encenallsdeliteraturaiart

La meva experiència com a docent en acadèmies concertades i diversos instituts d’ensenyament secundari em diu que el fracàs escolar no és solament una qüestió acadèmica.
Pel fet que cada govern modifiqui, segons el seu propi interès, el pla d’estudis, no vol dir que cada fórmula inventada sigui millor que l’anterior i que amb ella es pugui combatre de forma més eficaç el fracàs escolar. El problema és sobretot social i també pedagògic. (Enllaç a l’esborrany actual de la reforma educativa del ministre Wert.) Un altre tema que ara no tracto és el menyspreu que reben les llengües cooficials en les autonomies que les tenen.
En l’esborrany de la reforma educativa, on es reconeix la implicació de la societat civil en la transformació educativa, no es donen les solucions com ja era d’esperar.
Faré aquí algunes propostes per tal que el sistema educatiu públic funcioni:
-Primerament, els concerts educatius haurien de desaparèixer. Si no hi ha diners per a l’escola pública -almenys això ens volen fer creure- encara menys n’ha d’haver pels concerts. Qui vulgui una educació diferenciada, que la pagui. Es nacionalitzarien els col·legis i el personal -prèvia selecció- passaria a ser funcionaris. Només aquells que estiguin disposats a cobrar una matrícula que cobreixi les seves despeses no seria nacionalitzat. Així ampliem l’oferta educativa pública.
-En segon lloc, calen més professors (funcionaris) i més recursos en general, per atendre tota mena d’alumnat amb dificultats d’aprenentatge, nouvingut… Més despesa pública, és clar.
-En tercer lloc, cal consens entre la comunitat escolar de cada centre en pedagogies que estimulin la regularitat en el treball i l’esforç, no pas la memorització efímera, des de la primaria. Això es pot evitar fent menys exàmens, obligant a l’alumne que s’organitzi ell mateix el temps d’estudi de la matèria. Si l’alumne té un control dia sí i dia també, no té temps de retenir ni d’entendre el que està estudiant. Cal que aprengui a estudiar fent resums, copiant, llegint, fent exercicis durant un temps prudencial per facilitar l’assimilació dels continguts. Les notes que es treguin en els controls i els treballs han de prevaler per sobre d’altres consideracions.
-Cal, en quart lloc, una responsabilitat familiar i social: la família ha d’ajudar al fill en el seu aprenentatge, ha d’incentivar-lo a l’estudi, ha de donar-li temps per fer deures i per distreure’s, no se l’ha de fer portar vida d’adult aparcant-lo en altres llocs fins al vespre per comoditat horària dels pares o tutors. Per aprendre, cal repòs. I descans. La tv a l’habitació és contraproduent si no es controla bé.
L’esforç s’ha de compensar, la vagància s’ha de castigar.
Evidentment, per tal que els pares poguessin estar més pels fills, caldria una reestructuració social: treballar menys hores, potser cobrant menys, però els preus també haurien de baixar en concordància, cosa que ja veig més difícil.
D’altra banda, la societat civil hauria de valorar més la feina dels ensenyants, col·laborar-hi, oferir models socials que emfasitzin la recompensa per l’esforç i la feina ben feta, la dignitat de la cultura, menystenir el pur materialisme, incentivar la crítica i rebutjar el dogmatisme… Diu Melgarejo, parlant del sistema educatiu finlandès: “Tant el cinema com la televisió subtitulen pràcticament totes les pel·lícules i això facilita als nens l’aprenentatge d’idiomes i augmenta la capacitat lectora.” (font)També és un dels aspectes que s’hauria de tenir en compte a Catalunya i a Espanya.

Els governs haurien de fer polítiques en benefici del poble, de la societat, no del capital. En benefici del bé públic, no del bé privat. Sembla impossible, oi?
En definitiva, cal capgirar les tendències de les polítiques, dels professionals de l’ensenyament, de les famílies i  llavors assolirem els nostres objectius: que els nois/noies posin interès en l’estudi en ser conscients de la necessitat i la utilitat del seu treball, amb què acabaríem amb el fracàs escolar de forma definitiva.

