PROCEDIMENTS I TÈCNIQUES PICTÒRIQUES
Segons Pedrola, s’entén per procediment pictòric la unió dels elements que constitueixen l’aglutinant o adhesiu, i els pigments. La forma d’aplicar aquest procediment pictòric es denomina tècnica pictòrica.
(Antoni Pedrola: “Procediments i Tècniques Pictòriques” Ed Ariel).
El coneixement tècnic assegura la pervivència material de l’obra.
ELS PIGMENTS
“Un pigment és un material que canvia el color de la llum que reflecteix com a resultat de l’absorció selectiva del color. Aquest procés físic és diferent a la fluorescència, la fosforescència i altres formes de luminescència, en les quals el propi material emet llum.
Molts materials selectivament absorbeixen certes ones de llum, depenent de la seva longitud d’ona. Els materials que els éssers humans han triat i produït per a ser utilitzats com pigments en general tenen propietats especials que els tornen ideals per a acolorir altres materials. Un pigment ha de tenir una alta força tenyidora relativa als materials que acoloreix. A més ha de ser estable en forma sòlida a temperatura ambient.
Els pigments són utilitzats per a tenyir pintura, tinta, plàstic, tèxtils, cosmètics, aliments i altres productes.
La majoria dels pigments utilitzats en la manufactura i en les arts visuals són colorants secs, usualment en forma de pols fi.
“Tots els tipus de pintura (oli, aquarel·la, …) utilitzen els mateixos pigments, només canvia el medi -material- on es barreja el color i la manera d’aplicar-lo (brotxa, pinzell, espàtula, aerògraf, …). Algun pigment pot ser més adequat barrejat en algun medi que en un altre, per exemple, algun pigment que és opac barrejat amb aigua pot ser gairebé transparent amb oli i en aquest cas només servirà per veladures (transparències).
Requisits dels pigments:
Han de ser una pols fina i suau.
Han de ser insolubles en el medi emprat.
Han d’aguantar la llum sense canviar de color.
Han de ser químicament inactiu i no alterar-se al contacte amb altres materials o l’aire.
Han de tenir un grau d’opacitat o transparència adequat al seu propòsit.
Han de complir aquestes propietats per si sols, sense ingredients adulterants.
També és important que tingui una procedència acreditada, on comprovin la qualitat dels seus colors, utilitzin matèries primeres de qualitat i puguin donar informació del seu origen i detalls de la composició i qualitat. El pintor, a l’hora de treballar, ha de saber si els pigments utilitzats en cada color són compatibles entre ells o si hi haurà reaccions químiques que puguin afectar al resultat.[1]”
Doerner, Max: Los materiales de pintura y su empleo en el arte, Ed. Reverté, Barcelona, 1998.
Classificació dels pigments: veure http://ca.wikipedia.org/wiki/Pigment
Història:
“En la Prehistoria se utilizaba el carbón vegetal, pigmentos a base de hierro -rojo- y manganeso -negro-, y también, esporádicamente, sangre y caseína, todos ellos mezclados con grasa animal que cumplía la función de aglutinante.
El temple, el fresco y la encáustica son tres técnicas que se iniciaron en el mundo antiguo grecorromano y egipcio. La técnica del temple tiene múltiples formulaciones y fue utilizada como procedimiento de pintura mural. En Egipto se aglutinaban los pigmentos con agua y goma, colas y huevo, aplicándolos en zonas concretas, sin mezclar los colores. Generalmente es la yema de huevo, mezclada con látex de retoño de higuera y agua, la manera empleada por los grandes pintores italianos del Trecento y del Quattrocento, tales como Cimabaue, Giotto, Fra Angélico, Mantegna…, añadiéndose a veces al fresco, para crear una técnica mixta que permitía las veladuras. Este parece ser el caso de Giotto en las pinturas murales de la Capilla Bardi en la iglesia florentina de la Santa Croce.
Seguir llegint en http://www.almendron.com/artehistoria/arte/pintura/las-claves-de-la-pintura/las-tecnicas/
PERÒ QUÈ ÉS L’AGLUTINANT?
“Medi que permet mantenir unides i fixar les diferents partícules de pigment per formar un film. Segons la naturalesa química del producte utilitzat (sucres, calç, proteïnes o lípids…) parlarem de diferents tècniques pictòriques (aquarel·la, fresc, tremp o oli…)”
http://www.museunacional.cat/ca/aglutinant
I la cola?
