encenallsdeliteraturaiart

EL RENAIXEMENT: UNA REVOLUCIÓ CULTURAL

DAVID DE MIQUEL ÀNGEL

 

El naixement d’Afrodita de Boticelli

 Es va iniciar a Itàlia, amb autors com DANTE, PETRARCA I BOCACCIO que pertanyen cronològicament a l’Edat Mitjana però inicien un estil nou que s’expandeix per tota Europa, sent els segles XV i XVI els de major esplendor. 
És el Renaixement un moviment intel·lectual i estètic dels segles XV i XVI basat en la reivindicació (el renaixement) de la civilització clàssica grecollatina, que comportà la restitució, interpretació i anotació dels textos clàssics, l’assimilació de les idees i els valors que contenen, l’afany d’imitar els seus models literaris, arquitectònics i figuratius amb l’ambició de superar-los, l’exaltació de la dignitat de l’ésser humà i del seu paper a l’univers i una nova ordenació laica de la societat.(http://lletra.uoc.edu/ca/periode/el-renaixement)
A més de la renovació literària i artística, cal recordar les reformes religioses (de les ordes religioses, promulgades per Erasme de Rotterdam, Lutero, Calvino, grups com els “alumbrados” etc.), :la revolució cinetífica copernicana i de Galileu, els descobriments geogràfics, invensts òptics i de la impremta…
ITÀLIA. 
DANTE.(Florència, maig/juny de 1265 – 13/14 de setembre de 1321), és un dels autors més reconeguts de la literatura universal.

DANTE: LA DIVINA COMÈDIA

Influenciat per:

El títol de comèdia (Divina comèdia) ve per respectar la poètica d’Aristòtil, que assegurava que les comèdies eren les obres de final feliç (el Dant acaba al cel amb el seu amor), en contraposició a la tragèdia. L’adjectiu divina va ser afegit més tard, al segle XIV.
Tota l’obra està basada en l’al·legoria, que permet diversos nivells de lectura com manava el cànon de l’estudi de la Bíblia. Com a curiositat, cada part acaba amb la paraula «estrelles».
L’ètica que presideix l’obra està molt influïda per Tomàs d’Aquino. La majoria de pecats vénen per l’excés i la pena és proporcional; l’objectiu final és la reflexió moral.

A La Divina Comèdia s’hi descriu el fantasiós viatge del poeta a través dels diversos cercles de l’Infern, el Purgatori i el Paradís a la recerca de la seva estimada Beatriu, sota el guiatge de Virgili.Com que per la seva condició de pagà l’entrada al paradís li és vetada, en el tercer llibre el poeta viatja acompanyat de Beatriu, una jove que Dant havia estimat en la seva tendra joventut.
Cada part consta de 33 cants escrits en tercets encadenats hendecasíl·labs, i un cant inaugural fa d’introducció i completa el nombre cent.
 L’obra va ser escrita en dialecte toscà, matriu de l’italià actual. Alighieri va ser un dels primers a l’edat mitjana a tractar temes teològics seriosos en llengua vulgar.
http://ca.wikipedia.org/wiki/La_Divina_Com%C3%A8dia

GRAVAT DE GUSTAV DORÉ: DANT I BEATRIU AL PARADÍShttp://commons.wikimedia.org/wiki/File:Paradiso_Canto_31.jpg

ALTRES OBRES: La Vita Nuova (“Vida nova”) és la història de l’amor de Dante per Beatrice Portinari, la qual també apareix a la Comèdia com a símbol de salvació. Si bé s’hi expliquen coses de la vida de Dante, no s’ha de considerar com un document autobiogràfic fidel, sinó com la reconstrucció poètica del mite de Beatriu.
Aquest llibre conté poemes d’amor en llengua vulgar, la qual cosa no és nova, però sí que és innovador el fet que els comentaris dels poemes no siguin escrits en llatí.
De Vulgari Eloquentia (Sobre la llengua vulgar o L’eloqüència en la llengua vernacla) és el títol d’un assaig de Dante Alighieri, escrit en llatí. Inicialment havia de ser una obra formada per quatre llibres, però Dante va avortar la idea després d’escriure el segon. 
Convivio (1304-1307), del llatí Convivium, o banquet de la saviesa.
L’Epístola a Cangrande
Le Rime (“Les rimes”), anomenada també el Canzionere (“Cançoner”)Monarchia (“Monarquia”)
 La vida i obra del Dant han tingut una influència decisiva en la construcció de la identitat italiana i en general en la cultura moderna. Molts escriptors i intel·lectuals que han utilitzat i segueixen utilitzant la Divina Comèdia i altres obres de Dante com una font d’inspiració temàtica, lingüística i expressiva. La saga de La Comèdia Humana de Balzac, per exemple, agafa al títol directament de l’obra dantesca.
 http://ca.wikipedia.org/wiki/Dante_Alighieri
La divina comèdia comentada en italià:  http://www.docushare.it/mediasoft/dante/
Fragment del cant 1 L’Infern

 1. 31      Ed ecco, quasi al cominciar de l'erta,
 1. 32    una lonza leggiera e presta molto,
 1. 33    che di pel macolato era coverta;
1. 34      e non mi si partia dinanzi al volto,
 1. 35    anzi 'mpediva tanto il mio cammino,
 1. 36    ch'i' fui per ritornar più volte vòlto.
 1. 37      Temp'era dal principio del mattino,
 1. 38    e 'l sol montava 'n sù con quelle stelle
 1. 39    ch'eran con lui quando l'amor divino
 1. 40      mosse di prima quelle cose belle;
 1. 41    sì ch'a bene sperar m'era cagione
 1. 42    di quella fiera a la gaetta pelle
 1. 43      l'ora del tempo e la dolce stagione;
 1. 44    ma non sì che paura non mi desse
 1. 45    la vista che m'apparve d'un leone.

(Traducció de Joan F. Mira a Ed. Proa, ed. de 2009: 

"De sobte, allà on comença la pujada, /hi ha una pantera molt veloç i àgil,

/coberta d'una pell tota clapada:/la trobava davant allà on mirava,/ i m'impedia

tant continuar/ que em vaig girar més d'un colp per tornar-me'n./ Era l'hora, el principi del matí,

/ que el sol pujava amunt amb les estrelles/que eren amb ell ja quan l'amor diví/ 

començà a moure aquelles coses belles;/ així els motius per no esperar cap mal/ d'aquella fera de

pelatge alegre/ eren l'hora i l'estació suau/però no eren prou per no tenir/

 por d'un lleó que aparegué davant.)