MANIFESTACIONS CONTRA LA REFORMA EDUCATIVA A TOTA ESPANYA 
DIA 13 DE DESEMBRE DE 2012
EN DEFENSA DE LA LLENGUA CATALANA PORTAL XTEC

 

Claustre Monestir Ripoll



Davallament St. Joan de les Abadeses



Campanar de la Catedral de Vic



 





PORTALADA DE SANTA MARIA DE RIPOLL ST JAUME DE FRONTANYÀ



TRIBUNA DE SANTA MARIA DE SERRABONA GALERIA D’IMATGES DEL ROMÀNIC MÉS FOTOS DEL ROMÀNIC DE TOTA EUROPA



ENS ATAQUEN DE NOU

El nou atac a la llengua catalana, a la immersió lingüística i a la igualtat de drets sense distinció de llengua, ni  d’origen o procedència, ve de les mans del ministre d’Educació el sr. Wert.
Prou sabut és que per extingir l’ús d’una llengua se l’ha de fer innecessària: convertir l’assignatura de llengua i literatura catalanes en optativa, reduir l’ús del català com a llengua vehicular als centres escolars al 50% i no ser obligat el coneixement del català per accedir a l’administració pública, cada cop més prima, són els camins adients per fer de la llengua catalana una llengua popular, folclòrica, com a mostra del regionalisme de la gran Espanya única. No us sona això? Ja ho hem viscut abans. En quina època viuen aquests senyors del govern espanyol?

CRIDA A TOTS ELS ACTORS/ACTRIUS, DEL PASSAT I EL PRESENT, DE L’HOSPITALET

Necessito informació dels grups teatrals següents per completar la meva Història del Teatre a l’Hospitalet.

CENTRE SOCIAL DE LA FLORIDA

QUADRE ESCÈNIC BELLVITGE
DIDASCÀLIA
T’HABATA TEATRE

Poseu-vos en contacte amb mi, si us plau.

