encenallsdeliteraturaiart

Ven, méteme mano
por la honda vena oscura de mi carne.
Dentro, se cuajará tu brazo
con mi sombra;
se hará piedra de noche,
seca raíz de sangre…
Coagulada la fuente de mi pecho,
para pedir ayuda
subirá a mi garganta.

¡Niégasela si es vida!
¡Clávame más tu brazo!…
¡Crúzamelo!
¡Atraviésame!

Aunque me cueste el árbol de mi cuerpo,
condúceme a ti, muerte. 

MANUEL ALTOLAGUIRRE (Málaga, 1905-Burgos, s’accident de cotxe amb la seva dona Concha Méndez el 1959)Poeta, guionista, cineasta. Fundà la revista Ambos amb José María Hinojosa.

 Poesia: intimista, neorromàntica

• Las islas invitadas (1926)
• Poemas del agua (1927)
• Soledades juntas (1931)
• La lenta libertad (1936)
• Las islas invitadas (1936)
• SECRETO
  Recorre el amor mi verso,
  baja y sube por sus hilos;
  el corazón que lo impulsa
  nunca lo deja tranquilo,
  que quiere vivir y late,
  corazón propio, escondido
  entre palabras que corren
  por venas que son suspiros.
  Mujer desnuda, el poema
  guarda su secreto ritmo.
  Quiero matarte, quisiera
  que tu amor se hiciese río,
  que tu voz se desangrara,
  que perdiera ese continuo
  ir y venir por un rostro
  de rubores indecisos.
  Nadie sabe lo que dice
  el pensamiento escondido;
  quiero que te desemboques,
  que seas madre de ti mismo.
  Las islas invitadas, 1936.

  
   

• Nube temporal (1939)
• Poemas de las islas invitadas (1944)
• Nuevos poemas de las islas invitadas (1946)
• Fin de un amor (1949)
• Poemas en América (1955).

 

http://www.poetasandaluces.com/biografias1.asp

1921.- “Poemas puros, poemillas de la ciudad” dedicat a V. Aleixandre. 

Senzillesa deliberada, riquesa lingüística, imatge, sentimentalisme i ironia. Certa inclinació cap a l’avantguardisme ultraista.

Calle del arrabal:

 Se me quedó en lo hondo
una visión tan clara,
que tengo que entornar los ojos cuando
intento recordarla.

A un lado, hay un calvero de solares
en frente, están las casas alineadas
porque esperan que de un momento a otro
la Primavera pasará.

                                Las sábanas,
aún goteantes, penden
de todas las ventanas,
el viento juega con el sol en ellas
y ellas ríen del juego y de la gracia.

Y hay las niñas bonitas
que se peinan al aire libre.

                                          Cantan
los chicos de una escuela la lección.
Las once dan.

                    Por el arroyo pasa
un viejo cojitranco
que empuja su carrito de naranjas.

¿Hacia qué hondón sombrío me convida,
desplegada y astral, tu cabellera?
¡Amor. amor, principio de la muerte!

1944.- “Hijos de la ira” 

“… la Guerra Civil i la postguerra el van commoure profundament i publica la seva obra més important, Hijos de la ira (1944; segona edició corregida i augmentada l’any 1946) on, inspirant-se en el procediment estilístic del paral·lelisme progressiu present en la poesía bíblica dels salms penitencials i en la filosofia existencialista de postguerra, expressa una visió esquinçada i ombrívola de la condició humana, usant llargs versicles i un llenguatge violent que fins i tot dóna cabuda a un lèxic vulgar i malsonant. Acusa, maleeix i protesta el grotesc espectacle del món, immers aleshores en una terrible guerra global.

  “INSOMNIO

1946.- “Hijos de la ira. Diario íntimo“

1955.- “Hombre y Dios” 

1956.- “Antología: creación”

1956.- “Antología: crítica” 

1959.- “Oscura noticia: hombre y Dios“

1972.- “Obras completas“
LUIS CERNUDA (Sevilla, 1902 – ciutat de Mèxic, 1963) Poeta i assagista.
 