GRAVAT DE GUSTAVE DORÉ SOBRE LA DIVINA COMÈDIA CANT III

PETRARCA
Les seves obres —difícils de datar, atesa la constant revisió que en feia— han d’ésser classificades en dos grups, per llur diversitat lingüística i intencional, tot i que cronològicament foren coetànies: obres en llatí i obres en vulgar. Les obres llatines, les més exitoses durant un temps, responen a la seva posició humanística, amb adhesió sentimental més que doctrinal.
Obres en vers: Africa, poema en hexàmetres (primera redacció 1338-42, inacabat), cant èpic (seguint el model de Tit Livi) de les glòries romanes en la persona d’Escipió, que salva la pàtria durant la segona guerra púnica; Bucolicum carmen, 12 èglogues (escrites en 1346-48, retocades fins el 1364), de temàtica variada sota ficció pastoral; Epistolae metricae, en 66 hexàmetres (1331-55), amb temes variats, sovint autobiogràfics; 7 Psalmi poenitentiales, religiosos (abans del 1347).
Obres en prosa comprenen diversos gèneres. Té obres històriques: De viris illustribus (començada el 1338, no acabada), biografies de romans des de Ròmul fins a Cèsar; Rerum memorandarum libri (1343-45), compilació d’episodis històrics agrupats per virtuts morals; Itinerarium syriacum (1358), pretesa guia de Terra Santa. Altres obres són polèmiques: De suis ipsius et multorum ignorantia (1367), defensa d’Aristòtil contra averroistes venecians; Invectivarum contra medicum quendam libri IV (1351-55), defensa de la poesia contra la ciència i les arts “mecàniques”; i altres invectives. D’altres eticofilosòfiques: De vita solitaria (1346 i 1356), exaltació del valor de la solitud per a la vida contemplativa; De otio religioso (1347 i 1357), enaltiment de la vida monàstica; De remediis utriusque fortunae (1354-66), vademècum de vida diària, en forma de 253 dialoguets per a fortificar-se contra fortuna pròspera i adversa, molt llegit fins al s. XVIII, sovint en la traducció italiana (1427); Secretum (1342-43; redacció definitiva 1353-58), examen de consciència, fonamental per a conèixer la personalitat de Petrarca: són tres diàlegs entre Petrarca i sant Agustí en presència de la Veritat sobre el mal, els set pecats capitals en Petrarca, i les seves dues passions (Laura i amor de glòria): reconeix que les té, però es declara incapaç de renunciar-hi. El seu epistolari és molt abundós, tot i ésser cartes dirigides a parents i amics (per exemple Boccaccio), personatges coetanis (reis, papes, duxs, Cola di Rienzo, etc. ) i de l’antiguitat (Sèneca, Ciceró, Virgili, Horaci, etc. ), són escrites literàriament de cara al públic. Ell mateix les distribuí i ordenà, retocant-les constantment, en: Familiares (fins el 1361, 24 llibres), Seniles (des del 1361, 17 llibres: entre elles una a Boccaccio amb la traducció llatina del darrer conte del Decameró, el de Walter i Griselda, que fou traduït per Bernat Metge), Sine nomine (1342-58), 19 cartes contra la cúria d’Avinyó, i Posteritati (abans del 1367?), breu autobiografia fins el 1351, que havia d’ésser la darrera de les Seniles; a més, Variae, recollides després de la seva mort.
La poesia en vulgar toscà de Petrarca comprèn el Canzoniere i el poema dels Trionfi. Les poesies que anava escrivint, i que anomenava nugae o nugellae, foren reunides intencionalment per ell mateix (Rerum vulgarium fragmenta) per formar cançoner; en resten dos manuscrits autògrafs. Hom en coneix quatre redaccions successivament augmentades, des del 1337 fins poc abans de morir, la darrera autògrafa amb 366 composicions, segons una ordenació (bàsicament cronològica) establerta per ell —la separació en dues parts (In vita/In morte di madonna Laura) és dels primers editors—. Mètricament hi ha: 317 sonets, 29 cançons (poques, però suficients perquè la cançó antiga fos anomenada cançó petrarquesca), 9 sextines, 7 balades i 4 madrigals. Temàticament cal distingir poesies polítiques (cançons Spirto gentil i Italia mia), polèmiques (sonets contra la cúria d’Avinyó), epistolars (als amics) i religioses (pregàries i cançó Vergine bella); predominen, però, extraordinàriament les poesies líriques, amb dos temes cabdals: amor per Laura (amb tota mena de variacions) i fugacitat de la vida terrenal i caducitat de la bellesa (no hi ha paisatge). No és una història d’amor, sinó una història íntima: pocs fets insignificants (“una història feta de no res”, ha dit un crític) dels quals és protagonista no pas Laura, sinó Petrarca. Es tracta d’una lírica psicològica (no pas sentiment, sinó reflex del sentiment), que suggereix més que no diu, basada en la imatge, que, segons Petrarca, és a la poesia el que el color és a la pintura.
La llengua és molt simple —això en féu model lingüístic—, el registre lèxic és limitat, però amb una gran càrrega semàntica.
Quant als Trionfi (obra tardana, començada el 1352 i mai no acabada), és un poema al·legòric en tercets encadenats, format per 6 triomfs successius (Amor, Castedat, Mort, Fama, Temps, Eternitat), intent palès d’imitació de la Divina Comèdia, fallit tot i que hi ha alguns passatges notables (l’aparició de Laura, per exemple). Les dues grans conquestes de Petrarca, originalitat psicològica i originalitat estilística, foren la base del petrarquisme.
Exercí molta influència en la literatura dels Països Catalans. sobretot  Bernat Metge, a qui devem la primera traducció catalana d’una obra de Petrarca.
Al s. XVI, els poetes catalans, d’Hug de Montcada a Pere Serafí, tenen en Petrarca —com en Ausiàs Marc— el seu model preferit, i fou un català, Joan Boscà, l’introductor del petrarquisme en la poesia castellana.

(http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0050610)

    "Quand'io veggio dal ciel scender l'Aurora

      co la fronte di rose et co' crin' d'oro,

      Amor m'assale, ond'io mi discoloro,

      et dico sospirando: Ivi e Laura ora.

      O felice Titon, tu sai ben l'ora

      da ricovrare il tuo caro tesoro:

      ma io che debbo far del dolce alloro?

      che se 'l vo' riveder, conven ch'io mora.

      I vostri dipartir' non son si duri,

      ch'almen di notte suol tornar colei

      che non a schifo le tue bianche chiome:

      le mie notti fa triste, e i giorni oscuri,

      quella che n'a portato i penser' miei,

      ne di se m'a lasciato altro che 'l nome." (Del Canzoniere, 291)

(Traducció pròpia basada en la castellana d'Angel Crespo. Círculo de ectores, p.398: 

Quan veig baixar del cel l'aurora,/ amb el front rosat i la clenxa d'or,/m'escomet l'Amor i jo perdo el color/ i dic: Allí es 

troba Laura ara/ Oh titó, feli´tu, doncs saps / l'horàs que retrobaràs el teu tresor:/ pèro què faré del llorer que ploro?/ 

que haig de morir per anar on és/Els vostres comiats no són pas tan durs/, car almenys de nit ella és amb tu, /que no fa fàstics 

del teu cabell platejat:/ triestes són les meves nits, els meus dies obscurs;/ el meu pensament s'ha emportat aquélla/

 i només el seu nom m'ha deixat.)

Decameron, pintura de Sandro Botticelli de 1487.			http://ca.wikipedia.org/wiki/Giovanni_Boccaccio

BOCACCIO (Florència 1313 - Certaldo o Florència, 21 de desembre de 1375) 

El 1350 coneix Petrarca amb el qual va tenir una gran amistat. 

El Decameró marca un punt d'inflexió en l'obra de Boccaccio. 
Així, les obres escrites anteriorment són considerades obres de joventut, i les posteriors són tingudes com a obres de maduresa o 
vellesa.

