encenallsdeliteraturaiart

 http://ca.wikipedia.org/wiki/Arquitectura_bizantina

FOTOS D’ESGLÉSIES BIZANTINES D’ATENES

Afegeix la llegenda

FOTOS DELS MOSAICS BIZANTINS SICILIANS Totes les fotos són pròpies.

CATEDRAL DE MONREALE  http://www.xtec.cat/~jarrimad/medieval/bizancio/monreale.htm

VEGEU-NE LA CONTINUACIÓ A LA SEGÜENT ENTRADA

CAPELLA PALATINA DE PALERMO

La Capilla Palatina és la capella  real de dels reis normands de Sicilia situada en el centre de la planta baixa del palau reial.

Encarregada en 1132 per Rogelio II de Sicilia per substitutir la capella anterior (actualment la cripta) construida cap el 1080. Va ser decorada durant uns quants anys de construccióamb mosaics i  obresd’art El santuari, dedicada sant Pere, té una cúpula de basílica. Té tres absis, com és usual en la arquitectura bizantina, i sis arcs ogivals (tres a cada banda d la nau central), que descansen sobre columnes clàssiques reciclades.

Veure   http://it.wikipedia.org/wiki/Mosaici_bizantini_della_Sicilia i  

http://www.wga.hu/html_m/zgothic/mosaics/4palatin/

CATEDRAL DE CEFALÚ

http://es.wikipedia.org/wiki/Catedral_de_Cefal%C3%BA

 http://www.wga.hu/html_m/zgothic/mosaics/3cefalu/index.html

ISTAMBUL: SANTA SOFIA I SANT SALVADOR DE KHORA (mosaics i frescs s XIV)

 HAGIA SOFIA, SANTA SOFIA DE CONSTANTINOBLE

 http://www.xtec.cat/~jarrimad/medieval/bizancio/sofia.htm

 http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Sofia_%28Istanbul%29

SANT SALVADOR DE KHORA O Kariye Kilisesi o Kariye Camii

Bonic exemple de l’arquitectura bizantina.

Actualment està situada al districte occidental d’Edirnekapı, a Istanbul. Al segle XVI, l’església va ser convertida en mesquita pels turcs otomans, i va esdevenir un museu el 1948 (en turc: Kariye Müzesi). L’interior és cobert de fins mosaics i frescs del segle XIV.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Salvador_de_Khora 

L’HERÈNCIA DE L’ART BIZANTÍ A LES ESGLÉSIES ORTODOXES RUSSES en una altra entrada.

LES ESGLÉSIES ROMÀNIQUES DE LA VALL DE BOÍ

En aquesta vall del Pirineu hi trobem una gran riquesa patrimonial: vuit esglésies i una ermita. La UNESCO  va declarar l’any 2000 Patrimoni Mundial les esglésies de St. Climent de Taüll, Sta. Maria de Taüll, St. Joan de Boí, Sta. Eulàlia d’Erill la Vall, St. Feliu de Barruera, La Nativitat de Durro, Sta. Maria de Cardet, l’Assumpció de Cóll i l’ermita de St. Quirc de Durro. Les fotos de les esglésies que veureu són pròpies. Les que no ho són, dono la referència o l’enllaç de la pàg web d’on procedeix.

Per a més informació i imatges, visiteu: http://www.centreromanic.com/

Per informar-vos més i millor del romànic català podeu consultar molta bibliografia, us selecciono algunes pàgines web d’interès. Ara bé, tingueu en compte que a l’hora d’estudiar qualsevol període artístic o estil com ara el romànic, cal tenir en compte el context històric-social i cultural. I no oblideu de tenir en compte els estils precedents que influeixen més o menys en l’aparició i desenvolupament del posterior. En el cas del romànic català, s’entén millor si tenim en compte el neoplatonisme que hi ha darrera: l’estètica neoplatònica justifica el concepte religiós de l’art romànic, explica la situació de l’espectador en el s. XI-XII respecte l’art i la seva funció. Les influències clàssica, visigoda, carolíngia i preromànica amb certes influències islàmiques també expliquen el desenvolupament d’aquest estil unitari en tot Occident al llarg dels dos segles. Hi ha qui també apunta la influència de l’art bizantí.

Podeu consultar:

Història de Catalunya medieval http://www.catalunyamedieval.es/altres/breu-historia-de-catalunya/

http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/artromanic.pdf (hi trobareu més bibliografia)

 SANT CLIMENT DE TAÜLL: arquitectura i pintura

Consagrada el 10 de desembre de 1123 per Ramon Guillem, bisbe de Roda Barbastre, l’església de Sant Climent de Taüll es basteix sobre un temple del s.XI.

Cronologia.

Planta: basilical amb tres naus sense finestres, separades per columnes i coberta de fusta a dos aigües, més un absis i dues absidioles a la capçalera ( a la dreta) , més una torre situada a la façana meridional cap a l’orient, molt a prop dels absis.

Exterior:   L’estructura de l’edifici és rústica, amb la pedra dels murs sense tallar. La construcció de la coberta també és molt primitiva i rústica. Les bigues estan superposades i esteses de mur a mur sense atirantar, de manera que formen una armadura central des d’on es distribueixen les altres bigues que sostenen el sostre.

Els murs meridional, oest i nord no tenen cap mena d’ornamentació i només es veuen interromputs pels vans de les portes. L’aparell, però, fet de carreus mitjans ben tallats i disposats en filades regulars, formen una decoració austera però bonica. En canvi, la decoració dels absis i absidiols és llombarda, simple i harmoniosa. Fixeu-vos hi: L’absis central està decorat per grups de quatre arcs cecs, dobles, separats per mitges columnes. Sobre ells corre un fris com el que s’ha vist en algunes de les columnes de l’interior. El tram central té una finestra i sobre els laterals hi ha sengles vans en forma d’ull de bou. Les absidioles també porten la mateixa decoració llombarda, però amb grups de tres arcs cecs en lloc de quatre. Tenen una finestra cada un.

Ara mireu el campanar:

La torre campanar és quadrada i està exempta, encara que edificada molt a prop del gruix de l’edifici, a l’angle del mur sud, al costat de la capçalera. És alta i esvelta, com totes les torres llombardes aixecades a la vall de Boí. Correspon al grup de torres contemporànies de les italianes edificades el segle XII, que es van construir molt més elegants que les de l’etapa anterior.

Consta de sis pisos i a les quatre cares de cada pis es repeteix la mateixa decoració i el mateix nombre de finestres. Al primer pis hi ha una sola finestra més els cinc arcs cecs. A la resta de pisos varia el nombre de finestres, separades per columnetes. El seus capitells estan disposats perpendicularment al mur de la torre.

Els tres últims pisos porten a manera d’imposta una decoració com la dels absis. Al fris superior hi ha incrustacions de ceràmica i amb un color diferent del de la pedra. A tots els pisos, però, es repeteix el mateix grup de cinc arcs cecs, i entre cada nivell es troba un fris de dents de serra. Completava la decoració exterior una decoració pictòrica, que està gairebé del tot desapareguda; en queden algunes restes a la cara nord del campanar, la menys afectada per la llum solar.

La decoració llombarda de l’exterior situa l’església en una modernitat que s’havia estès ja per les regions italianes de Màntua i Verona.

 http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Climent_de_Ta%C3%BCll

Per saber més sobre l’arquitectura llombarda  a Itàlia vegeu http://ca.wikipedia.org/wiki/Arquitectura_longobarda

i sobre aquesta arquitectura llombarda a Catalunya:  http://www3.udg.edu/publicacions/vell/electroniques/Arquitectura_Romanica_catalunya/docs/09.pdf

A l’interior: Les tres naus estan separades per tres columnes, i no tenen finestres a l’exterior. Les columnes són cilíndriques, fetes de pedra. En la part superior estan adornades amb un collarí, típica decoració llombarda, sobretot d’exteriors. Aquestes columnes no tenen capitells i estan rematades amb àbacs molt senzills, sobre els quals s’assenten els arcs. Al capdamunt, s’eleva el mur, que té prou alçada per donar lloc als dos vessants de la teulada.

En el cas de la capçalera, s’ha fet servir la volta. En les arcuacions i finestres s’observa una feina de pedra tallada més acurada i de més qualitat.

PINTURA MURAL (any 1123, fresc sec)

En el seu origen tota l’església va estar revestida amb decoració policromada. S’han conservat a través dels segles les pintures de l’absis central, d’una de les absidioles i de les claus dels altres arcs. Aquestes pintures van ser traslladades a principis del segle XX al Museu Nacional d’Art de Catalunya per protegir-les i conservar-les adequadament, evitant una possible venda i exportació als Estats Units. Les de l’absis central van ser reproduïdes in situ, amb una còpia exacta. Els artistes són anònims, però el mestre que va pintar l’absis central és reconegut al món artístic com el mestre de Taüll. Es distingeix com un pintor molt ben format que domina les tècniques i que coneix la iconografia que hi havia a l’ús a l’època. L’altre pintor continuador de l’obra a les absidioles és de menor categoria.(Viquipèdia)

 La simetria domina la pintura, tant verticalment com horitzontalment, com per exemple en la figura central de Crist. La resta de figures del fresc omplen un pla únic i estan disposades en franges paralel·les a partir d’una estructuració juxtaposada. 

El Pantocràtor posat en una màndorla o ametlla mística perlada, assegut en una franja transversal o sanefa  decorada amb dibuixos vegetal que representa la volta celeste. A l’altura de les seves espatlles estan dibuixades les lletres gregues Α i Ω, com a símbols del principi i el fi de totes les coses. El Crist en Majestat està en actitud de beneir amb la seva mà dreta, mentre que a l’esquerra sosté un llibre obert, el llibre de les escriptures, en el qual pot llegir-se: «Ego sum lux mundi», que significa: “Jo sóc la llum del món”. Es tracta d’una de les pintures romàniques més importants d’Europa.

 Està vestit amb una túnica grisenca i embolicat amb un mantell blavós. Els seus peus nus descansen sobre una semiesfera, sortint de la màndorla. Al seu voltant es veuen quatre àngels que porten els atributs dels quatre evangelistes i dos serafins de sis ales, en les quals s’han dibuixat sis ulls.

Vegem-lo de més a prop:

 La zona inferior mostra un fons de to blavós sobre el qual estan dibuixades les figures de la Mare de Déu i cinc apòstols, sota arcs rebaixats que recolzen sobre capitells foliats. La Mare de Déu està vestida amb una túnica blanca i un mantell blau.

 Possibles influències estilístiques: En primer lloc, el bizantisme; en segon lloc, les reminiscències aràbigues plasmades en l’ús de la cal·ligrafia; en tercer lloc, la presència de les miniatures mossàrabs.

http://www.xtec.cat/~jarrimad/medieval/romanico/taull.htm

 A l’arc triomfal està representat l’Anyell amb el dibuix de la creu, en la cara del qual torna a repetir-se el símbol dels ulls (com a visió apocalíptica) A la clau de l’altre arc es veu representada la mà divina que beneeix sortint d’un cercle. En una altra clau es conserva la figura del patriarca Jacob i la de Llàtzer amb el seu gos, a la porta del ric avar Epuló.

El didactisme de la pintura religiosa mural és indubtable.

 Altres imatges del contingut de l’església:

Veure també  ADELL I GISBERT, Joan-Albert [et al.]. “Sant Climent de Taüll”, a Catalunya romànica. XVI. La Ribagorça. Barcelona: 1996, Enciclopèdia Catalana.

SUREDA, Joan: La pintura romànica a Catalunya. Alianza Ed. Madrid, 1981.

 CARBONELL I ESTELLER, Eduard: La pintura mural romànica Els llibres de la frontera. Coneguem Catalunya/5.

SANTA MARIA DE TAÜLL

Planta basilical

http://www.centreromanic.com/les-esglesies/santa-maria-de-taull

Església romànica de la localitat de Taüll al terme municipal de la Vall de Boí, dins de l’antic terme de Barruera. Es troba en el centre del nucli vell de Taüll, i a pocs metres al sud-oest (just a l’entrada del poble) hi ha l’església de Sant Climent que hem vist abans. Santa Maria fou consagrada un dia més tard que la de Sant Climent, l’any 1123. Durant tot el segle XVIII va ser l’única parròquia del municipi de Taüll

Com la resta d’esglésies de la Vall de Boí, la de Santa Maria de Taüll fou objecte de la venda i bescanvi l’any 1064 pels comtes de Pallars Sobirà, Artau I i la seva muller Llúcia, als comtes de Pallars Jussà, Ramon IV i la seva dona Valença, juntament amb el castell d’Erill i altres possessions.