Dades biogràfiques:
 http://es.wikipedia.org/wiki/Luis_Cernuda
 http://cvc.cervantes.es/actcult/cernuda/default.htm
 1927: “Este año es la fecha emblemática para situar al grupo de poetas y escritores que después se conocerá como Generación del 27 y es también un año muy importante en la trayectoria literaria de Cernuda. En abril, la revista Litoral, de Málaga, dirigida por Emilio Prados y Manuel Altolaguirre, le publica, como cuarto suplemento de la revista, su libro de poemas Perfil del aire.”(…)
De 1932 data su relación amorosa con Serafín F. Ferro, que inspira los poemas de Donde habite el olvido(…) Esa dificultad por publicar, y el hecho de que sea prácticamente desconocido para los lectores, lo lleva a reunir todos sus libros de poesía en un solo volumen, al que pone el emblemático título de La Realidad y el Deseo. José Bergamín acepta editarlo en las ediciones del Árbol de Cruz y Raya, donde aparece el 1 de abril de 1936.(…) A principios de 1937 se traslada a Valencia, donde funda, junto con Rafael Alberti, Juan Gil-Albert y otros escritores la revista Hora de España. Desde esas páginas, Cernuda le dedica a Lorca una de las más sentidas elegías que aparecieron por todo el mundo. Escribe poemas que pasarán después a Las nubes (…)  En noviembre de 1962 publica Desolación de la Quimera…”
 http://cvc.cervantes.es/actcult/cernuda/biografia.htm
” En Cernuda hay dos exilios: el suyo propio con respecto a todo lo que lo rodea y el provocado por la guerra civil, que se superpondrá al primero. Su existencia es la de un conflicto permanente entre sus deseos y la realidad, entre el placer y el dolor, entre el amor —historias no duraderas, y que terminan mal— y el deseo de amar. Entre la amistad y el afecto y la decepción, el recelo y la susceptibilidad. Entre las ideas de justicia social y el desencanto de la política. Entre su elitismo y un mundo de vulgaridad que nace de la ignorancia, de la necesidad y de la miseria. Entre el recuerdo, la nostalgia y el amor a España y el rencor hacia sus paisanos. Y, sobre todo, una gran soledad. De todo ello fluye su creación, para suerte nuestra.”
 http://cvc.cervantes.es/actcult/cernuda/perfil.htm
Intent de renovació poètica, actitud rebel, classicisme formal i ruptura interna a la vegada, influït per Rimabud i Gide, Bécquer i Garcilaso, sintetitza la influència romàntica amb el surrealisme perceptible sobretot en Un río, un amor (1929) com a exploració d’allò imaginatiu com en Alberti o Lorca. 
Un eix bipolar traça la seva poesia: desitjos (plànol de la utopia) versus realitat (pla real) L’home apareix com a una víctima de la realitat enfront la imaginació. En aquest sentit, la poesia és l’instrument del poeta per trencar amb la realitat, per alliberar-se i confessar-se. 
Temàtica: ” El tema de la realidad frente al deseo podemos concretarlo en la obra de Cernuda en una serie de motivos temáticos recurrentes:

1. Soledad, aislamiento, marginación y sentimiento de la diferencia.
2. Deseo de encontrar un mundo habitable que no reprima ni ataque al individuo que se siente y se sabe diferente. En el intento por encontrar ese mundo habitable deseado, a veces el poeta se dirige al pasado, a la niñez, con lo que enlazamos con el tema de los «paraísos perdidos», tan característico de la literatura contemporánea.
3. Deseo de encontrar la belleza perfecta, que no esté ensuciada por la realidad, por la materialidad.
4. El amor, como el gran tema cernudiano. Este motivo adopta distintos planteamientos a lo largo de su obra que podemos reducir a cuatro momentos:

   • Un amor no disfrutado, pero presentido. Entendido más como experiencia literaria, leída. Es lo que encontramos, principalmente, en el libro Los placeres prohibidos.
   • La experiencia amorosa marcada por la insatisfacción, por el dolor y el fracaso, por la incomprensión. Lo podemos encontrar, principalmente, en el libro Donde habite el olvido.
   • El amor como experiencia feliz, exaltada, pero marcada por la brevedad. Así lo leemos en los Poemas del cuerpo.
   • El tiempo y su discurrir es otro de los grandes temas del poeta sevillano. Vinculados a este motivo temático encontraremos el deseo de juventud eterna, marcada por las experiencias amorosas, por la belleza y por la fuerza de espíritu que le permite mantener una actitud rebelde frente al mundo que le oprime; la nostalgia de la infancia, asociada a la ingenuidad y, por ello, a la felicidad y el deseo de eternidad, de llegar a fundirse con la Naturaleza en un universo perfectamente ordenado.