TEATRE A L’HOSPITALET

Estic investigant sobre el teatre a l’Hospitalet, des de mitjans i finals del XIX fins a l’actualitat, des de la creació de les entitats històriques com ara el Casino La Harmonia, El Casino del Centre, L’Ateneu La Unió,  després el Centre Catòlic a principis del s.XX, el Foment Eularienc, l’Ateneu de Cultura Popular el 1932… Era aquella l’època del naixement d’associacions per tota Catalunya, dels Ateneus i les societats recreatives, dels Casinos i bars amb petits teatres, sobretot la dècada dels 20-30, tot abans que la guerra civil trenqués el ritme dels ciutadans que, a manca de televisor, de cotxe, de segones residències, però amb ganes de divertir-se i amb il·lusions compartides amb amics i veïns, desitjaven que arribessin les festes del barri, a l’estiu normalment, per celebrar-les amb una representació teatral que reflectia la companyonia, l’esforç compartit, l’anhel d’aprendre. El teatre va servir a molts dels ciutadans hospitalencs analfabets a aprendre de lletra.
La guerra, dèiem, va fracturar la cultura a més de les vides privades, i amb elles les il·lusions, com moltes altres coses, i la dictadura que vingué després no va afavorir gens el desenvolupament cultural, encara menys en llengua catalana, reprimida o tolerada en ocasions pel seu floklore sempre que els arguments de les obres proposades pels escassos grups supervivents fossin moralment acceptats.
Fins als anys 60,  el teatre va romandre encarcarat en les fórmules carrinclones, moltes de tall catòlic, sense possibilitat de sortida per l’acció bel·ligerant de la censura, tot i que de vegades es podia esquivar.
Per fi, aires de renovació vingueren de la mà del grup Alpha-63, en contacte amb l’EADAG de R. Salvat, seguida del Grup d’Acció Teatral, que s’arribà a professionalitzar, coincidint amb l’obertura de nous centres culturals (anomenades encara Aules de Cultura), de noves associacions de veïns, nous centres d’ensenyament, escoles d’adults, casals d’avis, noves parròquies… nova gent que,  farta de l’encarcarament cultural i desitjosos de reprendre les activitats culturals en català, van haver d’apropar-se primer amb castellà al nou públic immigrat fins que assimilés -més o menys- la nova societat naixent, la democràtica des del 1976.
Amb la democràcia, la cultura hi va guanyar, sens dubte, es va modernitzar la societat culturalment parlant, però el teatre amateur també tingué pèrdues quan el televisor va entrar a les llars, el 600 i la segona residència van fer canviar en moltes ocasions els costums de reunir-se els caps de setmana per assajar, per representar, per compartir.
La democràcia ha portat l’individualisme, incrementat per l’afany consumista, incentivat pel capitalisme que ens ha malconquerit irremeiablement.
Encara sort que les Aules de Cultura no han deixat d’afavorir les arts escèniques mitjançant la cessió dels espais per a l’assaig, els tallers i cursos, el projecte Escena… d’elles han sorgit grups de teatre, la majoria efímers. També dels Casals, dels Instituts, de les Escoles d’Adults, de les Associacions històriques i recents, han sorgit companyies de teatre.
Però les companyies estables i professionals escassegen a la nostra ciutat hospitalenca… se’n van a Barcelona a debutar, a tenir èxit.
El Teatre Joventut creat el 1991 i la Coordinadora de Teatre aficionat han ajudat al manteniment del teatre amateur a L’Hospitalet, però les darreres retallades a la cultura i la manca de subvencions els poden fer molt de mal. Quin és el futur del teatre aficionat? del teatre en general?
El teatre s’ha transformat com la societat, havia de fer-ho per adaptar-se als nous temps, al nou públic amb inquietuts i interessos diferents als dels nostres pares i avis, a les noves tecnologies que es filtren arreu… ha anat evolucionant des de la ruptura de l’escena tradicional, des de l’aparició del teatre independent que mostra una nova passió pel mim, per la màscara, per la participació del públic. Ha desaparegut el caverol, l’apuntador i el traspunt. El teatre, com tot, o es renova o es mor. Esperem que el teatre hospitalenc seguexi aquest camí per salvar-se. Per fer-ho possible cal portar -com s’està fent- el teatre a l’escola, perquè ells seran el públic de demà.

Rafael alberti: Cal y Canto per GORNAL TEATRE

En el diari El País del dimecres dia 27 de juny hem llegit amb indignació que “el TS rechaza que el catalán sea prioritario para los alumnos inmigrantes”  i a continuació: ” El Tribunal Supremo (TS) ha anulado cuatro artículos de un decreto aprobado por la Generalitat en 2008 sobre el uso del catalán como lengua vehicular en las aulas”. Aquesta sentència estima el recurs presentat contra una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) sobre el català a l’escola que va fallar a favor de la immersió lingüística, la qual  avalava el model català aparentment, però introduïa el reconeixement del dret a què el castellà fos també la llengua vehicular a l’ensenyament per a tothom que ho sol·licités. El TS es basa en la sentència de l’Estatut, que
A la web del canal 3/24 hem trobat els articles anul·lats del Decret 181/2008
Article 4 – Llengua

4.1 El català, com a llengua pròpia de Catalunya, s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular d’ensenyament i aprenentatge i en les activitats internes i externes de la comunitat educativa: activitats orals i escrites de l’alumnat i del professorat, exposicions del professorat, llibres de text i material didàctic, activitats d’aprenentatge i d’avaluació i comunicacions amb les famílies.

4.3 Els nens i les nenes que cursin el segon cicle de l’educació infantil tenen el dret a rebre l’ensenyament en català i a no ser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de la seva llengua habitual. En qualsevol cas es respectaran els drets lingüístics individuals de l’alumne o alumna, d’acord amb la legislació vigent.

4.4 En funció de la realitat sociolingüística de l’alumnat, s’implementaran metodologies d’immersió lingüística de la llengua catalana amb la finalitat de potenciar-ne l’aprenentatge. Tanmateix, quan sigui possible amb els mitjans de què disposi el centre, s’arbitraran mesures de traducció en una de les llengües d’ús familiar per al període d’acollida de les famílies procedents d’altres països.