“Adhesiu de naturalesa orgànica tant d’origen natural (vegetal o animal) com artificial (per exemple, les coles cel·lulòsiques). Les més utilitzades han estat les coles animals, obtingudes de cartílags o de pells, com la de conill, bou o esturió.”
http://www.museunacional.cat/ca/cola
PINTURA MURAL
SANTA MARIA DE L’ALBA DE TÀRREGA, frescos de JOSEP MINGUELL I CARDENYES
http://pintura-mural.org/ca/p/1-projectes/6-murs-de-llum
La pintura mural al fresc consisteix en aplicar els colors dissolts en aigua de calç sobre el mur, que haurà de ser prèviament preparat i humit, arrebossat fresc de calç i arena. No es pot emprar un mur qualsevol sinó que ha de tenir unes condicions especials: no
tenir humitat i no contenir guix, ni ciments i ser absorbent.
“El mur ha de reunir algunes condicions:
Ésser de material absorbent, com la pedra, o obra massissa.
Lliure d’humitats internes per capil·laritat i de salnitres.
Per l’esquerdejat i arremolinat de fons s’ha d’utilitzar morter de calç. El ciment aporta sals al mur i minva el poder absorbent, és aconsellable no utilitzar cap ciment.
Sempre es pot recórrer a fer un envà d’obra massissa, aïllat per resoldre algun inconvenient.”
http://www.carlesarola.com/pintura_al_fresc.htm
Es basa, doncs, en el procés de carbonatació de la calç.
“La Calç és el carbonat càlcic procedent de les roques calcàries sotmeses a més de 1000ºC en forns de llenya, on s’allibera de l’àcid carbònic per esdevenir òxid càlcic, o sigui calç .
CaCO3 + Calor = CaO + CO2
Aquest òxid de calci és el que anomenem calç viva i s’apaga posant-la en unes basses amb aigua on bull a 300ºC i deixant-la reposar un mínim d’un any. En diem deixatar la calç. Es convertirà així en hidròxid de calci ,
CaO + H2O = Ca(OH)2
Restarà dins les basses un mínim de nou mesos a un any per garantir un bon comportament. Damunt l’aigua es forma un tel blanquinós i trencadís que és una .pel·lícula de carbonat càlcic que es forma amb el contacte amb l’aire.
Finalment l’hidròxid de calci en contacte amb l’anhídrid carbònic de l’atmosfera es transforma en carbonat de calci, la mateixa composició de la pedra calcaria que trobàvem al principi.
Ca(OH)2 + CO2 = CO3Ca + H2O
El procés de secatge es d’un mínim de sis setmanes, però continua durant uns sis mesos.
Sorra. Ha d’ésser de riu no de mar, i si és de quars millor. De granulometria homogènia és bo garbellar-la per que no contingui impureses. S’ha de rentar per eliminar les sals.Hom pot fer servir sorra de marbre.”
http://www.carlesarola.com/pintura_al_fresc.htm
La paret es converteix en una superfície compacte, de consistència marmòria, on es tanquen tots els colors diluïts en aigua. La paret es pinta de dalt a baix per evitar espatllar amb goterons el ja pintat. Cal, gairebé sempre, fer un dibuix previ sobre un cartró.
Els colors s’han d’aplicar ràpidament i d’una manera segura, perquè no poden haver rectificacions, el secat és molt ràpid.
Primera capa, l’arrebossada gruixuda (arriciato), constituïda per una mescla de calç apagada i arena gruixuda.
Segona capa, l’arrebossada fina (intonaco), constituïda per calç apagada i arena fina ben tamisada.
Tercera capa, la capa pictòrica, realitzada per pigments diluïts en aigua pura, amb un pinzell es fan diverses capes sobreposades.
La última capa, la crosta, es realitza amb argamassilla de cal carbonejada que al deshidratar-se amb l’aire produeix un embolcall protector transparent, que engloba els pigments que es fixen definitivament.
https://sites.google.com/site/artsartistes/4-2-tecniques-pictoriques
Pigments que es poden utilitzar a la pintura al fresc (clicar)
http://www.carlesarola.com/pintura_al_fresco.htm
LA PINTURA MURAL AL FRESC EN LA Hª DE L’ART:
MURAL DELS DOFINS. KNOSSOS.
S’han trobat pintures al fresc a l’Antiga Grècia (Cnossos, més tard a Pompeia).