5. La naturaleza. Es clara la oposición que se produce en los poemas de Cernuda entre el mundo burgués, contra el que el poeta reacciona de maneras diversas, y el mundo natural, considerado como un paraíso en el que el artista puede vivir en perfecta armonía. Ese mundo social burgués viene marcado por el caos, es la realidad, y frente a él, el orden natural, el deseo. Esa naturaleza cernudiana viene dominada por la espontaneidad y por la proyección libre de los sentimientos y los instintos que en el ámbito burgués deben ser reprimidos.” http://es.wikipedia.org/wiki/Luis_Cernuda

Obra poètica segons  http://hispanoteca.eu/Literatura%20espa%C3%B1ola/Generaci%C3%B3n%20del%2027/Luis%20Cernuda%20-%20Vida%20y%20obras.htm

Afegim Primeras poesías (1924-1927)

Més poemes:
 Los placeres prohibidos (1931) 
” Los placeres prohibidos es el título de un libro de poemas escrito por Luis Cernuda publicado en 1931. En esta obra se aprecia una aproximación de Cernuda a la estética del surrealismo (que ya había tanteado en Un río, un amor), una trayectoria paralela a la de otros poetas de su generación, como Rafael Alberti y Federico García Lorca, que también adoptaron la técnica poética surrealista (en Sobre los ángeles y Poeta en Nueva York, respectivamente).
El volumen está compuesto por poemas en verso libre y poemas en prosa, y la temática dominante es la amorosa y erótica, insistiendo en la idea, muy característica de Cernuda, de la distancia entre La realidad y el deseo (título de sus obras completas).
En este libro podemos ver parte de su reivindicación de la homosexualidad”
http://es.wikipedia.org/wiki/Los_placeres_prohibidos

Donde habite el olvido (1932-1933) 

 Vivir sin estar viviendo (1944-1949)

A la introducció de les primeres avantguardes a Catalunya, hi va jugar un paper molt destacat el marxant d’art Josep Dalmau. L’any 1912 va organitzar una transcendental exposició cubista amb obres de Marcel Duchamp, Albert Gleizes, Jean Metzinger, Juan Gris, Henri le Fauconnier i Marie Laurenci. La mostra va contribuir a despertar l’interès del públic pels nous plantejaments, molt allunyats de l’idealisme noucentista. El 1914 va tornar a Barcelona el pintor uruguaià Rafael Barradas, qui, influït pel futurisme italià, va aportar elements per a la formació d’un avantguardisme català. En la irrupció a Barcelona del nou estil artístic, hi va influir també l’esclat de la Gran Guerra Europea, que va convertir la capital catalana en un punt de trobada de personalitats de l’art internacional.

Un dels exemples del gir que va tenir lloc en l’art va ser la conversió a l’avantguardisme de Joaquim Torres-García, un dels autors més compromesos institucionalment amb el noucentisme. A partir de 1916, va ajudar Rafael Barradas i el poeta Salvat-Papasseit en l’esclat del primer avantguardisme: el vibracionisme.

 Refugi de l’avantguarda europea. La relació entre l’art català i el moviment d’avantguarda havia començat en dues viles de la Catalunya Nord: Cotlliure i Ceret. A Cotlliure hi van pintar artistes fauvistes com Matisse i Marquet. A Ceret, cubistes com Picasso i Braque. Però el fet que va provocar l’arribada a Barcelona de nombrosos artistes europeus va ser la Primera Guerra Mundial. Fugint dels estralls del conflicte van venir a la capital catalana Picabia, Gleizes, Laurencin, Avenarius, Charchoune i d’altres. Es reunien a les galeries Dalmau i col·laboraven en la publicació avantguardista ‘391’. L’Exposició d’Art Francès del 1917 va ser una mostra de suport als artistes que no tenien possibilitats de treballar a París per la guerra. Aquests contactes van ser molt fructífers per a artistes com González o Miró.

