encenallsdeliteraturaiart

      
José Ortega y Gasset neix a Madrid el1883 en el si d’una família d’alta burgesia il·lustrada.
“Cursa estudios en el Colegio de Miraflores de El Palo (Málaga), Universidad de Deusto, y Universidad Central de Madrid. Pero fueron determinantes para su formación los tres viajes a Alemania en 1905 (Univ. de Leipzig), 1907 (Estudis a Berlín i a Marburg. A la tornada, col·labora a la fundació de la revista Faro.) y 1911, donde estudian el idealismo que será la base de su primer proyecto de regeneración ética y social de España. En 1908 es nombrado catedrático de Psicología, Lógica y Ética de la Escuela Superior de Magisterio de Madrid, y en 1910 catedrático de Metafísica de la Universidad Central de Madrid.
Especialmente decisivo es el año de 1914, año de la Gran Guerra, que ve como una quiebra de los ideales ilustrados.”

1915 Fundació de la revista España.
1916  Inicia la publicació periódica El Espectador. Primer viatge a Argentina amb el seu pare (juliol-gener1917).
1917  Apareix El Espectador II. Publica «Bajo el arco en ruina», acaba amb la col·laboració a El Imparcial. El desembre funda El Sol amb Nicolás Urgoiti.
1918 Fundació de l’editorial Calpe. Ortega dirigeix la col·lecció «Biblioteca de las Ideas del Siglo XX».
1921 Publicació de España invertebrada i El Espectador III.
“España, por tanto, si nuestra interpretación es correcta, es también una idea filosófica en el sistema de Ortega. Y lo es precisamente a través de Europa, en cuanto parte de Europa, y no sólo en cuanto parte geográfica (en cuyo caso nos mantendríamos en el terreno del concepto), sino en cuanto es parte vital y espiritual.”
(…) Ortega comienza declarando que se siente español, e identifica a España con «su pueblo», que recorre físicamente una y otra vez. Pero ya en las Meditaciones del Quijote, en 1914 (a la contra de Unamuno –que había publicado su Vida de Don Quijote y Sancho en 1905–) dice querer ocuparse antes de Cervantes que de Don Quijote, que a fin de cuentas es sólo una secreción o parte de la vida del propio Cervantes. Ortega llega a decir que sus Meditaciones están movidas por un amor intellectualis, que buscan la salvación de los hechos, con el objeto de elevarlos a la plenitud de su significado.”
 BUENO, Gustavo: La idea de España en Ortega http://www.filosofia.org/rev/bas/bas23202.htm
  

1923 Funda la Revista de Occidente.  Publica El tema de nuestro tiempo, que suposa el tancament de l’etapa del perspectivisme. Comença ara la etapa de raciovitalisme.
““Cada vida es un punto de vista sobre el universo. En rigor, lo que ella ve no lo puede ver otra. Cada individuo – persona, pueblo, época – es un órgano insustituible para la conquista de la verdad. He aquí cómo ésta, que por sí misma es ajena a las variaciones históricas, adquiere unadimensión vital. Sin el

desarrollo, el cambio perpetuo y la inagotable aventura que constituyen la vida, eluniverso, la omnímoda verdad, quedaría ignorada. El error inveterado consistía ensuponer que la realidad tenía por sí misma, e independientemente del punto de vista que sobre ella se tomara, una fisonomía propia. Pensando así, claro está, toda visión de ella desde un punto de vista determinadono coincidiría con ese suaspecto absoluto y, por tanto, sería falsa.”Ortega y Gasset; José; “La doctrina del punto de vista”

.http://www.iesseneca.net/iesseneca/IMG/pdf/Modelo_examen_resuelto.pdf

“El concepto puro de la ciencia nace como una emanación espontánea del sujeto, lo mismo que la lágrima»). Y en eso precisamente consiste el Tema de nuestro tiempo: «en someter la razón a la vitalidad, localizarla dentro de lo biológico, supeditarla a lo espontáneo». «La razón pura tiene que ceder su imperio a la razón vital». Pero hay un momento en el que Vida y Cultura aparecen plenamente integrados (fusionados), a saber: el momento de la creación de nuevos valores culturales; el momento de la cultura germinal (que es momento de los genios que marcan el inicio las nuevas épocas) frente a la cultura ya hecha (desvitalizada, esto es, anquilosada, hieratizada). En este momento (el del cambio de valores) es cuando la vida espontánea recupera su valor preeminente: «Contra cultura, lealtad, espontaneidad, vitalidad» (fase contracultural en la concepción orteguiana de la cultura que no supone una vuelta al primitivismo).
En resolución: La doctrina de la razón vital es la propuesta orteguiana para superar la oposición racionalismo/vitalismo (…)  Las Ideas de sustancia, esencia, existencia, ser, cuerpo, alma, materia, forma, &c., resultan insuficientes, y proclama como fundamento de la verdadera filosofía –la filosofía llamada, por tanto, a inaugurar una nueva época– un principio dinámico: la vida entendida como acontecer, como aquello que nos pasa («la vida no tiene un ser fijo y dado de una vez para siempre, sino que está pasando y aconteciendo»). Y esto tanto vale para la vida biográfica (la vida como empresa, como quehacer, la vida, en suma, como actividad proléptica), como para la vida cultural (crisis y cambio de las épocas). Su doctrina adquiere, de este modo, una coloración historicista presidida por la teoría de las generaciones, que desarrolla en En torno a Galileo (1933) sentando las bases de la razón histórica, cuyos principios fundamentales se exponen en Historia como sistema (1935).”
http://www.filosofia.org/ave/001/a185.htm
1925-27 El Espectador IV-VI. La deshumanización del arte: Amb aquesta expressió, Ortega al·ludeix a l’art i la literatura ad’vantguarda (ismes) sorgits després de la I Guerra Mundial.
“La metáfora escamotea un objeto enmascarándolo con otro, y no tendría sentido si no viéramos bajo ella un instinto que induce al hombre a evitar realidades.”
http://es.wikipedia.org/wiki/Deshumanizaci%C3%B3n_del_arte
Per a Ortega, el nou art és de minories: “El arte nuevo es impopular, ‘antipopular’, por esta razón crea una reacción social: los que aceptan el nuevo arte, que son pocos, y los que lo rechazan, que son la mayoría.

La obra de arte tiene la virtud, por un lado, ‘separar’ a los hombres; y, por otro, ‘selecciona’ de la gran mayoría del público, a aquellos que les son favorables como si crease con ello dos tipos de hombres o ‘castas’. Lo que diferencia a estas dos ‘castas de hombres’ respecto al arte nuevo, no es tanto si gusta o no, sino que la gran mayoría no entiende.”

Extret de http://revistacriticarte.com/47.html
«Ideas sobre la novela», en el que había más pronóstico -puesto que daba por cerrada la vida de la narrativa tal como se había conocido hasta el siglo XX -, se publicó entre diciembre de 1924 y enero de 1925 en el diario El Sol . «El arte en presente y en pretérito» apareció, en el mismo periódico, en dos partes, los días 26 y 27 de junio de 1925.
 http://www.revistasculturales.com/articulos/97/revista-de-occidente/559/1/vitalidad-de-la-deshumanizacion-del-arte.html

1928 Segon viatge a Argentina. Conferències sobre «Introducción al presente» i «Hegel y la historiografía».
1929 Al gener torna de Buenos Aires.
Febrer: Lliçó inaugural a la Universidad Central del curso ¿Qué es filosofía?
“la filosofía sólo se entiende en Ortega como el tipo de discurso que satisface estos dos requisitos que describe en ¿Qué es filosofía?: el de autonomía: el pensar filosófico encierra «el compromiso de pensar sin supuestos». De ahí que la operación que más sistemáticamente ha de realizar el filósofo es la de «evacuar de creencias recibidas su espíritu» (VII, 335). Ortega retiene de Descartes la exigencia de la duda, pero ampliándola de «metódica» a «vital» y al mismo tiempo reconoce su filiación como «filósofo moderno»{4}. También se evoca en el principio de autonomía a Bacon con su doctrina de los idola fori y a Kant, naturalmente, con su programa crítico.

Pero al añadir a este primer principio el de pantonomía -«frente al principio ascético de repliegue cauteloso que es el principio de autonomía, actúa un principio de tensión opuesta: el universalismo, el afán intelectual hacia todo, lo que yo llamo pantonomía» (VII, 336)- se reclama también de una visión de la filosofía más afín a la de los «antiguos», aunque excepcionalmente fuera asumida sin miedo (y quizá sin prudencia) por los pensadores alemanes postkantianos.Març: Vaga universitària convocada per la Federación Universitaria Española (FUE). Tanquen la Universidad i dimiteixen diversos catedràtics com a  protesta, entre els quals, Ortega.” LASAGA, José: Notas sobre la dimensión metafísica del pensamiento de Ortega.

http://www.filosofia.org/rev/bas/bas22122.htm

24/10 Publicació en El Sol del primer folletó de La rebelión de las masas, editat com a llibre el 1930.
Apareix publica El Espectador VII.
“Según Ortega: “La vida humana, por su naturaleza propia, tiene que estar puesta a algo, a una empresa gloriosa o humilde, a un destino ilustre o que carece de importancia.”
El hombre-masa tiene varios rasgos: libre expansión de sus deseos vitales y una radical ingratitud hacia cuanto ha hecho posible la facilidad de su existencia. Es decir, sólo le preocupa su bienestar y al mismo tiempo es insolidario con las causas de ese bienestar. Uno y otro rasgo componen la psicología del niño mimado. El hombre-masa es el niño mimado de la historia.
El hombre-masa es incapaz de otro esfuerzo que el estrictamente impuesto como reacción a una necesidad externa. El centro del régimen vital del hombre-masa consiste en la aspiración a vivir sin supeditarse a moral alguna.””
http://es.wikipedia.org/wiki/La_rebeli%C3%B3n_de_las_masas
TEXT. Fragment:
“La actividad de comprar concluye en decidirse por un objeto; pero, por lo mismo, es antes una elección, y la elección comienza por darse cuenta de las posibilidades que ofrece el mercado. De donde resulta que la vida, en su modo “comprar”, consiste primeramente en vivir las posibilidades de compra como tales. Cuando se habla de nuestra vida, suele olvidarse esto, que me parece esencialísimo: nuestra vida es, en todo instante y antes que nada, conciencia de lo que nos es posible. Si en cada momento no tuviéramos delante más que una sola posibilidad, carecería de sentido llamarla así. Sería más bien pura necesidad. Pero ahí está: este extrañísimo hecho de nuestra vida posee la condición radical de que siempre encuentra ante sí varias salidas, que por ser varias adquieren el carácter de posibilidades entre las que hemos de decidir. Tanto vale decir que vivimos como decir que nos encontramos en un ambiente de posibilidades determinadas. A este ámbito suele llamarse “las circunstancias”. Toda vida es hallarse dentro de la “circunstancia” o mundo. Porque este es el sentido originario de la idea “mundo”. Mundo es el repertorio de nuestras posibilidades vitales ” 
http://www.laeditorialvirtual.com.ar/pages/Ortega_y_Gasset/Ortega_LaRebelionDeLasMasas01.htm

El 1930, al gener dimiteix Primo de Rivera.Conferència: «Misión de la Universidad».
Al nov. publica en El Sol de «El error Berenguer».
1931 Febrer: Publicació del manifest de la Agrupación al servicio de la República”
Abril: Proclamació de la república.
Juny: Eleccions a Corts constituuents Ortega exollit diputat per a la circunscripció de León.
6/12 Conferència en el cine de la Ópera: «Rectificación de la República».
Col·laboracions en  diaris Crisol i Luz.
1932 Juliol: Intervenció en el debat a les Corts de l’ Estatut català. Curiós i molt actual el punt de vista sobre el “problema catalán” que qualifica d’irresoluble, perquè el nacionalisme català és una mena de dèria o neurosi que es manifesta a temporades més o menys (com una malaltia crònica que es va manifestant de tant en tant):
“Digo, pues, que el problema catalán es un problema que no se puede resolver, que sólo se puede conllevar; que es un problema perpetuo, que ha sido siempre, antes de que existiese la unidad peninsular y seguirá siendo mientras España subsista; que es un problema perpetuo, y que a fuer de tal, repito, sólo se puede conllevar.

  ¿Por qué? En rigor, no debía hacer falta que yo apuntase la respuesta, porque debía ésta hallarse en todas las mentes medianamente cultivadas. Cualquiera diría que se trata de un problema único en el mundo, que anda buscando, sin hallarla, su pareja en la Historia, cuando es más bien un fenómeno cuya estructura fundamental es archiconocida, porque se ha dado y se da con abundantísima frecuencia sobre el área histórica. Es tan conocido y tan frecuente, que desde hace muchos años tiene inclusive un nombre técnico: el problema catalán es un caso corriente de lo que se llama nacionalismo particularista. No temáis, señores de Cataluña, que en esta palabra haya nada enojoso para vosotros, aunque hay, y no poco, doloroso para todos.