A l’Edat Mitjana fou una tècnica molt emprada, sobretot durant el romànic. A Catalunya tenim
molts exemples de pintura mural d’aquesta època. Normalment el fresc es tractava amb
zones de color pla, sense crear molts efectes texturals ni veladures. A Itàlia abans i durant
el Renaixement és un procediment que empren molts dels grans artistes de l’època,
sobretot per decorar esglésies (Giotto, Masaccio, Fra Angelic, Piero della Francesca,…. I
més tard Rafael i Miquel Àngel, entre d’altres). En aquesta època es treballa amb més
transparències, creant textures i fent dissenys que incloïen progressivament la
perspectiva, la sensació espacial que tenia en compte la visió de l’espectador dels frescos
i per tant el canvi de la percepció que tenia de l’espai on s’ubicaven. Durant el Barroc, ja al
segle XVII, la pintura al fresc perd popularitat enfront de la pintura a l’oli tot i que alguns
artistes la continuen treballant. Tot i que l’ús d’aquesta tècnica s’ha anat perdent, encara
durant el segle XX alguns artistes la van utilitzar, és el cas dels muralistes mexicans com
Tamayo, Rivera i Orozco, tot i que també empraren d’altres procediments per les seves
pintures murals.
http://www.arquivoltas.com/Presentacion/Presentacion48.htm
L’Escola d’Atenes, fresc de Rafael ( Vaticà)
Altres procediments murals:
Estuc brunyit al foc.
El procés és molt similar al de la pintura al fresc, si bé la preparació ha de tenir més gruix per fer de coixí a l’hora de brunyir-ho.
Es pinta amb els pigments diluïts en una lletada de calç i sabó, abans de assecar-se hom ho brunyeix amb uns ferros roents ad hoc.
El resultat és un fresc amb superfície brillant d’una qualitat molt bonica.
Esgrafiat
L’esgrafiat és un procediment mural a base de colors plans a dos nivells molt utilitzat en les decoracions de façanes i interiors a partir de les darreries del segle XVI.
Els modernistes l’utilitzaren profusament en llurs decoracions.
L’esgrafiat consisteix en la superposició de dos o tres estucs de diferent color.
Sobre el primer arrebossat prèviament tenyit amb pigments minerals, s’hi aplica un estuc més clar que en tendre es talla amb una eina tallant anomenada estilet descobrint el color de la primera capa aconseguint així gran vistositat.
http://www.carlesarola.com/procedimentsmarc.htm
PINTURA AL CAVALLET
El nom ve de l’alt faristol en el què l’artista col·loca el quadre durant l’execució. El suport del cavallet pot ser de fusta (pintura sobre taula), de tela o llenç, paper, etc.
Cal distingir:
Pintura al tremp.
“El tremp d’ou és un procediment antic que s’empra principalment en la policromia dels retaules.
Es preparen les taules amb unes quantes capes de cola de conill i creta segons vulguem la superfície.
Els pigments s’aglutinen amb l’emulsió d’albúmina que conté el rovell de l’ou, -d’aquí el nom- afegint una mica de vernís.”http://www.carlesarola.com/procedimentsmarc.htm
Donem-ne més detalls:
“La pintura al tremp és un mètode tradicional que consisteix a barrejar el pigment amb
rovell d’ou, diluït amb aigua destil·lada. Quan la barreja s’aplica sobre un suport, l’aigua
s’evapora i deixa una capa de color molt fina i dura. Aquesta solució manté molt el color
original del pigment però s’asseca molt ràpidament al ser aplicada.
El rovell d’ou conté albúmina, una proteïna enganxosa que s’endureix en contacte amb
l’aire, un oli no secant i lecitina, una substància grassa que ajuda a què els líquids es
combinin de manera estable.
Per a elaborar-la es separa el rovell de la clara i se l’asseca amb un drap. Després
punxem el tel del rovell i s’aboca el contingut en un recipient. Es barreja amb una mica
d’aigua destil·lada per a obtenir una crema espessa. El pigment es barreja també amb
aigua destil·lada formant una pasta espessa. Les dues pastes s’han de barrejar posant la
de pigment sobre la paleta i afegint la d’ou i més aigua destil·lada si és necessari.
Normalment la barreja es fa a parts iguals. D’altres vegada una part de pigment s’utilitza
per 3/4 d’ou (blau celeste, roig cadmi, viridiana, blanc de zenc) o 1/4 (blanc de tità, roig
Venècia, ombra torrada). Tan sols s’ha de barrejar la pintura que es vol utilitzar ja que no
es pot guardar. La pintura resultant es pot provar pintant un xic un vidre i si quan s’asseca
es pot desenganxar d’una sola peça ja es pot utilitzar. Si es trenca hi falta ou.”