4.5 Com a part del projecte educatiu, els centres han d’elaborar un projecte lingüístic que estableixi les pautes d’ús de la llengua catalana per a tots els membres de la comunitat educativa. Aquestes pautes d’ús han de possibilitar, alhora, adquirir eines i recursos per implementar canvis per a l’ús d’un llenguatge no sexista ni androcèntric.

Article 10 – Autonomia pedagògica i organitzativa

10.1 Cada centre educatiu, d’acord amb la seva autonomia pedagògica i organitzativa, ha de concretar en el seu projecte educatiu els principis pedagògics i organitzatius propis del centre i el projecte lingüístic, en el qual s’expliciten les accions educatives per aconseguir la normalització en l’ús de la llengua catalana en totes les actuacions docents i administratives i el tractament de les diferents llengües en el centre.

Article 14 – Alumnat nouvingut

14.3 A fi de procurar la més ràpida integració possible de l’alumnat estranger que s’incorpora al sistema educatiu de Catalunya, els centres han de dedicar una atenció preferent a l’aprenentatge de la llengua catalana, vehicle d’expressió normal en les activitats educatives de les escoles.
Als catalans que estimem la nostra llengua, perquè és la nostra cultura, perquè és la llengua amb què hem començat a parlar i a conèixer, amb la qual ens hem socialitzat, amb la qual parlem, pensem, sentim, somiem, no ens pot estranyar a aquestes alçades, a finals de juny de 2012, els nous atacs contra el català. Sabem que no han estat els primers ni els únics, i que, malauradament, no seran els darrers, perquè sembla que la incomprensió, la ignorància i la intransigència  dels qui no han patit la persecució de la seva llengua -o bé dels renegats que s’abracen a polítiques totalitaristes ultradretanes, hereves del falangisme de José Antonio Primo de Rivera o el fascisme franquista- continua essent el motiu de l’obsessió persecutòria contra tot el que ensumi a català.
Al nostre país, el dret humà a no ésser discriminat per la llengua no s’aplica per al català, només per al castellà: a Catalunya -ens diuen- atemptem contra el dret d’utilitzar el castellà quan obliguem (imposem!) el català a les criatures i als nouvinguts.
Som els catalans que no hem comprès mai que Catalunya és una regió d’Espanya, que Catalunya és una zona bilingüe, que aquí estem barrejats i parlem indistintament una llengua com l’altra, que no tenim cap dret a demanar que a la nostra terra es parli la llengua pròpia, nascuda com les altres llengües romàniques -entre elles el castellà- el s. VIII i que el castellà no s’introduí en terres catalanes fins al s. XV, que ha estat la llengua del poble fins el s. XVIII. Des dels Decrets de Nova Planta la voluntària castellanització i la persecució de la llengua catalana s’accelerà. La nova burgesia catalana va renegar de la seva llengua. Certament, però corregí després. L’anticatalanisme és antic i no s’ha aturat mai, ben al contrari. L’obsessió és malaltissa. La immigració a Catalunya no ha estat casual, tenien l’excusa que aquí hi havia feina.
Com es pot acusar els catalans d’imposar la seva llengua, la llengua pròpia, la que ha nascut en aquestes terres al marge del castellà, a casa seva? L’única llengua que s’ha imposat i s’imposa amb mala baba a Catalunya és la llengua de l’Imperio español, el castellà. Per imposició, forçada o no, els catalans hem après dues llengües. El nostre és un “bilingüisme diglòssic”, enriquidor. Al pas que anem, però, el català -en un futur no molt llunyà- serà convertida només en una mostra més del folclorisme espanyol, serà solament una llengua popular, domèstica, la llengua dels futurs obrers sobreexplotats d’un país rescatat, aviat tercermundista.

videocat 1 – YouTube,
MUESTRAS DIAPOS CURSOS Hª ARTE – YouTube,
NOVEL·LES DE ROSA MARIA SERRA
facebook