  ¿Qué es el nacionalismo particularista? Es un sentimiento de dintorno vago, de intensidad variable, pero de tendencia sumamente clara, que se apodera de un pueblo o colectividad y le hace desear ardientemente vivir aparte de los demás pueblos o colectividades. Mientras éstos anhelan lo contrario, a saber: adscribirse, integrarse, fundirse en una gran unidad histórica, en esa radical comunidad de destino que es una gran nación, esos otros pueblos sienten, por una misteriosa y fatal predisposición, el afán de quedar fuera, exentos, señeros, intactos de toda fusión, reclusos y absortos dentro de sí mismos.” (…) 

Pues bien; en el pueblo particularista, como veis, se dan, perpetuamente en disociación, estas dos tendencias: una, sentimental, que le impulsa a vivir aparte; otra, en parte también sentimental, pero, sobre todo, de razón, de hábito, que le fuerza a convivir con los otros en unidad nacional. De aquí que, según los tiempos, predomine la una o la otra tendencia y que vengan etapas en las cuales, a veces durante generaciones, parece que ese impulso de secesión se ha evaporado y el pueblo éste se muestra unido, como el que más, dentro de la gran Nación. Pero no; aquel instinto de apartarse continúa somormujo, soterráneo, y más tarde, cuando menos se espera, como el Guadiana, vuelve a presentarse su afán de exclusión y de huida.

 Este, señores, es el caso doloroso de Cataluña; es algo de que nadie es responsable; es el carácter mismo de ese pueblo; es su terrible destino, que arrastra angustioso a lo largo de toda su historia. Por eso la historia de pueblos como Cataluña e Irlanda es un quejido casi incesante; porque la evolución universal, salvo breves períodos de dispersión, consiste en un gigantesco movimiento e impulso hacia unificaciones cada vez mayores”(…)  

Yo recuerdo que una de las pocas veces que en mis discursos anteriores ludí al tema catalán fue para decir a los representantes de esta región: «No nos presentéis vuestro afán en términos de soberanía, porque entonces no nos entenderemos. Presentadlo, planteadlo en términos de autonomía». Y conste que autonomía significa, en la terminología juridicopolítica, la cesión de poderes; en principio no importa cuáles ni cuántos, con tal que quede sentado de la manera más clara e inequívoca que ninguno de esos poderes es espontáneo, nacido de sí mismo, que es, en suma, soberano, sino que el Estado lo otorga y el Estado lo retrae y a él reviene. Esto es autonomía. Y en ese plano, reducido así el problema, podemos entendernos muy bien, y entendernos –me importa subrayar esto– progresivamente, porque esto es lo que más conviene hallar: una solución relativa y además progresiva.” http://www.fnff.es/Discurso_de_Ortega_y_Gasset_sobre_el_Estatuto_de_Cataluna_1932_1166_c.htm

Potser d’un intel·lectual, d’un filòsof, d’ “una mente preclara” com era Ortega y Gasset esperàvem un altre plantejament del problema. Recomanem la lectura de tot el text on parla de les competències que l’Estat espanyol podria passar, el que no, etc. Som a la República. El darrer punt es refereix a hisenda:

“   Y vamos al último punto, al que se refiere a la Hacienda. No voy, naturalmente, ahora a tratar en detalle, ni formalmente, del asunto. Voy sólo a enunciar las dos normas que nos han inspirado la corrección al anteproyecto. Son dos normas, la una complementaria de la otra y que, por lo mismo, la corrige. La norma fundamental es ésta: deseamos que se entreguen a Cataluña cuantías suficientes y holgadas para poder regir y poder fomentar la vida de su pueblo dentro de los términos del Estatuto: lo hacemos no sólo con lealtad, sino con entusiasmo; pero lo que no podemos admitir es que esto se haga con detrimento de la economía española. No me refiero ahora a las cuantías, no escatimo; lo que digo es que no es posible entregar a Cataluña ninguna contribución importante, íntegra, porque eso la desconectaría de la economía general del país, y la economía general del país, desarticulada, no por el más o el menos de cuantía en lo que se entregara, no podría vivir con salud, y mucho menos en aumento y plenitud.  ”   

29/10: Publicació en  Luz del manifest de dissolució de la «Asociación al servicio de la República».

1933 Dicta a la Universitat d’Estiu de Santander el curs Meditación de la técnica. Publica en El Sol el seu darrer articlede contingut polític: «En nombre de la Nación, claridad».
1934 Viatja a Alemanya per motius familiars. Visita a Edmund Husserl. Apareix El Espectador VIII.
1935 Publicació de Historia como sistema en l’edició anglesa Philosophy and History, volum d’ homenatge a Ernst Cassirer.
1936 20-21 de juliol: es trasllada a la Residencia de Estudiantes. El 30 d’agost surt de Madrid i a l’endemà embarca a Alacant cap a  Marsella. S’estableix a  París.
continuar llegint en castellà 
http://www.ortegaygasset.edu/fog/ver/27/jose-ortega-y-gasset/datos-biograficos
“La guerra civil y el consiguiente exilio en Europa y América, así como el estallido de la Segunda Guerra Mundial, dificultaron ese deseo de serena maduración de su pensamiento. Pero estas complicadas circunstancias no le apartaron de su empeño ni le impidieron dar a la imprenta textos fundamentales como Ensimismamiento y alteración.”
http://www.ortegaygasset.edu/fog/ver/81/obras-completas/plan-de-la-obra/tomo-v–1932-1940-
“Pero lo más  destacable en Ortega es que estuvo muy al tanto de las corrientes de pensamiento europeas que tomaron como principal objeto de estudio los fenómenos de la historicidad, la vida y el carácter irreductible del ser humano”. O sia, la fenomenologia, l’existencialisme, l’historicisme de Dilthey, el vitalisme, 
http://www.iesseneca.net/iesseneca/IMG/pdf/Modelo_examen_resuelto.pdf
“Es sin lugar a dudas Ortega y Gasset el pensador español que convierte la reflexión sobre cómo se constituye una vida filosófica en el problema central de su filosofía. La auténtica pregunta filosófica siempre involucra a una vida, a “mi vida”. ¿Cómo darle sentido a una vida? y, lo que es mucho más importante, ¿cómo construir una vida, hecha con palabras, con conceptos, con metáforas, que se constituya en el paradigma de conocimiento?(…) Para acercarse a los textos de Ortega sería esencial preguntarse, ¿qué tipo de vida nos propone su filosofía? ¿Qué entiende Ortega y Gasset por una vida filosófica? ¿Qué tipo de relación establecen los conceptos con la narración de una vida, con la biografía? ¿Cómo se puede pensar una entidad, como la vida, que carece de sustancia, cuya única real sustancia es el cambio? ¿Qué tipo de relación necesitan establecer los conceptos con el carácter circunstancial que toda vida supone? ¿Qué tipo de “figura de vida” [2] se puede inventar el filósofo con las circunstancias que su época y su geografía le impusieron? ¿Cómo puede el filósofo construir la más original y a la vez la más coherente [3] y ejemplar de las vidas?:
El realismo está agotado. Por otra parte no es posible seriamente una regresión tras él. Yo no veo otra salida que dar un paso más en el sentido realista, a saber: que el tema sea no la realidad sino una realidad. Por ejemplo lo que es España hoy y un sujeto -yo, por ejemplo- en España hoy (“El estilo de una vida” 51).
Seguir llegint
http://www.ortegaygasset.edu/fog/ver/360/circunstancia/ano-iii—numero-6—enero-2005/investigaciones-en-curso/un-arte-de-vivir–la-filosofia-de-jose-ortega-y-gasset

Més bibliografia: enllaços dins
http://www.filosofia.org/ave/001/a185.htm

Eugeni D’Os vist per Ramon Casas
http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Ramon_Casas_-_MNAC-_Eugeni_d%27Ors-_027305-D_006463.jpg

EL “NOVECENTISMO” O GENERACIÓ DE 1914 I  EL  “NOUCENTISME”
El moviment literari i artístic que sorgeix a Espanya després del Modernisme i com a reacció í alternativa a aquest,  a partir de la segona dècada del segle XX, es coneix amb el nom de Novecentismo/Noucentisme.
Als autors castellans se’ls engloba de vegades dins el terme de “generación de 1914”, any en què assoleixen el seu moment d’esplendor. Ara bé, el terme “novecentismo” és la traducció del mot català noucentisme encunyat per Eugeni d’Ors, “Xènius”.
Veure http://www.escriptors.cat/autors/orsed/index.php per conèixer obra d’Eugeni d’Ors.
“Format culturalment durant el tombant de segle, Eugeni d’Ors i Rovira (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954) constitueix un cas exemplar i primerenc de professionalització de l’intel·lectual català com a escriptor i com a organitzador de la cultura.
A partir del 1906 publicarà amb assiduïtat quotidiana a La Veu de Catalunya el Glosari, columna d’opinió a través de la qual s’erigeix en verbalitzador del noucentisme i en el màxim teòric d’aquest corrent politicocultural al servei del reformisme burgès.” (Josep Murgades http://lletra.uoc.edu/ca/autor/eugeni-dors)

El Noucentisme va néixer en un període molt complex i fèrtil, tant políticament com culturalment, de la història de Catalunya. Malgrat que és complicat acotar-lo, es podria dir que va néixer el 1906 i es va perllongar fins al 1923. Aquest nou moviment va penetrar en la política, les institucions, l’estètica, la literatura i l’art. Va ser culturalment i políticament molt actiu i va tenir dos grans referents. Per una banda, la Catalunya ciutat, que era Barcelona entesa com a gran metròpoli de la cultura catalana. Per l’altra, el Mediterrani i la tradició. Es va expandir per tot Catalunya, la Catalunya del Nord i les Illes Balears. Tots aquests territoris van compartir un conjunt d’esdeveniments estètics, polítics i artístics.
Els primers impulsors provenien del modernisme.
 J.Carner  

• Propostes provinents de l’anomenada escola mallorquina (Costa i Llobera, Joan Alcover)
• NARCÍS OLLER
• JOAQUIM RUYRA
• POESIA:  Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost) i  Josep Carner (Barcelona, 1884 – Brussel·les, 1970)

<http://lletra.uoc.edu/ca/periode/el-noucentisme>

 
NARCÍS OLLER (Valls, 1846 – Barcelona, 1930). 

 http://ca.wikipedia.org/wiki/Narc%C3%ADs_Oller

  http://www.escriptors.cat/autors/ruyraj/obra.php

Al llarg de 1903 publica els quinze relats de Marines i boscatges en forma de fulletó a la revista Joventut i a partir d’aquell moment es converteix en model narratiu per a les noves generacions. Marines i boscatges va ser reeditada el 1920 amb el títol Pinya de rosa, tot afegint un relat llarg. Conté la novel·la breu “El rem de trenta-quatre”, on descriu el naufragi d’una barca de mitjana i on es troben algunes de les descripcions més belles de la natura, comparables a J. Conrad o R. Stevenson. 

La seva narrativa es ressent, en part per la transformació i debat en què es troba el gènere narratiu en les primeres dècades del segle XX, però també per la profunda crisi personal que viu l’escriptor, propiciada per una afecció bronquial crònica, aguditzada entre 1901 i 1906 que l’obliga a passar temporades en climes més càlids (Gran Canàries, Màlaga i Alacant) i que el porten paulatinament a una posició cristiana militant.
Ruyra és un dels grans contistes moderns dels segle XX, també en la línia d’Edgar A. Poe, el seu autor preferit. Destaca per la psicologia de personatges en relats com “La Fineta” i “Jacobé” on s’hi revela la visió fatalista del món. També destaca la seva font folklòrica i popular amb relats com “La vetlla dels morts” o “El malcontent”. 

http://www.escriptors.cat/autors/ruyraj/pagina.php?id_sec=16

GUERAU DE LIOST (Olot, 1878 – Barcelona, 1933) 

pseudònim literari de Jaume Bofill i Mates. Poeta, polític destacat del catalanisme conservador que funda Acció Catalana i té diversos càrrecs públics al llarg de la seva vida: regidor de l’ajuntament de Barcelona, diputat de la Mancomunitat i diputat també a Madrid. 

Obra poètica La muntanya d’ametistes. Barcelona: Octavi Viader, 1908; Barcelona: Lluís Gilí, 1933; Barcelona: Edicions 62, 1985. En els somnis. 1913. La ciutat d’ivori. Barcelona: La Revista, 1918. Selvatana d’amor. Barcelona: Gustau Gili, 1920. Ofrena rural. Sabadell: La Mirada, 1926. Sàtires. Barcelona: Edicions de la Revista de Poesia, 1928; Barcelona: Selecta, 1966; Barcelona: Quaderns Crema, 1999. Sàtires clericals. 1978. Somnis. Barcelona: Lluís Gili, 1913; Barcelona: Edicions 62, 1993.

Com a poeta fa una obra de marcats arrels ruralistes, de la qual destaquen els llibres La Muntanya d’Ametistes (1908) i Sàtires (1927). Però també hauríem d’esmentar els seus llibres d’assaig polític, sobretot els que exposen el seu pensament, enfrontat aleshores en molts aspectes al de Francesc Cambó. 