A la història de l’art:
“Aquesta fou una tècnica molt utilitzada a l’Edat Mitjana sobretot per a pintar els retaules. A
l’emulsió s’hi afegien també olis, cera o goma aràbiga. Es preparaven les taules de fusta
convenientment i després s’hi aplicava la pintura. També era la substància utilitzada pels
pintors. A partir del Renaixement es substituirà per la pintura a l’oli. Anteriorment a
Mesopotàmia, a l’Antiga Grècia i a Xina s’utilitzava també aquest procediment. Pintures al
tremp decoren tombes egípcies, catacumbes cristianes, i altars bizantins. El pintor florentí
Giotto (1266-1337) va treballar amb aquest procediment. Existeix una descripció escrita
del mètode de barrejar el pigment amb l’ou de l’any 1390 (Cennini). Els primers artistes
que treballaren amb tremp d’ou, aplicaven la pintura en capes successives a sobre d’una
base de guix fi. Entre els artistes italians que utilitzaren la tècnica podem destacar Fra
Angèlic (1387-1455), Piero della Francesca (1410-1492), Duccio (1255-1319), Sandro
Botticelli (1446-1510). A partir del segle XVII el tremp d’ou va quedar pràcticament ignorat
i substituït per la pintura a l’oli. “
http://www.xtec.cat/~mplanel4/tegp/aquosos/doc8.pdf
http://www.museunacional.cat/ca/pintura-al-tremp
“Cennino Cennini en El libro del Arte escrito a finales del s. XIV, habla de la cola de pescado y de la cola de cabritilla, hecha de pieles y cartílagos de este animal, así como de la yema de huevo como aglutinantes para los pigmentos. Las pinturas sobre tabla realizadas en Italia desde finales del s. XIII hasta mediados del s. XV son de las más bellas jamás pintadas. En ese periodo, nos encontramos con algunos ejemplos concretos de artistas que alcanzaron gran definición y maestría trabajando con temple al huevo:
Duccio (c. 1255-1319) La resurrección de Lázaro, 1310.
• Giotto (1266-1337) Entierro, c.1320-1325.
• Simone Martini (1283-1344) Anunciación, 1333.
• Fra Angélico (c. 1390-1455) Anunciación, 1430-32.
• Paolo Uccello (c. 1397-1475) La batalla de San Romano 1456-60.
• Fra Filippo Lippi (1406-1469) La Virgen y el Niño entre dos ángeles ,1445.
• Piero de la Francesca (1416-1492) El Bautismo de Cristo, 1448-50.
• Andrea Mantegna (1431-1506) Cristo Muerto c. 1475-1478.
• Sandro Boticcelli (1446-1510) La primavera, 1482.
La figura de Giotto, tiene un papel destacado en la evolución del lenguaje medieval al gótico internacional. Por las descripciones de Cennini, sabemos que reforzaba el temple de huevo con látex de higuera, haciendo el temple más fluido y manejable y que utilizaba soportes rígidos y entrapados con una imprimación de cola y yeso aplicada en capas finas.
Del mismo modo, Duccio utilizó la llamada técnica griega, combinando fondos de yeso blanco con pintura de temple al huevo o a la cera-cola, que posteriormente se abrillantaba por frotamiento.
Generalmente, los soportes eran de madera de álamo cortada con bastante grosor por ser una madera blanda. Paulatinamente, los temples se van haciendo cada vez más grasos, algo que desembocará ya en pleno s. XV en la nueva técnica del óleo. Esa transición hacia el óleo lleva a una variedad de temples que van desde el temple al huevo magro y semigraso hasta el temple graso. Durante los s. XVII y XVIII, el temple al huevo fue casi olvidado como técnica. En cualquier caso proliferó en el
Barroco la técnica mixta que llamamos histórica, y en la que se combinaba mediante una grisalla previa, generalmente en temple, pinceladas de veladuras superpuestas al óleo, y que finalmente podían ser matizadas en mordiente alternando capas magras y grasas. “
http://ocw.um.es/artes-1/procedimientos-y-tecnicas-pictoricas/material-de-clase-1/espanol/u.t.-13.-pintura-al-temple-y-sus-variedades-temple-huevo.pdf
http://es.wikipedia.org/wiki/Primavera_%28Botticelli%29#/media/File:Botticelli-primavera.jpg
PINTURA A L’OLI
A diferència de la pintura al tremp, aquesta tècnica empra l’oli per dissoldre els colors.
Les pintures a l’oli es composen de pigments barrejats amb un aglutinant a base d’oli. L’oli
s’oxida quan entra en contacte amb l’aire, fent que les partícules de pigment quedin
uniformement distribuïdes en el suport.