Obres de joventut

• La caccia di Diana (1334-1335)
• Il Filostrato (1335)
• Teseida delle nozze d’Emilia (1339-1341)
• Comedia delle ninfe fiorentine (1339-1340)
• Amorosa visione (1341-1342)
• Elegia di Madonna Fiammetta (1343-1344)
• Ninfale fiesolano (1344-1346)

Obres de maduresa: El Decameró i Corbaccio (1354-1355)

Obra misògina que duu per subtítol Labirinto di amore. Va tenir molta influència en la literatura catalana i en autors com Bernat Metge o Jaume Roig.

EL DECAMERÓ:  

El llibre narra com un grup de deu joves (set noies i tres nois) es refugien en un turó durant la pesta de Florència de 1348 i per 
entretenir-se s'expliquen, en el transcurs de deu dies, cent històries de caire sovint humorístic i eròtic. Fins al segle XIX a l'Europa catòlica 

només va ser permesa la circulació d'una versió molt censurada del Decameró.

A cada jornada hi ha un rei que marca el tema dels contes del dia. 

Estructura. introducció que fa de la pesta el marc general del text i deu jornades.El inquisidor – El Decamerón de G. Boccaccio, con grabados originales de C. Perellón – Jornada I. © 2008 Liber Ediciones http://www.arsliber.com Novela sexta: Un buen hombre confunde, con un ingenioso dicho, la malvada hipocresía de los religiosos.https://picasaweb.google.com/liberediciones/ElDecamerNDeBoccaccioJornadaI#5155762244093190034

• Jornada I – Ciappelletto (Judas)- Vicis;
• Jornada II Y III – Fortuna i mercantilizatció;
• Jornada IV – Contes d’amor zmb final tràgic;
• Jornada V – Contes d’amor amb final feliç;
• Jornada VI, VII Y VIII – Ingeni;
• Jornada IX – Microcosmos;
• Jornada X – Griselda (Maria).Fragment en castellà:
  “Voy a contar de un marqués no una cosa magnífica, sino una solemne barbaridad, aunque terminase con buen fin; la cual no aconsejo a nadie que la imite porque una gran lástima fue que a aquél le saliese bien. Hace ya mucho tiempo, fue el mayor de la casa de los marqueses de Saluzzo un joven llamado Gualtieri, el cual estando sin mujer y sin hijos, no pasaba en otra cosa el tiempo sino en la cetrería y en la caza, y ni de tomar mujer ni de tener hijos se ocupaban sus pensamientos; en lo que había que tenerlo por sabio. La cual cosa, no agradando a sus vasallos, muchas veces le rogaron que tomase mujer para que él sin herederos y ellos sin señor no se quedasen, ofreciéndole a encontrársela tal, y de tal padre y madre descendiente, que buena esperanza pudiesen tener, y alegrarse mucho con ello. A los que Gualtieri repuso:
  -Amigos míos, me obligáis a algo que estaba decidido a no hacer nunca, considerando qué dura cosa sea encontrar alguien que bien se adapte a las costumbres de uno, y cuán grande sea la abundancia de lo contrario, y cómo es una vida dura la de quien da con una mujer que no le convenga bien. Y decir que creéis por las costumbres de los padres y de las madres conocer a las hijas, con lo que argumentáis que me la daréis tal que me plazca, es una necedad, como sea que no sepa yo cómo podéis saber quiénes son sus padres ni los secretos de sus madres; y aun conociéndolos, son muchas veces los hijos diferentes de los padres y las madres. Pero puesto que con estas cadenas os place anudarme, quiero daros gusto; y para que no tenga que quejarme de nadie sino de mí, si mal sucediesen las cosas, quiero ser yo mismo quien la encuentre, asegurándoos que, sea quien sea a quien elija, si no es como señora acatada por vosotros, experimentaréis para vuestro daño cuán penoso me es tomar mujer a ruegos vuestros y contra mi voluntad…”(http://ciudadseva.com/textos/cuentos/ita/bocca/griselda.htm)
  La temàtica és rica: de viatges, de separacions i retrobaments, d’estirabots burlescos, d’amors ideals que acaben tràgicament, d’amors molt més terrenals que acaben feliçment amb la consumació de la passió carnal, de mentides i escarnis a les institucions religioses,… En tots ells es repeteixen abundants tòpics i es mostren algunes concepcions filosòfiques i literàries de l’època, el xoc entre la nova sensibilitat humanista i l’arrelat teologisme. La influència posterior és immensa.(http://ca.wikipedia.org/wiki/Decamer%C3%B3)
  Altres autors italians del Renaixement:
  Pietro Aretino (també Pietro Aretí o l’Aretí) (Arezzo, 20 d’abril de 1492 – Venècia, 21 d’octubre de 1556) va ser un poeta, escriptor i dramaturg italià. Obres: Sonetti lussuriosi («Sonets luxuriosos»), Dubbi amorosi («Dubtes amorosos»), Lettere, Ragionamenti,Orlandino.
  Comèdies: Fraza, La cortigiana, Il marescalco, La talanta, L’ipocrito, Il filosofe.
  Tragèdies: Orazia.
  Nicolau Maquiavel, conegut simplement com a Maquiavel, és el nom amb què és conegut el florentí Niccolò di Bernardo dei Machiavelli) (Florència, 3 de maig de 1469 – Florència, 21 de juny de 1527) va ser un diplomàtic, funcionari públic, filòsof polític i escriptor italià. Conegut sobretot per la seva obra El Príncep, 1513 i La Mandràgora’ comèdia en prosa de cinc actes, amb pròleg en vers, 1518, però va escriure moltes obres i deixà força empremta en autors posteriors.

  Baldassare Castiglione (Màntua, 6 de desembre de 1478 – Toledo, 8 de febrer de 1529) va ser un escriptor italià, famós per la seva obra Il libro del Cortegiano (El cortesà), una guia per al bon govern que reflecteix els ideals polítics i culturals del Renaixement. L’ideal del cortesà és una persona educada, que respecta l’amistat, estima una dama platònicament i coneix la cultura clàssica. L’obra va tenir gran repercussió i es va traduir a la majoria de llengües europees.
  Sannazaro, Ariosto també influiren en la literatura castellana.
  LITERATURA CASTELLANA: BOSCÁN, GARCILASO, FRAY LUIS DE LEÓN, HERRERA, MÍSTICA: SAN JUAN DE LA CRUZ, NARRATIVA: NOVEL·LA PASTORIL: FRANCISCO DE SOTOMAYOR; PICARESCA, FRANCISCO DELICADO, CERVANTES. TEATRO: LOS PASOS I ELS ENTREMESES…
  Anem per gèneres:
  Breu introducció. “Durante el gobierno de los Reyes Católicos cabe destacar la labor de Antonio de Nebrija (1442-1522), autor de la primera Gramática castellana.
  Por otra parte, el gran mecenas durante el humanismo fue el cardenal Gonzalo Jiménez de Cisneros, lo que contrasta en parte con el resto de su prelado por su origen humilde y su carácter austero y el haber puesto su mayor empeño en reformar las costumbres de indisciplina entre las órdenes religiosas. La reforma tenía que ser fruto de una reforma a la educación, y aunque no fuera erudito fue el máximo protector de los nuevos estudios. En 1498 fundó la Universidad de Alcalá de Henares, que superó en prestigio e influencia a todas las demás excepto la de Salamanca, su mayor rival.
  La orientación de su reforma coincidía en parte con las ideas de Erasmo en un momento en que el erasmismo era la doctrina pujante en Europa y en España por supuesto, protegida por el rey Carlos I”.(http://es.wikipedia.org/wiki/Literatura_espa%C3%B1ola_del_Renacimiento)
  En aquest context:

• POESIA LÍRICA: BOSCÁN I GARCILASO
  La seva poesia experimenta el pas de la lírica cortès medieval a l’estil nou italià d’influència petrarquista: el canvi té lloc després que el 1526, en les bodes del rei amb Isabel de Portugal, en Joan Boscà parlés amb Navagero i aquest l’instés a utilitzar les noves estrofes i mètrica.
  La trajectòria poètica de Garcilaso, segons l’estudi de Rafael Lapesa, es pot dividir en tres etapes: etapa castellana, en la qual escriu els poemes en octosíl·labs; etapa italiana o petrarquista, en la qual, influit per Francesco Petrarca, escriu sonets o cançoners decicats a Isabel de Freyre de manera semblant als cançoners petrarquistes; i etapa classicista o napolitana, en la qual, influit pels poetes clàssics i per algunes de les seves amistats napolitanes, esciu elegies, epístoles, èglogues i odes, algunes en llatí.
  La poesia de Garcilaso està dividida per la seva estància a Nàpols (primer el 1522-1523 i després el 1533). Abans d’anar a Nàpols la seva poesia no està marcada per elements petrarquistes, és a Nàpols on descobreix els autors italians. Després de la seva estància la seva poesia tindrà importants rastres de la lírica italiana, influit tant per autors anteriors com Francesco Petrarca, com per autors contemporanis com Jacobo Sannazaro, autor de La Arcadia (1504). Garcilaso farà seu el món de la Arcadia, en el qual sons i colors conviden a la reflexiño acomanyant als sentiments. També l’influeix Ludocivo Ariosto, de qui pren el tema de la bogeria d’amor.
  És a Itàlia on Garcilaso enforteix el seu classicisme, ja après amb els humanistes castellans a la Cort, i redescobreix les Bucòliques de Virgili, les Metamorfosis d’Ovidi i les Odes d’Horaci; sense oblidar autors grecs que també estudia.
  L’obra poètica de Garcilaso de la Vega, composta de més de trenta sonets, quatre cançons, una oda en lires, dos elegies, una epístola, tres èglogues, set cobles castellanes i tres odes llatines es va publicar per primer cop el 1543, com a àpendix de les Obres de Joan Boscà. La producció lírica de Garcilaso de la Vega, màxima expressió del Renaixement castellà, es va convertir, molt aviat, en una referència per als poetes espanyols, que no podien ignorar la revolució mètrica i estètica que juntament amb Joan Boscà i Diego Hurtado de Mendoza van introduir a la lírica castellana. Entre aquestes innovacions hi ha una sèrie d’estrofes (tercet, sonet, lira, octava real, endecasíl·lab , cançó en estances), el vers endecasíl·lab i el seu ritme tritònic i altres recursos i estructures del Petrarquisme italià.
  L’estil de Garcilaso és molt característic: cuida especialment la musicalitat del vers mitjançant l’ús de l’al·literació i un ritme entorn dels tres eixos accentuals de l’endecasí·lab italià. Utilitza l’epítet amb la intenció de crear un món idealitzat on els objectes resultin arquetípics i estilitzats a la manera del Platonisme. Per altra banda, és molt hàbil en la descripció d’allò fugitiu; la seva poesia produeix una sensació de temps i s’impregna de malenconia pel transcurs de la vida, el que ell anomena “dolorido sentir”:(http://ca.wikipedia.org/wiki/Garcilaso_de_la_Vega)
  Soneto I      Dos cuartetos de rima abrazada -dos tercetos de rima encadenada. Rima consonante

  Cuando me paro a contemplar mi estado     11A
  y a ver los pasos por do me han traído,   11B
  hallo, según por do anduve perdido,       11B
  que a mayor mal pudiera haber llegado;    11A
  
  mas cuando del camino estó olvidado,      11A
  a tanto mal no sé por do he venido;       11B
  sé que me acabo, y más he yo sentido      11B
  ver acabar conmigo mi cuidado.
  
  Yo acabaré, que me entregué sin arte      11C
  a quien sabrá perderme y acabarme         11D
  si ella quisiere, y aun sabrá querello;   11E
  
  que pues mi voluntad puede matarme,       11D
  la suya, que no es tanto de mi parte,     11C
  pudiendo, ¿qué hará sino hacello?         11E

  Soneto XIII  (Recrea el mite d’Apol·lo i Dafne)
  A Dafne ya los brazos le crecían,
  y en luengos ramos vueltos se mostraba;
  en verdes hojas vi que se tornaban
  los cabellos qu’el oro escurecían.
  
  De áspera corteza se cubrían
  los tiernos miembros que aún bullendo estaban;
  los blancos pies en tierra se hincaban
  y en torcidas raíces se volvían.
  
  Aquel que fue la causa de tal daño,
  a fuerza de llorar, crecer hacía
  este árbol, que con lágrimas regaba.
  
  ¡Oh miserable estado!, ¡oh mal tamaño!
  ¡Que con llorarla crezca cada día
  la causa y la razón porque lloraba!

  Joan Boscà: sonet d’amistat dedicat a Garcilaso
  SONETO CXXIX

  Garcilaso, que al bien siempre aspiraste
  y siempre con tal fuerza le seguiste,
  que a pocos pasos que tras él corriste,
  en todo enteramente le alcanzaste,
  
  dime: ¿por qué tras ti no me llevaste
  cuando de esta mortal tierra partiste?,
  ¿por qué, al subir a lo alto que subiste,
  acá en esta bajeza me dejaste?
  
  Bien pienso yo que, si poder tuvieras
  de mudar algo lo que está ordenado,
  en tal caso de mí no te olvidaras:
  
  que o quisieras honrarme con tu lado
  o a lo menos de mí te despidieras;
  o, si esto no, después por mí tornaras.(Wikisource)
  Èglogues: La I comença així
  AL VIRREY DE NÁPOLES
  Personas: SALICIO, NEMOROSO
       El dulce lamentar de dos pastores,
  Salicio juntamente y Nemoroso,
  he de cantar, sus quejas imitando;
  cuyas ovejas al cantar sabroso
  estaban muy atentas, los amores,
  de pacer olvidadas, escuchando.
             Tú, que ganaste obrando
             un nombre en todo el mundo
             y un grado sin segundo,
  agora estés atento sólo y dado
  al ínclito gobierno del estado
  albano, agora vuelto a la otra parte,
             resplandeciente, armado,
  representando en tierra el fiero Marte;…
  http://cvc.cervantes.es/actcult/garcilaso/versos/eglogaprimera01.htm
  Comentari de Fernando Romo Feito“…El mundo estético de la égloga corresponde al idilio, un mundo utópico (sin lugar real), autosuficiente, a cuya naturaleza de vida siempre renovada se liga de forma orgánica la experiencia amorosa de unos pastores cortesanos, unas veces por armonía, otras por contraste. Frente a la epopeya o el poema didáctico, corresponde a la égloga el estilo humilde; lo que no está reñido con la elegancia en la dicción.
  “La Égloga I consta de 421 versos, que se distribuyen en una dedicatoria al Virrey de Nápoles y dos monólogos, de Salicio (salix: ‘sauce’) y Nemoroso (nemus: ‘bosque’). Una larga tradición quiere que el contenido del poema exprese dos momentos contrastados de la biografía sentimental del poeta: la ausencia de doña Isabel Freyre, dama portuguesa de la que se habría enamorado en 1526, y que murió en 1533 ó 1534, de parto…” (fragment) 
  http://cvc.cervantes.es/actcult/garcilaso/versos/romo.htm

  Altres poetes: Fernando de Herrera, de l’escola sevillana. Fragment d’una cançó, la I, d’influència petrarquista: autor de cinc cançons, una ègloga venatòria.