Els autors avantguardistes més importats en la literatura catalana foren Joan Salvat-Papasseit (1894-1924),J. V. Foix (1893-1987), Joan Brossa influït pel cubisme i Apollinaire que va introduir el cal·ligrama en la poesia. Apollinaire va entrar a Catalunya per via del galerista Josep Dalmau, en una exposició a les seves galeries el 1912.

Un enemic del Poble fou la revista que dirigí Salvat-Papasseit, amb col·laboracions de Joaquim Torres-Garcia i Josep Maria de Sucre. Arc-voltaic és una revista que aparegué a Barcelona i de la qual sortí només un número publicat al febrer del 1918. També fou dirigida per Papasseit que comptava com a col·laboradors amb E. Eroles, J. Torres-Garcia, J. Folguera, etc., amb il·lustracions de Barradas. Era una publicació sobre literatura i art que responia al corrent avantguardista de l’època. La coberta de l’únic número que aparegué fou il·lustrada per Joan Miró.

 

Foix treballà en la difusió de les Avantguardes mitjançant la col·laboració en publicacions com La Revista, Trossos —que dirigirà—, La Cònsola, L’Amic de les Arts, i finalment com a director de la secció literària de La Publicitat, on col·labora des de 1923 fins 1936.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT  

(Barcelona, 1894-1924). Conegut sobretot com a poeta, és autor també d’articles, de manifestos i d’altres proses de caire polític i social. La seva obra és marcada per l’inconformisme, l’idealisme i l’ombra d’una mort precoç. 

 

 El seu primer poema català que aparegué el 1917, «Columna vertebral: Sageta de foc» juntament amb els textos programàtics Sóc jo que parlo als joves (1919), Concepte de poeta (1919) i el manifest Contra els poetes amb minúscula: primer manifest català futurista (1920), són el clam d’una poètica que l’acostà al futurisme de Marinetti, a l‘esperit nouveau d’Apollinaire i al nunisme de Pierre Albert-Birot, fins i tot al regeneracionisme de Joan Maragall, sobretot a partir del vitalisme que expressen. Esporàdicament col·laborà a La Revista, Vell i Nou, La Publicitat i La Mainada, entre altres. És també un dels pocs escriptors avantguardistes catalans que publicà a la castellana Grecia.

 

PERQUÈ HAS VINGUT

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:

mireu la noia que us guanya l’esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s’enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l’alosa.

(El poema de la rosa als llavis)

La seva obra poètica la integren sis títols: Poemes en ondes hertzianes (1919), il·lustrat per Rafael Barradas i Joaquim Torres-Garcia, que expressa la descoberta futurista i la recerca d’una poètica personal; L’irradiador del port i les gavines (1921), continuador de l’anterior però on s’aprofundeixen les troballes del futurisme; Les conspiracions (1922), llibre que conté vuit poemes d’inspiració nacionalista escrits durant la seva estada al sanatori de La Fuenfría (Cercedilla), La gesta dels estels: mostra de poemes (1922), on inicià un procés de mitificació de la realitat quotidiana a través de l’elegia i l’enyor, El poema de la rosa als llavis (1923), poema unitari de tema amorós, i, finalment, Óssa Menor: fi dels poemes d’avantguarda(1925), amb dibuixos de Josep Obiols, aparegut pòstumament i on el poeta abandona el fet quotidià per endinsar-se en l’angoixa i la proximitat de la mort.

 http://lletra.uoc.edu/ca/autor/joan-salvat-papasseit 

 

 RES NO ÉS MESQUÍ
A Josep Obiols

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn
i té delit del bany:
que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern — Primavera d’estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s’esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

(L’irradiador del port i les gavines)

 http://www.escriptors.cat/autors/salvatpapasseitj/pagina.php?id_text=2642

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

J.V. FOIX (Barcelona 1893-1987)