Materials
La qualitat de les pintures a l’oli dependrà de la qualitat dels pigments i de l’oli.
-Olis: hi ha diferents olis que poden servir per a aglutinar els pigments: oli de llinosa cru
(prové d’escalfar els talls de lli, així s’obté un oli de color fosc no molt adequat per a
pintar), oli de llinosa refinat (obtingut decolorant l’anterior), oli de nou (procedent de nous
prensades en fred, és clar i fi, molt car i es rancieja ràpidament) i d’altres olis vegetals.
-Dissolvents: Els dissolvents s’afegeixen a la pintura per a conferir-li la deguda
consistència. Els més utilitzats són la trementina rectificada, oli i aiguarràs.
-Vernissos: les pintures poden barrejar-se també amb vernissos o sigui, resines
barrejades amb dissolvents. Un cop acabada la pintura es pot fer una capa de vernís per
a preservar-la.
-Assecadors: la pintura a l’oli requereix el seu temps per assecar-se, fins i tot pot tardar
mesos abans no s’ha assecat completament. Per això a vegades s’afegeixen substàncies
que acceleren aquest assecat.
Suports
Tradicionalment la pintura a l’oli s’associa a la tela tensada en un bastidor de fusta però
pot ser utilitzada en qualsevol superfície que es pugui preparar per a rebre la pintura:
cartró, paper, metall, vidre, fusta, etc.
Preparació del llenç
Imprimació: amb una solució de cola diluïda (de cuir, d’os, de conill, de caseïna)
Bases: a base d’olis, amb blanc d’Espanya més cola, bases d’emulsió amb pigment, cola i
oli.
http://manualidadesybellasartes.com/auxiliares.html
Utensilis
Pinzells de pel dur (pell de porc). Plans, cònics, quadrats o rodons.
Espàtules, paletes, olieres, recipient dissolvent, cavallet.
HISTÒRIA:
Sembla que la pintura a l’oli té els seus orígens al nord d’Europa. Abans del segle XIII ja
es realitzaven pintures murals a l’oli a Anglaterra i a França. La tècnica ja es descriu en un
tractat del segle XII. Els germans flamencs Van Eyck, pintors de Flandes, perfeccionaren
aquesta tècnica i trobaren un oli transparent, fluid i de bon assecar que millorà el
procediment. En molts casos es diu que Jan van Eyck (1390-1441) fou l’inventor de la
pintura a l’oli, fet que no és del tot correcte, però si podem dir que ell fou qui establí les
bases per a la utilització d’aquest material. Aquest artista utilitzava pintura al trem d’ou i
començà a experimentar amb altres aglutinants fins que la substituí per pintura a l’oli.
Antigament la tècnica a l’oli no era exactament igual com la coneixem avui dia. Durant els
segles XV i XVI s’aplicava sobre una primera pintura al tremp. Progressivament la pintura
s’anà emprant només amb oli. Posteriroment a la utilització que feu Van Eyck d’aquest
procediment, arribà a Itàlia: Els pintors venecians, entre ells Bellini i Tiziano (1490-1576),
començaren a aplicar-la i contribuïren notablement a l’evolució d’aquesta tècnica.(…)
Rubens (1577-1640), Velázquez (1599-1660), Rembrandt (1606-1669) es serviren
d’aquesta tècnica en les seves produccions tot refent-ne i variant-ne llur ús, utilitzant les
veladures i una minuciosa superposició de capes successives de pintura. Més endavant
d’altres artistes rebutjaren aquest mètode tot utilitzant la pintura a l’oli d’una manera més
lliure. És el cas de l’anglès Gainsborough (1727-1788) o Goya (1746-1828). Fins al
moment els artistes es preparaven la seva pròpia pintura però ja al segle XVIII hi havia
coloristes professionals dedicats a vendre pintura ja preparada en bosses de pell,.
Aquestes bosses foren precursores dels tubs metàl·lics que van aparèixer al segle XIX.
http://www.xtec.cat/~mplanel4/tegp/grassos/doc2.pdf
Van Eyck, El senyor del turbant
Rembrandt: Woman Bathing In a Stream (Hendrickje Stoffels)
AQUAREL·LA, GUAIX, AIGUADA
LES AQUAREL.LES
“Les aquarel·les són pigments mòlts molt finament aglutinats amb goma aràbiga. La barreja es presenta seca, en forma de pastilla; líquida, en pots amb comptagotes o en tub. Al barrejar-la amb aigua, en la qual la goma es dissol molt fàcilment, fem que l’aquarel·la (o més ben dit els pigments) s’adhereixi al paper. A més de la goma també s’hi afegeixen glicerines i sucres que retarden l’assecat i li donen més brillantor.