Les Sàtires (1927), el seu llibre més important, és un retrat exquisit de la Barcelona burgesa i menestral dels anys 20, on es caricaturitzen els vicis humans i les petites i miserables passions de tots els dies. Guerau escriu amb tendresa i urbanitat, però també amb una crítica fiblant, de vegades irritada. La ironia amb la que estan escrites estableix una certa distància davant del model moral que ell mateix ha exposat. L’autor mai no afirma res sense contemplar, abans, la seva refutació i per això mai no queda mai en fals. Guerau de Liost no és mai equívoc ni escèptic, només és profundament perspicaç.

http://www.escriptors.cat/autors/gliost/obra.php

http://www.xtec.cat/~jducros/Guerau%20de%20Liost.html

Bella Ciutat d’ivori, feta de marbre i or:
tes cúpules s’irisen en la blavor que mor,
i, reflectint-se, netes, en la maror turgent,
serpegen de les ones pel tors adolescent.
L’ivori té la gràcia d’un marbre constel·lat
d’aurífiques polsines, com una carn d’albat.
Bella ciutat de marbre del món exterior,
esdevinguda aurífica dins un esguard d’amor!
Ets tota laborada amb ordenat esment.
Et purifica el viure magnànim i cruent.
I, per damunt la frèvola grandesa terrenal,
empunyaràs la palma del seny – que és immortal.
Guerau de Liost: “Pòrtic”, dins La ciutat d’ivori, 1918
http://www.xtec.cat/~malons22/personal/poesia%20noucentista.htm

Carles Soldevila i Zubiburu (Barcelona, 1892–1967). Germà de l’historiador Ferran Soldevila, va ser dramaturg, poeta, periodista i novel·lista català. Va endegar una important tasca com a promotor cultural, amb l’objectiu d’educar en els valors del Noucentisme el públic barceloní de l’època.

• Lletanies profanes (1913)
• Plasenteries (1917)
• Full de Dijous, L’abrandament (1918)
• Civilitzats tanmateix (1921), teatre, traduïda a l’italià per Luigi Pirandello (estrena: Teatre Romea, Barcelona, 22-12)
• Déu hi ha més que nosaltres (1925)
• El senyoret Lluís (1926)
• Lau o les aventures d’un aprenent de pilot (1926)
• Vacances reials (1923) (Teatre Romea)
• Bola de neu (1927)
• Els milions de l’oncle (1927)
• Fanny (1929)
• Eva (1931)
• Valentina (1932) (estrena: Teatre Romea, Barcelona; nova versió estrenada el 1934 al Teatre Pompeia, Barcelona, 15-11) (Premi Joan Crexells de narrativa, 1933)
• Escola de senyores (1930)
• Necessitem senyoreta (1935)
• Moment musical (1936) dins la trilogia Els anys tèrbols amb Bob és a París (1952) i Papers de família (1960)
• Del llum de gas al llum elèctric (1951), memòries
• Obres completes (1967)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Carles_Soldevila

http://www.xtec.cat/~jducros/Carles%20Soldevila.html

http://www.escriptors.cat/autors/soldevilac/pagina.php?id_sec=3531

“ROSINA (atansant-se a Eduard): Avui encara no m’has dat el bon dia.
EDUARD (abraçant-la): Ara te’l donaré tan llarg com vulguis…
ROSINA: Prou, que he de fer el dinar.
(Fuig dels braços d’Eduard i torna a la feina)
EDUARD: I jo he d’enllestir la tanca.
ROSINA: No trigarem gaire a tenir un galliner formal.
EDUARD: I moltes coses més. Ja sents el teu marit…
ROSINA: No es pot negar que val totes les pessetes.
EDUARD (amb entusiasme): Es veu amb cor de transformar aquesta illa inhospitalària en una mena de paradís oceànic. El crec capaç de tot. Quin home! No és un enginyer, és tota una escola d’enginyers i de pràctics! Admira imaginar el nombre de problemes que ha resolt amb els quatre estris i les quatre desferres que hem recollit del naufragi. ¿Què hauríem esdevingut si per atzar arribem a salvar-nos tu i jo sols?
ROSINA: Val més no pensar-ho.
EDUARD: Un advocat no serveix per a res. Maleïda l’hora en què vaig triar aquesta carrera absurda! Al vostre costat em trobo convertit en un paràsit. No puc inventar res, no puc resoldre res, no posseeixo cap tècnica…
ROSINA: Exageres, Eduard, i et carregues amb culpes imaginàries. En primer lloc, els homes no trien la carrera per anar-se’n a naufragar enmig del Pacífic. Tu, fent d’advocat a Barcelona, no eres cap cosa absurda. I això que ets un paràsit no ho tornis a dir…
¿Qui ha caçat la primera gallina? Tu! Qui ha sembrat els primers llegums? Qui ha destriat les fruites bones de les dolentes? Tu, tu home de Déu, tu! ¿Qui porta cada dia una faldada de marisc? 

Fragment de Civilitzats, tanmateix!, en l’edició Teatre. Barcelona: Edicions 62, 1982) extret de 

http://www.escriptors.cat/autors/soldevilac/pagina.php?id_text=4382

       

JOSEP CARNER

“Renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa. Crea un nou estil de periodisme polític. Llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres, ingressa a la carrera diplomàtica.

El llibre de poemes Els fruits saborosos(1906) és considerat per la crítica com una de les fites del Noucentisme, moviment del qual Carner n’és capdavanter. La seva obra poètica evoluciona cap al postsimbolisme, amb llibres com Auques i ventalls, El cor quiet i Nabí. També destaca com a traductor d’autors com Charles Dickens, William Shakespeare, Mark Twain, Arnold Bennett, Alfred de Musset, Jean de La Fontaine, Daniel Defoe i Lewis Carroll, entre d’altres. Amb només vint-i-sis anys, el 1910, és proclamat Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals.”

http://www.escriptors.cat/autors/carnerj/pagina.php?id_sec=512

 http://lletra.uoc.edu/ca/autor/joaquim-ruyra/detall

“És típic d’aquest segon Carner, diríem, un poema d’una execució formalment clàssica, una dicció molt estilitzada i sobretot una singularíssima impersonalitat en la presentació de l’anècdota: com molt bé va assenyalar Carles Riba, a partir dels poemes de Carner no és possible construir una biografia, ni tan sols sentimental, pel fet de ser el poeta un cas únic en el seu «do incansable d’objectivació lírica». En el mateix sentit, cal destacar l’estima del poeta pel món sensible, fins i tot quan allò que descriu pertany al domini d’allò més abstracte. Perquè és així, amb l’auxili dels materials propis de la comuna experiència de la realitat, com Carner consuma tot sovint un moviment que des del més aparentment trivial dispara el poema en direcció a allò més profund i transcendent: de la realitat més exterior a l’emoció més arrelada.”

http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/autor/16/3/Poesia/josep-carner.html/

Inici del cant IV

(Jonàs dins de la balena)

Ni el pèlag que s’abissa ni el vent ja no em fan nosa.
Mon seny en la fosca reneix.
Ja só dins una gola més negra, millor closa;
i crec, dins el ventre d’un peix.

S’han esvaït, d’una bocada a l’embranzida,
ma petitesa, mon esglai.
Re no em distreu, dubte no m’heu, desig no em crida:
Déu és el meu únic espai.

(De Nabí, 1941) 

LES FIGUES MATINALS

Neera, aquella vídua benigna i assenyada,
baixa de mica en mica l’escala del jardí;
canten ocells, la font gorgola enamorada,
les fulles parlotegen i alegren el camí.

-En vida de Caropos, quin córrer nit i dia!
Venia, al meu darrera, d’amagatalls al fons;
amb roges llambregades d’amor m’escometia,
i em sacsejava com el vent als branquillons.

Però ja visc tranquil.la, no m’he de turmentar;
s’emplena ma cintura, de no cap braç esclava;
la sotabarba fina que ell sempre masegava,
ara sacsó ja cria del pler de reposar.

Cada dia al jardí me’n vinc de matinet
vora la font, amb figues de les de coll de dama.
I em besa l’aire, sense cap fressa ni cap flama,
i ara prenc una figa, ara prenc un glopet.

De Fruits Saborosos

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/carner/

http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/carner.htm

http://www.llibreweb.com/lipmic/Poecat/carner.htm

    
Èdip i l’Esfinx d’Ingres i http://www.hellenica.de/Griechenland/Mythos/Bild/MedeaFrederickSandys.jpg
La tragèdia és un gènere dramàtic en el qual el protagonista de l’obra, un heroi o heroïna d’especial grandesa moral, s’enfronta al seu propi destí i rep un aprenentatge a través del seu sofriment.
http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/graecia/littera/tragedia.htm
La tragèdia com a gènere literari sorgeix a Grècia a finals del segle VI aC.
“La tragèdia va nàixer del ditirambe, himne que celebrava la mort i resurrecció anual de Dionís,

Successora de l’epopeia i de la poesia lírica, Jean-Pierre Vernant insisteix en els assaigs recollits en Mito y tragedia en la Grecia antigua (Paidós) que aquest gènere literari és l’expressió d’un tipus particular d’experiència humana, lligada a unes condicions socials i psicològiques definides, que vénen definides pel procés de desenvolupament de la polis. Desapareix en el moment en que triomfa la filosofia. Quan Aristòtil escriu la Poètica, en el públic i en els autors de teatre el sentit tràgic s’ha esvaït. Ja no se sent la necessitat d’un debat amb el passat heroic, d’una confrontació entre el que és antic i el que és nou. El món de la ciutat es veu, alhora, qüestionat i contestat a través del debat en els seus valors fonamentals
En el marc d’una ciutat en què tots els ciutadans dirigeixen per mitjà de discussions públiques de caràcter profà els assumptes de l’estat, en què el dret comença a elaborar la noció de responsabilitat, diferenciant el crim «voluntari» de l’«excusable», el sorgiment del gènere tràgic marca el moment en què l’home de la polis comença a experimentar-se a si mateix com a agent, més o menys autònom en relació als poders religiosos que dominen l’univers, més o menys amo dels seus actes, amb més o menys influència sobre el seu destí polític i personal.
http://literaturauniversal.laserpblanca.com/1-2-el-teatre-grec-la-tragedia 

En Jordi Coca ens aporta un punt de vista singular a l’estudi de la tragèdia grega: 
” Tots els estudis sobre la tragèdia àtica del segle V remarquen la grandesa poètica dels textos que hom considera que són els fundadors del teatre occidental. La bellesa i la profunditat de l’expressió, així com la idea completa de l’ésser humà que en podem deduir, són indiscutibles. També hi ha coincidència a destacar l’àmbit teatral atenenc pel que té d’espai públic -singular i solemne tant per la periodicitat en què es donava la

 Només resten obres dels tres tràgics més grans, totes llevat d’una de tema mitològic, ja que els tràgics se servien dels mites per tractar a l’escena els problemes religiosos, filosòfics, morals o polítics de la seva època, manipulant els mites a la seva conveniència:

 Perses: és l’única tragèdia d’argument no mitològic, sinó extret de la història contemporània. L’acció se situa a la cort del rei persa Xerxes quan rep la notícia de la derrota de la flota persa pels grecs a Salamina (480 a. C.). 
 “La trilogía esquílea se caracteriza por tener una temática que se va completando con las tres obras, estando íntimamente ligadas por la misma. La única excepción la constituye el Prometeo portador del fuego que es una pieza satírica cuyo contenido no tiene nada que ver con los otros tres dramas de la tetralogía, incluso la relación entre estos ha sido muy estudiada sin hallar un nexo entre ellos tan evidente como lo encontramos en las restantes trilogías de Esquilo. Tal vez al ser ésta la primera trilogía conservada aun no tenia la afinidad de contenidos de las otras, y Esquilo se decidió más tarde por esta opción. Trilogías:

Prometeu encadenat de Moureau 

 “Los rasgos diferenciales de su obra son los siguientes:

• Innovación en el tratamiento de los mitos.
• Complejidad de las situaciones y personajes.
• Humanización de los personajes, que se muestran como hombres y mujeres de carne y hueso, con pasiones y defectos que en algunos casos, se acercan a la tragicomedia.
• Especial influencia de los problemas y polémicas del momento, que dan un aire de realismo.
• Crítica de la divinidad tradicional desde un punto de vista tradicionalista.
• Disminución del papel del coro.

Eurípides es conocido principalmente por haber reformado la estructura formal de la tragedia ática tradicional, mostrando personajes como mujeres fuertes y esclavos inteligentes, y por satirizar muchos héroes de la mitología griega. Sus obras parecen modernas en comparación con los de sus contemporáneos, centrándose en la vida interna y las motivaciones de sus personajes de una forma antes desconocida para el público griego. uno de los mecanismos más discutidos es el llamado Deus ex machina, que consiste en solucionar de manera antinatural un conflicto, como en “Medea”, en donde al final aparece un dragón que la salva en el último minuto o en su “Helena”, tragedia en la que un éidollon enviado por los dioses sustituye a la verdadera Helena, que habría sido trasladada a otro Egipto, sin que hubiera adulterio (algo semejante en sus Ifigenias).”
http://es.wikipedia.org/wiki/Eur%C3%ADpides

Sobre els mites: http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/index1.htm

ARISTÒTIL (Estagira, 384 aC – Eubea, 322 aC): CRÍTIC DEL SEU MESTRE PLATÓ.
 