 Com a testimoni de la tradició de l’avantguarda i fidel a les seves conviccions catalanistes, amb la voluntat de contribuir a la represa cultural, col·labora a les revistes més destacades de la immediata postguerra: Poesia, Ariel o Dau al Set. Per a les noves generacions de poetes més inquiets i originals, com Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Joan Perucho, i per als artistes emergents més trencadors amb l’art més convencional, com Joan Ponç o Antoni Tàpies, J.V. Foix, com Joan Miró, durant els anys quaranta i cinquanta, esdevé un referent ineludible. I no ho deixarà de ser, per a les noves generacions, fins als darrers moments de la seva vida.

 L’investigador en poesia

Després d’haver publicat Gertrudis (1927) i KRTU (1932), llibres escrits sota l’influx del futurisme, el cubisme, el dadaisme i el surrealisme, Foix, intel·lectual i periodista de prestigi durant la Segona República, evoluciona cap a una posició estètica que s’allunya de l’ortodòxia de l’avantguarda sense abandonar, però, el  compromís amb l’esperit de recerca de la modernitat

 http://lletra.uoc.edu/ca/autor/j-v-foix

 Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
—Per quin cel mort—, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja valgui, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.

(De Sol, i de Dol, 1947)

http://www.escriptors.cat/autors/foixjv/pagina.php?id_text=1985

 

JOAN BROSSA (Barcelona, 1919-1998). Poeta, dramaturg i artista plàstic.. 

DAU AL SET. Surrealisme. TÀPIES

Revista avantguardista creada el 1948, entre d’altres, per Joan Brossa, Arnau Puig, Modest Cuixart i Antoni Tàpies. Va ser la proposta més agosarada de l’època i va servir per vehicular les propostes dels artistes joves més innovadors. Va aparèixer fins al 1956. 

Les segones avantguardes, les veurem més endavant.

QUATRE POEMES

I

Frega, noia, frega fort.

II

–El títol? 

–No.

–L’època? 

–No.

–El lloc? 

–No.

–El poeta? 

–No.

–Les situacions? 

–No.

–Els personatges? 

–No.

–Un ball de disfresses? 

–No.

III

Bruscament.

IV

No hi penso gaire sovint.

(Dins Avanç i escampall, 1957-59) http://www.escriptors.cat/autors/brossaj/pagina.php?id_text=3843

 

DALÍ : BIOGRAFIA, CATÀLEG  http://www.salvador-dali.org/dali

Escrits : http://www.escriptors.cat/autors/dalis/obra.php

 

 Vegeu també http://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Dal%C3%AD_i_Dom%C3%A8nech

Artista polifacètic, Salvador Dalí va començar amb el noucentisme per evolucionar des del cubisme cap al surrealisme, corrent en el qual el podem incloure des de 1929, arran de la seva estada a París. El 1925 havia fet la seva primera exposició a Barcelona, ben acollida per part dels crítics. Pintor de grans recursos tècnics, en la seva etapa surrealista va intentar plasmar un món oníric imaginari, delirant, lluny de la realitat. Va manejar sovint imatges com rellotges tous i paisatges oberts. Dels inicis, en destaquen els quadres Cistell amb pa (1925), ‘Retrat de Paul Eluard’ (1929) i ‘Persistència de la memòria’ (1931). A final dels anys 30 va abraçar un estil més clàssic que, amb el seu suport al règim franquista, el va portar a ser exclòs del moviment surrealista.

Extret de https://sites.google.com/site/artsartistes/3-escultura-i-pintura-catalanes-del-segle-xx

MIRÓ

Escultors catalans avantguardistes: Pau Gargallo, Juli González

http://es.wikipedia.org/wiki/Expresionismo Més bibliografia.