 Taüll arribà a disposar, en el mateix nucli urbà, de tres esglésies, cosa que parla per si sola de la importància del poblament a la vall en aquells temps. La més antiga, la de St. Martí.

Aquesta església va patir diverses reformes en segles passats que la van desfigurar totalment per dins. Les columnes que suporten els arcs van ser engolides per uns murs que es van aixecar com a divisió per formar les capelles entre contraforts, deixant la planta amb una sola nau. A la nau transversal es va obrir una cúpula i l’absidiola del costat sud es va convertir en sagristia. Els absis i les parets, que estaven decorats amb pintures romàniques murals, van ser revestits de blanc. En els anys 90 del segle XX els treballs de restauració li van tornar la seva primitiva estructura, deixant lliures les columnes que suporten els arcs i divideixen les naus i rematant el sostre amb coberta de fusta a dues aigües. Les pintures de l’absis i de les parets es conserven al MNAC .

 http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_de_Ta%C3%BCll

 Exterior: decoració llombarda en els seus absis, la torre s’alça inclosa a l’edifici, als peus i a la nau sud, però és exactament del mateix model que la de Sant Climent.

Aparell molt regular, fet amb carreus mitjans molt ben disposats en filades regulars.

L’església va estar decorada tota ella (en els absis, als murs i a les columnes) amb pintures murals: Diversos historiadors d’art han dedicat bastant temps a estudiar el procés d’aquestes obres, i han arribat a la conclusió que (igual que a Sant Climent) es tracta de dos artistes diferents, però contemporanis entre ells.

A l’absis, s’hi representa la Mare de Déu, amb una toca blavosa i túnica rosada que acaba sobre els peus en una rica orla, com a tron de l’Infant adornat amb pedreries, envoltada per una màndorla en vermell, ocre i blanc, en una escena de l’Epifania o Adoració del Reis.

Veure  http://art.mnac.cat:

Absis central i part principal del conjunt mural que comprèn també les pintures dels arcs triomfals, de l’absis lateral, de la nau, fragments de la reserva i un fragment amb el Bany de l’Infant conservat a Sant Climent de Taüll. Procedeix de l’església parroquial de Santa Maria de Taüll (Vall de Boí, Alta Ribagorça).

A la zona mitjana de l’absis hi ha representats els Apòstols sota una arcuació. Tots portaven escrit el seu nom, encara que alguns s’han perdut. La part de baix està pintada amb una sèrie de medallons enllaçats amb decoració vegetal, en els quals apareixen les imatges d’alguns animals (àguila, cigonya, lleó, drac i peix), i encara més avall hi ha un fris de pintures que reprodueixen cortinatges, molt ben elaborats. En el doble arc presbiteral que precedeix l’absis es veu l’Agnus Dei, més estrelles i una escena d’Abel vestit de pastor. Es creu que a l’altre costat hi podia haver la figura de Melquisedec.

El conjunt de pintures d’aquest absis és molt ric, ple de detalls, i amb greques separant alguns dels nivells de les pintures.

La dependència de l’estil d’aquestes pintures respecte de l’absis central de Sant Climent de Taüll és ben clara.

L’ORACIÓ COMPOSTA

L’oració composta és aquella frase que està formada per més d’un verb que no forma perífrasi verbal.

Per ex. El nen juga i la nena llegeix. En aquesta frase hi ha dos subjectes i dos verbs, per tant dues oracions simples (Subjecte+Predicat) coordinades perquè s’uneixen mitjançant una conjunció copulativa “i”

Però vegeu ara la diferència amb aquesta altra en què la relació és de subordinació:

Vull que vinguis aquí “que vinguis” és equivalent a “això” “ho vull”  i depèn de “vull” verb de l’oració principal.

El nen, que juga amb la nena, no llegeix. En aquesta oració composta hi ha dos verbs, un forma part d’una clàusula que depèn de la principal “no llegeix” ja que el subjecte de juga és el mateix que el de llegeix. Anem per pams i revisem les diferents relacions de dependència sintàctica i semàntica, dita subordinació o hipotaxis, entre les frases.

LA SUBORDINACIÓ SUBSTANTIVA, ADJECTIVA I ADVERBIAL

Definim primer què és la subordinació: A Viquipèdia hem trobat una definició força clara “En sintaxi, relació d’inclusió que s’estableix entre dues oracions, segons la qual una d’elles passa a actuar com a sintagma de l’altra, és a dir, en el lloc que ocuparia algun dels elements constitutius d’una oració simple. Es tracta d’una de les tres modalitats de l’oració composta (al costat de la coordinació i la juxtaposició).

Vegem primer la Subordinació Substantiva:

-Equivalen a un nom o pronom i es poden substituir per aquests, per tant poden realitzar les seves funcions:

SUBJECTE, CD, ATRIBUT, COMPLEMENT DE NOM O IMPLEMENT, COMPLEMENT D’ADJECTIU, COMPLEMENT REGIT O SUPELEMENT, COMPLEMENT INDIRECTE O ADITAMENT, COMPLEMENT ADVERBIAL (CC) I COMPLEMENT AGENT EN LES ORACIONS PASSIVES.

Vegem-ne exemples en català i en castellà:

Que no estudiïs em preocupa. Me alegra que hayas encontrado trabajo.

Anàlisi sintàctica:

Més exemples:

Classes:

a) Completives: introduïdes per la conjunció que. Ex.: Us demano que m’escriviu.

b) Interrogatives indirectes: introduïdes per un pronom interrogatiu (què, com, on, quin, quant, qui…). Ex.: No sabia què volia. No sabía dónde ir.   No comprendía qué había sucedido.

c) Relatives o adjectivades: introduïdes per un pronom relatiu (qui, el que, les qui…). Ex.: Sempre parla del que no sap =Sempre parla d’allò que no sap. 

d) D’infinitiu: introduïdes per aquesta forma no personal del verb. Ex.: No m’agrada fumar.

LA SUBORDINADA ADJECTIVA

Ja hem avançat en l’exemple anterior “Els nois que fan escalada provenen d’un altre país” que les proposicions subordinades són aquelles que funcionen com un adjectiu com a complement d’un nom.

” Està encapçalada per un pronom relatiu que es refereix al nom a què acompanya, anomenat antecedent. Aquest pronom realitza la doble funció d’unir l’oració subordinada a la principal i de fer una funció sintàctica determinada dins de la subordinada.” (Viquipèdia)

Però l’antecedent i el pronom relatiu no necessàriament han de complir la mateixa funció.

Distingim dues classes de proposicions subordinades adjectives: Especificatives i Explicatives.

Fixeu-vos-hi:

Els nois que fan escalada provenen d’un altre país    Especifiquem quins nois provenen d’un altre país.

Els nois, que fan escalada, provenen d’un altre país. Tots els nois provenen d’un altre país, perquè diem que tots estan fent escalada no uns quants.

Las calles que están sucias serán limpiadas otra vez mañana. Només netejaran els carrers bruts.

Las calles, que están sucias, serán limpiadas otra vez mañana. Aquí diem que tots els carrers seran netejats perquè tots estan bruts.

La diferència la marquem amb comes.

Pel que fa al pronom relatiu: les formes són QUE, EL QUAL, LA QUAL, ELS QUALS, LES QUALS, QUI/QUIEN-ES i en castellà el possessiu cada cop més desconegut CUYO-A-OS-AS i que en català diem DEL QUAL

Esa es la casa CUYA fachada se desplomó ayer. Aquesta és la casa, la façana de la qual va caure ahir.  En aquest cas de cuyo-a-os-as fa de determinant possessiu.

Quan la proposició subordinada adjectiva duu un article davant queda automàticament substantivada.

El pronom relatiu pot fer les mateixes funcions que un susbstantiu dins la proposició a què pertany:

Els pronoms relatius “com”, “on” i “quan” fan la funció de CCM, CCL, CCT. Equivalents al castellà: como, donde, cuando

Ese es el lugar DONDE hallaron el cadáver

El pronom relatiu “qui” amb preposició fa la funció de:

• CI: Els companys als qui vaig veure estudien a la universitat.
• CRV: Les persones en qui confies de debò mai no et trairan.
• CC Companyia: Han detingut el Joan, amb qui havia anat alguns cops al cinema.

En castellà:

La gente en quien confías de verdad no te traicionaran.

La persona a quien (CI) entregaste el paquete no te devolvió el saludo.

El pronom “què” amb preposició fa les funcions sintàctiques de:

• CC de lloc: Ens vam aturar a la sala en què exposaven les seves obres d’art.
• CRV: Tens una llista d’aliments de què t’has de recordar.
• CC de mode: La causa de l’accident va ser la velocitat a què anava.
• CC d’instrument: La policia va trobar la pistola amb què es va cometre l’assassinat.
• CC de causa: Aquests són els motius per què ha estat acusat.

http://www.materialesdelengua.org/LENGUA/sintaxis/adjetivas/adjetivas.htm

En castellà: Nos detuvimos en la tienda en la que vendían caramelos.  Tengo una lista de asuntos de los que  tienes que hablar. La causa del accidente fue la velocidad a la que iba. La policia encontró el arma con que/con la que se cometíó el crimen. Estos son los motivos por los que ha sido imputado.

Per tal de no confondre les subord. adjectives en funció adverbial (CC) de les subordinades adverbials que veurem a continuació, recordem que les adjectives es refereixen (funció anafòrica) a un antecedent:

El teu pare va deixar el document en el mateix lloc on l’havia trobat. subord. adj. o de relatiu que complementa el seu antecedent el nom “lloc”.

En canvi, en la frase El teu pare va deixar el document on l’havia trobat  el complement  en cursiva equival a un adverbi “allí” per tant és una subord. adverbial de lloc.

Vegem alguns exemples:

SUBORDINADES ADVERBIALS O CIRCUMSTANCIALS: Fan la funció adverbial, és a dir, complementen al verb. Ara bé, no hi tantes classes d’adverbis com de proposicions d’aquest tipus, per això és més adient el terme de “circumstancials”. La funció és la de modificar o complementar el predicat verbal en el seu conjunt, no pas a un dels seus elements de la proposició principal.

Ex. Avui no sortiré perquè plou.

Les proposicions subordinades circumstancials pròpiament dites són les que indiquen les circumstàncies del temps o TEMPORALS, com ara ex. Aniré a casa quan tu m’ho diguis; del lloc en que succeeix l’acció del verb principal o LOCALS Ex. Aniré on ningú em molesti; i la manera com s’ha d’executar l’acció de la proposició principal o MODALS Ex. Va fer la feina com li havien indicat.

PROPOSICIONS SUBORDINADES CIRCUMSTANCIALS IMPRÒPIES:

-Les que expressen una relació quantitativa:  COMPARATIVES. Marquen la relació entre la forma de realització de a principal i la subordinada, és a dir que es comparen dos fets. La relació entre els dos membres de la comparació pot ser de superioritat, inferioritat o igualtat. Els elements que es comparen poden ser qualitats o quantitats mitjançant adjectius o substantius.

Qualitatives d’igualtat, superioritat o inferioritat. Exemples en català i castellà: Este coche es tal cual me imaginé, Aquest pis és tan car como jo m’imaginava, Ara sóc més feliç que no pas abans, Ahora soy menos feliz que lo era antes, Tu sueldo es menor que el que cobrabas antes.

Quantitatives d’igualtat, superioritat i d’inferioritat. Exs. : Ahorra tanto dinero cuanto gana, Escribe más novelas que publica, Publica menys llibres que escriu, Sempre descansa menys del que treballa, Quantes més hores treballis tants més euros guanyaràs.

–Les que expressen una relació causal: CAUSALS I CONSECUTIVES

Ex. Com que plou, no surto   s’estableix aquí una relació de causa-efecte o consequència.

En el cas de les causals, les proposicions subordinades indiquen la causa de la proposició princial que ve a ser l’efecte: No vaig aprovar l’examen perquè no vaig estudiar prou.

efecte. prop.pral

Nexes: conj. porque, pues, que, adv. como, locucions conjunctives puesto que, pues que, a causa de que, como quiera que, en vista de que, dado que, supuesto que, debido a que.