 Aristòtil crea un nou gènere de consciència filosòfica, inventa la idea del desenvolupament intel·lectual en el temps, percep la presentació de les seves idees com a evolució i conseqüència directa de la crítica que fa als seus predecessors, especialment de Plató, qui fou el seu mestre, i la seva escola L’Acadèmia, on va passar-hi vint anys, segons ell mateix va escriure al rei Filip de Macedònia (dels 17 als 40 anys aprox.).
Però Aristòtil és un home de gran talent, original i creador, malgrat haver-se desenvolupat intel·lectualment a l’ombra del gran mestre. És un cas peculiar. Entra a l’Acadèmia quan aquesta experimentava un canvi, quan Plató escriu els seus diàlegs metodològics (Teetet, El Sofista…)
El pensament aristotèlic és més abstracte que el platònic, també més científic.Aristòtil va dominar el coneixement de la seva època, des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques fins a la psicologia. No només va estudiar gairebé tots els àmbits del coneixement existents en el seu temps, sinó que a més va fer contribucions significatives en la majoria d’ells.
També escriu obres en forma de diàleg, tot i ésser més conegut pels tractats.Del primer període a l’Acadèmia, daten segurament les obres exotèriques. Només en queden fragments.
 “L’oposició Plató/Aristòtil simbolitza una manera radicalment diferent d’entendre la filosofia però –malgrat tot– hi ha un element comú entre tots dos autors. Tant per a un com per a l’altre, la funció de la filosofia consisteix a esbrinar les idees (val a dir, el que és permanent, el que no canvia –i no pas les coses materials). Les coses materials són múltiples i canviants, de manera que sobre elles no es pot establir un saber comú i universal. Les idees, en canvi, són el permanent, la substància o essència de la cosa.
Ontològicament, l’oposició d’Aristòtil a Plató és clara. En Plató les Idees tenen el seu món propi, separat del nivell del material i sensible. Aristòtil, en canvi, considera que al ser de les idees només s’hi arriba en el concret, material i sensible. Hi ha idees però són inseparables de les coses: la idea és l’universal, el que tenen en comú els elements que classifiquem junts. En altres paraules: si sabem què significa, per ex., ‘home’ és perquè prèviament sabem què ‘Ramon’, ‘Agustí’ o ‘Josep Maria’ són homes…” 
 http://www.alcoberro.info/planes/aristotil9.htm

Andrònic de Rodes s.I aC. recull i ordena les seves obres, de les quals cal destacar :
* Organon: Recull d’Escrits de lògica Categories,Interpretació,Tòpics, Refutacions, Primers Analítics, Segons Analítics.
* Metafísica:Recull de textos sobre filosofia primera
* Física: Recull de textos sobre la naturalesa.
* De ànima: Tractat de psicologia.
* Ètica a Nicòmac i Ètica a Eudem
 http://www.xtec.cat/~asarsane/aristotilapunts.htm

 
http://zoosofia.files.wordpress.com/2011/12/aristoteles11.jpg
La lògica aristotèlica 
 La lògica, tal com l’entén Aristòtil que n’és el fundador, és un mètode d’ordenament o estructuració dels continguts intel·lectuals. 
 http://www.xtec.cat/~fvilasec/Aristotil/logica.htm
 “Sus trabajos principales sobre la materia tradicionalmente se agrupan bajo el nombre Órganon («herramienta»), y constituyen la primera investigación sistemática acerca de los principios del razonamiento válido o correcto” (Viquipèdia)
 Organon, o conjunt d’obres lògiques: 

El sil·logisme és un mètode lògic creat per Aristòtil, a través del qual s’obté una conclusió mitjançant dues premisses (premissa major; que inclou el seu predicat (P), i la premissa menor; que inclou el seu subjecte (S). És possible que les premisses siguin ambdues veritables o una veritable i una falsa (mai les dues poden ser falses), però la conclusió ha de ser necessàriament veritable o falsa. Ara bé, és impossible extreure una conclusió falsa a partir de premisses veritables, i també és impossible extreure una conclusió veritable de dues conclusions falses. En tots els sil·logismes hi ha també un terme mitjà (M) que coincideix en les dues premisses i que és la unió d’ambdues ja que sense ell no se’n podria extreure la conclusió. Així mateix, però, en la conclusió el terme mitjà no hi ha d’aparèixer mai.
 http://ca.wikipedia.org/wiki/Sil%C2%B7logisme
 Sil·logisme és l’argumentació en la qual a partir d’un antecedent (dos judicis com a premisses) que compara dos termes (Subjecte i Predicat de la conclusió) amb un tercer (terme Mitjà), s’ infereix o dedueix un conseqüent (un judici com a conclusió) que uneix (afirma) o separa (nega) la relació d’aquests termes (subjecte i predicat) entre si .

Anem a veure ara la Física aristotèlica: L’estudi de l’ésser en moviment.
El moviment és el problema principal de la física, i aquest té un caràcter teleològic, és a dir, sempre es dóna en ordre a una causa final. A la natura hi  ha moviment perquè els quatre elements tenen tendència a ocupar el seu lloc natural. Hi ha diverses classes de moviment a l’esquema aristotèlic:

Veiem ara quines són les set lleis (les quatre lleis generals i les tres particulars que regeixen el moviment:

 5.El moviment a la regió supralunar és etern i regular, circular i perfecte: es regeix pel principi platònic de la circularitat.

 La causa o principi radical de cada cosa en la seva pròpia natura, peròamplia la noció de causa a partir de la crítica a les doctrines dels filòsofs anteriors:
Les quatre causes dels éssers naturals són:

http://www.educa2.madrid.org/web/educamadrid/principal/files/c9b43281-68d0-45e5-958f-d1d66771b7b7/aristoteles_print.html
 Cosmologia: essencialista, teleològica, dualista, deductiva. Concepció jeràrquica de l’Univers.


http://plqhq.blogspot.com.es/2011/03/aristoteles-sobre-la-naturaleza.html
La Metafísica.
 “Todos los hombres desean por naturaleza saber. Así lo indica el amor a los sentidos; pues, al margen de su utilidad, son amados a causa de sí mismos, y el que más de todos, el de la vista. En efecto, no sólo para obrar, sino también cuando no pensamos hacer nada, preferimos la vista, por decirlo así, a todos los otros. Y la causa en que, de los sentidos, éste es el que nos hace conocer más, y nos muestra muchas diferencias.

http://www.alcoberro.info/pdf/aristotilEtica001.pdf
Pel que fa a la POLÍTICA: Defensa una mena d’organicisme social: L’Estat és anterior per natura a la família i a cada home pres individualment. només en l’Estat es pot assolir el regant del bé i la justícia, perfecció última de l’home. El fi de l’Estat és la felicitat i la perfecció moral dels ciutadans.
L’home és un animal polític  (politikon zôon).

 http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/0/0e/Aristotle-constitutions-2.png
 http://www.monografias.com/trabajos/politiaristo/politiaristo.shtml
http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/gen-3p6b.htm
http://www.slideshare.net/gaya24/comparacionpyaris2
TEJEDOR CAMPOMANES: César: Historia de la filosofia en su marco cultural SM Eds.

LA FILOSOFIA A ATENES
 La mort de Sòcrates, de David.
http://blogs.sapiens.cat/batecsclassics/2013/10/05/la-mort-del-mestre/
TEJEDOR CAMPOMANES, César: Historia de la Filosofía en su marco cultural. SM Eds. pp34-36
ELS SOFISTES (de sophós savi però després adquirirà un sentit pejoratiu): PROTÀGORES I GÒRGIES.
Amb el triomf de la democràcia, havent triomfat als perses, l’esplendor econòmic i cultural, i la preponderància política a Grècia (només té Esparta com a rival) es crea a Atenes una nova situació que planteja nous problemes. La llei, fonament de la democràcia (igualtat política, igualtat social i govern del poble)  centrarà la majoria de les discussions.
Els filòsofs anomenats “sofistes” consideren per primer cop que les “nómoi” lleis humanes, escrites, oposades a les lleis divines no escrites, són lleis purament convencionals, arbitràries, provisionals i mancades de valor absolut, contraposant-se a la natura, permanent, comú i universal.
Exerciren gran influència en els joves i autors com Eurípides i els historiadors Herodot i Tucídides, però no crearen escola.
La majoria eren estrangers (metecos) i per tant, no podien intervenir directament en la política de la ciutat.
Però formaven els polítics, eren bons educadors a sou, bons oradors i escriptors tot i que no conservem els seus escrits. No es preocuparen pels aspectes cosmològics, sinó pràctics: política, moral, religió, educació, llenguatge… per la qual cosa significaren un gir filosòfic.
Adopten, en general, una actitud relativista i fins i tot escèptica en comprovar en els seus viatges que cada poble té les seves pròpies lleis.
Van renovar el tipus d’educació pensada per als aspirants a polítics, creien en una formació completa de l’home.
       PROTÀGORES: “L’home és la mesura de totes les coses: de les que són, en tant que són, i de les que no són, en tant que no són”
Hem d’entendre “home” en un sentit col·lectiu, per la qual cosa el seu és un relativisme cultural.
Els sofistes donaren molta importància al llenguatge: Protàgores i Hipias estudiaren les parts del discurs, la sinonímia i l’oposició semàntica, mentre que GÒRGIES experimentà amb les figures retòriques. i altres recursos efectistes. No hi ha, però, una teoria unitària del llenguatge entre els sofistes.
El llenguatge seria una segona pell de la realitat per Protàgores.
La teoria del coneixement humà, les idees socials i polítiques es basen també en què els homes tenen una segona natura, sobreposada a la pròpiament dita, que ve donada per les seves lleis, convencions i costums.
El fet que alguns arribaren a promoure l’abolició de l’esclavitud i l’emancipació de la dona va fer que els  moralistes més tradicionals ho interpressin com una amenaça. Per a ells, la virtut no era un do natural, sinó quelcom es pot aprendre i valoraven més el treball i el compliment del deure o l’autodomini que la conducta que imitava els déus, ja que d’aquests res no es pot saber. Els sofistes són agnòstics.

SÒCRATES era per alguns un sofista més, com ara Aristófanes.
“Tanmateix, hi ha més diferències que coincidències: Sòcrates empra el diàleg, no els discursos grandiloqüents i embullós, ell parla de virtut (areté) interior, mai d’èxit social o polític, no cobra per ensenyar, no té deixebles sinó companys, i està arrelat a Atenes, no és un foraster. Pel seu tarannà es podria confondre amb un sofista més, però la realitat és que Sòcrates és el fustigador de la sofística i del relativisme.
Una qüestió roent els desmarca d’una manera ben palesa: la polèmica “nomos-físis”….”
“Segons Sòcrates hi ha un govern diví del món, regit per la justícia i la igualtat, virtuts sagrades i que es reflecteixen en cadascuna de les lleis de la polis. El pacte no és entre iguals, sinó entre aquestes lleis i cadascun dels ciutadans. Pacte sagrat, infrangible.
Quan és a la presó, condemnat a mort, després del judici, una barca i uns amics, tots ells gent important, l’esperen per fugir. Però Sòcrates, en una bella personificació de les lleis, recordarà: “ Desobeir una Llei, sempre és fer un mal”. Fugir seria abatre les lleis que són el fonament de la polis, seria, per tant, perdre les arrels. La injustícia, en tot cas, la comet qui aplica incorrectament aquesta llei.”
A la figura de Sócrates, l’envolta el misteri: no va escriure res i no sabem fins quin punt les doctrines atribuïdes per Plató són vertaderament d’ell. Xenofont no li atribueix cap.
 http://www.xtec.cat/~fvilasec/presocratics/socrates.htm

Famós és el “coneixe’t a tu mateix” socràtic, fruit de la reflexió sobre si mateix i sobre la vida de l’home a la ciutat, en considerar els problemes ètics els més urgents. Per això prefereix morir abans que desobeir les lleis de la ciutat en ser acusat de negar els déus de la polis.
A diferència dels sofistes, Sòcrates tenia seguidors, però no cobrava perquè no ensenyava res. Simplement interrogava i dialogava amb els que es trobava. En el diàleg amb els seus seguidors hi havia dos moments diferenciats: la ironia i la maièutica.