  "...Tú, infanda Libia, en cuya seca arena
  murió el vencido reino Lusitano,
  y s' acabó su generosa gloria;
  no estés alegre y d' ufanía llena;
  porque tu temerosa y flaca mano
  uvo sin esperança, tal vitoria,
  indina de memoria;
  que si el justo dolor mueve a vengança
  alguna vez el Español corage,
  despedaçada con aguda lança,
  compensarás muriendo el hecho ultrage;
  y Luco amedrentado, al mar inmenso
  pagará d' Africana sangre el censo...."

   (Textos: http://es.wikisource.org/wiki/Canci%C3%B3n_1_%28Herrera%29)

   Aula de Fray Luis a la Universitat de Salamanca, Viquipèdia.

  FRAY LUIS DE LEÓN. POESIA BIBLICA I HORACIANA. HUMANISME I ASCETISME: 

  Recerca de pau interior ben expresa en nuna oda horaciana (fragment)

  “¡Qué descansada vida 
  la del que huye del mundanal ruïdo,
  y sigue la escondida
  senda, por donde han ido los pocos sabios que en el mundo han sido;  
  Que no le enturbia el pecho
  de los soberbios grandes el estado,
  ni del dorado techo
  se admira, fabricado del sabio Moro, en jaspe sustentado!
  No cura si la fama 
  canta con voz su nombre pregonera, 
  ni cura si encarama 
  la lengua lisonjera 
  lo que condena la verdad sincera.
  ¿Qué presta a mi contento
  si soy del vano dedo señalado; si, en busca deste viento, 
  ando desalentado
  con ansias vivas, con mortal cuidado?  
  ¡Oh monte, oh fuente, oh río,!
  ¡Oh secreto seguro, deleitoso!
  Roto casi el navío,
  a vuestro almo reposo
  huyo de aqueste mar tempestuoso….”

  Altres obres: Declaración del cantar de los cantares, De los nombres de Cristo,   

  La perfecta casada, Exposición del Libro de Job, Poesías. Obra llatina. (http://www.cervantesvirtual.com/bib/bib_autor/frayluisdeleon/pcuartoniveld8bc.html?conten=bibliografia_autor)                      

  A la seva obra literària predominen els temes ascètics, en una lloança cap a la solitud i 

  el recés fora del món que permet elevar l'ànima. 
  Molts poemes es dediquen als tòpics del beatus ille o el locus amoenus,on la natura apareix com la 

  salvació per a la persona que viu a ciutat.
   Apareixen elements de la mitologia grecollatina cristianitzats i personatges bíblics tractats com a déus 

  pagans. Usa la mètrica clàssica d'inspiració italiana, especialment la estrofa de la lira (inspirant-se en les  

  Odes d'Horaci). 
  
  LA MÍSTICA: SANTA TERESA DE JESÚS I SAN JUAN DE LA CRUZ 

  Èxtasi de Sta. Teresa de Bernini. Sta. Maria Della Vittoria, Roma

  

  http://www.cervantesvirtual.com/bib/bib_autor/sjuandelacruz/pcuartonivel60fa.html?conten=imagenes&pagina=

  imagenes6.jsp&fqstr=1&qPagina=0&qImagen=0          

• SANTA TERESA DE JESÚS.  

  Teresa de Cepeda y Ahumada (1515 - 1582), també coneguda com a Santa Teresa de Jesús o Santa Teresa d'Àvila, 

  fou una monja carmelita, reformadora de l'orde carmelita amb la fundació de les carmelites descalces i els carmelites descalços. 

  Autora d'obres de gran valor teològic i místic i literari:

   Castillo interior o las Moradas, escrit el 1577, en el qual compara l'ànima contemplativa amb un castell compost de set cambres.

   "   Estando hoy suplicando a Nuestro Señor hablase por mí, porque yo no atinaba a cosa que decir ni como
    comenzar a cumplir esta obediencia, se me ofrecio lo que ahora diré, para comenzar con algún
    fundamento: que es, considerar nuestra alma como un castillo todo de diamante u muy claro cristal, adonde hay muchos aposentos,
    ansí como en el cielo hay muchas Moradas. Que si bien lo consideramos, hermanas, no es otra cosa el alma del justo,
    sino un paraíso, adonde dice Él tiene sus deleites.
    Pues ¿qué tal os parece que será el aposento a donde un Rey tan poderoso, tan sabio, tan limpio, tan lleno
    de todos los bienes se deleita? No hallo yo cosa con que comparar la gran hermosura de un alma y la gran capacidad.
    Y verdaderamente, apenas deben llegar nuestros entendimientos, por agudos que fuesen, a comprenderla; ansí como no
     pueden llegar a considerar a Dios, pues Él mesmo dice que nos crió a su imagen y semejanza. Pues si esto
     es, como lo es, no hay para qué nos cansar en querer comprender la hermosura de este Castillo; porque puesto que
     hay la diferencia de él a Dios, que del Criador a la criatura, pues es criatura, basta decir su Majestad, que
     es hecha a su imagen, para que apenas podamos entender la gran divinidad y hermosura del ánima. Nos es pequeña
     lástima y confusión, que por nuestra culpa no entendamos a nosotros mesmos, ni sepamos quién
   somos. "   Fragment de la Primera Morada de Santa Teresa de Jesús

   ( http://bib.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/12159843119096060754624/p0000001.htm#I_1)             
   

  Libro de la vida1567, escrit a instància del seu confessor, Pedro Ibáñez; Camino de perfección escrit els anys 1566-67, 

  publicat pòstumament l'any 1583, los Conceptos del amor de Dios,  Libro de las constituciones,
  i el Libro de las fundaciones, entre d'altres..                  
  
  Misticisme ardent consistent en quatre estadis: 

  1. Meditació i oració de recolliment. Es tracta del “retir” de l’ànima i de les seves facultats exteriors en escoltar la Paraula de Déu i, com era costum llavor, en meditar sobre la Passió de Crist.
  2. L’oració de la calma. La voluntat humana es lliura a la de Déu, mentre que les altres facultats, com la memòria, la imaginació i la raó, encara no estan segures per les distraccions mundanes. L’estat que predomina, però, és la calma.
  3. L’oració de la unió. La presència de l’Esperit atrau a si la voluntat i l’intel·lecte, en un do recíproc entre el Senyor i la criatura, mentre romanen “lliures” només la imaginació i la memòria. Una pau interior, com una beatitud, caracteritza aquesta fase.
  4. Quan tota la vida es transforma amb aquesta experiència s’arriba a la unió completa, que no requereix l’èxtasi com a signe extern. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Teresa_de_Jes%C3%BAs)

  
  

  Statue de Jean de la Croix au musée diocésain de Valladolid, en Espagne.  

  http://fr.wikipedia.org/wiki/Jean_de_la_Croix

• SAN JUAN DE LA CRUZ (Juan de Yepes Álvarez)

   (Fontiveros, Àvila, 1542 - Úbeda, Jaén, 1591), frare carmelita, prevere i místic que l’any 1568, pels consells de santa Teresa de Jesús, va emprendre la reforma entre els germans de l’orde, fundant la branca dels carmelites descalços. 