La repressió de la llengua catalana, no és solament un fet històric, sinó actual
Enllaç: Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes 1936-1975, Josep M.Solé i Sabaté, Joan Villaroya. Editorial Curial Barcelona 1994
Alguns exemples concrets extrets de viquipèdia: 

• 1482 Comença la supressió i crema de la Bíblia Valenciana fins al punt que durant anys es va dubtar de la seva existència.
• 1560 El Tribunal del Sant Ofici insta a que en los negocios de la fe todo se proceda en lengua castellana.
• 1561 El Tribunal del Sant Ofici obliga a que no se escriban los procesos en lengua catalana.
• 1661 Lluís XIV atorga al Collège de Jésuites, a perpetuïtat, les classes de gramàtica a la Universitat de Perpinyà, a través de les quals s’introdueix el francès entre la noblesa, el clergat i la burgesia.
• 1624 En el memorial del Comte Duc d’Olivares a Felip V de Castella hi diu que “treballi i pensi amb consell mundà i secret per a reduir aquests regnes de què es compon Espanya per a l’estil i lleis de Castella sense cap diferència”.
• 1672 Ordenança per a promoure escoles per a l’ensenyament en francès.
• 1682 Ordre que exigeix la llengua francesa als rossellonesos per obtenir càrrecs públics i obtenir títols honorífics i dóna sis mesos per aprendre’l
• 1683 Prohibició als rosellonesos d’estudiar al Principat.
• 1700 Edicte pel qual Lluís XIV promulga que tots els procediments judicials, les deliberacions del magistrats municipals, les actes notarials i tota mena d’actes públics cal que siguin en francès sota pena de nul·litat.
• 1700 Lluís XIV de França deixa escrit que l'”ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”.
• 1707 – 1719 Decrets de Nova Planta de València (1707), Mallorca (1715), Catalunya(1) (1716) i Sardenya (1719). On es prohibeix l’ús oficial del català.
• 1707, comença la castellanització, substitució o eliminació de topònims al País Valencià. El 6 de desembre, Macanaz fa un ban públic a València amb l’ordre de Felip V de construir en el lloc on estava Xàtiva, una nova població anomenada “Ciudad de San Felipe” (en castellà). Veure Extermini de Xàtiva.
• 1707, o voltants, desaparició del topònim Isla de Xàtiva dels mapes posteriors d’Amèrica.
• 1712, 20 de febrer – Es dicten instruccions secretes al corregidors del territori català: Pondrá el mayor cuydado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado.
• 1714 Felip V de Borbó deixa escrit que “es procuri traçudament anar introduint la llengua castellana en aquells pobles on no la parlen”.
• 1715 La Consulta del Consell de Castelles escriu que a l’aula no hi ha d’haver cap llibre en català, on tampoc es parlarà ni escriurà aquesta llengua i on la doctrina cristiana s’ensenyarà i serà apresa en castellà. Afegeix que “no s’han d’escollir mitjans febles i menys eficaços sinó els més robusts i segurs, esborrant de la memòria dels catalans tot allò que pugui conformar-se amb les seves abolides constitucions, ussàtics, furs i costums”.
• 1716 Ordre que a Perpinyà es prediqui només en francès.
• 1755 En l’article 10 del Decret de Visita del Provincial dels Escolapis es mana a tots els religiosos de l’ordre a parlar només en castellà i llatí, tant entre sí com amb la resta de la població. La pena per parlar en català és viure a règim de pa i aigua.
• 1768 El comte d’Aranda promou una reial cèdula per la qual es prohibeix l’ensenyament del català a les escoles de primeres lletres, llatinitat i retòrica; es foragita el català de tots els jutjats, i es recomana que ho facin també les cúries diocesanes.
• 23 de juny de 1768 – Real Cédula de S.M. a consulta de las del Consejo, reduciendo el arancel de los derechos procesales a reales de vellón en toda la Corona de Aragón, y para que en todo el Reino se actúe y enseñe en lengua castellana, con otras cosas que se expresan.
• 1772 Reial cèdula per la qual es mana que tots el mercaders i comerciants majoristes i a la menuda portin els llibres de comptabilitat en castellà.
• 1776 El bisbe de Mallorca obliga a utilitzar el castellà a les parròquies i en l’ensenyament del catecisme.