En català: perquè, ja que, vist que, puix, puix que, per tal com (literàries aquestes tres), com que, com sigui que, atès que, a causa que, per raó que, considerant que.

Com que ningú no m’atenia, me’n vaig anar. Ja que no m’ho voleu dir vosaltres, ho hauré de preguntar a algú altre.

Pel que fa a les consecutives, són les invertides a les causals en expressar en la subordinada l’efecte de l’acció principal: Es. La cosa es va anar complicant fins al punt que vaig haver d’intervenir-hi.

Nexes. Adv.: tan, tanto, así, indefinits tal(-es), tanto (-a, -os, -as) i locucions adverbials: de modo, de manera, de suerte…

Tanto corrió que llegó extenuado a la meta. 

És massa important perquè puguem oblidar-ho.

És tan gros que no passaria per aquest forat.

-CONDICIONALS: Estableixen una condició per a l’acompliment de l’acció principal.

La proposició subordinada que conté la condició pren el nom de Prótasis, la proposició principal es diu Apódosis. Ex. Si no et portes bé, no et faré cap regal. Si estudias, aprobarás.

Nexos: conj. si , adv. donde, cuando, mientras, locucions conjunctives: a condición de que, supuesto que, con tal de que, en caso de que, aun cuando, dado que, a menos que. En català: si, amb que, posat que, a condició que, només que, sols que, mentre, mentre que, sempre que, en cas que, si de cas, si per cas, lleat que, fora que, tret que, suposant que, comptant que, sia que…sia que….

Amb infinitiu precedit de prep i amb el gerundi també es pot expressar la condició: Con responder algo, aprobarás. Invirtiendo en ese negocio, ganarás mucho dinero.

–CONCESSIVES: Estableixen un obstacle a la principal.

Aunque no llegue el primero, participaré en la carrera.

Nexos: conj. aunque, siquiera que; adv. así, cuando, bien, aun; locucions conjunctives: si bien, por más que, a pesar de que, aun cuando, de todos modos, etc.

Girs concessius amb les formes no personals del verb: A pesar de hacer buen tiempo, no salí. aun haciendo mal tiempo, salderemos de excursión. Aun preocupado, no nos contó nada.

En català: encara que, malgrat que, ni que, pe bé que, bé que, si bé, tot i que, amb tot que, per més que, mai que , baldament, després que…

Després que t’he avisat tantes vegades, encara hi has caigut.

Tot i que teníem les mateixes cartes, ells van guanyar.

Qui primer neix primer ha de morir, per bé que moltes vegades es veu el contrari.

–FINALS: Indiquen el destí d’allò expressat en la proposició principal.

perquè, a fi que, per tal que, de por que són el nexes utilitzats en les finals: Han tancat les finestres perquè no faci tant fred. Fixeu-vos que utilitza la mateixa conjunció que les causals però el significat és diferent. En castellà també ens hi hem de fixar bé.

Llegaron muy temprano para ocupar las mejores localidades= para que pudieran ocupar las mejores localidades.

He estudiado mucho para que me aprueben, a fin de aprobar,  a fin de que me puedan aprobar.

Bibliografia: ONIEVA MORALES, JUAN LUIS: Fundamentos de gramática estructural del español. Ed. Playor, Madrid, 1986.

RUAIX I VINYET, JOSEP: El català/2. Morfologia i sintaxi. Ed. Moià, Barcelona, 1985

TEATRE COMERCIAL, BURGÈS,  CONVENCIONAL, D’EVASIÓ VERSUS TEATRE REALISTA

Comèdia burgesa de Benavente (Los intereses creados, El nido ajeno, La Malquerida)

Teatre de propaganda del règim: José Mª Pemán

Teatre humorístic:

E. Jardiel Poncela (Eloísa está debajo de un almendro)

Miguel Mihura (Tres sombreros de copa)

Anys 50/60: Alfonso Paso.

Era un teatre de gran èxit.

Enfront aquest tipus de teatre, alguns dramaturgs consideraven el seu art com una qüestió de consciència personal o social i havien de lluitar contra els gustos més estesos a l’època. 

Alguns autors  mostren tesis socials en un teatre que s’ha qualificat de realista, paral·lelament a la poesia i novel·la dels anys 50. Ens referim a ANTONIO BUERO VALLEJO, ALFONSO SASTRE i en la generació següent segueixen en la línia realista: CARLOS MUÑIZ, LAURO OLMO, però de categoria inferior.

Veurem amb més detall l’obra de Buero Vallejo:(Guadalajara, 29 de septiembre de 1916 – Madrid, 29 de abril de 2000) ” Estudia en la Escuela de Bellas Artes de San Fernando de Madrid y, acusado de “adhesión a la rebelión”, permanece en prisión desde 1939 hasta 1946. Allí coincide con Miguel Hernández y entablan una fuerte amistad. Al ser puesto en libertad comienza a colaborar en diversas revistas como dibujante y escritor de pequeñas piezas de teatro. Su debut se produce en 1949 con la publicación de Historia de una escalera, obra galardonada con el Premio Lope de Vega y que tuvo un gran éxito de público en el Teatro Español de Madrid.”

” El tema comú que lliga tota la seva producció és la tragèdia de l’individu, analitzada des d’un punt de vista social, ètic i moral. Els principals problemes que angoixen a l’home s’apunten ja en la seva primera obra, En la ardiente oscuridad, i continuen en obres posteriors. La crítica ha classificat la seva obra en teatre simbolista, teatre de crítica social i drames històrics.

Fragment de El tragaluz

 “MARIO:¿Has visto cómo se ha irritado?

http://digital.csic.es/bitstream/10261/44836/1/1986_Introduccion%20a%20El%20tragaluz.pdf

Obres: 

 Historia de una escalera

 En la ardiente oscuridad: drama en tres actos

 La tejedora de sueños

El tragaluz

 El concierto de San Ovidio: parábola en tres actos,

 El sueño de la razón

 La doble historia del doctor Valmy;

entre d’altres

“El estreno de Historia de una escalera en 1949 es desde entonces referencia necesaria en la historia del teatro español porque con esta obra llegaba a nuestra escena el realismo en la configuración de los textos y, sobre todo, en el modo de reflejar críticamente su entorno. El drama dio además a conocer a Antonio Buero Vallejo, el primer autor del teatro español de posguerra y uno de los más notables de la dramaturgia occidental contemporánea. En su producción, por medio de un ‘realismo simbólico’, Buero lleva a cabo una restauración de la tragedia para ocuparse, con una permanente investigación estética, de las preocupaciones y limitaciones del ser humano en la historia y en la sociedad actual.”

 http://www.liceus.com/bonos/compra1.asp?idproducto=813

 http://cvc.cervantes.es/literatura/escritores/buero/bibliografia.htm

 http://www.cervantesvirtual.com/portales/antonio_buero_vallejo/estudios_sobre_buero/

Alfonso Sastre es el máximo representante del teatro social, paralelo a la poesía y a la novela testimonial y realista. Formó el Teatro de Agitación Social, comenzando su carrera en grupos universitarios. En sus obras son frecuentes las distorsiones espacio-temporales (por ejemplo, uso de flashbacks) que ayudan a crear un ambiente onírico; y predominan el tema de la opresión y el aspecto social sobre el individual. Entre ellas destaca, como dijimos más arriba, “Escuadra hacia la muerte” (En ella, unos soldados cumplen una misión suicida en una supuesta Tercera Guerra Mundial. El conflicto central, el asesinato de un cabo, tiene sus antecedentes en la primera parte de la obra, y sus consecuencias, en la segunda). También escribió una serie de “tragedias complejas”, en las que Alfonso Sastre incorpora un humor de situación, negro y profundo, que permite el distanciamiento de las historias contadas. En ellas se presentan unos héroes irrisorios, personajes humanos y contradictorios que, generalmente, se muestran de forma contrastada (magnificados e ironizados). Citaremos, entre ellas, “La taberna fantástica” y “La sangre y la ceniza”.

 http://aureliotrigueros.blogspot.com.es/p/blog-page_3.html

 teatre de postguerra :http://www.xtec.cat/~fgonza28/TEATROXX.htm

A CATALUNYA,

      FOTO Millà-AIET extreta de

http://www.enveualtacultura.net/eva/noticies/20/geografies-salvat-homenatge-a-ricard-salvat-

 La derrota definitiva de la legalitat republicana el 1939 va suposar una ruptura profunda en l’evolució teatral catalana. Les institucions i el teixit associatiu que la nodrien van ser destruïts i es va prohibir la representació pública d’obres en català. Després de la guerra, els únics autors que van mantenir una certa continuïtat van ser Carles Soldevila i Josep Maria de Sagarra, que es van convertir en vertaders testimonis d’un passat perdut per sempre més.

En acabar la Guerra Civil i començar la dictadura es prohibeix el teatre professional en català, mandat que serà vigent fins al final de la Segona Guerra Mundial. Això estronca una escena molt dinàmica des del modernisme, i obliga a molts dramaturgs i intèrprets a exiliar-se; també moltes companyies s’han de disgregar. Alguns d’aquests grups són el Teatro de Arte, el Teatro de Estudio, Thule, Teatro de Ensayo, el Teatro Yorick, el Teatro de Cámara de Barcelona, el recuperat Teatre Grec, el Teatro Club, la Agrupación de Teatro Experimental i el Teatro Español Universitario de Barcelona. Així mateix, es prohibeix la traducció d’obres estrangeres al català i es dificulta enormement el contacte de Catalunya amb la creació artística de la resta d’Europa.

Les arts estaven monopolitzades pel teatre comercial el qual ofegava qualsevol voluntat de trencament, imposant a tots els àmbits culturals els costums més tradicionals i conservadors. En el terreny de l’escenografia, per exemple, amb l’ús exclusiu de telons pintats.

En els anys de postguerra, per canviar aquest fet, van apareixent alguns grups de teatre de cambra i experimental que intenten obrir noves vies i exploren formes alternatives d’escriptura i de direcció teatral, així com nous recursos escenogràfics.

Joan Oliver, que torna a Barcelona el 1948, serà una figura destacada en el teatre català de postguerra. A partir d’aquest moment, la seva producció teatral, tenyida d’escepticisme i de sarcasme, insisteix en la crítica a la classe acomodada. Empra un llenguatge planer i narra situacions amb les que el públic es pot identificar fàcilment, amb un resultat de gran eficàcia escènica.

L’any 1955 es produeix el primer intent de formular un teatre nacional català, amb la creació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB). Aquesta companyia estrena les peces més innovadores que s’estan veient a Europa, textos amb noves poètiques, d’autors com Bertold Brecht i Ionesco, o els catalans Salvador Espriu, Joan Brossa o Manuel de Pedrolo. Són obres que trenquen l’ordre lògic, que no segueixen una narració ordenada, amb textos metafòrics que obliguen a cercar noves formes de representació i nous recursos escenogràfics.

A partir de 1960 s’inicia un període de renovació pel teatre i l’escenografia catalana, després de dues dècades d’estancament. És un moment de gran eclecticisme, on es forja el teatre independent, que té com un dels seus principals objectius la lluita antifranquista.

El mateix any Ricard Salvat i la dramaturga Maria Aurèlia Capmany funden l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), de la que, sis anys més tard, neix la companyia del mateix nom. El grup treballa en col·laboració amb diversos artistes plàstics que aporten nous llenguatges i mitjans a l’escenografia.

Fabià Puigserver arriba de Polònia l’any 1959 i es vincula a l’EADAG. La seva concepció de l’escenografia es converteix en segell del Grup de Teatre Independent (GTI) del Centre d’Influència Catòlica Femenina (CICF), impulsat per Francesc Nel·lo i Feliu Formosa, qui promourà l’Off-Barcelona a l’Aliança del Poblenou. Iago Pericot, com Puigserver, s’uniràn a la plantilla de professors de l’Institut del Teatre, dirigits per Hermann Bonnín.

El premi Josep Maria de Sagarra (1963-1970) és converteix en el millor instrument de difusió dels nous autors i contribueix a donar a conèixer i promocionar a Josep Maria Benet i Jornet, Alexandre Ballester o Jaume Melendres. A partir de 1970 el teatre independent s’extén més enllà del seu primer focus, Barcelona.

El Teatre Capsa, fundat l’any 1969, es converteix en un espai de producció de peces a càrrec de companyies professionals de teatre independent. Aquí s’estrena El retaule del flautista, de Jordi Teixidor, interpretat per Pau Garsaball.

