aire, els avions de la Legió Còndor alemanya metrallaven als republicans en retirada, fossin soldats o civils. A principis d’abril l’avanç pel nord de Catalunya ja obtenia els seus fruits. El 8 d’aquest mes van caure Balaguer, Camarasa i Tremp el que deixava les plantes hidroelèctriques que abastien a Barcelona en mans nacionals. En el mes d’abril semblava que la guerra conclouria. Els nacionals van arribar el Mediterrani pel poble castellonenc de Vinaròs, havien dividit en dos la zona republicana i aïllat completament a Catalunya. Davant ells es trobava un front pràcticament inexistent. Yagüe va demanar autorització per a continuar l’avanç cap a l’interior de Catalunya i prendre sense dificultats una indefensa Barcelona. Però contra tot pronòstic Franco va decidir detenir l’ofensiva a Catalunya durant uns dies. Segons ell a causa del cansament que mostraven les tropes que havien avançat sense parar des de març, i a més va decidir que l’ofensiva havia de ser conquistar València i no Barcelona. Fet que va condicionar a Juan Yagüe al seu apartament temporal de la unitat, ja que va criticar la mesura tomada pel general Franco.

A finals d’abril va donar començament per tant l’ofensiva de Llevant que havia de culminar amb la caiguda de València, la nova capital republicana de guerra. Ningú entenia com era possible que Franco hagués decidit torçar cap a València quan Barcelona, cor de la resistència republicana, estava al seu abast. Posteriorment el front va començar a esfondrar-se com ja va ocórrer  a Aragó durant la primavera i les divisions nacionals van avançar cap al sud 95 km en cinc dies.