• 1780 El comte de Floridablanca promulga una reial provisió per la qual obliga que totes les escoles han d’ensenyar la gramàtica de la Reial Acadèmia Espanyola.
• 1794 La Convenció Nacional Francesa decreta l’ensenyament generalitzat del francès, parlat per un 10% de la població fracesa en aquell moment, per “per anihilar el patuès i universalitzar l’ús del francès”. Comença el gran genocidi lingüístic a França.
• 1799 Reial cèdula que prohibeix “representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano”.
• 1801 Manuel de Godoy obliga que a cap teatre no es representi cap obra que no sigui en castellà.
• 1802 En caure Menorca sota la jurisdicció de l’Estat espanyol per l’abandó dels anglesos, el capità general de l’illa ordena tot seguit que a les escoles només s’ensenyi el castellà.
• 1816 El diputat Morera i Galícia defensa una proposició per garantir el lliure ús del català en tots els àmbits. Romanones respon que la cooficialitat és inacceptable i la proposta del diputat català és derrotada, al Congrés, per 120 vots contra 13.
• 1821 El Pla Quintana obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.
• 1825 El Pla Colomarde, intenta instituir l’ensenyament oficial uniforme en castellà: es prohibeix l’ús del català a les escoles.
• 1828 El bisbe de Girona obliga que els llibres parroquials es facin en castellà.
• 1834 La Instrucció Moscoso de Altamira obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.
• 1837 Un edicte reial imposa càstigs infamants als infants que parlen català a l’escola. Al mateix temps la instrucció del Gobierno Superior Político de Baleares mana castigar als escolars que parlin català mitjançant la delació dels alumnes.
• 1838 El Reglament Vallgornera obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.
• 1838 Es prohibeix que els epitafis dels cementiris siguin en català.
• 1843 Reglament Orgànic de les Escoles Normals d’Instrucció Primària del Regne (d’Espanya) inclou entre el currículum obligatori la Gramàtica Castellana, així com història d’Espanya, nocions de literatura espanyola, etc.
• 1857 Llei Moyano^[d’instrucció pública, la qual només autoritza el castellà a les escoles.
• 1862 Llei del notariat que prohibeix les escriptures públiques en català.
• 1867 Prohibició que les peces teatrals s’escriguin exclusivament “en los dialectos de las provincias de España”, per part del ministre de Governació espanyol González Bravo.
• 1870 Llei del Registre Civil que hi priva l’ús del català.
• 1881 Llei d’enjudiciament civil que prohibeix l’ús del català al jutjat.
• 1896 La Dirección general de Correos y Telégrafos prohibeix parlar en català per telèfon a tot l’estat espanyol.
• 1900 Una pastoral del bisbe Josep Morgades sobre la necessitat del catecisme i de la predicació en llengua catalana fou controvertida en el senat i el parlament i per la premsa de Madrid i àdhuc pel secretari d’estat del papa, Mariano Rampolla.^[15]
• 1902 Reial decret de Romanones que obliga a l’ensenyament del catecisme en castellà.
  • 15 de desembre – Menéndez Pidal publica l’article “Cataluña bilingüe” a El Imparcial de Madrid, on defensa el decret Romanones, afirmant, per exemple, que les “Corts catalanes mai no varen tenir per llengua oficial el català”.
  • Prohibició dels Jocs Florals de Barcelona de Barcelona per ordre militar.
  • Prohibició també a Palma.
• 1917 Reglament de la Llei del Notariat que prohibix l’ús del català.
• 1923 Circular que obliga a l’ensenyament del castellà.
• 1924 El general Lossada és nomenat president interí de la Mancomunitat de Catalunya i implantà l’ensenyament en castellà a les escoles de la Mancomunitat
• 1978. La Constitució Espanyola relega a un paper secundari el català en els territoris on és llengua pròpia, ja que el castellà es referma com a llengua oficial de tot l’Estat i l’única que els espanyols tenen l’obligació de conèixer (art. 3.1), si bé permet que els estatuts d’autonomia reconeguin d’altres llengües com a cooficials a les respectives comunitats autònomes (art. 3.2), però assolint un rang secundari de “dret” i no d'”obligació”.