  Biografia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_de_la_Creu i http://www.cervantesvirtual.com/bib/bib_autor/sjuandelacruz/pcuartonivelc25d.html?conten=autor

   

• “La crítica, desde Dámaso Alonso, ha puesto de relieve la confluencia de tres influjos: por un lado, el bíblico del Cantar de los Cantares, y, por otro, la tradición de la poesía culta italianizante y la tradición de la poesía popular y de cancioneros del Renacimiento español. El influjo de la Biblia es fundamental en su poesía, en tanto actúa como molde y catalizador del resto de lecturas que conforman el bagaje cultural de San Juan. Particularmente, resulta trascendental en el Cántico espiritual, cuyo simbolismo e imágenes tienen su origen en el Cantar de los cantares.” http://es.wikipedia.org/wiki/Juan_de_la_Cruz
• Els seus poemes són:
• Cántico espiritual del cuerpo y el alma, inspirat en el Càntic dels càntics.
• Noche oscura del alma, escrit durant l’empresonament a Toledo.
• Llama de amor viva.

A més, va escriure set poemes més, coneguts pels seus primers versos: “Entréme donde no supe”, “Vivo sin vivir en mí”, “Tras de un amoroso lance”, “Un pastorcico, solo, está penado”, “Aquella eterna fonte está escondida”, “En el principio moraba” i “Encima de las corrientes”.
La seva obra en prosa és, encara que menys coneguda, igualment valuosa literàriament. Són comentaris als seus poemes, que queden explicats des d’un punt de vista teològic. Aquests textos són considerats com a les obres més representatives de la mística cristiana de l’època. Porten títols similars als poemes comentats, essent, però, molt més extenses: Cántico espiritual, La llama de amor viva, Noche oscura del alma i Subida al Monte Carmelo, que tracta de la cerca de l’amat (Crist) per l’anima. Altres obres, més breus, permeten un coneixement més pregon de la persona i la doctrina de Joan de la Creu. (Viquipèdia)  
L’experiència mística es caracteritza per:
1. La sensació d’Unitat i consequent dissolució o pèdua de l “ego”.
2. La pèrdua del sentit del temps i de l’espai.
3. La sensació de contacte amb el sagrat, i  es presenta com a factor essencial persistent en el món religiós
4. La sensació d’objetivitat i de realitat profunda.
5. Sensació de la intuició de veritats profundes al marge de l’intel·lecte discursiu.
6. La superació del dualisme i de les contradiccions.
7. La pèrdua del sentit de la causalitat.
8. Inefabilitat.
9. La sensació de profunda pau i alegria. Inmensa felicitat, coherència i una harmonia interna imperturbable.
10. La percepció de Lllum o Foc. És la experiència literal de la il·luminació. 
11. Transitorietat.
12. Canvi positiu de conducta. 

"El término «noche oscura» lo utiliza san Juan en referencia a las «terribles pruebas que Dios envía al hombre 

para purificarlo»; ateniéndose a este significado, habla de una noche del sentido y de una noche del espíritu, 

situadas, respectivamente, al fin de la vía purgativa y de la vía iluminativa, tras las cuales vendría la vía unitiva,
 aspiración última del alma atormentada por la distancia que la separa de Dios, y realización de su deseo de

 fusión total con Él. La existencia de estas tres vías se corresponde con las tres potencias clásicas del alma: 

memoria, entendimiento y voluntad, que en este mismo orden son reducidas a un estado de perfecto silencio. 

El silencio de la memoria es llamado en la mística esperanza. 

El silencio del entendimiento se llama fe y el silencio de la voluntad caridad o amor.
 Estos tres silencios representan a la par un vaciamiento interior y una renuncia de uno mismo que alcanza 

su máximo grado a través de la virtud de la caridad. De ahí sobrevienen la enorme angustia y la sensación 

de muerte característica de los místicos, pues unirse a Dios es un perderse previo a sí mismo para después 

ganarse. Antes de acceder a la experiencia mística de unión con Dios, el alma experimenta una desoladora 

sensación de soledad y abandono, acompañada de terribles tentaciones que, si consigue vencer, dejan paso a
 una nueva luz, pues «Dios no deja vacío sin llenar»."http://es.wikipedia.org/wiki/Juan_de_la_Cruz

Fragment de Cántico Espiritual. Canciones entre el alma (Esposa) y el Esposo

"Esposa:

  ¿Adónde te escondiste,
amado, y me dejaste con gemido?
Como el ciervo huiste,
habiéndome herido;
salí tras ti, clamando, y eras ido.           5

  Pastores, los que fuerdes
allá, por las majadas, al otero,
si por ventura vierdes
aquél que yo más quiero,
decidle que adolezco, peno y muero.           10

  Buscando mis amores,
iré por esos montes y riberas;
ni cogeré las flores,
ni temeré las fieras,
y pasaré los fuertes y fronteras...."

Extrait du poème La Nuit obscure faisant mention de la fuite par l’escalier secret (plaque commémorative de la fondation du carmel à Tolède) (Viquipèdia en francès molt recomanada)
Noche oscura
Canciones del alma que se goza de haber llegado al alto estado de la perfección, que es la unión con Dios, por el camino de la negación espiritual.
1. En una noche oscura,
con ansias, en amores inflamada
¡oh dichosa ventura!,
salí sin ser notada
estando ya mi casa sosegada.

2. A oscuras y segura,
por la secreta escala disfrazada,
¡Oh dichosa ventura!,
a oscuras y en celada,
estando ya mi casa sosegada.

3. En la noche dichosa
en secreto, que nadie me veía,
ni yo miraba cosa,
sin otra luz y guía
sino la que en el corazón ardía.

4. Aquésta me guiaba
más cierto que la luz del mediodía,
adonde me esperaba
quien yo bien me sabía,
en parte donde nadie parecía.

5. ¡Oh noche que guiaste!
¡Oh noche amable más que el alborada!
¡Oh noche que juntaste
Amado con amada,
amada en el Amado transformada!...Fragment http://es.wikisource.org/wiki/Noche_oscura
 Unió mística amb Déu a La Llama de amor viva. 

  ¡Oh llama de amor viva
que tiernamente hieres
de mi alma en el más profundo centro!
Pues ya no eres esquiva
acaba ya si quieres,                           5
¡rompe la tela de este dulce encuentro!

   ¡Oh cauterio süave!
¡Oh regalada llaga!
¡Oh mano blanda! ¡Oh toque delicado
que a vida eterna sabe                         10
y toda deuda paga!
Matando, muerte en vida has trocado.

   ¡Oh lámparas de fuego
en cuyos resplandores
las profundas cavernas del sentido,            15
que estaba oscuro y ciego,
con estraños primores
color y luz dan junto a su querido!