Segons Aristòtil, cal atribuir-li el descobriment del raonament inductiu i de la definició.
VVAA: Historia del pensamiento. Vol 1, pp. 80-90, Eds. Orbis, S.A. Barcelona, 1983.
 La mort de Sòcrates, de Du Fresnoy.
http://alcibiades-enamorado.blogspot.com.es/2010_08_01_archive.html
PLATÓ va néixer a l’època de Pèricles.
” El s. IV a.C. a Atenes està marcat per les conseqüències de la derrota d´Atenes a la guerra del Peloponès. L´any 404 a.C. cau Atenes i això significa l’esfondrament de tot el món intel·lectual bastit per Pèricles. El s.IV és un moment de crisi i reconstrucció. L’idealisme i la teoria política de Plató (el filòsof-rei com a unió de poder i saber) és incomprensible fora d´aquest marc social. La mort de Sòcrates l´any 399 a.C. simbolitza en certa manera la decadència espiritual viscuda com un drama personal però amb repercussió global, perquè vol dir que la ciutat ja no té capacitat per suportar la crítica. Atenes, que s’havia construït al voltant del debat i discussió a l´Àgora, ja és incapaç d’assumir la provocació i la llibertat de pensament que representa Sòcrates. Plató serà molt conscient d´aquesta crisi.”
 http://www.alcoberro.info/planes/plato.htm
PLATÓ va néixer a Atenes l´any 427 aC., un any després de la mort de Pèricles. Pertanyia a una família de la noblesa tradicional. El seu vertader nom era Aristocles. “Plató” és un sobrenom que significa: “el d’esquena ampla”. Per part de pare té com a avantpassats el darrer rei d´Atenes, i la seva mare estava emparentada amb Soló, legislador llegendari de la ciutat i membre del grup dels set savis. 
Plató va ser al principi alumne del sofista Cràtil, seguidor d´Heràclit i posteriorment de Sòcrates. Si hem de creure el que ens explica a la Carta VII, que és una mena d’autobiografia seva, de jove se sentí cridat per la poesia i la política, però, quan als divuit anys conegué a Sòcrates, el seu mestratge i el seu exemple el trasbalsaren tant que va estripar tots els drames que fins llavors havia escrit i decidí dedicar-se a la filosofia.
 http://www.alcoberro.info/planes/plato.htm
Mort Sòcrates, Plató pren contacte amb els pitagòrics. La seva influència és evident en la creació de l’Acadèmia i en la teoria dels dos mons: sensible i de les idees, el nivell dels objectes i el nivell dels conceptes.
Obra: s’expressa en forma de diàleg. L’intent de datar els diàlegs ha estat motiu de controvèrsia perquè Plató fa poques al·lusions històriques recents. El mètode més fructífer és el mètode estilomètric, el qual parteix de la notícia de Diògenes Laercio segons la qual Plató deixà de publicar les Lleis i de l’opinió generalment acceptada que aquesta obra és la més tardana de Plató. Llavors es pren l’estil i el vocabulari de les Lleis com a patrons, i es va examinant l’afinitat d’altres diàlegs amb ells respecte una sèrie d’assumptes.
(Vewure ROSS, David: Teoria de las ideas de Platón. Cátedra, S.A., Madrid, 1986. Col. Teorema.

La teoria del coneixement, és a dir la seva teoria platònica de les idees,  es troba en diversos diàlegs.

Entre els diàlegs de joventut, anteriiors al viatge a Itàlia de Plató el 389-388 aC, n’hi ha quatre el principal objecte dels quals és discutir les definicions de certs conceptes: en les preguntes ja hi ha la llavor de la teoria de les idees.
El Càrmides pregunta què és la temprança (virtut moral de moderar els plaens sensuals)
El Laques, què és el valor? què és allò que està en totes aquestes coses (en què es manifesta el valor) i és el mateix? Dóna ja a entendre Plató que hi ha quelcom que és el mateix. Dirà més tard que a tot nom comú li correspon una entitat única, però aquí encara no hi ha metafísica.
L’Eutifró, què és la pietat?on ja apareixen les paraules idea i eidos en el sentit platònic genuí. L’ús que en fa, d’aquests mots, té potser un origen pitagòric, però també socràtic.
L’Hipias Major, què és la bellesa? Tot i que en aquests diàlegs, els termes són ètics, quan parla de la “rapidesa” ja apunta que la relació entre l’universal i el particular no es limita als termes ètics.
En el Menó s’insisteix encara en la immanència de les Idees en els particulars. En canvi, al Fedó ja trobem la relació entre les Idees i l’anàmnesi. El Cràtil exerceix un paper important en desenvolupament de la metafísica platònica: s’oposa al subjectivisme i afirma que totes les coses posseeixen un ésser propi consistent (ousía).
Plató accepta la teoria heracliteana quant a les coses sensibles, però admet que hi ha coses no subjectes a l’esdevenir.
Cap al final del Cràtil apareix clarament l’argument que parteix de l’existència del coneixement per arribar a l’existència d’objectes no sensible i immutables. Però on hi ha una declaració nítida de la trascendència de la Idea de la Bellesa és al Convit o Sympósion:
” El que en los misterios del amor se haya elevado hasta el punto en que estamos, después de haber recorrido en orden conveniente todos los grados de lo bello y llegado, por último, al término de la iniciación, percibirá como un relámpago una belleza maravillosa, aquella ¡oh Sócrates!, que era objeto de todos sus trabajos anteriores; belleza eterna, increada e imperecible, exenta de aumento y de disminución; belleza que no es bella en tal parte y fea en cual otra, bella sólo en tal tiempo y no en tal otro, bella bajo una relación y fea bajo otra, bella en tal lugar y fea en cual otro, bella para estos y fea para aquellos; belleza que no tiene nada de sensible como el semblante o las manos, ni nada de corporal; que tampoco es este discurso o esta ciencia; que no reside en ningún ser diferente de ella misma, en un animal, por ejemplo, o en la tierra, o en el cielo, o en otra cosa, sino que existe eterna y absolutamente por sí misma y en sí misma; de ella participan todas las demás bellezas, sin que el nacimiento ni la destrucción de estas cansen ni la menor disminución ni el [350] menor aumento en aquellas ni la modifiquen en nada. Cuando de las bellezas inferiores se ha elevado, mediante un amor bien entendido de los jóvenes, hasta la belleza perfecta, y se comienza a entreverla, se llega casi al término; porque el camino recto del amor, ya se guíe por sí mismo, ya sea guiado por otro, es comenzar por las bellezas inferiores y elevarse hasta la belleza suprema, pasando, por decirlo así, por todos los grados de la escala de un solo cuerpo bello a dos, de dos a todos los demás, de los bellos cuerpos a las bellas ocupaciones, de las bellas ocupaciones a las bellas ciencias, hasta que de ciencia en ciencia se llega a la ciencia por excelencia, que no es otra que la ciencia de lo bello mismo, y se concluye por conocerla tal como es en sí.” (Paraules de Diotima)

http://www.filosofia.org/cla/pla/azc05297.htm
 La idea de la Bellesa, la seva eternitat i puresa, contrasta  amb la transitorietat  i la imperfecció  de les seves incorporacions.
En el Fedó,  (Phaedon) o Quant a l’ànima (grec clàssic Φαίδων ἢ περὶ ψυχῆς), és un diàleg platònic que parla de la immortalitat de l’ànima,ambientat a les darreres hores de vida de Sòcrates, on hi apareixen bastants dels seus amics reunits a la presó d’Atenes (i on, com conta el diàleg, no hi va assistir Plató), a l’espera de la seva execució mitjançant la ingesta de cicuta.
Hi ha la connexió de les Idees amb la teoria de l’anámnesi:  La teoria de la reminiscència i el paper del coneixement: «Aprendre no és altra cosa que recordar» (72 e-76 d)
“ hi ha una teoria del coneixement, míticament expressada: els amics de la saviesa són els qui no es refien de l’aparença sensible i cerquen la Forma pura que és la veritat en ella mateixa, a la qual hom només pot accedir amb la intel·ligència.

http://www.alcoberro.info/planes/fedo0.html
Legiu el text de Plató: 

 http://www.cayocesarcaligula.com.ar/grecolatinos/platon/fedon.html
En les obres de maduresa, la Idea és essència, existeixen separades de es coses particulars,  són entitats independents. D’aquí la divisió entre el món visible i el món intel·ligible que s’al·legoritza en el famós mite de la caverna que es troba al començament del llibre setè de “La República“.
Per a l’estudi de La República, vegeu http://www.alcoberro.info/planes/plato25.html
http://www.xtec.cat/~mcodina3/Filosofia2/la%20republica.pdf
http://www.xtec.cat/~jortiz15/LA%20REPUBLICA.RESUM.pdf
http://auladefilosofia.net/category/autores/platon-autores/republica/
“Si tals coses passaven naturalment, tal com poden ser, sempre que un fos deslligat i de cop i volta me´l fessin redreçar i girar-se d´esquena, i caminar, i mirar la llum, quan fes tot això, es trobaria malament, els ulls li farien pampallugues i no podria contemplar les coses de les quals abans veia les ombres (…) Què et creus que diria quan algú li expliqués que fins aleshores havia mirat coses inexistents, però que ara veia quelcom més proper al ser, i que hi veia més correctament perquè s´havia girat cap a ell, principalment si li anava mostrant el que passava i el forcés fent-li preguntes a respondre què és? No creus que ell es trobaria en destret i que es pensaria que el que veia abans és més veritable que el que li ensenyen ara?” 
“Sí, i molt”-va dir. 
“I si se l´obligués a mirar la llum mateixa, segurament els ulls li farien mal i ell ho defugiria, i es tombaria cap a allò que pot mirar, convençut que en realitat és més clar que les coses que li mostren”. I aleshores ja estaria en condicions d´esbrinar d´ell que és el que produeix les estacions i els anys, i que és l´ordenador de tot en l´espai visible, i que d´alguna manera, també és la causa de tot el que veien abans”…
llegir-lo tot a http://www.xtec.cat/~lalegret/plato.htm
 http://www.alcoberro.info/planes/plato5.htm Explicació didàctica.

Relació de la Teoria de les idees amb la teoria de l’ànima i la anàmnesi:
“En el diàleg ” Alcibíades “, Plató ens diu: L’home és ànima i el cos és la seva presó. És el tema del soma/sema (soma: cos / sema: presó) L’ànima no és matèria, a diferència del cos i per això ha de fer un esforç per enlairar-se per sobre dels límits que li vol imposar el cos; tota vida humana considerada en allò que té de valuós consisteix en aquest esforç de superació dels límits que la matèria ens vol imposar… Com a tal l’ànima prové del món de les idees (no pas del cos) i per això aspira a posseir-les, a gaudir-ne.
En Plató el coneixement és la funció de l’ànima. Tot coneixement digne d’aquest nom és sempre considerat com una espiritualització: constitueix un procés de millora (purificació) de l’ànima. L’ànima humana espiritualitza l’enteniment, i en aquesta mesura és similar a la ment del déus i participa, doncs, de la naturalesa divina.
En Plató el coneixement és sempre explicat com un record o una reminiscència ( anàmnesi ). Conèixer és reconèixer. La part més excel·lent de l’ànima aspira a la saviesa perfecta que és la característica bàsica dels déus.
L’ànima prové del món de les idees: ha estat en contacte amb elles i les coneix; però per recordar-les ha de fer un procés d’espiritualització. Cal tenir sempre present que l’ànima no és matèria, ni pot ser entesa amb un pur criteri material. L’ànima té una capacitat per arribar a conèixer les Idees però aquesta capacitat està com emboirada pel cos; quan l’ànima s’encarna oblida el món suprasensible, podríem dir que “dorm”; per això cal despertar-la a través de la pràctica de la virtut i del coneixement intel·lectual.
L’ànima que coneix la Idea en realitat l’està re-coneixent. Per això hi ha diversos nivells en l’ascensió dialèctica. La sensació és el punt de partença del coneixement i per elevar-nos fins l’intel·ligible necessitem l’esforç de la raó i de la dialèctica, que permeten a l’ànima retrobar-se amb el nivell superior que li és propi (les Idees). ” 

Per explicar el tema de l’ànima i el coneixement, Plató utilitza el mite del Carro Alat, que apareix al diàleg Fedre (245 e i ss.) 
 Quan Plató parla de l’ànima ho fa en un doble sentit: des del punt de vista de (1) la teoria del coneixement (gnoseologia) i des del punt de vista de (2) la teoria política. 
 En la teoria política, si aconseguim que els humans tinguin cura de la seva ànima, Plató creu que aconseguirem també que siguin obedients a la llei. Mentre els sofistes eren materialistes -i per tant creien que un cop morts no hi ha cap diferència entre els humans-, Plató és un idealista. Creu que no morim del tot: una part que està en nosaltres sense “ser” estrictament nosaltres (l’ànima que està en el cos però no és del cos) perdura i és eterna. Contra l’immoralisme dels sofistes, la teoria de l’ànima serveix per argumentar a favor de la moral: hem de fer el bé perquè un cop morts, la nostra ànima serà jutjada segons la nostra capacitat per fer el Bé. Qui practica el Bé serà, per així dir-ho, “retribuït” amb una vida eterna per a la seva ànima. 