Ara fem un salt en el temps:

Fragment del discurs pronunciat per la presidenta, Muriel Casals, en la Nit de Santa Llúcia 2011 que va cloure els actes del 50è aniversari d’Òmnium Cultural (20/12/2011):  “La Independència cultural. Aquest és un país que ha de bregar sol per impulsar la seva cultura. Però sabem que som capaços de treballar bé i de projectar-la amb èxit de portes enfora. Ens sentim orgullosos de molts productes culturals catalans. En citaré només dos que són paradigmàtics: 1) la pel•lícula “Pa Negre” que és resultat de la combinació de la imaginació del novel•lista Emili Teixidor, de l’art del director Agustí Villaronga i de la tenacitat de la productora Isona Passola; 2) la gran novel•la de Jaume Cabré “Jo confesso”, la darrera creació d’un autor reconegut arreu i que és una aportació catalana a la literatura universal.
Tenim la cultura, tenim la indústria i tenim el públic. Ara només ens manca un Estat que potenciï aquestes riqueses tal com ens recorda sovint el conseller de Cultura. Aquest Estat no el tenim i tenim seriosos dubtes que algun dia l’Estat espanyol actuï com a tal. Fins ara, els auguris no han estat bons i l’educació només és un dels exemples. A principis de setembre reclamàvem que no es posi en dubte la immersió lingüística a les escoles del país. Plantejàvem la necessitat que el català es mantingui com a llengua vehicular als centres. L’anunci d’ahir al Congrés espanyol qüestiona aquest model.”

Més exemples:

Declaracions del sr. Javier Arenas (2006):

“Un gobierno [autonómico] andaluz del PP siempre será baluarte para la igualdad de oportunidades de todos los españoles. Más claro: no miraremos para otro lado, seremos beligerantes si a un niño andaluz se le intenta obligar a estudiar en otra lengua distinta a la suya o si algún andaluz no puede acceder a un empleo por estar formado en castellano, o sea, en español. Seremos beligerantes, sin duda ninguna”.

Quina és la realitat a les escoles i instituts?
La realitat és que hi ha caps d’estudi en els IES que fan les reunions en castellà i no passa res, la realitat és que la llengua majoritària dels alumnes en el pati i amb les famílies és el castellà, la realitat és que els catalans no hem tingut prou cura de la nostra llengua per haver estat molt educats amb els nouvinguts espanyols, per no haver-la fet necessària al carrer. Avui quan parlo català em sembla que sóc estrangera al meu propi país i que haig de justificar-me per parlar en la llengua natal i pròpia de Catalunya. Quan sento parlar català a un senegalès, que ha vingut a la nostra terra sense prejudicis, m’inspira simpatia. Ha entès ón és. Altres més propers no ho han volgut entendre mai.  Poder fer un ús normal de la nostra llengua no és cap delicte!