   ¡Cuán manso y amoroso
recuerdas en mi seno                           20
donde secretamente solo moras,
y en tu aspirar sabroso
de bien y gloria lleno,
cuán delicadamente me enamoras!

 Estrofa: LIRA (estrofa con 5-7 versos de once y de siete sílabas, con rima perfecta). Aquí se emplea el esquema: abCabC

• De: Floresta de rimas antiguas castellanas, por Juan Nicholas Böhl de Faber. Hamburgo: Perthes y Besser, 1821.http://users.ipfw.edu/jehle/poesia/llamadea.htm
   VEGEU MÉS ENTRADES: 
  LA NARRATIVA CASTELLANA DEL RENAIXEMENT (18 de febrer de 2013) I EL TEATRE ESPANYOL DEL RENAIXEMENT

 LITERATURA CATALANA  DEL RENAIXEMENT 

 (http://lletra.uoc.edu/ca/periode/el-renaixement/detall)

 La literatura catalana del Renaixement, que abraça un període que comprèn des dels darrers anys del segle xv fins al final del XVI, sense trencar amb la tradició medieval, recuperà alguns dels cànons estètics i dels models formals del classicisme. La prosa catalana més valuosa del període són Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) de Cristòfor Despuig, tant per l’ús del diàleg, una forma literària clàssica, com per l’esperit crític del seu autor. En el terreny de la literatura d’entreteniment, emergeixen novelle i facècies com
 les de Jordi Centelles i Joan Timoneda i unes divertides i desinhibides Estil·lades y amoroses lletres, de mitjan segle XVI. També cal remarcar la narrativa històrica, representada per les cròniques de Pere Miquel Carbonell, Pere Antoni Beuter i Joan Binimelis, i la novel·la al·legòrica, representada per l’Spill de la vida religiosa, obra anònima publicada el 1515. El millor poeta català del període fou Pere Serafí. En ell conflueixen les diverses tendències de la lírica catalana del Renaixement: l’adaptació al sistema mètric català d’una nova forma d’estructurar el poema que, amb el seu sistema accentual, rítmic i prosòdic, opta per l’harmonia i l’eufonia, els paràmetres estètics propis del classicisme; l’adopció d’unes noves estructures que delaten una gran preocupació per la bellesa formal -el sonet, l’octava rima, el madrigal petrarquesc i els tercets encadenats, d’inspiració italiana, o el vers blanc, l’epístola, l’oda, l’elegia i l’ègloga, d’imitació clàssica-; la influència del petrarquisme, a imitació de la lírica del Canzoniere de Petrarca, la imitació de la poesia d’Ausiàs March i la glossa de refranys i cançons populars.

En la narrativa en vers destaca el poema sobre el Lepant (1573) del prevere mataroní Joan Pujol,
pel que suposa de recuperació del gènere èpic. En teatre destaquen les peces còmiques La vesita (1524-25) de Joan Ferrandis d’Herèdia, representada a les corts valencianes de Germana de Foix i del seu segon marit el duc Ferran de Calàbria, i l’obra anònima de mitjan segle XVI protagonitzada per En Cornei. En l’àmbit religiós, al costat del manteniment de formes dramàtiques com els misteris i moralitats d’inspiració medieval, el teatre català incorpora a la tardor del Renaixement una forma nova, l’acte sacramental, en són bons exemples El castell d’Emaús i L’Església militant del valencià Joan Timoneda.

LITERATURA RENAIXENTISTA FORA DE LA PENÍNSULA IBÈRICA:
Als Països Baixos comença un període d’or, amb la introducció de nous paràmetres en retòrica que reviuen l’esplendor clàssica, sota l’impuls de Johan Baptista Houwaert. La poesia es va adapatar a aquestes normes, que van influir decisivament a la mètrica, dues proves són els salms, que van experimentar una gran acceptació, i el propi himne nacional holandès, escrit per Filips van Marnix. Amb la figura de Dirck Volckertszoon Coornhert va iniciar-se l’humanisme a la regió, camí que van seguir Hendrik Laurenszoon Spiegel, Roemer Visscher, Gerbrand Adriaensz Bredero o Joost van den Vondel.
Anglaterra inicia l’anomenada Època elisabetiana, període d’auge cultural a cavall entre el Renaixement i el Barroc. Thomas Wyatt va importar el sonet italià, estrofa que seria perfeccionada per Philip Sidney per donar pas als grans autors lírics barrocs. Igualment, el teatre també va preparar l’arribada de deramaturgs posteriors (ambdues tendències van cristal·litzar en Shakespeare) amb les obres de Francis Beaumont, Thomas Kyd i especialment Christopher Marlowe. Al terreny de la prosa, cal destacar Thomas More amb la seva obra Utopia.
La literatura francesa està marcada pel gir lingüístic i l’auge de les ciutats. Margarida d’Angulema va inspirar-se en Boccaccio per al seu Heptameró, amb un vessant còmic que va dur al seu màxim exponent François Rabelais. Aquesta via paròdica va conviure amb els assaigs de Montaigne, el nou gènere de reflexió que seria conreat per diversos pensadors francesos i europeus durant segles. Els assaigs s’impregnen d’humanisme, com també passa a la poesia, amb un grup de màxim nivell anomenat La Pléiade, liderat per Pierre de Ronsard.

 (http://ca.wikipedia.org/wiki/Literatura_renaixentista)

AVUI TOCA PARLAR DE … L’ESTÈTICA

1. QUÈ ÉS:  Per evitar malentesos, parlem de l’estètica com a una branca de la filosofia, que prové del grec αἴσθησις (aísthêsis), «sensació». Concepte introduït pel filòsof alemany Alexander Gottlieb Baumgarten a la seva obra Reflexions filosòfiques sobre la poesia (1735) i, més tard, a la seva Aesthetica (1750).
Amb ell, doncs, comença la història de l’estètica, sistematitzada per IMMANUEL KANT en la seva Crítica del judici, que inclou el judici estètic i el judici del gust.
L’Estètica estudia l’art i les seves qualitats tals com la bellesa, el sublim, la lletjor o la disonància.