L’aquarel·la es treballa sobre paper. Aquest ha de tenir un cert gramatge per a poder treballar amb aigua i pot o no tenir textura. També podem utilitzar paper fet a mà (tenint en compte que absorbeix de seguida l’aigua tenyida i no permet manipular-la sobre el paper mateix), o papers japonesos com el paper d’arròs (la pasta està feta amb arrels de la planta de l’arròs).
Es pot treballar directament sobre el paper o, aquest, es pot tensar perquè no s’encongeixi en aplicar-hi l’aigua. Això es sol fer mullant-lo tot prèviament i tensant-lo sobre una fusta per deixar que s’assequi.
Els pinzells utilitzats són els de pèl tou. És idoni tenir pinzells de diferents mides, si més no, un de gros per si s’han de fer rentats o zones d’un mateix to. També es poden utilitzar esponges per a fer rentats o per a intentar esborrar, tot aplicant aigua o intentant absorbir el color sobrant fruit d’algun error.
Quan es treballa amb l’aquarel·la es solen anar afegint tons cada vegada més foscos. Si es torna a passar per sobre d’una zona encara molla és fàcil que s’escampi l’aquarel·la. Si volem que les taques no s’ajuntin haurem d’esperar que s’assequin.Podem fer rentats recobrint grans zones, ja sigui fent aigües o amb un sol to. El rentat es sol fer humitejant anteriorment el paper.Amb aquarel·la no tan diluïda podem dibuixar a base de puntejats.L’aquarel·la es pot barrejar amb d’altres tècniques com el guaix, la tinta… Podem també fer reserves amb les ceres o amb papers, cintes adhesives…També la podem aplicar amb esponja, cotó, polvoritzar-la amb el raspall de dents, creant així diferents textures… Amb bastant aigua la podem estendre bufant o movent el paper per allargar les gotes i les taques”.
L’aquarel·la ja la usaven els il·luminadors a l’Edat Mitjana per a il·lustrar els llibres. També durant el Renaixement molts artistes la van utilitzar en els seus dibuixos (de paisatge, il·lustracions, esbossos de tapissos o decoracions, vistes urbanes…). Entre aquests podem destacar els d’Albert Dürer. Però realment s’ha associat sempre l’aquarel·la als paisatgistes anglesos del segle XVIII, que van usar intensament aquest material, el que ells anomenaven watercolour en contraposició al bodycolour. Les aquarel·les els permetien pintar a l’aire lliure (plain air) sense necessitat de molta infraestructura. L’aquarel·la permetia agilitat de traç i, a través de transparències i sobreposicions, els ajudava a captar la llum i tonalitats del paisatge. Així també l’usaren els impressionistes ja que els permetia reproduir els fenòmens atmosfèrics: el vent, els reflexos de l’aigua, els canvis del cel… Aquesta ha estat també una tècnica molt emprada en la il·lustració de llibres. Alguns artistes moderns com Paul Klee, Miró, Grosz, Schiele s’han servit del procediment en obres de petit format, sovint barrejat amb d’altres materials.
http://www.xtec.cat/~mplanel4/tegp/aquosos/aquosos.htm#2
Mennekes
Turner
L’aiguada és una tècnica de pintura molt semblant a l’aquarel·la. Es caracteritza per utilitzar una única tonalitat en tota la imatge, generalment el negre, tot i que no és estrany emprar el sèpia, colors terra vermellosos, verd botella o blau marí. La pintura s’aplica més o menys diluïda en aigua, habitualment amb un pinzell. La tècnica consisteix a pintar diferents capes una sobre l’altra, de manera que es comença pintant amb una capa lleugera els colors més clars i lluminosos, i després es va insistint amb noves capes, tantes vegades com calgui, sobre els colors més foscos. Per tant, com passa amb l’aquarel·la, cal emprar com a suport un paper gruixut que resisteixi l’aigua.[1]
Tradicionalment s’utilitzen colors d’aquarel·la o, com a variant, tinta xinesa, encara que aquesta resulta menys “dúctil” (produeix salts o “tallats” en el to del degradat).
Guaix és una pintura opaca soluble a l’aigua, de diferents colors, que ans al contrari de l’aquarel·la, cobreix el suport, generalment paper, cartró o més rarament pergamí. També es diu guaix d’una obra feta amb aquesta tècnica de pintura.