“Existieron dos corrientes fundamentales en la prosa expresionista: una reflexiva y experimental, abstracta y subjetivizadora, representada por Carl Einstein, Gottfried Benn y Albert Ehrenstein; y otra naturalista y objetivizadora, desarrollada por Alfred Döblin, Georg Heym y Kasimir Edschmid. Figura aparte la obra personal y difícilmente clasificable de Franz Kafka,”

Veure http://es.wikipedia.org/wiki/Franz_Kafka

http://www.kafka.org/index.php

http://www.webcitation.org/query?id=1256618615412829&url=www.geocities.com/Athens/9505/kafka.html

La seva obra és una de les més influents de la literatura universal de l’últim segle, malgrat no ser gaire extensa: va ser autor de tres novel·les (El procés del 1925, El castell del 1926 i Amèrica del 1927), dues novel·les curtes, La metamorfosi (1915) i La colònia penitenciària (1914), i un cert nombre de paràboles i relats breus. A més, va deixar una abundant correspondència al seu pare per exemple i escrits autobiogràfics, la major part publicats pòstumament.

   

 

Carl Einstein Bebuquin o los diletantes del milagro i assaigs sobre l’art: El arte como revuelta. Veure Un pasado que devuelve la mirada: Carl Einstein y la historia radical del arte de

José María De Luelmo Jareño http://www.ub.edu/ceha-2008/pdfs/09-m03-s01-com_01-jml.pdf

Benn “Roman des Phänotyp (Novela del fenotipo) y Der Ptolemäer (El tolemaico) aparecerán en 1949, si bien la primera fue escrita hacia 1943, denotan una abierta fragmentación de la estructura narrativa y de todas las convenciones literarias, generando un ejercicio de tipo lírico en el que el lenguaje parece cobrar autonomía y girar en torno a un centro, a partir del cual se desarrolla una escritura que mezcla la reflexión con la narración sin ser ni una ni otra.

En 1950 Benn publicará su obra narrativa más “convencional”, Doppelleben (Vida doble), una suerte de autobiografía en la cual se mezclan los géneros y se rompen las fronteras y convenciones literarias a través de confesiones de corte lírico y una prosa de una pulcritud no vista en Alemania desde Nietzsche..” http://es.wikipedia.org/wiki/Gottfried_Benn

Döblin: Wadzek contra la turbina de vapor, on fa un retrat irònico del capitalisme.

Poesia: 

“La lírica expressionista es desenvolupà notablement als anys previs a la Primera Guerra Mundial, amb una temàtica ampla i variada, centrada sobretot a la realitat urbana, però renovadora respecte a la poesia tradicional, assumint una estètica d’allò lleig, pervers, deforme, grotesc, apocalíptic, desolat, com a nova forma d’expressió del llenguatge expressionista. Els nous temes tractats pels poetes alemanys són la vida a la gran ciutat, la soledat i la incomunicació, la bogeria, l’alienació, l’angúnia, el buit existencial, la malaltia i la mort, el sexe i la premonició de la guerra. “http://ca.wikipedia.org/wiki/Expressionisme

Els principals poetes expressionistes foren Franz Werfel, Georg Trakl, Gottfried Benn, Georg Heym, Johannes R. Becher, Else Lasker-Schüler, Ernst Stadler, Jakob van Hoddis i August Stramm. Tanmateix, l’expressionisme exercí una gran influència a l’obra de Rainer Maria Rilke.

Teatre

Simbolisme, primacia de la subjectivitat (idealisme alemany), pensament i intuïció humanes poden fer canviar el medi en què vivim. Ruptura amb l’equilibri i la proporció clàssiques. Decorat  antinaturalista, supressió de màquines, rampes, telons que distreguin el públic que ha d’entrar dins la representació, el clima angoixant de l’obra.

Preexpressionisme de Strindberg en Camí de Damasc i El somni. 

Expressionisme: El captaire de Sorge, La seducció de Kornfeld, Els ciutadans de Calais de Kaiser, El fill de Hasenclever. durant la IGM, antibel·licisme: Una estirpe de Von Unsuh, Batalla naval de Goering, La transformació de Toller.