Plató de vegades diu que l’home té un ànima amb tres funcions i de vegades diu que té tres ànimes diferents. En qualsevol cas l’ànima té un món propi que no és el de la matèria sinó el del esperit. Les ànimes en Plató són:
· Ànima racional sensible: És l’ànima superior, l’ànima dels filòsofs, dedicats a la Raó. Està situada al cap.
· Ànima passional o irascible: És l’ànima dels soldats, defensors de l’ordre en la polis. Està situada al pit.
· Ànima sensual o concupiscible: És l’ànima dels obrers, artesans, productors. Està situada al baix ventre.
Cadascuna d’aquestes ànimes té una virtut pròpia i per tant pertany a una classe social diferent.
Una societat justa és la que conjumina el tipus d’ànima de cada individu amb la seva funció social política. Plató considera que ‘harmonia de la societat no s’assoleix -a diferència del que creien els sofistes- quan tots els ciutadans tenen el mateix dret, sinó quan cadascú fa allò que deriva de la seva ànima; per això les ànimes superiors han de ser les dels governants. 

PARTES DEL ALMA	CLASES SOCIALES	METALES	VIRTUDES
Racional	Gobernantes filósofos	Oro	Prudencia (sabiduría)
Irascible	Guardianes	Plata	Fortaleza (valor)
Apetitiva	Productores: labradores,artesanos y comerciantes	Hierro o bronce	Templanza
Armonía entre las partes del alma	Armonía entre las clases sociales		Justicia

http://ficus.pntic.mec.es/amoe0013/FILO-II/platon.htm 
http://www.alcoberro.info/planes/plato0.htm  
En el període de vellesa (369-347 aC) escriu Teetet on es discuteix sobre l’estatut de la ciència, Parmènides, on sotmet a revisió crítica la seva anterior doctrina de les idees, El sofista (la gran obra lògica de Plató), El Polític, on es tracta de la “ciència real”, Fileb (on dissenya la teoria del plaer), Timeu, on explica la cosmologia, Critias, on apareix el mite de l’Atlàntida, Lleis, el tractat polític-jurídic i les Cartes, de les quals destaca al setena, autobriografia intel·lectual de Plató.
De la cosmologia, cal destacar.
-El món de les idees serveix de model al món sensible que l’imita.
-L’Artífex diví del Cosmos (El món de les coses) és el Demiurg, l’artesà que és causa activa i intel·ligent. Creador del Cosmos com un gegantí ésser viu i diví.
-Hi ha una massa material preexitent, mòbil i caòtica i un espai buit preexistent, ordenat tot aquest caos pel Demiurg que obra teleològicament, o sia, d’acord a un fi. 
-Pel que fa als cossos, fa una reinterpretació matemàtica dels quatre elemtns d’Empèdocles: 
 

 http://centros5.pntic.mec.es/sierrami/dematesna/demates12/opciones/Mundo%20Poliedros/Algo%20historia.htm

L’ART NOUCENTISTA:

Eugeni d’Ors vist per Ramon Casas (MNAC).

El noucentisme fou el corrent dominant a l’art català del 1911 al 1931. Correspon a la institucionalització de la cultura catalana al voltant de la Mancomunitat i significa una reacció al modernisme a través del culte a la norma, la mesura, el llenguatge comú i la racionalitat. El seu origen s’inscriu en la descoberta del mediterranisme i de Cézanne, la valoració d’Itàlia a través de Toscana, les idees d’Utrillo, de Casellas, de Torres i García, i l’empenta publicitària d’Eugeni D’Ors,.
Arquitectura:
“Els noucentistes van defensar una arquitectura i un estil urbanístic que no només tenia en compte els valors estètics, sinó també els socials. Durant aquesta etapa, la política urbanística va fer un gir molt important i es van crear grans infraestructures, equipaments i habitatges per a les classes socials més desfavorides.”
 http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/…
 Durant el període noucentista, a Catalunya van conviure a la vegada diferents tendències arquitectòniques amb unes característiques comunes.Una tendència era representada per deixebles de Gaudí que cercaven formes més depurades i col·laboraven amb les institucions. És el cas de Joan Rubió i Bellver, Cèsar Martinell, Jeroni Martorell i Joan Bergós.
Una segona tendència agrupava aquelles obres preocupades per connectar amb la cultura arquitectònica i urbanística europea. Josep Puig i Cadafalch i Rafael Masó i Valentí van ser els arquitectes més representatius.
La tercera facció va ser la que va tenir més recolzament institucional. Va ser la més populista, en consonància amb la nova ideologia sociocultural i política dominant, que defensava un art més autòcton i proper a la població. Un dels exemples més emblemàtics van ser les Escoles, que Josep Goday va construir per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona. Goday emprava un llenguatge que recreava l’arquitectura local.
 Finalment, i com a quart vessant, hi havia tots aquells arquitectes que es van proposar fer una recuperació a consciència del llenguatge clàssic: Adolf  Florensa i Francesc de Paula Nebot.
 L’ideari noucentista es va aplicar als projectes de reforma de la ciutat antiga.
 En aquesta nova etapa es van construir les grans obres del sector públic i els serveis: ferrocarrils, metro, equipaments (escoles, parcs, cinemes, teatres, bancs i edificis públics), així com l’edificació residencial per a les classes altes i mitjanes.
         
Entrada del jardí botànic Marimurtra, obra de Josep Goday            Edifici de Correus de Goday (BCN)

              L’AIRE 

Manuel Martínez Hugué (Barcelona, 1872 – Caldes de Montbui, 1945), conegut com Manolo Hugué, o simplement Manolo, fou un artista noucentista polifacètic que rebé influències avantguardistes. Destacà com escultor, pintor i dissenyador de joies.
Era un amic respectat de Pablo Picasso a Barcelona i després a París i a Ceret (el Vallespir), on s’instal·là i hi visqué molts anys, i on aglutinà l’anomenada “escola de Ceret”. El seu estil, a mig camí del Noucentisme i el Cubisme, esdevingué molt personal i en va fer un escultor molt popular a Catalunya però també a l’estranger.
 
Rèplica de l’escultura Repòs, de Manolo Hugué, a l’avinguda Josep Tarradellas de Barcelona.

La PINTURA NOUCENTISTA fou iniciada per les composicions quietes de Torres i García i de Maillol, però s’implantà a partir del retorn de Sunyer el 1911, l’obra del qual entroncava amb Cézanne. Al seu costat cal esmentar el muralista, dibuixant i gravador Nogués i altres artistes com Torné i Esquius, Pidelasserra, Francesc Galí, que tingué una gran influència a través de la seva escola d’art, Mercadé, Benet, Aragay i, en certa manera, Domingo, Togores, Villà, Feliu Elias, etc. 

Pintures de Torres-Garcia i Pidelaserra, Els germans,  a la dreta

Aragay

Alguns  poetes del grup del 27 que hem vist en una entrada anterior també van escriure teatre. El cas més rellevant és sens dubte Federico García Lorca, però no fou l’únic.
Teatre vanguardista com El hombre deshabitado de Alberti i teatre compromès, com Noche de guerra en el Museo del Prado també d’Alberti: dues tendències rellevants.
http://lengua.iesvegadelturia.es/Textos/11-12/Buero/TeatroG27-Lorca.pdf
Repassem, doncs, quins autors i quines obres van escriure:
RAFAEL ALBERTI
“Rafael Alberti ha escrito su teatro (lo más abundante y granado del mismo) en las coordenadas del exilio, como Max Aub, Pedro Salinas, Sender, León Felipe, Bergamín, José Ricardo Morales, y otros. Generalmente —excepto en el caso de Casona— este teatro fue incompleto, en el sentido de que fue falto de representación escénica. Con la llegada de la democracia a España se representaron piezas teatrales escritas en el exilio y prohibidas durante la dictadura. Es el caso de El adefesio.
Los temas del teatro del exilio —salvo algunos casos más individuales de “teatro intelectual” o de temas y elementos “fantásticos”— giran en torno a las graves secuelas que ha dejado en los escritores la situación personal de desarraigo, fruto de la guerra civil y de la instauración del franquismo en España. República, guerra y exilio se advierten claramente en la trayectoria del teatro albertiano.
El teatro de Alberti podría clasificarse, también cronológicamente, en los siguientes apartados:

1. Prehistoria teatral (hasta 1930): El enamorado y la muerte (romance escénico); La pájara pinta (teatro de marionetas); Santa Casilda (tradición hagiográfica, neopopularismo, ecos líricos…); Auto de fe (influencia esperpéntica valleinclanesca).

2. Teatro surrealista: (1930) El hombre deshabitado.

3. Teatro épico. Teatro de guerra (1931-1956): Fermín Galán; Dos farsas revolucionarias: Bazar de la Providencia, Farsa de los Reyes Magos; Primera y segunda versiones de la Numancia cervantina; Radio Sevilla; Cantata de los héroes y de la fraternidad de los pueblos; De un momento a otro; Noche de guerra en el museo del Prado; Dos piezas cortas: Un tema peligroso, Cantata por la paz y la alegría de los pueblos.
4. La trilogía del exilio (1940-1945): El trébol florido; El adefesio; La Gallarda.”
http://www.opuslibros.org/Index_libros/Recensiones_1/alberti_ade.htm

El hombre deshabitado (1931) escrita com a auto sacramental. Estrenada al Teatre de la Zarzuela de
Madrid el 26 de febrer de 1931 sota la direcció de Julio César Rodríguez.
Fermín Galán (1931) dividida en tres actes i 14 episodis. “En forma de romance de ciego, la obra recrea los últimos meses de vida del militar español Fermín Galán, sublevado en Jaca, junto a Ángel García Hernández, condenado y posteriormente ejecutado, que llegó a convertirse en un héroe de la II República española.” http://es.wikipedia.org/wiki/Ferm%C3%ADn_Gal%C3%A1n_%28obra_de_teatro%29

Escena de “Fermín Galán”.Foto Fons Mari Carmen Gil Fombella.
http://margaritaxirgu.es/castellano/vivencia2/60alberc/60alberc.htm

Bazar de la providencia (1934)
La farsa de los Reyes Magos, dos farsas revolucionarias (1934)
Los salvadores de España (1936)
Radio Sevilla (1938)
Cantata de los héroes y la fraternidad de los pueblos (1938)
De un momento a otro. Drama de una familia española. (1942) En tres actes. Escrita entre 1938 i 1939.Estrenada a Buenos Aires el 1942.
El adefesio. Fábula del Amor y de las viejas (1944) en tres actes. Estrenada en el Teatro Avenida de Buenos Aires el 8 de juny de 1944, escrita un any anterior.

El trébol florido (1946) Escrita el 194 en tres actes. “La obra simboliza la lucha eterna entre mar y tierra. La primera representada por la pescadora Umbrosa; el segundo representado por el molinero Isleño. Ambos se oponen a los amoríos entre Alción (hijo de Umbrosa) y Aitana (hija de Isleño), porque entienden que sus dos mundos no se pueden unir. Los jóvenes luchan por su amor. Pero antes de que se celebre la boda, Isleño, para impedirla, acaba con la vida de su propia hija.”
http://es.wikipedia.org/wiki/El_tr%C3%A9bol_florido
La Gallarda. Tragedia de vaqueros y toros bravos  (1944-1945) escrita en vers. Estrenada el 1992 a Sevilla.
La lozana andaluza (adaptación de Francisco Delicado, 1962)
Teatro de agitación política 1933-1939 (1976)
Noche de guerra en el Museo del Prado (1956) Ambientada en el 1936.
Santa Casilda (1990) 

http://www.todocoleccion.net/teatro-barcelona-adefesio-rafael-alberti-programa-mano~x28121519

El teatre de Pedro Salinas fou escrit a l’exili: Judith y el tirano i El dictador.
Miguel Hernández també va escriure El labrador de más aire. 
Hernández, Miguel: Teatro.  La Habana : Editorial Arte y Literatura , 1976.

FEDERICO GARCÍA LORCA és un cas especial, renova l’escena espanyola i la seva trajectòria teatral es veu frustrada per la irrupció de la guerra civil i la seva mort. Creador del teatre poètic.
“En su teatro, además de la palabra, cobran importancia la música, la danza y la escenografía, configurando un espectáculo total. Su producción dramática expresa los problemas de la vida y de la historia, a través de un lenguaje cargado de connotaciones. La temática profunda de las obras de Lorca asombra por su unidad, el deseo de lo imposible, el conflicto entre realidad y deseo, la frustración vital, con destinos trágicos, pasiones condenadas a la soledad o a la muerte, amores marcados por la esterilidad (en varias obras aparece encarnado en mujeres).”
http://aureliotrigueros.blogspot.com.es/p/biografia-de-garcia-lorca.html
http://www.educacion.gob.es/exterior/centros/burdeos/es/materialesclase/teatroespanolsigloxx.pdf
 
http://adrianseneca.blogspot.com.es/2011/06/generacion-del-27vanguardias.html
http://mtvo-lasmentiras.blogspot.com.es/2011/02/barcelona-y-federico-garcia-lorca.html
Va fundar la cia de teatre La Barraca, dirigida per ell i per Eduardo Ugarte.
“La Barraca fue un grupo de teatro universitario de carácter ambulante y orientación popular, coordinado y dirigido por Eduardo Ugarte y Federico García Lorca.¹ Creado en 1932 con ayuda gubernamental, al comienzo de la Segunda República, tenía como objetivo llevar el teatro clásico español a zonas con poca actividad cultural de la Península Ibérica. Se desarrolló de modo complementario con el Teatro del pueblo, dirigido por Alejandro Casona, dentro del proyecto de las Misiones Pedagógicas creadas por Manuel Bartolomé Cossío, a partir de las misiones ambulantes diseñadas por Giner de los Ríos.2″
 (http://es.wikipedia.org/wiki/La_Barraca_%28teatro%29)
 http://www.juntadeandalucia.es/culturaydeporte/cdaea/imagenes/exBarraca/Fot-004-G.jpg
  Ugarte y Pagés, Eduardo: Rutas del teatro. México: Patria , 1954
Obres:

• El maleficio de la mariposa (1920)
• Mariana Pineda (1927, estrenada al Teatre Goya de Barcelona)
• La zapatera prodigiosa (1930)
• Retablillo de Don Cristóbal
• El público (1930)
• Así que pasen cinco años (1930)
• Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín (1933)
• Bodas de sangre (1933)
• Yerma (1934)
• Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores, estrenada el 1935 al Teatre Principal (Barcelona)
• La casa de Bernarda Alba (1936)
• Comedia sin título (1936, inacabada).