L’opacitat del guaix es fa en barrejar pintura d’aquarel·la transparent amb un blanc opac. A l’inici s’utilitzava calç i goma aràbiga. Des del segle XIX va utilitzar-se litopó o òxid de zinc. Al contrari de l’oli, el guaix no és permanent, si entra en contacte una altra vegada amb aigua queda tacat També permet fer correccions i posar una nova capa de colors clars damunt colors foscs, el que és impossible amb l’aquarel·la. Com és soluble a l’aigua, el guaix s’utilitza sovint en l’ensenyament de les arts.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Guaix
![]()
![]()
òxid de zinc i goma aràbiga
Franz Marc, Paisatge amb animals, 1913.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Guaix#/media/File:Franz_Marc_-_Landscape_with_Animals.jpg
pintura de Pompeia, exemple d’encàustica.
ENCÀUSTICA:
L’encàustica, que deriva del grec enkaustikos (‘gravar a foc’), és una tècnica de pintura que es caracteritza per l’ús de la cera com a aglutinant dels pigments.
És una tècnica coneguda i utilitzada des de l’antiguitat. Els romans la usaven sobretot en taules. Plini el Vell, enciclopedista romà del segle I, descriu l’ús de l’encàustica sobre l’ivori, tècnica que ja llavors es considerava antiga. Explica que l’inici de la tècnica derivaria de la pintura dels vaixells amb cera per a impermeabilitzar-los, als quals s’afegia color en èpoques de guerra. La cera impermeabilitzava la fusta i aconseguia amb això que fos resistent a la sal i als rigors del temps.
A la regió d’El-Fayum, al nord d’Egipte, es van descobrir uns retrats de gran força expressiva, en sarcòfags de fusta, realitzats en encàustica. Són dels segles I i II. Els murals de Pompeia, després de molt temps d’especulacions, s’ha arribat a la conclusió que no van ser pintats a l’encàustica.
El seu ús és comú fins als segles VI i VII, i són exemples d’aquesta etapa les icones bizantines del monestir de Santa Caterina de la muntanya Sinaí. Durant els segles següents i a partir del VIII i el IX, aquesta tècnica cau en desús fins que reapareix a començaments de l’edat mitjana. Un bon exemple d’icona pintada a l’encàustica és el de la Verge amb nen entronitzats, del monestir de Santa Caterina del muntanya Sinaí, a Egipte.
Torna a ser àmplia la seva utilització en els segles XVIII i XIX, especialment a Anglaterra i França. El pintor francès Eugène Delacroix (1798-1863) utilitza en moltes de les seves obres uns colors prèviament diluïts amb cera. Al segle XX, el pintor, escultor i artista gràfic nord-americà Jasper Johns realitza encàustica sobre tela en obres que anuncien ja el pop art; així mateix, el pintor mexicà Maurici Toussaint utilitza aquesta tècnica és la seva obra, dins el moviment neomexicà.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Enc%C3%A0ustica
“La pintura encáustica se usa en una técnica pictórica consistente en trabajar los colores con cera blanca como vehículo, en frío o calentándola. La pintura encáustica es un compuesto de cera de abeja, resina y pigmento que se mantiene fundida y maleable en una paleta caliente.
Se enfría inmediatamente y no hay que esperar a que se seque, pero tiene la virtud de poderse volver a trabajar en cualquier momento después de haber sido aplicada.
Dado que en la cera de abeja no penetra la humedad, las pinturas encáusticas no se deterioran, no amarillean y no se oscurecen, por lo tanto son extremadamente duraderas y no necesitan ser protegidas bajo vidrio.
El método encáustico es una técnica antigua, bonita y muy versátil.
Las piezas pueden bruñirse hasta quedar brillantes, pueden tallarse y rasparse o ser trabajadas en capas y veladuras.
Las piezas se pueden sumergir, trabajar con moldes y esculpir.
El método encáustico admite la aplicación de texturas, el collage y la combinación con pinturas al óleo.”
http://www.vpiera.com/es/cataleg:Cos/0/bellas-artes/pintura-encaustica/
http://es.wikipedia.org/wiki/Enc%C3%A1ustica
PINTURA ACRÍLICA
El vehicle usat són diversos materials sintètics que es dilueixen en aigua. La viscositat pot ser tan alta com en l’oli (la presentació també, ja que vénen en tubs). Hi ha artistes que prefereixen la pintura acrílica a l’oli, ja que la trementina, solvent de l’oli, desprèn vapors tòxics. És un substitut modern de l’oli, amb els seus avantatges i desavantatges.