“El teatre expressionista posà èmfasi en la llibertat individual, l’expressió subjectiva, l’irracionalisme i la temàtica prohibida. La seva posta en escena cercava una atmosfera d’introspecció, d’investigació psicològica de la realitat. Utilitzaven un llenguatge concís, sobri, exaltat, patètic, dinàmic, amb tendència al monòleg, forma idònia de mostrar l’interior del personatge. També cobrà importància la gesticulació, la mímica, els silencis, els balbucejos, les exclamacions, que complien igualment una funció simbòlica. Igual simbolisme adquirí l’escenografia, atorgant especial rellevància a la llum i el color, i recorrent a la música i inclús a projeccions cinematogràfiques per a potenciar l’obra”(Maldonado, 2006 -Viquipèdia)

“Els principals dramaturgs expressionistes foren Georg Kaiser, Fritz von Unruh, Reinhard Sorge, Ernst Toller, Walter Hasenclever, Carl Sternheim, Ernst Barlach, Hugo von Hofmannsthal i Ferdinand Bruckner. Cal remarcar també la figura del productor i director teatral Max Reinhardt, director del Deutsches Theater, que destacà per les innovacions tècniques i estètiques que aplicà a l’escenografia expressionista: experimentà amb la il·luminació, creant jocs de llums i ombres, concentrant-la en un lloc o personatge per a captar l’atenció de l’espectador, o fent variar la intensitat de les llums, que s’entrecreuen o s’oposen. La seva estètica teatral fou adaptada posteriorment al cinema, essent una de les traces distintives del cinema expressionista alemany.” http://ca.wikipedia.org/wiki/Expressionisme

Cal destacar però dos autors vinculats en els seus inicis al teatre expressionista: PISCATOR creador del ” teatre polític” d’entreguerres dins l’estil de La Nova Objectivitat a la qual tendiren molts expressionistes un cop esgotat l’expressionisme i BERTOLD BRECHT creador del “teatre èpic”.

http://enelsubsuelo.over-blog.es/article-erwin-piscator-y-el-teatro-politico-98047702.html

http://tallerv.contrarios.org/wp-content/uploads/2006/08/El%20conflicto%20y%20la%20escena,%20arte%20y%20pol%C3%ADtica%20en%20Piscator.pdf

Bertold Brecht supera l’expressionisme: “Formula l’efecte de l’estranyament”

“Para Brecht, el teatro debía “mostrar y explicar ideas de una realidad que consideraba cambiante”, y se requería de un distanciamiento emocional con respecto a lo que se mostraba en la obra para que así el público pudiera reflexionar de una manera crítica y objetiva, en lugar de hacer que se identifiquen con los personajes y, en cuanto a la obra concierne, dejaran de “ser ellos mismos”.

Las técnicas usadas para esto incluían el que los actores se dirigieran directamente a la audiencia, la exageración, el uso de luz de escena de manera no convencional, canciones y, de manera notoria, el uso de carteles y pancartas que anticipaban qué iba a pasar. Así, el público se distanciaba de la obra, siendo consciente de estar viendo una obra de teatro de manera que podía reflexionar sobre esta. Ejemplos de obras de Brecht del Episches Theater donde se buscaba el distanciamiento incluyen Mutter Courage und ihre Kinder (Madre Coraje y sus hijos) o Der gute Mensch von Sezuan (La buena persona de Sezuan).”(http://es.wikipedia.org/wiki/Efecto_de_distanciamiento

“A causa de su oposición al gobierno de Hitler, Brecht se vio forzado a huir de Alemania en 1933, viviendo primero en Escandinavia y estableciéndose finalmente en California en 1941. Fue durante esos años de exilio cuando produjo algunas de sus mejores obras, como La vida de Galileo Galilei (1938-1939), Madre Coraje y sus hijos (1941), que consolidaron su reputación como importante dramaturgo, y El círculo de tiza caucasiano (1944-1945). Brecht se consideraba a sí mismo un hombre de teatro que se había liberado de las tendencias del teatro expresionista para experimentar con nuevas formas.”

http://artesescenicas.uclm.es/archivos_subidos/contextos/96/Brechtyelexpresionismo.pdf

http://www.almargen.com.ar/sitio/seccion/literatura/brecht/

OLIVA, CÉSAR /TORRES MONREAL, FRANCISCO: Historia básica del arte escénico. Bertold Brecht pp.374-383 Madrid, Cátedra.