El maleficio de la mariposa és la primera obra teatralde García Lorca estrenada el 22 de març de 1920 al Teatro Eslava de Madrid. El text, escrit en vers, és una paràbola sobre la frustració, l’amor i la mort. Els dos últims temes seran recurrents en l’obra de Lorca. L’obra és protagonitzada per uns insectes -escarabats o curianitas – que proporcionen a la història un ambient inquietant, amb aires de conte infantil, en el si del qual s’amaga un drama profundament humà. Va ser estrenada amb figurins de Rafael Barradas i decorats de Mignoni, la música d’Edvard Grieg, instrumentada per José Luis Lloret.
 http://ca.wikipedia.org/wiki/El_maleficio_de_la_mariposa
” El fracaso de su primera obra estrenada, El maleficio de la mariposa (1920) quizá se debió a un exceso de transgresión, de modo que la siguiente, Mariana Pineda (1927), se ciñó al diálogo con el “teatro poético” modernista, para subvertir sutilmente sus códigos, hasta fundir el amor (privado) con la Libertad (pública).”
 http://www.cervantesvirtual.com/bib/bib_autor/garcialorca/pcuartonivel3599.html?conten=obra#teatro
La “trilogia” lorquiana:
 La casa de Bernarda Alba és una obra de teatre en tres actes. L’obra és considerada per alguns crítics com una tragèdia, i per uns altres com un drama, seguint l’opinió del propi autor. Molts han opinat que és la culminació d’un llarg procés evolutiu del dramaturg, des del modernisme al vanguardisme i d’aquí a la seva fase de plenitud. És un clar exemple del seu rebuig al teatre burgès de Benavente que triomfava en aquells moments, prefereix el teatre social, didàctic, a més d’essencialment poètic-simbòlic: “El teatre és la poesia que s’aixeca del llibre i es fa humana. I al fer-se, parla i crida, plora i es desespera. El teatre necessita que els personatges que apareguin a l’escena duguin un vestit de poesia i al mateix temps que se’ls vegin els ossos, la sang.”
 http://ca.wikipedia.org/wiki/La_casa_de_Bernarda_Alba
Pel que fa als personatges, ttos ells femenins, d’una banda són estereotips, ja que representen una figura. Però també tenen darrere la seva història, els seus sentiments .
 
 Bodas de sangre és una tragèdia en vers i en prosa que se centra en l’anàlisi d’un sentiment tràgic.
El tema principal tractat en aquest gran drama és la vida i la mort. Però d’una manera arcana i ancestral, en la qual trobem mites, llegendes i paisatges que introdueixen el lector en un món d’ombrívoles passions que deriven en la gelosia, la persecució i en el tràgic final: la mort. L’amor es destaca com l’única força que la pot vèncer.
L’obra recull els costums de la terra de l’autor, que encara perduren. Tot a partir d’objectes simbòlics que anuncien la tragèdia. És constant en l’obra de Lorca l’obsessió pel punyal, el ganivet i la navalla, que en Bodas de sangre atreuen la fascinació i, alhora, presagien la mort.
 http://ca.wikipedia.org/wiki/Bodas_de_sangre
Fragment:

Habitación pintada de amarillo.

Novio:(Entrando) Madre.

Madre: No… Si hablo, es porque… ¿Cómo no voy a hablar viéndote salir por esa puerta? Es que no me gusta que lleves navaja. Es que…. que no quisiera que salieras al campo.
http://usuaris.tinet.cat/picl/libros/glorca/gl003900.htm

 Yerma (1934) és una obra teatral popular que desenvolupa una tragèdia d’ambient rural. Està dividida en tres actes de dos quadres cadascun.
” Entre les farses, escrites entre 1921 i 1928, destaquen La zapatera prodigiosa, en la qual l’ambient andalús serveix de suport al conflicte cervantí, entre imaginació i realitat, i Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín, complex ritual d’iniciació a l’amor, que anuncia els «drames irrepresentables» de 1930 i 1931: El público i Así que pasen cinco años, les seves dues obres més hermètiques, són una indagació en el fet del teatre, la revolució i la presumpta homosexualitat —la primera— i una exploració —la segona— en la persona humana i en el sentit del viure.”
Fragment de Yerma:

YERMA. Mentira. Eso lo dicen las madres débiles, las quejumbrosas. ¿Para qué los tienen? Tener un hijo no es tener un ramo de rosas. Hemos de sufrir para verlos crecer. Yo pienso que se nos va la mitad de nuestra sangre. Pero esto es bueno, sano, hermoso. Cada mujer tiene sangre para cuatro o cinco hijos, y cuando no los tienen se les vuelve veneno, como me va a pasar a mí.
MARÍA. No sé lo que tengo.
YERMA. Siempre oí decir que las primerizas tienen susto.
MARÍA. (Tímida.) Veremos… Como tú coses tan bien…
YERMA. (Cogiendo el lío.) Trae. Te cortaré los trajecitos. ¿Y esto?
MARÍA. Son los pañales.
YERMA. Bien. (Se sienta.)
MARÍA. Entonces… Hasta luego.
(Se acerca y Yerma le coge amorosamente el vientre con las manos.)
YERMA. No corras por las piedras de la calle.
MARÍA. Adiós. (La besa. Sale.)
 http://usuaris.tinet.cat/picl/libros/glorca/gl003a00.htm
 http://ca.wikipedia.org/wiki/Federico_Garc%C3%ADa_Lorca
“De Nueva York, donde ha visto mucho teatro, trae un bloque de obras más decididamente vanguardistas, que considera “imposibles” de representar por el momento, Así que pasen cinco años y El público, junto con la incompleta Comedia sin título (en realidad, El sueño de la vida, 1936). No son incompatibles con su apertura al teatro comercial, pues toda su producción de los años treinta forma un proyecto único de renovación múltiple del teatro de su tiempo. No es ocioso que el tema de El público y la Comedia sin título sea precisamente el de los límites del teatro y el de la exposición pública de la verdad oculta (respectivamente la homosexualidad y la revolución).”
 “Con Doña Rosita la soltera, o el lenguaje de las flores, (1935)se iniciaba un ciclo orientado hacia la comedia. Pero la historia de la solterona granadina que espera la vuelta del novio hasta la vejez dista de responder a parámetros convencionales. A pesar del tratamiento irónico de lo cursi, la tonalidad de la pieza muda hasta convertirse en amarga meditación sobre el deseo incumplido.”

 http://www.cervantesvirtual.com/bib/bib_autor/garcialorca/pcuartonivel3599.html?conten=obra#teatro
 http://www.garcia-lorca.org/_data/Federico/Obra/Pdf/Teatro_Es.pdf
 http://www.edaddeplata.org/edaddeplata/Archivo/archivo2…
Textos:  http://usuaris.tinet.cat/picl/libros/glorca/gl000000.htm

MAX AUB  (1903- 1972) també va renovar el teatre: es va donar a conèixer els anys 20 amb unes peces de teatre avantguardistes: Teatre “deshumanitzat” Crimen (1923) sobre el tema de la incomunicació humana.

 http://www.maxaub.org/
 http://www.uv.es/entresiglos/max/index.htm
Monleón, José: El teatro de Max Aub, Madrid : Taurus , 1971,  Cuadernos Taurus ; 104

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/3/31/La_scuola_di_Atene.jpg/800px-La_scuola_di_Atene.jpg

http://ca.wikipedia.org/wiki/Filosofia_antiga#Divisions_de_la_filosofia_grega
http://ca.wikipedia.org/wiki/Filosofia_presocr%C3%A0tica
Amb la polis-estat grega va néixer la filosofia occidental. Era una ciutat oberta a tot tipus d’influències culturals: com la d’Àsia Menor i Egiptea la Jònia. Normalment es parla de diverses etapes:
1.Període arcaic (s. VIII-VI): ciutat representant, Milet. En aquesta entrada.
2.Període clàssic (ss. V-IV) ciutat d’Atenes, en una altra entrada.
3.Període hel·lenístic (ss. III-I) ciutat d’Alexandria. En una altra.

https://sites.google.com/a/escolaprojecte.cat/filosofem/home/educaci-tico-cvica/els-filsofs-de-la-naturalesa

Període arcaic: Del mite al logos. Els primers filòsofs: Els mal anomenats presocràtics.
http://www.xtec.cat/~jcampman/Presoc.pdf
Tant mythos com lógos signifiquen paraula, però el mite és una narració simbòlica de la “història” dels déus i els orígens del cosmos i la cultura. El lógos és el discurs racional i “científic”, fill de la polis i la democràcia gregues.
Els principis fonamentals amb què treballaran els primers filòsofs grecs provenen de la religió, fortament antropomòrfica (déus amb forma humana) que s’expressava mitjançant els mites. Potser Homer fou el primer en fer el salt del mite a l’explicació racional. L’estat original caòtic, els contraris, la seva connexió i la seva barreja posterior són principis que ja eren virtualment en la mitologia, en els inicis d’una cosmologia no antropomòrfica que desenvoluparan els presocràtics, o millor dit, els primers filòsofs, ja que són coetanis a Sòcrates i aquest va trencar amb els seus principis naturalistes.
Els primers filòsofs (savis) intenten respondre a la pregunta sobre l’origen  (principi últim i etern o arché) i la constitució del cosmos. La gran novetat és que cerquen aquest principi en la natura (physis) no pas en les realitats antropomòrfiques. De fet, la natura és un concepte complex amb diverses acepcions: es refereix també a l’estructura de les coses, a la gènesi, a la totalitat de l’existent sinònim del món, de tot…
La tendència d’aquests primers savis és a utilitzar un estil antitètic de pensament: parelles de contraris, com veurem de seguida.
Sorgeixen tots de la Jònia o Itàlia meridional, tret d’alguna excepció.

Va néixer en l’illa de Samos al Dodecanès. Diuen les llegendes que essent molt jove va viatjar a Mesopotàmia, Egipte i molt possiblement a l’Índia, on va rebre els seus estudis bàsics i on possiblement va fundar la seva primera escola.
Durant aquests viatges assimilà coneixements matemàtics, astronòmics i religiosos.

Problemes polítics el van obligar a mudar-se a Crotona (a la Magna Grècia), en el sud d’Itàlia, on va fundar la seva segona escola, una societat secreta amb bases matemàtiques i filosòfiques. Les doctrines d’aquest centre cultural eren regides per regles molt estrictes de conducta. La seva escola estava oberta a homes i dones indistintament, i la conducta discriminatòria estava prohibida. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Pit%C3%A0gores)
El pitagorisme té un contingut místic-religiós: Els números són els principis de totes les coses, representen l’essència de les coses, a més defensen la doctrina de les transmigració de les ànimes (similituds amb l’orfisme) que relaciona tots els éssers vius, la creença en la teoria de l’etern retorn, el dualisme que implica una teoria de l’harmonia, la cosmologia basada en la Unitat com allò que va existir primer i que s’escindí en dos,per això  la teoria pitagòrica uneix la ciència amb la mística. Dualisme: Món celest, etern i incorruptible, el moviment del qual és harmònic/ món terrenal corruptible.

Demostració geomètrica del teorema de Pitàgores: a² + b² = c²

Enfront la pluralitat mòbil heracliteana, la unitat immòbil que propugna Parmènides: Per al filòsof d’Elea, l’ésser és i no pot deixar de ser i el que no és no pot arribar a ser, perquè no pot variar. No és que negui l’evidència del moviment, sinó que  decreta la seva manca de valor. Bifurcació: camí de l’ésser, L’U diví i el camí de l’opinió -l’esdevenir, l’aparença, la il·lusió. Planteja un nou problema filosòfic: el coneixement.
Intentà destruir la filosofia dels seus precedents, sobretot als pitagòrics. L’ésser de Parmènides és en realitat el món, la realitat, no quelcom corpori perquè la distinció material/immaterial no existia.

http://www.webdianoia.com/presocrat/textos/parmenides.htm

Els darrers presocràtics són pluralistes: Postulen l’existència de múltiples elements (invariables i sempre idèntics a sí mateixos, com l’Ésser de Parmènides) que en combinar-se entre sí donen origen a la pluralitat mòbil.