“Se trata de una técnica que emplea los mismos pigmentos usados en óleo o acuarela pero diluidos en un aglutinante acrílico conformado por una resina sintética (hecha a partir de ácido acrílico). El medio asi resultante es soluble en agua. Su secado es rápido y el acabado mate (menos medio acrílico) o brillante (más medio).
Ofrece otras ventajas como añadir más pintura a una superficie ya pintada (incluso con otra técnica), es muy estable, resistente a la oxidación, etc., siendo la técnica que menos problemas tiene de cara a su conservación.
Se puede trabajar sobre cualquier soporte absorbente, directamente o como imprimación en un medio acrílico con blanco de titanio. Permite empastes de mayor resistencia que el óleo, el cual tiende a cuartearse.
Esta técnica se asocia al Arte contemporáneo sobre todo desde la década de los cincuenta, principalmente en el ámbito americano del expresionismo abstracto (Pollock, Rothko … ) y entre los pintores de los valores geométricos y del Pop Art (Warhol, Wesselmann…).”
http://josecabello.com/pintura-con-acrilicos.html
LA PINTURA AL PASTEL és composta per pigments en pols barrejats amb la goma o resina per aglutinar, que formen una pasta seca i compacta. La paraula “pastel” deriva de la pasta amb la qual s’elabora. Es modela amb la forma d’una barreta de la grandària aproximada d’un dit, que s’usa directament (sense necessitat de pinzells o espàtules, ni de solvent) sobre el suport, generalment paper o fusta. Són colors forts i opacs. La major dificultat és l’adhesió del pigment a la superfície a pintar, per això solen usar-se -en finalitzar el dibuix- fixadors especials. El pastel generalment s’usa com el “crayón” o el llapis, i el seu recurs expressiu més afí és la línia, amb la qual es poden fer trames. També sol usar-se la pols que tendeix a deixar anar el pastel (semblant al de la guix) per aplicar color.
La técnica del esgrafiado o rascado de la pintura se refiere a cuando hacemos dos capas de pintura y rascamos la capa superior. Se pueden usar diversas técnicas pictóricas. Por ejemplo, es famosa la que utiliza ceras manley, con las que se colorea el papel y luego se cubre todo con una pintura acrílica, de modo que no se fusiona con la cera y se puede rascar.
Pero en el caso del óleo existe un método que consiste en pintar una capa húmeda (es decir, que aún no se haya secado) y rascarla de modo que se vea la pintura seca de abajo o directamente el soporte. Esta técnica es la utilizaba Paul Klee en obres com:
Villes florentines
Andrés Castellanos En la playa
Aerografia
En aquesta tècnica, s’usen pintures acríliques a aerosol (esprais). A més d’esmalts, ja que la pintura es torna més prima.
http://ca.wikipedia.org/wiki/T%C3%A8cnica_pict%C3%B2rica
La tinta és una mescla líquida, de vegades viscosa, de pigments i aglutinant per tenyir una superfície de color per tal de crear un text o un dibuix, amb alguna figura de traç fi (a diferència de la pintura, encarregada d’omplir àrees i colors i no pas amb línies i traços). Si bé hi ha alguns animals que generen tinta, alguns cefalòpodes com el polp o la sèpia, aquesta no sòl ser la utilitzada en l’escriptura o el dibuix. Aquesta altra usualment està feta de pigments obtinguts de metalls i closques. La tinta xinesa és la més antiga en ús des de fa de més de 5.000 anys.
Per a aplicar la tinta es poden utilitzar diferents estris. El càlam, la ploma o el pinzell, no duen la càrrega de tinta al seu interior i que requereixen un tinter per guardar i preparar la tinta. D’altra banda, i més recents, hi ha la ploma estilogràfica, el bolígraf i també en alguns aparells d’impressora o el fax que duen incorporat un dipòsit propi que conté la tinta i que, per capil·laritat, és “succionada” cap a la punta aplicadora.
L’anomenada tinta invisible, feta amb suc de llimona, serveis per amagar missatges secrets perquè només és visible el traç quan s’acosta a una flama o a una altra font de calor.
Més bibliografia:
Codina Esteve, Rosa: Materials i tècniques de pintura. PPU. Barcelona, 2010.
MALTESE, CORRADO: Las técnicas artísticas. Cátedra, Madrid, 1981
_-_Museo_dell%27Ermitage.jpg)
#/media/File:Dolphin_Mural_Knossos.jpg){kind=link}