Les funcions tenen lloc en espais alternatius allunyats del circuit comercial, caracteritzats per la precarietat de mitjans. Per últim, quant als grups teatrals, fonamentals pel desenvolupament del teatre independent, tant als anys seixanta com a la dècada dels setanta, hi ha una gran activitat de teatre independent de la mà de grups que sorgeixen arreu de Catalunya.

Els autors renovadors són: Joan Brossa,  Josep Palau i Fabre, Maria Aurèlia Capmany,. Ricard Salvat, Manuel de Pedrolo,  Baltasar Porcel,  Joan Oliver i  Salvador Espriu, poetes, dramaturgs i críticss /assagistes.

http://fundacioricardsalvat.org/ricard-salvat-home-de-teatre/leadag/  EADAG

Representació de l’obra Homes i No. Any 1973 a la dreta

Textos extrets de:

http://viatge.cdmae.cat/index.php?option=com_k2&view=item&id=17:innovaci%C3%B3-i-recerca&Itemid=2&lang=ca

http://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_del_teatre_catal%C3%A0#Teatre_comercial_dels_anys_cinquanta_i_seixanta

http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana

CRONOLOGIA: http://www.raco.cat/index.php/assaigteatre/article/viewFile/146429/233340

http://www.scribd.com/doc/11531516/66-Tema-66-El-teatre-a-partir-de-1939

SERRA, ROSA Mª : El teatre a L’Hospitalet

SERRA, ROSA Mª El teatre al Berguedà

 Les formes no personals del verb són L’INFINITIU, EL GERUNDI I EL PARTICIPI: alguns lingüistes els anomenen “verboides” per tenir una funció nominal, adjectiva o adverbial respectivament a més de la funció verbal.

L’INFINITIU
De l’infinitiu extraiem el lexema i el nom del verb. Vegem-ho   ESTIMAR   ESTIM-és l’arrel o lexema del verb a partir del qual formem les formes personals del verb estimo, estimava, estimaré etc. 
La terminació o morfema -AR, com -ER, -IR en castellà o també -RE en català indica la conjugació a què pertany:
estimar, menjar, saltar, convidar són de la 1ª conjugació, mentre que els verbs acabats en -er/-re són de la segona com aprendre/aprender, leer, caler, i els verbs acabats en -ir són de la tercera: patir, escribir, lluir, vivir.
FUNCIÓ VERBAL. Les Perífrasis verbals   
 Les perífrasis verbals són estructures formades per un verb auxiliar (conjugat), una partícula d’enllaç (optativa) i un verb en forma verbal impersonal (infinitiu, gerundi o participi de passat).
El conjunt té un significat unitari que va més enllà del sentit de cada component i que s’ha d’analitzar com un tot; en aquest sentit, els components d’una perífrasi verbal actuen solidàriament. Les perífrasis verbals permeten matisar l’acció més enllà dels temps (present, passat i futur) i dels modes (indicatiu, subjuntiu), que s’expressen per mitjà de la conjugació, és a dir, a través de morfemes que s’afegeixen al final de l’arrel verbal. Es considera que les perífrasis verbals matisen l’aspecte verbal (perífrasis aspectuals) o el mode (perífrasis modals).
Els verbs auxiliars són: copulatius (ser, estar), el verb comodí o proverb (fer), els verbs bàsics de moviment (anar, venir) i algun altre que, pel seu significat, ajuden a matisar l’acció (arribar, acabar, continuar, començar, tornar, deure, soler, poder, etc.).
 La partícula d’enllaç o nexe, que és optativa, sol ser a o de, i sol aparèixer abans d’un infinitiu, però també hi ha perífrasis verbals amb participi de passat que tenen una partícula, com [donar + per + participi de passat].
 http://ca.wikipedia.org/wiki/Per%C3%ADfrasi_verbal

http://amoelcastellanocr.blogspot.com.es/2011_10_01_archive.html

 Perífrasis modals (actitud del parlant davant l’acció)
 -D’obligació: – Haver de: Ex. Hem de ser més curosos. 
També és correcta en castellà: El problema ha de resolverse cuanto antes.

Les modals de possibilitat en castellà:  
poder + infinitiu: ¿Puedo ir a la fiesta?
 venir a + infinitiu: Viene a costar el doble que el otro.

Perífrasis aspectuals: Indiquen la manera de veure l’acció per part del parlant.
–D’intencionalitat: Voler+infinitiu Encara no vull sopar 
–De reiteració: Tornar a+infinitiu: Tornarem a intentar-ho
–Ponderativa:  Arribar a +infinitiu. Aquest noi arribarà a ser un bon actor.
–Anterioritat: Acabar de+infinitiu Els nois acaben de sortir ara mateix
–Incoatives o d’imminència: indiquen l’inici d’una acció. 
Anar + a + infinitiu (només quan s’utilitza en un  context general de passat): Ex. Anava a sortir de casa quan va sonar el telèfon

 Però, compte !”Avui anem a parlar de les perífrasis verbals” és incorrecte, en canvi en castellà és correcte utilitzar l’expressió per a la noció de futur: Ex. Voy a escribir una carta IR+A+Infinitivo
Alguns lingüistes distingeixen en castellà entre perífrasis incoativas i ingresivas, com veiem en el requadre anterior
http://amoelcastellanocr.blogspot.com.es/2011_10_01_archive.html

 Altres perífrasis incoatives en castellà són:
        

 Exagerativas o hiperbólicas: –Hincharse (inflarse) a+ infinitivo: Me hincho a trabajar.
                                            –Hartarse de +infinitivo: Me harto de trabajar para nada.

A l’hora d’analitzar sintàcticament la perífrasis verbal, es considera l’estructura com a verb.
FUNCIÓ NOMINAL DE L’INFINITIU: Pot funcionar com a substanctiu i exercir les mateixes funcions. Per ex. Dormir és necessari equival a dir El son és necessari
Funcions. Posem en aquest cas els exemples en castellà, amb el benentès que són les mateixes en català.

• Subjecte→ El andar silencioso de esa dama me gustó
• Atribut o pred. nominal→ Tu responsabilidad por el momento es estudiar
• Complement de Nom → La máquina de escribir está descompuesta
• Adverbial → Cerca de regresar
• Complement d’Adjetiu → Complicado de realizar
• Complement Circunstancial (Aditamento)→ Se fue sin comer (=así, cc modo)
• Complement Directe o implement → quiero comer =quiero la comida
• Complement regit → confío en aprobar,
• Complement de l’ Adverbi → lejos de quejarse

Anàlisi sintàctica:

 EL PARTICIPI: FUNCIONA COM A VERB I COM A ADJECTIU O COM A ADVERBI EN LA CONTRUCCIÓ ABSOLUTA. Veurem l’anàlisi d’aquesta.
 Definició de l’IEC: Forma no personal del verb d’aspecte perfectiu que pot tenir un valor adjectiu. 
Participi present: Forma no personal del verb que es refereix al substantiu com a agent de l’acció verbal.
“També hem conservat un participi de present, tot i que aquest ha perdut vitalitat; veiem el cas del castellà; en uns casos el participi de present és un substantiu (cantante, poniente, oyente, corriente, …) i en altres és més clarament un adjectiu (la bella durmiente, …). En català, en canvi, el participi de present es confon amb el gerundi, tret d’uns pocs casos:

La forma del participi passat ajuda a formar els temps compostos de la conjugació verbal:
 Els morfemes del participi són -ado, la 1ª  per ex. he amado, -ido per a la 2ª i 3ª conjug. castellanes: habia leído, hubiese dirigido. 
A més el participi s’usa en la forma passiva del verb amb el verb ser com auxiliar:
Amèrica fou descoberta per Colon
Alguns participis són irregulars:
“Todos los participios fuertes españoles, como casi todos los perfectos fuertes, son heredados del latín y constituyen como ellos un repertorio limitado, por lo menos en cuanto a los verbos simples. Los enumeramos por orden alfabético de los sufijos: dicho, de decir (y sus compuestos, menos bendecir y maldecir; hecho, de hacer (y sus compuestos;  impreso, del regular imprimir; preso, del regular prender.
abierto, del regular abrir (y sus compuestos entreabrir y reabrir); absuelto, de absolver (y los verbos de la misma etimología; cubierto, del regular cubrir (y sus compuestos descubrir, encubrir y recubrir) –dito, de ben-decir y mal-decir; escrito, del regular escribir (y sus compuestos adscribir, describir, inscribir, manuscribir, prescribir, proscribir, rescribir, suscribir, transcribir, también trascribir). frito, de freír (y sus compuestos; muerto, de morir (y sus compuestos; puesto, de poner (y sus compuestos; roto, del regular romper; visto, de ver (y sus compuestos); vuelto, de volver (y sus compuestos)”(…)
Seguir llegint:
http://www.elcastellano.org/verbpart.html
Participis irregulars en catala: absolt, atès, clos, fet, escrit,  tret, tort…
http://www.e-catala.com/alumnes/obert/nivell2/et/paticipis%20irregulars.pdf
http://pdf.teidedigital.com/cat/3396/04%20Taules%20de%20formes%20verbals.pdf
En castellà: Terminativas amb tener, quedar+participio, dejar de+participio, dar por+participio, ir+participio El impuesto va incluido
Durativas: llevar, andar, seguir, traer, tener, quedar+participio Tengo hecha la comida
Frecuentativas: tener+participio Te tengo dicho que no mientas.

Anàlisi sintàctica amb el participi:

EL GERUNDI FUNCIONA COM A VERB O COM A ADVERBI

María, vístete corriendo= Maria, vístete rápidamente.

http://www.icarito.cl/enciclopedia/articulo/segundo-ciclo-basico/lenguaje-y-comunicacion/gramatica/2009/12/97-8626-9-4-definicion-estructura-y-tipologia-de-la-perifrasis-verbales.shtml

Les tendències de la literatura castellana i catalana després de la guerra civil són coincidents o semblants:
-EL NEOREALISME. Tremendisme iniciat per C. J. Cela amb La familia de Pasqual Duarte
-EL REALISME HISTÒRIC O SOCIAL,
REALISME OBJECTIU I REALISME CRÍTIC:
Novel·la El Jarama de Sánchez Ferlosio, Poesia de Blas de Otero.
-ALS ANYS 60 SUPERACIÓ DEL REALISME. Innovacions narratives: Tiempo de silencio de Martín Santos
-ANYS 70 EXPERIMENTALISME
Pel que fa al teatre:
” En los años de la posguerra se impuso un teatro cuyo objetivo era entretener, hacer olvidar el trauma social que significó la guerra civil. Mas adelante, fueron surgiendo otras tendencias en el teatro. Estas son las principales :

• Teatro social. Es el centrado en el compromiso político, en la denuncia de las injusticias y de la hipocresía de la sociedad. El mejor dramaturgo de esta vertiente fue Antonio Buero Vallejo.
• Teatro poético. Intentó superar la realidad por medio de la poesía, de la ilusión y de la fantasía. El mejor dramaturgo de esta vertiente fue Alejandro Casona.
• Teatro humorístico. Fue el teatro de mayor calidad. Tiene el propósito de renovar la risa. Los dramaturgos, cansados ya del humor fácil, ofrecen una nueva forma de interpretar la realidad. No en vano los críticos han visto en sus obras un humor intelectual, próximo al de las comedias del absurdo. Sus principales representantes fueron Enrique Jardiel Poncela y Miguel Mihura.