Empèdocles d’Agrigento (aprox.495-435): En l’Esfera (=Ésser de Parmènides) es barregen quatre elements:  aigua, aire i foc i terra que esvan movent sempre gràcies a dues forces còsmiques, l’amor i l’odi. També en l’home. Així Empèdocles pot desenvolupar una teoria coherent dels cicles del món o l’Etern Retorn. Aplicat a l’home, formula una explicació del coneixement per “simpatia” el semblant busca el semblant. S’acosta a l’orfisme per la revelació del destí etern de l’home, la preexistència de l’ànima, la transmigració a altres cossos….http://www.webdianoia.com/presocrat/textos/empedocles.htm

Anaxàgores de Clazomene afegeix a l’anterior teoria pluralista el concepte de spérmata, llavors qualitativament diferents i indefinidament divisibles, tot està en tot. La pluralitat i els canvis (generació, corrupció, transformació) s’expliquen per la barreja o disgregació de les llavors. Separat de la massa de les llavors, el Nous seria l’esperit, la intel·ligència o principi del moviment., coneix tot i té el màxim poder.
http://www.webdianoia.com/presocrat/textos/anaxagoras.htm

Demòcrit d’Abdera: teoria de l’atomisme que troba el punt de partida en l’Ésser de Pamènides. a diferència dels seus antecessors, admet el buit, el no-ser, i nega les  forces externes a la matèria, immaterials.
El món consta d’infinites partícules indivisibles, sòlides i plenes, immutables, infinits en nombre. Es distingeixen per la figura, l’ordre, la posició i el moviment propi.

Explica la percepció sensible  i el pensament des de l’atomisme. Els àtoms xoquen per pur atzar, res respon a una ordenació intel·ligent cap a un fi determinat. Matèria, buit i moviment, això és tot. Aquesta mena d’explicació més tard rebrà el nom  de mecanicisme.
Fragments de textos
http://www.e-torredebabel.com/historia-filosofia-gonzalez/escuelaatomista-h-filosofia-g.htm
http://www.e-torredebabel.com/Historia-de-la-filosofia/Filosofiagriega/Presocraticos/FilosofiaGriega.htm
http://www.fgbueno.es/med/dig/gb74mp5.pdf
BIBLIOGRAFIA

1. BARNES, Jonathan: Los presocráticos. Cátedra, Madrid, 1992.
2. BRUN Jean: Los presocráticos. Public. Cruz O, S.A., México,1995
3. KIRK&RAVEN: Los filósofos presocráticos. Madrid, Gredos, 1974. Fragments.
4. OLMEDO LLORENTE, Francisco: Los presocráticos. Col. Anthropos.
5. VERNANT. J.P.: Los orígenes del pensamiento griego. EUDEBA, Buenos Aires, 1976.

A la següent entrada: ELS SOFISTES. SÒCRATES, PLATÓ I ARISTÒTIL.

Miguel Hernández Gilabert (Oriola, 1910 – Alacant, 1942)

Consulteu: http://www.miguelhernandezvirtual.es/new/index.php?option=com_content&view=article&id=608&Itemid=60
Primeres publicacions 1925:1930
Comença a escriure vers el 1925 sobre el tema rural que coneix, essent com és fill de pastor i ell mateix ajudava el seu pare. Li publiquen poemes alguns diaris provincials i locals.El primer que apareix és “Pastoril” en el diari local “El pueblo de Orihuela”. Després els seus poemes són publicats en altres diaris: “Voluntad”, “Actualidad”, “El Día”, “Destellos”, “La Verdad”. Es tracta d’una poesia encara molt dependent dels seus models, de les lectures que està realitzant aquests anys.
Forma part del grup d’Oriola amb Carles Fenoll i Ramon Sijé, que va estudiar amb ell. Units per les seves inquietuds literàries.
Amb el seu trasllat a Madrid el 1931, s’inicia la segona etapa: 1931-1936. Torna al poble en no trobar suport a la capital. Participa en l’homenatge a Gabriel Miró.
El 1933 es publica el seu primer llibre de poemes Perito en lunas. 42 poemes en octaves reals. Neogongorisme, contagiat pels poetes del 27, als quals va conèixer en el seu primer viatge a Madrid.

XXXV
Hay un constante estío de ceniza
para curtir la luna de la era,
más que aquélla caliente que aquél iza,
y más, si menos, oro, duradera.
Una imposible y otra alcanzadiza,
¿hacia cuál de las dos haré carrera?
Oh tú, perito en lunas, que yo sepa
qué luna es de mejor sabor y cepa.
http://lasillaprestada.blogspot.com.es/2012/06/perito-en-lunas-miguel-hernandez.html
La simbología secreta de “Perito en Lunas” de Miguel Hernández. 
http://www.cervantesvirtual.com/obra/simbologia-secreta-de-perito-en-lunas-de-miguel-hernandez–0/
La fuerza expresiva de la poesía de Miguel Hernández
http://comunidad-escolar.pntic.mec.es/documentos/hernandez/hernandez3.html
“Perito en lunas es una “poética del hermetismo”, y se inscribe en la línea del neogongorismo que impregna los versos primerizos de Hernández; neogongorismo con el que persigue no sólo adquirir destreza técnica domeñando el lenguaje por medio de la compejidad metafórica, sino también ennoblecer los temas más cotidianos elevándolos a las más altas cimas poéticas. “

Quan torni a Madrid el 1934, pren contacte amb G. Diego, Aleixandre i el surrealisme i troba l’èxit. Escriu teatre també. En parlarem en una altra entrada.
De 1936 és l’Elegia a Ramón Sijé i la publicació de El rayo que no cesa, llibre de temàtica amorosa, proper a la poesia petrarquista, escrit peredominantment en sonets.
Acereda, Alberto (1993). «Aspectos del lenguaje poético en El rayo que no cesa». Miguel Hernández, cincuenta años después: actas del I Congreso Internacional (Alicante: Comisión del Homenaje a Miguel Hernández) II:  p. 581, nota 1.
 Balcells, J. Mª: El rayo que no cesa desde la intertextualidad 
http://www.miguelhernandezvirtual.com/biblioteca%20virtual/actas%20II%20congreso/Archivos%20en%20PDF/11josema.pdf
Martos Pérez, María Dolores: “El petrarquismo en El rayo que no cesa“,
Fernández Palmeral, Ramón:  Simbología secreta de «El rayo que no cesa» de Miguel Hernández

 http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/12587294323489384654435/p0000001.htm#I_2
20
No me conformo, no: me desespero
como si fuera un huracán de lava
en el presidio de una almendra esclava
o en el penal colgante de un jilguero.

Besarte fue besar un avispero
que me clama al tormento y me desclava
y cava un hoyo fúnebre y lo cava
dentro del corazón donde me muero.

No me conformo, no: ya es tanto y tanto
idolatrar la imagen de tu beso
y perseguir el curso de tu aroma.

Un enterrado vivo por el llanto,
una revolución dentro de un hueso,
un rayo soy sujeto a una redoma.

Miguel Hernández era comunista des dels 26 anys. Quan esclata la Guerra Civil Espanyola s’allista al bàndol republicà. Figura al 5è Regiment i passa a altres unitats als fronts de la batalla de Terol, Andalusia i Extremadura. En plena guerra, aconsegueix fer una breu visita a Oriola per casar-se el 9 de març de 1937 amb Josefina Manresa. Als pocs dies ha de marxar al front de Jaén. L’estiu de 1937 va assistir al II Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes celebrat a Madrid i València, i després va viatjar a l’URSS en representació del govern de la República, d’on va tornar l’octubre i va escriure el drama Pastor de la muerte i nombrosos poemes més recollits posteriorment a la seva obra El hombre acecha. Al 1938 neix el seu primer fill, Manuel Ramón, que mor als pocs mesos i a qui està dedicat el poema Hijo de la luz y de la sombra i altres recollits al Cancionero y romancero de ausencias. Al gener de 1939 neix el segon fill, Manuel Miguel, a qui va dedicar des de la presó les Nanas de la cebolla. Escriu un nou llibre: “Viento del pueblo”.

A l’abril, el general Franco declara la fi de la guerra. El seu amic Cossío s’ofereix per acollir-lo a Tudanca. No obstant això, decideix anar a Oriola malgrat el perill que això suposa, i d’alla va fins a Sevilla i intenta creuar la frontera de Portugal per Huelva, però la policia del règim de Salazar l’entrega a la Guàrdia Civil. És empresonat a Sevilla i d’allà el traslladen al penal de Torrijos a Madrid. Gràcies a les gestions de Pablo Neruda davant d’un cardenal, al setembre de 1939, el posen en llibertat inesperadament sense ser processat. Torna a Oriola i és delatat i detingut, i quan es va trobar a la presó de la plaça de Conde de Toreno a Madrid, és jutjat i condemnat a mort al març de 1940. Cossío i altres amics intel·lectuals advoquen per ell i se li commuta la pena per la de trenta anys. Passa a la presó de Palència al setembre de 1940 i al novembre al penal d’Ocaña. A la presó coneix a Antonio Buero Vallejo, qui li fa un retrat a carbonet. Al 1941, és traslladat al Reformatori d’Adults d’Alacant. Emmalalteix; de la bronquitis passa al tifus, i aquest es complica amb una tuberculosi. Se li ofereix penicil·lina a canvi que abjuri del seu ateisme, però ell s’hi nega. Mor a la infermeria de la presó alacantina a les 5.30 h de la matinada del 28 de març de 1942 amb 31 anys.
(Extret de http://ca.wikipedia.org/wiki/Miguel_Hern%C3%A1ndez_Gilabert)
 

RUSIA

En trenes poseídos de una pasión errante
por el carbón y el hierro que los provoca y mueve,
y en tensos aeroplanos de plumaje tajante
recorro la nación del trabajo y la nieve.

De unos hombres que apenas a vivir se atrevían
con la boca amarrada y el sueño esclavizado:
de unos cuerpos que andaban, vacilaban, crujían,
una masa de férreo volumen has forjado.
Fragment de poema del llibre El hombre acecha

http://miblogdesociales.wordpress.com/category/uncategorized/

Avui començo, paral·lelament a les entrades de literatura i d’art, un recorregut per diferents ciutats en què he estat i he fotografiat els monuments més emblemàtics i significatius d’un estil artístic, com ara el barroc a Roma. Ens servirà per fer un repàs dels diferents estils artístics.
Avui comencem per Atenes: el bressol de la civilització occidental, on vam fotografiar el 2008 els monuments clàssics de l’Acròpolis.
Recordem primer algunes característiques de l’art antic grec:

 

L’ÀGORA: (del grec αγορά, ‘mercat’) fou la plaça pública de les ciutats estat gregues (les polis). N’era el centre cultural, comercial i polític. Les assemblees de ciutadans es realitzaven al mateix recinte. Sorgeix rere la caiguda de la civilització micènica i cap al segle VIII aC . Acròpolis d’Atenes

Tipus : temple grec clàssic de marbre pentèlic, amfipròstil (és a dir amb columnes a la part anterior i posterior del temple, habitualment quatre), però amb els intercolumnis (els espais entre les columnes) closos per set murs dotats d’àmplies finestres. L’interior se subdividia en dues cel·les a diferent nivell: l’oriental, més alta, on hi havia el Pal·ladi, i l’occidental, més avall, subdividida en tres espais, que albergava el culte de Posidó i del mític rei Erecteu. Al cos central s’hi adossen la llotja de les Cariàtides al sud (obra dels escultors Alcàmenes o Cal·límac), que custodia la tomba del rei Cècrops, i un pòrtic al nord, que sobresurt del cos central cap a l’oest i que protegia la font d’aigua salada que havia fet brollar Posidó. Davant el basament que aguanta les columnes del front occidental es trobaven l’olivera d’Atena i el Pandrósion, la tomba de Pàndrosos.
Arquitecte Mnèsicles o Filocles
Època: 421 a C – 406 a C

	ODEÒN de Pèricles construït sota el mandat de Pèricles i prop del teatre de Dionís a l’acròpoli d’Atenes. Constava de planta quadrangular amb doble filera de columnes per a la sustentació del sostre i un propileu. S’utilitzava per a les representacions musicals que van començar l’any 446 aC.

No se’n coneix el nom de l’arquitecte. El material que varen emprar era marbre pentèlic, tret de la primera marca de krepidoma, que és calcari i les escultures decoratives per a les quals fou triat el marbre de Paros, més preuat. Les mides del temple són de 31,776 m per 13,708, amb sis columnes a les façanes est i oest i tretze columnes als costats.

L’edifici té un prónaos, una cambra principal de culte a les imatges dels déus (naos o cel·la) i un opistòdom. L’aliniament de l’avantnaos sobre la tercera columna lateral del peristil és una característica única per a un temple del segle V aC. També hi ha una columnata dòrica a l’interior amb cinc columnes als costats nord i sud, i tres a les extremitats….seguir llegint