ESCULTURA BARROCA
El dimecres 7 de març, en les classes d’història de l’art en imatges que imparteixo a la Biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet, he tractat el tema de l’escultura barroca italiana i espanyola.
En el primer cas, Bernini ha estat el protagonista: hem vist les seves escultures exemptes, com el Rapte de Proserprina, Hero i Leandre, el David, alguns sepulcres papals i les fonts, tres de les quals podem veure a Roma, a la Piazza Navona i hem contemplat ambfruïció els seus muntatges escenogràfics en què entren en joc l’arquitectura, l’escultura i fins i tot, la pintura, guiats per la idea d’un art total: l’Èxtasi de Santa Teresa i la Ludovica Albertoni. No hem ignorat, però, la Santa Cecília de Maderno, un parell d’obres d’Algardi i la Fontana di Trevi de Salvi.
El dinamisme, la gestualitat expressiva, el perspectivisme i el realisme assolint graus de cert dramatisme, aconseguits amb el domini del clarobscur i de les textures que hem pogut observar en l’escultura barroca italiana s’accentuen en algunes manifestacions de l’escultura espanyola. En els passos del principal representant de l’escola castellana,  Gregorio Fernández,  que podeu contemplar en el Museo Nacional de Escultura de Valladolid, el naturalisme és evident; però es suavitza en el representant de l’escola sevillana Martínez Montañés (El Cristo de la Clemencia, una de les seves obres més destacades) i encara més en els de Cano, de l’escola granadina: fixem-nos en la Immaculada Concepció, en la finor i elegància. Altres escultors que hem destacat: Juan de Mena, Juan de Mesa, Alonso de Mena, Salzillo ja rococó, entre d’altres. També hem contemplat retaules: els de Xurriguera, una família d’artistes, carregats d’ornamentació, com el de l’interior de la Clerecía de Salamanca, amb les seves columnes salomòniques típicament barroques. I no oblidem el Transparente de Toledo de Narciso Tomé en què es conjuguen les diferents arts, al gust barroc-rococó, o la Façana del Palau de Dosaigües de València. Us poso l’enllaç del passi de les diapositives perquè pogueu gaudir de les imatges.  Escultura barroca

Ja he parlat de la necessària versemblança, dels personatges que es comporten com éssers vius, amb els seus èxits i els seus fracassos, les seves alegries i les seves angoixes, les seves experiències i els seus traumes; hem esmentat el context, la situació o circumstàncies històriques-socials i personals que els envolten i els determinen, que els impideixen o els possibiliten unes actituds vers la vida, el destí, el temps, l’efímer o l’eternitat, el pensament i l’emoció. Tot plegat és complex, difícil d’assolir amb mestria.
Per això, el tema de la creació -que és com una suplantació divina- ha estat sempre per a mi quelcom fascinant, misteriós… En una de les meves novel·les, Sense format, assumeixo aquesta difícil tasca i la converteixo en tema principal: l’autora i el procés creatiu són protagonistes. No us vull descobrir, però, el secret de la història, així que us convido a llegir-la fins al final per esbrinar-lo i copsar què és el més semblant a allò que anomenem creació. Crear: donar vida, ni més ni menys; però la vida és temença a la mort, la qual adquireix sentit per oposició a ella. Els novel·listes, creadors de figures que pretenen ser vives, decideixen quines de les seves creatures perviuen i quines no. Com que un relat és un tros de vida, alguns personatges es salven de la mort,  irremeiable en la vida real. Sovint ens satisfà que les històries tinguin un final feliç i ens entristeix que els personatges amb els quals hem simpatitzat morin.
Però a la vida, si la copsem en un moment determinat, no és així també? A la novel·la, s’hi amaga la veritat. No obstant això, si llegir novel·les ens agrada és justament perquè sabem que no són veritat del tot i llavors experimentem un gaudiment catàrtic. Ja ho havia dit Aristòtil en la seva Poètica a propòsit del teatre.
L’autor, quan escriu, en crear una història, uns personatges concretats en un temps i un espai, no gaudeix igual que el lector, no experimenta la mateixa catarsi, però sí sent una mena de relaxació si així ho pretén i una emoció única. La creació enganxa, embriaga, crea addicció, marca un distanciament respecte els fets que volem explicar.
Així fou quan vaig escriure una de les meves darreres novel·les, La sort dels desgraciats, on aboco la meva experiència com a candidata de trasplantament i després, com a trasplantada. En cap moment vaig considerar l’opció de fer una autobiografia. Vaig esperar un temps per escriure, per distanciar-me de la meva pròpia experiència, per poder ser objectiva. Només llavors vaig estar en disposició de crear una història i uns personatges inventats. I així va sorgir una novel·la. Us convido a llegir-la: hi trobareu vida, ganes de viure, dubtes, cavil·lacions sobre el destí, referències científiques sobre la regeneració de les cèl·lules, crítica a la indústria farmacèutica, suspens fins i tot, perque tot i basant-me en una experiència viscuda, vertadera, única, no l’he volguda dramatitzar. La vida és per viure-la, sobretot la de regal.