 http://www.monografias.com/trabajos13/litpost/litpost.shtml#REPRESENT
Cal distingir la literatura de l’exili (Arturo Barea, R. J. Sender, per ex. pel que fa a la novel·la) i la literatura a Espanya.
LA LITERATURA CASTELLANA A L’EXILI: NOVEL·LA DE MAX AUB, FRANCISCO AYALA,  R. J. SENDER, ROSA CHACEL
 http://www.slideshare.net/gzayas/la-novela-espaola-en-el-exilio-aub-ayala-sender
http://www.monografias.com/trabajos13/litpost/litpost.shtml
“La Guerra Civil sumió al país en una grave depresión económica, política y cultural, de la que se fue recuperando con dificultad. Los años comprendidos entre el final de la guerra (1939) y la muerte de Franco (1975) constituyeron una etapa de búsqueda en la que sucesivas generaciones de novelistas, poetas y dramaturgos configuraron un particular paisaje literario, caracterizado por la vacilación entre el esteticismo y la denuncia social.”
 http://www.hiru.com/literatura/la-literatura-de-posguerra
“R. J. SENDER (1902-1982)
Es el autor más representativo de la novela en el exilio. Su obra, caracterizada por el compromiso ideológico y por el uso de una personal técnica realista, es muy extensa y variada.
Comenzó su carrera novelística en los años treinta, con títulos como Imán (1930), Siete domingos rojos (1932) o Mr.Witt en el cantón, premio Nacional de Literatura de 1935. En el exilio escribió decenas de novelas en torno a tres grandes temas: la evocación autobiográfica (Crónica del alba, 1942), la Guerra Civil(Réquiem por un campesino español, 1953, que es su obra maestra) y la América española (Epitalamio del Prieto Trinidad, 1942).
 Francisco Ayala (1906)
Antes de la guerra participó en los movimientos vanguardistas de los años veinte, con una narrativa deshumanizada y experimental.
Ya en el exilio, publicó dos colecciones de relatos breves, Los usurpadores (1948) y La cabeza del cordero (1949), ambientados en diversos momentos de la historia de España.
Son importantes también dos novelas que analizan críticamente una ficticia dictadura hispanoamericana: Muertes de perro (1958) y El fondo del vaso (1962).
 Rosa Chacel (1898-1995)
También siguió las tendencias deshumanizadoras y vanguardistas en sus primeras obras.
En el exilio publicó unas cuantas novelas realistas, de estilo muy cuidado y ritmo lento. No tratan de temas sociales, ni siquiera de la Guerra Civil, sino que se centran en el minucioso análisis psicológico de los personajes femeninos.
Destacan: Teresa (1941), basada en la vida de la amante de Espronceda, y Memorias de Leticia Valle (1946), que narra el despertar amoroso de una adolescente”
 http://www.hiru.com/literatura/la-literatura-de-posguerra

 LA LITERATURA EN ESPAÑA

“Instaurada la Dictadura de Franco, algunos poetas del 27 (Aleixandre, Diego) permanecieron en el país y otros (Salinas, Cernuda…) se exiliaron, mientras que Lorca había muerto al principio de la contienda y Hernández poco después de acabada ésta.
 Las revistas literarias Garcilaso o Escorial dieron a conocer  a poetas que empleaban una lengua más directa y expresiva que la de los del 27, y que trataba de expresar la existencia cotidiana con sentimiento hondo y sincero; son los llamados poetas arraigados. Es el caso de Luis Rosales, que en poemarios como La casa encendida, evoca su infancia granadina: el día del Corpus, la luz de Sierra Nevada, los juegos infantiles con un lenguaje narrativo y sencillo. O el de Leopoldo Panero de Escrito a cada instante, de conmovida espiritualidad y expresión intimista, que canta la realidad de la tierra y del hombre con sentida ternura. Éstos y otros poetas (Ridruejo, García Nieto) formaron el grupo Juventud creadora y valoraron las formas clásicas como el soneto y cultivan los temas universales de Dios el amor y la patria.
Al lado de esta poesía arraigada hubo otra de tono opuesto, trágico y existencial, que siguió los postulados de Hijos de la ira, de D. Alonso. Los poetas desarraigados escribieron en revistas como Espadaña o  Proel con un estilo coloquial y a veces tremendista, empleando el verso libre sobre todo, aunque sin abandonar el soneto. Entre ellos sobresalieron Victoriano Crémer, que en libros como Nuevos cantos de vida y esperanza expresa la angustia del hombre ante su destino o el dolor de los más humildes con un lenguaje agresivo y apasionado. O el José Hierro de Tierra sin nosotros donde expresa, entre otras cosas, el valor de la existencia humana ante la dolorida conciencia del paso del tiempo con un lenguaje transparente y una métrica desprovista de retoricismo.
Finalmente, en los años cincuenta esta poesía de tono existencial evolucionó hacia lo social, en que lo que importaba era expresar la solidaridad con los otros. Los dos poetas más importantes de esta tendencia fueron:
Gabriel Celaya, de Hernani (Guipúzcoa), que en poemarios como Tranquilamente hablando o De claro en claro, expresa con un lenguaje directo, lindando con el prosaísmo, su generosidad y solidaridad con el alma colectiva.
Y Blas de Otero, de Bilbao, que, tras estudiar Derecho en Madrid, se dedicó a la enseñanza, aunque pronto la dejó para dedicarse a la poesía y dar conferencias. Viajó por toda España y vivió por temporadas en Francia, Rusia, Cuba… En su poesía se resumen la sucesivas tendencias de la lírica contemporánea española, aunque su principal característica es el desarraigo frente a la aceptación conformista de otros poetas coetáneos. Entre sus libros destacan Ángel fieramente humano y Redoble de conciencia, que hablan de sus inquietudes existenciales y religiosas con un lenguaje bronco y dramático y  estrofas, clásicas (sonetos, romances…), aunque cultivó también versos blancos. O Pido la paz y la palabra, donde los temas, claramente sociales (fe en la solidaridad humana, entre otros), han desplazado la angustia existencial anterior.”
 http://www.mailxmail.com/curso-literatura-espanola-siglo-xx-xxi/literatura-espanola-posguerra

BLAS DE OTERO (Bilbao, 1916-Majadahonda, 1979)
Del existencialismo al coexistencialismo: 1955 – 1964. A la época existencialista de Blas de Otero corresponden los títulos Ángel fieramente humano (1950), Redoble de conciencia (1951) y Ancia (1958).
“De 1956 a 1959 Blas de Otero reside en Barcelona y se integra en los círculos de los intelectuales catalanes. Tras inútiles luchas con la censura para publicar En castellano, donde había ido reuniendo los poemas posteriores a Pido la paz y la palabra, su amigo Puig Palau le aconseja reeditar los dos libros de la etapa existencial en un solo volumen, completado con otros poemas de la misma época. El resultado es Ancia, que recibirá al año siguiente el Premio de la Crítica 1958. Estos poemas, sin embargo, no se libran tampoco de los ataques de la censura, más rigurosa ahora que en los años cincuenta, pues elimina versos de Ángel y de Redoble ya publicados en las primeras ediciones de ambos libros. En febrero de 1959 participa en el homenaje a Antonio Machado en Colliure y días más tarde en el de la Sorbona, representando en esta Universidad a todos los escritores españoles.(…)
Entre 1960 y 1964 comienzan los largos viajes del poeta a los países donde ha triunfado la revolución socialista.(…)
A finales de 1961 intenta publicar Blas de Otero el nuevo libro Que trata de España, pero la censura elimina casi la tercera parte de los poemas (…)
http://www.fundacionblasdeotero.org/es/el-autor/biografia
“El principal paso que da la poesía existencial para volverse social es el cambio de persona, del “yo” al “nosotros”. El poeta, aceptada su condición humana, encuentra su sitio entre el resto de seres humanos, y halla también una razón vital: la solidaridad humana, la búsqueda de un mundo mejor a través de la poesía. El poeta defiende la utopía humanista porque ya no tiene una fe religiosa: no hay un Más Allá perfecto al que aspirar, pero, aunque el hombre esté condenado a venir de la nada y caminar hacia ella, se debe luchar para conseguir que su vida sea digna y feliz.
El poeta se convierte en un profeta que señala los errores del presente para conseguir superarlos y acceder a un futuro mejor; Otero aún está obsesionado con los valores absolutos, pero ahora los busca en el presente histórico.”
http://es.wikipedia.org/wiki/Blas_de_Otero

GABRIEL CELAYA

“Gabriel Celaya es uno de los seudónimos que utilizó un poeta de origen español, siendo los dos restantes Rafael Múgica y Juan de Leceta. Nació en la provincia de Guipúzcoa el 18 de marzo de 1911 y falleció en Madrid el 18 de abril de 1991. Su obra perteneció a la generación literaria de la posguerra y fue una de las más sobresalientes dentro de la llamada poesía comprometida.”(…)
A lo largo de varios años, estuvo a cargo de administrar la empresa de su familia, ocupación que pudo abandonar luego de haber cofundado la colección poética Norte, donde se publicaron, por ejemplo, traducciones de Arthur Rimbaud y William Blake.
Algunos de sus libros publicados son “Marea del silencio“, “Tranquilamente hablando“, “Las cartas boca arriba” y “Campos semánticos“. Entre los premios que recibió por su importante trabajo literario, encontramos el de la Crítica, por “De claro en claro“, y el Nacional de las Letras Españolas, otorgado por el Ministerio de Cultura.  “La poesía es un arma cargada de futuro“, FRAGMENT

NOVEL·LA REALISTA CASTELLANA
 Sobejano, Gonzalo: Direcciones de la novela española de postguerra
” Antes de 1936 vivían y escribían novelas escritores como Unamuno, Valle-Inclán, Azorín, Pérez de Ayala, Miró y Gómez de la Serna. También escribían novelas otros autores menos insignes, como Benjamín Jarnés, Ramón Sender, etc. Reconociendo a todos su valor y la importancia y oportunidad de su obra, debe reconocerse igualmente una cualidad que les diferencia respecto a los novelistas posteriores a 1939, y es que casi todas sus novelas aspiraban a una autonomía artística absoluta, arraigada desde luego en la esencia humana universal, pero sin conexión suficiente con la existencia histórica y comunitaria de los españoles. Esta conexión es precisamente lo que buscaban los más y los mejores novelistas después de la guerra civil, y a esto es a lo que podemos llamar realismo, entendiendo por tal la atención primaria a la realidad actual concreta, a las circunstancias reales del tiempo y del lugar en que se vive. Ser realistas significa tomar esa realidad como fin de la obra de arte y no como medio para llegar a ésta: sentirla, comprenderla, interpretarla con exactitud, elevarla a la imaginación sin desintegrar ni paralizar su verdad, y expresarla verídicamente a sabiendas de lo que ha sido, de lo que está siendo y de lo que puede ser.”
 “Eugenio de Nora, luego de estudiar el impacto de la guerra civil en la novela, establece tres grandes grupos generacionales:
1) novelistas nacidos entre 1890 y 1905, que representan una recuperación más o menos neta del realismo frente a la narración intelectualista, destemporalizada o deshumanizada: Sender, Aub, Ayala, etc.;
2) novelistas nacidos entre 1905 y 1920, entre los cuales cabe distinguir:
         a) los que ya se acercan a un tipo de narración a grandes rasgos realista, ya conciben el relato de una manera más bien artística y «autónoma»: Cela, Agustí, Torrente, Laforet, Delibes, Quiroga;
        b) los que, dentro de una línea marcadamente realista, muestran un impulso de renovación formal o tienden al planteamiento de una problemática intelectual o moral que llega a dominar el relato: Núñez Alonso, Reguera, Castillo Puche, etc.;
       c) los que cultivan formas más o menos remozadas del realismo tradicional: Lera, Tomás Salvador, etc.;  d) los que se mueven por un imperativo de selección y tienden a una novela estética, de prosa refinada: Azcoaga, Gil, Lorenzo, etc.; y finalmente,
3) la «nueva oleada», entre el relato lírico y el testimonio objetivo: Matute, Ferlosio, Lacruz, Fernández Santos, Goytisolo, Aldecoa, y otros de edad parecida, todos nacidos a partir de 1922.
Como se verá, esta clasificación de Eugenio de Mora respeta escrupulosamente la cronología y atiende a las orientaciones diversas que pueden darse en el seno de una misma generación, haciendo notar el predominio de la dirección realista.”
” A la altura de 1971 considero que en el nuevo realismo de postguerra pueden señalarse tres direcciones: hacia la existencia del hombre contemporáneo en aquellas situaciones extremas que ponen a prueba la condición humana (novela existencia!), hacia el vivir de la colectividad en estados y conflictos que revelan la presencia de una crisis y la urgencia de su solución (novela social) y, finalmente, hacia el conocimiento de la persona mediante la exploración de la estructura de su conciencia y de la estructura de todo su contexto social (novela estructural).
-La primera dirección predomina en los narradores que se dieron a conocer en los años 1940, años de infradesarrollo, y en algunos exiliados que por entonces incrementaron y modificaron profundamente su labor.
-La segunda dirección predomina en los narradores que se dieron a conocer en los años 1950, años de afianzamiento político y desarrollo incipiente.
-La tercera dirección predomina en los narradores que se han dado a conocer en los años 1960, años de expansión económica y dificultosa liberalización, y en algunos de los que ya habían consolidado su renombre en las décadas anteriores.” (la separació en pàrrafs és nostra, per estructurar millor el tema)

 http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/direcciones-de-la-novela-espaola-de-postguerra-0/html/02165806-82b2-11df-acc7-002185ce6064_2.html
FRAGMENTS D’OBRES
 CAMILO JOSÉ CELA: LA FAMILIA DE PASCUAL DUARTE

LA LITERATURA DE POSTGUERRA A CATALUNYA
 TRIADÚ, JOAN: La novel·la catalana de postguerra. Barcelona: Edicions 62, 1982.
LA NOVEL·LA
” El fenomen que es produeix amb la novel·la de postguerra ha estat considerat un dels més sorprenents i significatius de la nostra història literària dins aquest segle. Després d’una crisi prolongada i reconeguda, mai no resolta del tot, comença una nova etapa del gènere en moments ben poc propicis per a qualsevol activitat de signe català. Apareixen aleshores nous novel·listes, alguns dels quals figuren avui entre els escriptors més reconeguts i més llegits, que donen una versió “diferent” de llur obra, tot ampliant-la decisivament; autors com Puig i Ferreter, Villalonga i Rodoreda, per a no esmentar sinó els d’una importància més indiscutible. Algunes novel·les foren escrites a l’exili i moltes altres hagueren d’esperar anys a publicar-se o ja no aparegueren en la mateixa forma que els havia donat l’autor primitivament. Tanmateix, la novel·la es renova i adquirex dimensions simbòliques i mítiques que l’emparenten amb les línies narratives més creadores de la literatura europea universal.”
http://www.escriptors.cat/autors/triadu_joan/obra.php?id_publi=6429
 “Fins a l’any 1944 (any en què Josep Maria Cruzet obtingué els permisos per a l’edició de les obres de Verdaguer), la literatura catalana fou clandestina. Abans, els intel·lectuals que no havien marxat a l’exili s’organitzaren segons un programa de recuperació lingüística i cultural molt concret. Primer, es reunien en cases particulars els diumenges a la tarda; després, aquestes reunions gairebé familiars, prengueren cos i tendiren a institucionalitzar-se (grups “Miramar” i “Estudi”). A part de les lectures, conferències, commemoracions, etc., d’aquestes sessions ja fos mitjançant mecenatge o subscripció prèvia, en sortiren edicions d’obres diverses (les Elegies de Bierville , de Carles Riba, per exemple). El complicat sistema d’edició (pseudònims, dades falses, peus d’impremta canviats) estimulà l’aparició de substitutius de llibres: estampes, recordatoris, nadales, circulars literàries amb data i signatura per tal de semblar una carta, etc. El 1944, també clandestina, aparegué la revista “Poesia”, que dirigida per Josep Palau i Fabre, mitificà la figura de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. “Poesia” comptà amb les col·laboracions de Riba, López-Picó, Sagarra, Espriu, Perucho, Romeu, etc”
 http://www.xtec.cat/~fmota/segon%20batx/litpost.htm

Autors: Manuel de Pedrolo (L’Aranyó, 1918 – Barcelona 1990). i Baltasar Porcel
 –Realisme màgic: barreja de realitat i ficció, on apareixen éssers fantàstics amb situacions quotidianes. Autors: Pere Calders i Joan Perucho
 http://blocs.cpnl.cat/divendresalvespre/files/2012/03/literatura_catalana_postguerra.pdf

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Homenatge_a_Merc%C3%A8_Rodoreda.jpg
Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) és la novel·lista més important de postguerra per la densitat i el lirisme de la seva obra. És autora de la novel·la catalana més aclamada de tots els temps, La plaça del Diamant (1962), que es pot llegir actualment en més de vint idiomes.

Comença a escriure contes per a revistes, com a fugida d’un matrimoni decebedor i, més tard, quatre novel·les d’un cop, que després rebutja, tret d’Aloma (1938), amb la qual guanya el premi Crexells. A les primeries de la Guerra Civil espanyola treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes. Exiliada primer a diverses localitats de França i després a Ginebra, trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català. Amb El carrer de les Camèlies (1966) guanya el premi Sant Jordi, el de la Crítica i el Ramon Llull. A mitjan anys setanta retorna a Catalunya, a la població de Romanyà de la Selva, on acaba la novel·la Mirall trencat (1974) i, entre d’altres, encara publica Viatges i flors i Quanta, quanta guerra…, el 1980, any en què li és atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Des de 1998 es convoca el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l’autora. 
I els coloms tancats a les fosques van fer ous i els van covar i van sortir colomins i quan van tenir els colomins coberts de ploma, en Quimet va aixecar la trapa, i, per una reixeta que havia fet a la porta de l’habitació, vèiem els coloms com pujaven l’escala: d’una volada, un graó o dos. L’alegria d’en Quimet… Deia que podríem tenir vuitanta coloms i amb els colomins que farien els vuitanta, ben venuts, podria començar a pensar a tancar la botiga, i potser comprar aviat un terreny i en Mateu li faria la casa amb material aprofitat, Quan arribava de treballar sopava sense ni saber què estava menjant, i de seguida em feia desparar la taula i sota del llum amb el serrell de color de maduixa començava a fer comptes damunt d’una paperina vella per estalviar paper; tantes parelles, tantes cries, tantes veces, tant d’espart… negoci rodó. (De La Plaça del Diamant, 1962)
http://www.escriptors.cat/autors/rodoredam/pagina.php?id_sec=1797
http://www.escriptors.cat/autors/rodoredam/pagina.php?id_text=2429

    
Llorenç Villalonga : Obra Mort de dama, la 1ª novel·la, Bearn o la casa de les nines entre d’altres. Veure:
http://www.escriptors.cat/autors/villalongall/obra.php
<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/llorenc-villalonga>
http://lletra.uoc.edu/ca/obra/bearn-o-la-sala-de-les-nines-1956
Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991). Novel·lista, autora de teatre i assagista. És una de les escriptores catalanes més polifacètiques.El 1959 funda amb Ricard Salvat l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on exerceix de professora, fa d’actriu, de directora i de traductora. També hi estrena tres obres pròpies. En aquesta mateixa etapa és quan apareixen dues novel·les bàsiques en la seva producció, escrites anteriorment, El gust de la pols i Un lloc entre els morts, premi Sant Jordi 1968.
http://www.escriptors.cat/autors/capmanyma/obra.php
<http://lletra.uoc.edu/ca/autora/maria-aurelia-capmany>
   
“L’Inquisidor toca una campana que hi ha sobre la taula. L’escrivà deixa la ploma i es passa la mà pel front. A mesura que el sol puja la xafogor és més intensa. Un familiar demana permís per entrar. L’Inquisidor li diu que preparin la sala del turment. L’escrivà llegeix a mesura que escriu. 

A sospites que resulten d’en Gabriel Valls Major l’hem de condemnar i el condemnem que sigui posat en qüestió de turment, en el qual demanam que sigui i perseveri pel temps que sigui de la nostra voluntat, i perquè en ell digui la veritat d’allò per què està acusat… I si en lo dit turment morís o quedés baldat, o seguís efusió de sang o mutilat d’algun membre, sigui tot per la seva culpa i en el seu càrrec i no en la nostra, per haver volgut mantenir-se renegat i no acceptar la nostra santa religió.

Ensagonat, sense coneixement, Valls fou arrossegat fins a la seva cel·la dues hores després. “

 

  

LA LLOBA CAPITOLINA. FOTO: RMS

      ROMA, LA CIUTAT ETERNA

De l’Antiguitat rebem dues explicacions tradicionals vers l’origen de Roma:

• Els grecs, amb Hellanicos de Metel·lí, atribuïen la seva fundació a un descendent d’Enees i dels Troians supervivents de la guerra de Troia.
• Els antics relats romans evocaven igualment un cert Latinus, rei de la tribu autòctona dels Llatins, i sogre d’Enees, com a fundador de la ciutat.

La llegenda de la fundació de Roma: 
 Segons la llegenda llatina, Romulus va fundar la ciutat de Roma a l’emplaçament del Mont Palatí sobre el Tíber el 21 d’abril del 753/754 aC.
 

RUBENS: RÒMUL I REM. VIQUIPÈDIA  RÒMUL I REM A L’ARA PACIS D’AUGUST

És a partir d’aquesta data fictícia que els Romans van comptar els anys. Aquesta convenció requeria una justificació llegendària per afirmar-ne el caràcter sagrat; dues narracions són conegudes a través de la literatura greco-llatina sobre el relat d’aquesta fundació:

• Titus Livi (57 aC.-17) va escriure una història de Roma: Ab urbe condita (Auc), que en llatí significa «des de la fundació de la ciutat».(Titus Livi, La fundació de Roma, Flammarion (23 abril de 1999), (llatí)
• Dionís d’Halicarnàs (vora el 50 aC)

 Segons la llegenda referida per Titus Livi, Ròmul i Rem eren els fills del déu Mart i de la vestal Rea Sílvia, filla de Numítor i néta del rei Proca. El seu oncle Amulius es va apoderar del tron, matar tots els descendents virils del seu germà Numítor i va fer vestal a Rea per tal d’evitar que tingues descendents.
No obstant això, Mart va caure boig d’amor per la noia que va donar a llum bessons: Ròmul i Rem. Amulius va fer emparedar llavors la Vestal i va condemnar els nadons a ser llançats al Tiber. Els nens van ser abandonats en una clivella, sobre les ribes del riu, pels servents encarregats d’executar la sentència. Els nadons foren recollits per una lloba que els va alletar a la gruta de Lupercal, al peu del Palatí. El pastor Faustulus, fou testimoni d’aquest prodigi, i va recollir els bessons i els va criar, en companyia de la seva esposa Acca Laurèntia. Aquesta última, hauria estat una prostituta que els pastors dels voltants l’haurien posat el malnom de lupa (“la lloba”). La llegenda de la lloba alletant els bessons podria ser que tingués el seu origen en aquest malnom.
Fets adults, Ròmul i Rem van decidir fundar una ciutat.

No aconseguint destriar qui dels dos donaria el seu nom a la nova ciutat, es van remetre als auguris. Rem va ser el primer a veure sis voltors volar al cel. Just després, Ròmul en veu dotze. Rem tenia per tant la primacia, mentre que Ròmul en veié més. Finalment, Ròmul fou el designat.
Mentre Ròmul traçava el pomœrium, solc sagrat delimitant la ciutat, aixecant l’arada per mesurar portes, el seu germà Rem, per burlar-se de la feblesa de la nova ciutat, fa un pas dins d’aquesta muralla simbòlica; Ròmul el mata pensant en la dita Insociabile regnum («El poder no es reparteix») marcant així simbòlicament, la intransigència altiva de Roma davant tota incursió malèvola.
Aquest ritu fundador és present en diversos esdeveniments que ocorren a la població inicial de Roma: com el rapte de les sabines i la guerra contra el rei sabí Titus Taci, amb l’ajud del cap etrusc Coelius Vibenna que s’instal·la sobre un puig al qual dóna el seu nom (segons Varró), pacta amb els Sabins, i comparteix poder amb Titus Taci.
Seguir llegint:
 http://ca.wikipedia.org/wiki/Fundaci%C3%B3_de_Roma
http://ca.wikipedia.org/wiki/R%C3%B2mul_i_Rem
http://www.hotelesderoma.es/wp-content/uploads/2013/02/romamapa.gif
Roma és la capital d’Itàlia, de la regió del Laci i de la província homònima. És a la riba del Tíber, a 22 km de la Mar Mediterrània. De vegades se l’anomena la “ciutat eterna” o “la ciutat dels set turons” (Aventí, Capitoli, Celi, Esquilí, Palatí, Quirinal i Viminal)

Roma es troba a la regió central d’Itàlia, al Laci, amb els afluents dels rius Aniene i Tíber. El nucli central de la ciutat es troba a 24 km de la Mar Tirrena. L’altitud de Roma és de 13 msnm (a la Piazza del Popolo) en el més baix fins als 120 msnm a la Muntanya Mario.El Municipi de Roma té 1.285 km².
Evidències arqueològiques donen suport a la idea que Roma creixé d’assentaments de pastors al turó Palatí construïts a l’àrea del futur Fòrum Romà. Els primers assentaments es remunten al segle X aC. Aquesta data de fundació a meitat de segle VIII aC, malgrat tot, no està exempta de controvèrsia.Aquest assentament original es desenvolupà en la capital del Regne de Roma (governat per una successió de set reis, segons la tradició), i posteriorment en la República Romana (del 510 aC, governat pel senat romà), i finalment en l’Imperi Romà (del 27 aC, dirigit per l’Emperador Romà). L’èxit de la ciutat es basà en la conquesta militar i el domini del comerç, així com de l’assimilació de les civilitzacions que l’envoltaven, com la civilització etrusca i l’Antiga Grècia. Des de la seva fundació, malgrat perdre algunes batalles ocasionals, no va perdre cap guerra fins a l’any 387 aC, quan fou breument ocupada pels gals encapçalats per Brennus després de la batalla de l’Àl·lia. Segons la llegenda, els gals oferiren retornar Roma a la seva gent per una quantitat d’or, però els romans refusaren i preferiren recuperar la ciutat per la força de les armes, abans d’admetre la derrota, aconseguint recuperar-la el mateix any.
El domini romà s’expandí per gran part d’Europa i les costes del Mar Mediterrani, i la població de la ciutat superà el milió d’habitants. Durant milers d’anys, Roma fou la ciutat més important políticament, més rica i més gran del món occidental. Fou anomenada Caput Mundi, és a dir, la capital del món aleshores conegut. Amb el declivi de l’Imperi i la seva partició, la ciutat perdé el seu estatus polític en favor de Milà i més tard Ravenna, i fou sobrepassada en prestigi per la capital de l’Imperi Oriental Constantinoble.
 http://ca.wikipedia.org/wiki/Roma

 ROMA A CATALUNYA:

Continuar llegint:
la conquesta militar, Cèsar i Pompeu lluiten a Lleida, l’etapa imperial….

https://sites.google.com/site/artsartistes/4-roma-a-catalunya (imatges també)
 
 
 

http://ca.wikipedia.org/wiki/Roma

http://www.worldtravelguides.org/roma/guia-turistica-de_roma.php

http://www.xtec.cat/~jarrimad/roma/roma.html

http://www.homines.com/arte/arte_romano/index.htm
http://www.homines.com/arte/arte_romano_02/index.htm
http://museoarteromano.mcu.es/acceso_catalogo.html

V.V.A.A.:El Arte Romano, bajo la dirección de Martin Henig. Ed. Destino, Barcelona, 1985

En una altres entrades més monuments de l’antiguitat greco-romana: Sicilia, Pompeia. En una altra Turquia romana.

Període des de la mort d’Alexandre Magne (323) que coincideix pràcticament amb la mort d’ARISTÒTIL, fins el moment en què els romans converteixen Macedònia en província romana (148 a. C) i el sur de Grècia passa a ser la província d’Achaea.
La polis grega perd la seva independència; i Atenes, la seva hegemonia comercial, política i cultural. Les monarquies hel·lenístiques succeixen la petita ciutat-Estat.

• La dinastia ptolemàica a Egipte amb capital a Alexandria (Egipte Ptolemaic).
• La Dinastia Selèucida a Síria amb capital a Antioquia de l’Orontes (Imperi selèucida).
• La dinastia antigònida a Macedònia i la Grècia central (Regne de Macedònia).
• La dinastia atàlida a Anatòlia amb capital a Pèrgam (Regne de Pèrgam).

“Els principals centres culturals es van expandir fora de Grècia, a Pèrgam, Rodes, Antioquia de l’Orontes i Alexandria. Aquest va ser un retrobament de les civilitzacions antigues orientals i gregues que sovint s’inclou en allò que els historiadors han anomenat l'”imperi greco-romà“. Els límits cronològics del període hel·lenístic són, doncs, convencionals i polítics: comencen amb la conquesta d’Alexandre Magne i acaben amb el suïcidi de l’últim gran sobirà hel·lenístic, la reina d’Egipte, Cleopatra VII, amb el qual comença la dominació romana.
Les recerques arqueològiques i històriques recents han propiciat una revaloració d’aquest període i especialment dos aspectes característics de l’època: l’existència i el pes dels grans regnes encapçalats per les dinasties d’origen grec o macedoni (lagides, selèucides, antigònides, atàlides, etc.) i també el paper determinant de les centenes de ciutats la importància de les quals, contràriament a la idea estesa per molt temps, no va declinar.”
http://ca.wikipedia.org/wiki/Per%C3%ADode_hel%C2%B7len%C3%ADstic
La inestabilitat política és permanent. En conseqüència, l’individu ha perdut la referència i se sent perdut. En aquest context s’ha d’entendre la filosofia hel·lenística, el sorgiment de les noves escoles epicúrea, estoica, escèptica  que aporten un nou concepte de l’home, la importància de la seguretat personal i la felicitat individual.
“Se busca la seguridad tomando como referencia las leyes inalterables de la Naturaleza, del Cosmos. Se elabora una nueva Física y una nueva Ética de carácter naturalista y cosmopolita.

La nova biblioteca d’Alexandria.

http://joseantoniomora.50webs.com/images/alejandromagno.jpg
Filosòficament, aquestes dates es poden ampliar una mica, perquè l’estoïcisme, l’epicureisme i de menys abast, l’escepticisme trobaren en els 200 anys següents i més els seus adeptes: MARC AURELI, DIÒGENES D’ENOANDA I SEXT EMPÍRIC en són la prova. Per això parlarem també de LUCRECI I SÈNECA, l’estoic cordobès de l’època romana, i no podem oblidar PANECI, POSIDONI I ANTÍOC, amb els quals estava relacionat CICERÓ.

L’ESTOÏCISME
Fundat per Zenó de Cítion al 301 aC, fundador d’una escola que estava ubicada en un pòrtic (en grec Stoa), d’on prové el nom d’aquest corrent, va ser sistematitzat per Crisip (280-210 aC). Més tard va arribar a Roma essent els representats més destacats Epictec (l’esclau-filòsof, 50-130 dC), Sèneca (el professor de Neró, 4 aC – 65 dC) i Marc Aureli (l’emperador, 121-180).
http://www.filosofar.cat/index.php/historia-de-la-filosofia/pensament-antic/59-hellenisme/245-lestoicisme
Etapes:

• Estoïcisme antic (fins al segle III aC): on es creen les bases de la filosofia, amb pensadors com el fundador Zenó, Aristó de Quios, Cleantes (filòsof), Crisip de Soli i Antípater de Tars.
• Estoïcisme mitjà (fins al segle I aC): on s’incorporen elements d’altres escoles filosòfiques, amb pensadors com Paneci de Rodes o Posidoni
• Estoïcisme tardà (posterior al segle I aC): on augmenta l’èmfasi en la moral i que va perdurar a Roma, amb pensadors com Sèneca, Epictet o Marc Aureli.

L’ús lògic del llenguatge i, en especial, l’estudi de les proposicions gramaticals va centrar l’interès dels estoics, que van distingir entre el signe o significant i la cosa significada o significat. Aquest darrer, que és immaterial, estableix una relació entre la realitat de les coses i la realitat de les paraules.

 Séneca  Cartes morals a Lucili

L’Ètica és la culminació de tota la doctrina estoica.  La física ensenya a conèixer la natura, la lògica ensenya a pensar segons l’ordre necessari de la natura, la tasca de l’ètica és ensenyar-nos a viure d’acord amb la natura. Aquest és el bé moral de l’home.  La virtut és la disposició permanent a viure d’acord amb la raó i el deure. I els estoics insisteixen en que la virtut és una sola i no admet graus.
Ser feliç és ser virtuós, mitjançant l’adaptació a les circumstàncies que proporciona l’autarquia o autosuficiència.
“Las obras que nos quedan de Séneca se pueden dividir en cuatro apartados: los diálogos morales, las cartas, las tragedias y los epigramas. La filosofía de Séneca se diluye en estas obras. No escribió una obra sistemática de filosofía; su pensamiento filosófico, sus ideas estoicas, se expresan a lo largo de toda su obra y llenan el comentario de todas las situaciones.”
http://es.wikipedia.org/wiki/S%C3%A9neca
Text Cuestiones naturales. Fragment

“  I. Todo el estudio del universo se refiere al cielo, a la región sublime y a la tierra. La primera parte considera la naturaleza de los astros, su magnitud, la forma de los fuegos que rodean al mundo; si el cielo es cuerpo sólido, materia firme y compacta o tejido sutil y tenue; si recibe o imprime movimiento; si tiene los astros debajo o adheridos a su propia sustancia; como ordena el sol la vuelta de las estaciones; si retrocede en su carrera, y otras muchas cuestiones semejantes. La segunda trata de lo que ocurre entre el cielo y la tierra: las nubes, las lluvias, las nieves, «los truenos que espantan a los hombres» y cuantas revoluciones experimenta o produce el aire. Llamamos sublime a esta región, porque se encuentra más elevada que el globo. La tercera se ocupa del campo, de las tierras, de los árboles, de las plantas, y, por hablar como los jurisconsultos de todo lo que se adhiere al suelo. ¿Por qué, dirás, colocas la cuestión de los terremotos en la parte en que hablas de los truenos y relámpagos? -Porque siendo causa de los terremotos el viento, que solamente es aire agitado, aunque este aire circule por debajo de tierra, no es en este punto donde se le debe considera, sino que es necesario verle con el pensamiento allí donde la naturaleza lo ha colocado.” 
 Obres digitaltitzades ttp://bdh.bne.es/bnesearch/Search.do?field=autor&text=%22S%C3%A9neca%2c+Lucio+Anneo%22&showYearItems=&exact=on&textH=&advanced=false&completeText=&language=esEnhttp://www.cayocesarcaligula.com.ar/grecolatinos/seneca/cuestiones_naturales/portada.html

Nadie es tan ignorante como para no saber que algún día tiene que morir. Sin embargo, cuando está cerca de ese momento, se revuelve, tiembla y llora. Alguien que llorase por no haber vivido mil años atrás, ¿no te parecería el más estúpido de todos? Es igual de estúpido quien llora porque no vivirá dentro de mil años. No existías y no existirás: ambas cosas son iguales. Ninguno de esos dos tiempos te pertenece.

******

Te equivocas, Lucilio, si crees que son un vicio de nuestros tiempos la ostentación y el abandono de las buenas costumbres y todo lo que cada cual reprocha a su época. Son cosas de los hombres, no de las épocas: no ha habido período alguno libre de culpa.

Versión de Jordi Cornudella

http://nadiesalvoelcrepusculo.blogspot.com.es/2011/09/fragmentos-de-cartas-lucilio-seneca.html

EPICUREISME. Epicur de Samos, testimoni d’un món en crisi (341-270 aC) i els seus deixebles.

“L’any -306 Epicur es va instal·lar a Atenes, acompanyat ja per un grapat de deixebles que havia anat formant en els seus anys de professor ambulant i pels seus germans amb el segons sembla estava molt unit.. En aquell moment a la ciutat, molt decaiguda políticament, hi són presents i actives un bon nombre d’escoles filosòfiques (les més prestigioses eren l’Acadèmia i el Liceu) que competeixen per aconseguir alumnes entre els joves rics i entre els forasters. Epicur organitzà el seu grup d’una manera força diferent. Per a ell, la saviesa és l’art del ben viure. Comprà un terreny, anomenat El jardí i s’hi instal·la, no amb la pretensió de fer grans teories sinó per viure una vida modesta i harmònica en amistat. A més, no reclutà la seva clientela entre els poderosos, sinó que decretà l’absoluta igualtat entre tots els seus deixebles. Lactanci a les Divinae institutiones diu que: «Epicur va fer extensiva la seva crida també als incultes». Segons el testimoni de Ciceró, que va visitar Atenes l’any 78 aC, el Jardí, en grec Kepos, era més aviat un hort al voltant d’una petita edificació gens luxosa. Al Jardí també eren admesos esclaus i dones, llavors marginades de la filosofia. Segons la tradició entre els deixebles hi havia àdhuc una prostituta, Leontion, amant del mestre; però coneixent la misogínia de l’Antiguitat, és possible que ella fos només una dona lliure que hom volgués desprestigiar per dedicar-se a una activitat que el masclisme de l’època considerava incompatible amb la feminitat.

El jardí d’Epicur és un espai per a la llibertat, on s’intentà viure en una fraternitat dels savis, fora de l’abast de la política de l’època. Viure amagat i practicar la moderació fou la seva norma. Això converteix l’escola epicúria en un grup més o menys marginal, precari i amb un estatut jurídic no gaire clar a la ciutat d’Atenes. Però Epicur és també un personatge obsessionat per la mort i per la inseguretat de l’època, que vol fer de la seva filosofia un refugi en les maltempsades.”

D’Epicur conservem tres cartes:

1. La carta a Herodot tracta de física.

2. La carta a Pitocles tracta d’astronomia.

3. La carta a Meneceu tracta d’ètica.

Ens han pervingut també dos grups de màximes:

4. Màximes capitals.

5. Sentències vaticanes (descobertes per Wotke, 1888).

És obvi que Epicur depèn dels atomistes, d’Empèdocles, d’Aristòtil i sobretot de la medicina hipocràtica, que tenia el seu màxim desenvolupament entre 430 i 380 aC.

Veure també Estoics i epicuris: semblances i diferències. Ressò de la filosofia epicúria:

http://www.alcoberro.info/planes/epicur.htm

Jugueu amb els textos d’Epicur 

http://www.xtec.cat/~lvallmaj/barriant/epicur.htm

«Epicur saluda a Meneceu.

Teoria del coneixement: empirista, primacia de la percepció.

Física: atomisme

La física epicúria és atomista: hi ha els àtoms i el buit. D’aquesta manera la mort no existeix; és un simple canvi o transformació dels àtoms. L’atomisme té també una significació ètica i antropològica: significa que el Tot no existeix; els àtoms no són totalitats i la vida és sempre quelcom fragmentari, mòbil, canviant.

La lògica està inspirada en l’aristotelisme però hi ha una diferència bàsica: per a Aristòtil la lògica pot explicar l’ésser com a totalitat. La lògica és l’expressió de la raó objectiva que funda el món. En canvi Epicur assumeix la lògica com a forma de raonament, però sempre la troba incompleta, perquè el món no és només ordre racional sinó que hi ha també el desordre i l’atzar que regeix el moviment dels àtoms, tot i que la filosofia pretengui lluitar contra l’atzar i mostrar-nos la necessitat del que, vist des de fora, sembla aleatori. Epicur considerava que la veritat d’una proposició en última instància depèn de les afeccions i els sentiments, tant com de la recta raó racional.

http://www.alcoberro.info/planes/epicur.htm

Enfront l’ètica de l’apatia estoica, la moral hedonista epicúrea:

” Quan diem que el plaer és l’única finalitat, no es tracta dels plaers que cerquen els dissoluts (de costums relaxats, lliurats al vici) o els cràpules (disbauxats), tal com diuen alguns que desconeixen la nostra doctrina o no hi estan d’acord o la interpreten malament, sinó el no sentir dolor al cos ni trasbals a l’ànima” 

“Que ningú perquè és jove no es retardi a filosofar, ni perquè és vell es cansi de filosofar. Car ningú no és ni poc ni massa madur per a allò que pro­porciona la salut de l’anima. Qui diu que encara no és temps de filosofar o que el temps ja ha passat, s’assembla a qui diu que  no és el moment de la felicitat o que ja ha passat.”

“Cal recordar també que el futur no és del tot nostre, però tampoc no ens deixa de pertànyer del tot. Per tant, no hem d’esperar-lo com si s’hagués d’acomplir amb tota seguretat, ni hem de desesperar com si no hagués de realitzar-se mai.”

En una concepció materialista del món com la d’Epicur, basada en l’atomisme, la natura indica clarament quin és el bé de l’home: el plaer. Però per a Epicur el plaer no és qualsevol plaer. El plaer humà només pot consistir en l’absència de dolor corporal (aporia) i la manca de pertorbacions en l’ànima (ataràxia). El veritable plaer de l’home és el rebuig de les opinions falses, que causen grans pertorbacions en l’ànima, i l’estudi a fons de tot acte d’elecció, per tal de no equivocar-nos en els plaers.

Quatre són les causes principals de por, i per tant d’infelicitat o sofriment per a l’home. Epicur les analitza i proposa el remei (farmacon) adequat:

1. La por al destí (o fatalitat), entès com una força ineluctable que regularia la vida de les persones. El remei està a saber que qualsevol fenomen universal és causat pels àtoms i als seus enllaços, i que aquests enllaços són produïts per forces mecàniques amb un polsim d’atzar. Res no és necessari i, per tant, no hi res més o menys màgic, com el destí.
2. La por als déus, que poden castigar-nos si s’enfaden amb nosaltres.. Els déus estan compostos per àtoms subtilíssims i viuen en regions molt allunyades, i no s’ocupen en absolut dels afers humans. Epicur nega, doncs, la providència i el govern divins.
3. La por a la mort. L’ànima humana està composta per àtoms eteris i subtils, però al cap i a la fi, materials. Per tant, després de la mort no hi ha res, no queda res: ni el cos ni l’ànima. Epicur ho expressa d’aquesta forma tan genial: El mal més espantós de tots, que és la mort, no és res per a nosaltres. En efecte, mentre vivim, la mort no existeix i quan la mort arriba, aleshores som nosaltres que hem deixat d’existir. Per tant, la mort no existeix per als vivents ni per als morts; per als vivents ella no és, i els morts ja no són ells (Carta a Meneceu).
4. La por al dolor. El dolor dura poc i és fàcilment suportable.

Un cop eliminades les nostres pors a partir de la interpretació mecanicista de la naturalesa, Epicur inicia el seu discurs ètic: l’eliminació de tot dolor defineix la magnitud del plaer. Interès en mostrar les condicions que estableixen una vida lliure de pertorbacions. Intenta mostrar com arribar a aquest estat. La virtut és un mitjà per arribar-hi.

ELS CÍNICS
El cinisme és una doctrina ètica hel·lenística difícil de definir perquè no consisteix exactament en un conjunt de teories, sinó en una actitud o tarannà vital: “Ser cínic” és un temperament o una idiosincràsia. Encara vull el mot serveix per designar un falsari, un personatge que “va a la seva”, amoralista, descregut i irònic… i que gaudeix en la seva provocació. Els cínics antics eren anomenats cratini (peluts) i, tot i no ser sempre considerats com a personatges d’una moralitat superior, se’ls valorava pel seu paper de revulsiu social. Intentarem més tard distingir el cinisme modern del cinisme clàssic, però d’una manera arquetípica el cinisme constitueix un exemple del que avui s’anomena “moral d’actituds”, en què el realment valuós és la personalitat i l’acte és un gest exemplar o simptomàtic que cal interpretar més en funció de “qui” el fa, que no pas de “què” es fa.

CICERÓ (106-assassinat 43 a.C.) Orador, polític, escriptor i filòsof llatí d’orientació eclèctica. Autor de

• De re publica, que proposa com a millor sistema polític el resultat de la fusió de la monarquia, l’oligarquia i la democràcia.
• De legibus, sobre el dret natural, les lleies sagrades i l’ordre estatal, així com sobre les funcions pròpies dels magistrats.
• Consolatio de la mort de la seva filla Tulia, on defensa la immortalitat de l’ànima.
• De finibus bonorum et malorum (Sobre el bé i el mal, contraposició de les teories epicúries, estoiques, platòniques i peripatétiques).
• De officiis (Sobre els deures; potser l’obra mestra de Ciceró. L’últim dels seus tres llibres és el més personal, escrit parcialment sota la seva indisposició contra la tirania de Marc Antoni).

entre altres obres.
A Rodes va rebre una gran influència de l’estoic Posidoni d’Apamea i, en els seus escrits, es manifesta també la influència de Paneci, encara que la seva major influència la representa l’intent d’Antíoc d’harmonitzar i sintetitzar el pensament dels grans filòsofs antics i dels grans corrents del pensament, de les que només es va separar de forma radical de l’epicureisme, encara que va tenir l’honradesa intel·lectual de fer publicar el De rerum natura de Lucreci. En general, era fonamentalment escèptic pel que fa a la filosofia natural, es va orientar cap al estoïcisme en ètica i va practicar un eclecticisme tenyit de l’escepticisme propi d’Antíoc.
http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/Ciceron.htm
http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/roma/litterae/cicero.htm
http://ca.wikipedia.org/wiki/Cicer%C3%B3
Més bibliografia: Quadre sinòptic de l’època hel·lenística
http://cibernous.com/crono/cuadros/cuadro3.html

L’altar de Zeus a Pèrgam. Berlín.

 alexandre Magne. mosaic. Pompeia     Ciceró.
El gal moribund. Museus Capitolins. Roma.

QUÈ D’HA DIT DE L’ART: HISTÒRIA D’UN CONCEPTE
L’estètica és reflexió sobre l’objecte artístic, per la qual cosa allò que ha de fer primerament és aclarir quins punts essencials determinen la identitat de l’obra d’art. No és gens fàcil ni es posa tothom d’acord a l’hora de definir-lo. Però tenim una intuïció prèvia a la seva definició. 
“En muchas producciones, no sólo de la naturaleza, mas aun del arte, encuentran los hombres, fuera de aquellas perfecciones sujetas a su comprensión, otro género de primor misterioso, que cuanto lisonjea el gusto, atormenta el entendimiento; que palpa el sentido, y no puede descifrar la razón; y así, al querer explicarle, no encontrando voces ni conceptos que satisfagan la idea, se dejan caer desalentados en el rudo informe de que tal cosa tiene un no sé qué, que agrada, que enamora, que hechiza, y no hay que pedirles revelación más clara de este natural misterio.
Entran en un edificio que, al primer golpe que da en la vista, los llena de gusto y admiración. Repasándole luego con un atento examen, no hallan, que ni por su grandeza, ni por la copia de luz, ni por la preciosidad del material, ni por la exacta observancia de las reglas de arquitectura, exceda, ni aun acaso iguale, a otros que han visto, sin tener qué gustar o qué admirar en ellos. Si les preguntan ¿qué hallan de exquisito o primoroso en éste? responden, que tiene un no sé qué, que embelesa.”
Ens deia Feijoo al s. XVIII a la seva obra Teatro crítico universal, Tomo IV
http://www.ensayistas.org/antologia/XVIII/feijoo/

Però a l’actualitat la diferència és menys perceptible, fixem-nos-hi:
   

Fins i tot alguns filòsofs s’han pronunciat per la impossibilitat d’arribar a una definició coherent del que pot ser art. Des de l’art pop, sobretot, podem trobar l’esforç per esborrar les diferències entre l’art i no art. L’art contemporani ofereix multiplicitat de lectures. En canvi, en les antigues concepcions de l’art es posa èmfasi especial en la nota de “definitud”. L’artista estructurava de tal manera la seva obra d’art que només tenia cabuda una resposta unívoca.
http://www.ugr.es/~inveliteraria/PDF/Kant.pdf

 http://www.historia-del-arte-erotico.com/leon_battista_alberti/index.htm

Kant afirma que els judicis poden ser determinatius o reflexius, que són dels que tracta l’obra. Un judici reflexiu sosté que quelcom és agradable, bell, sublim, bo o bé els seus contraris. Quelcom és agradable quan proporciona plaer als sentits. La bellesa sorgeix quan un objecte assoleix la forma més perfecta segons la seva finalitat i tot i ser quelcom subjectiu, cada persona creu que el seu criteri estètic hauria d’imposar-se a la resta, ja que té la força del convenciment. Prové dels sentits però introdueix la raó, que compara la forma oferta amb l’ideal. El sublim és tot el que s’escapa a la comprensió i aporta emocions extremes, d’admiració o terror. El bé, com a qualitat moral, és absolut: hi ha coses i accions bones i d’altres que no ho són, i depenen dels criteris de l’ètica deontològica (és bo el que s’adequa al deure individual, sense tenir cap relació amb una possible recompensa o sensació positiva en acomplir-ho).
Posteriorment afirma que cada ésser i cos a la natura tendeix a una finalitat, seguint les teories d’Aristòtil. Hi ha persones, els genis, que tenen com a fi elaborar obres belles i sublims que condensin la perfecció artística gràcies a la suma del seu enteniment i la imaginació. Aquesta teoria, juntament amb la idea del sublim, serà uns dels eixos de la teoria estètica del romanticisme posterior i s’allunyen de l’ideal racionalista propi de la il·lustració de la resta del pensament kantià.”