2. CONCEPTES
    EL BELL: En grec clàssic “bell” es deia κάλλος, kallos i l’adjectiu era καλός, kalos. En canvi, en la koiné grega era ὡραῖος, hōraios, que des del punt de vista etimològic prové de la paraula ὥρα, hora, ja que la bellesa estava relacionada amb el moment d’arribar a madurar el fruit, o de la saó de la terra. Es considerava, per aquest motiu, com una condició per a posseir la bellesa que una persona no volgués aparentar ni més ni menys que l’edat cronològica que tingués. Aquesta concepció la trobem a Eurípides per exemple, a l’obra Alcestis (v. 515) Avui dia l’ús dels cabells tenyits són una prova de la concepció estètica contrària.
El cànon sobre les proporcions humanes més antic que es coneix es va trobar a les piràmides de Memfis cap al 3000 aC. Des d’aleshores hi ha hagut diversos cànons coneguts: el dels faraons, el de Policlet, el de Ptolemeu (90 – 160 dC), el de Vitruvi (segle I aC), el de Dürer (1471 – 1528), el de Home de Vitruvi de Leonardo da Vinci (1452 – 1519), i, més recentment el de Zeising i el de Le Corbusier (1887 – 1965).(Viquipèdia. http://ca.wikipedia.org/wiki/Bellesa)
L’ideal estètic del món clàssic es va forjar en l’antiga Grècia a partir sobretot de l’escultura. La bellesa és per als grecs una qualitat objectiva. La bellesa es concep com el resultat de càlculs matemàtics, mesures proporcions i cura per la simetria, la valoració de la qual tenia una tendència intel·lectual o mística. Bellesa aconseguida per l’harmonia de les proporcions. A més, s’estableix una correspondència entre el bo i el bell. Per a Plató, la bellesa es relaciona amb la veritat. Per això, no es pot negar que una concepció subjectivista de la bellesa a l’antiguitat, però l’objectivista predominà fins els temps moderns.
El concepte grec de bellesa és més ampli qu l’actual, per la seva vinculació amb l’ètica i les matemàtiques.
Policlet és el principal responsable del nou cànon estètic:
El Dorífor de Policlet és el cànon estètic més conegut de l’antiguitat. Còpia romana de marbre del Museu Arqueològic Nacional de Nàpols, còpia romana de marbre.
Aquesta percepció clàssica de la bellesa es va continuar mantenint a l’edat mitjana. Es van introduir alguns canvis: la “euritmia” de Vitruvi (l’arquitecte de Juli Cèsar), concepte més físic, que va substituir amb el temps la simetria. En De Architectura Libri X, llibre I cap II trobem aquest concepte grec que utilitzaven les arts visuals. Lisipo ja va creuar la frontera de la separació dels dos conceptes i és el primer que modela la figura humana segons com sembla ser (aparença, quelcom sensorial), no com es (concepte de bellesa absoluta).
Com a conseqüència de l’apogeu del cristianisme, la bellesa depenia de la intervenció de Déu. De manera que, si es considerava bella alguna cosa, és perquè havia estat una creació divina. Seguint les tesis platòniques, hi havia una equivalència entre el bell i el bé. I aquesta concepció espiritual anirà guanyant terreny en el temps, substituint la material. 
El neoplatonisme i el Pseudo-Dionís, Boeci i S. AGUSTÍ hi van ajudar, a cristianitzar als principis de la nova era cristiana els conceptes clàssics: Mesura, forma i ordre, conceptes claus que perduren en l’Edat mitjana, com ara en el tractat del s. XIII Summa Alexandri.
D?altra banda, l’autor de l’obra d’art no era un creador original de bellesa, sinó un bon artesà. El concepte de geni creador, així com la concepció subjectivista de la bellesa, no arriba fins al XIX, el Romanticisme.
En la revolució cultural del Renaixement, al s. XV es recuperen els conceptes clàssics més purs: Es
redescobreixen les proporcions matemàtiques del cos humà. Leonardo da Vinci és l’autor del nou cànon: L’home de Vitruvi és un famós dibuix acompanyat de notes anatòmiques de Leonardo da Vinci realitzat prop de l’any 1492 en un dels seus diaris. Representa una figura masculina despullada en dues posicions sobreimpreses de braços i cames i inscrita en un cercle i un quadrat. Es tracta d’un estudi de les proporcions del cos humà, realitzat a partir dels textos d’arquitectura de Vitruvi, arquitecte de l’antiga Roma, del qual el dibuix pren el nom./Viquipèdia http://ca.wikipedia.org/wiki/Home_de_Vitruvi
 
 De fet, segueixen en vigor les concepcions medievals: la bellesa depèn de la disposicio harmoniosa de les parts. I així fins el s. XVIII inclusiu. Poussin, pintor classicista del barroc, afirmà també que la bellesa es materialitza si té ordre, matèria i forma. Alguns van introduir el concepte de gràcia. Les idees  contràries a aquesta clàssica anomenada per Tatarkiewicz “la Gran Teoría” no van trascendir ni van exercir cap influència.

Paisatge de Poussin http://en.wikipedia.org/wiki/File:Paysage_par_temps_calme_-_Poussin_-_GettyCenter.jpg
Altres idees van completar la Gran Teoria, no van susbstituir-la, només al XIX entrà en declivi:
-La bellesa consisteix en la unitat de la diversitat, d’Scoto Eriúgena, és una variable de l’anterior.
-La bellesa consisteix en la perfecció. Wolff i Baumgarten la defensen. Variant: Manifestació de la perfecció absoluta, (segons Plotí, Pseudo-dionisi i Albert Magne) Idea absorbida per la Gran Teoria.
-La bellesa consisteix en l’adequació de les coses amb el seu objectiu. Complementària de la Gran Teoria fins que ben entrat el S. XVII .
-La bellesa es troba en la moderació, innovació en el s. XVIII. Ide a De Dürer, agafada d’Aristòtil (qui la utilitza en relació amb la bondat moral, no en termes estètics) Formulació especial de la Gran Teoria.
-La bellesa consisteix en la metàfora, idea manierista.
La Gran Teoria fou qüestionada més d’un cop, perquè els gustos anaven canviant. L’empirisme i el romanticisme van comportar una concepció radicalment subjectivista, els estetes van creure que era completament innovadora. Ara prevalen l’art i l’experiència, arraconen la proporció. La bellesa existeix en la ment de qui la contempla: és una impressió subjectiva. Hutcheson així ho afirmava. Abans que ell alguns com Perrault ja havien relativitzat el concepte de bellesa. A partir de mitjan de segle XVIII l’actitud predominant és la de proclamar la bellesa com a subjectiva, relativa i convencional. Immanuel Kant considerà que tots els judicis sobre la bellesa són judicis individuals. Aportà el concepte estètic del SUBLIM. El sublim és tot el que s’escapa a la comprensió i aporta emocions extremes, d’admiració o terror.
La Gran Teoria  continuà, emperò, tenint alguns partidaris. En el s. XIX va reaparèixer: Hegel utilitzava “dorma” en comptes de proporció. Però quan la seva autoritat va perder crèdit, es començà a donar més pes a l’estètica que a la bellesa. Pateix un atac com a tal en el s. XIX, es considerà que havia estat supravalorada.
Es va començar a separar el bell del sublim, del pintoresc, de la gràcia ja al s. XVII i XVIII, al s. XX el mot bellesa gairebé ja s’el·ludeix, és utilitzat més en la pràctica que en la teoria estètica. 
El concepte de l’experiència estètica va agafar força des de la mitjan XIX. N’han parlat psicòlegs com Wundt, estetes, s’han formulat teories hedonistes, altres que han reconegut la seva inefabilitat, teories cognitives, il·lusionistes, en va parlar la Teoria de la Gestalt… No es trobava una definició perquè potser el concepte no és del tot encertat. És interessant aquest quadre sinòptic en el blog: http://diplomultimediacearg.blogspot.com.es/2010_06_01_archive.html

El sublim és una categoria estètica, derivada principalment de l’obra Περὶ ὕψους (“Sobre el sublim”) de l’escriptor grec conegut com Pseudo-Longí, i que consisteix fonamentalment en una bellesa extrema, capaç d’arravatar a l’espectador a un èxtasi més enllà de la seva racionalitat, o inclús de provocar dolor per ser impossible d’assimilar. El concepte del “sublim” fou redescobert durant el Renaixement, i gaudí de gran popularitat durant el Barroc, el segle XVIII alemany i anglès i sobretot durant el primer Romanticisme gràcies a la reformulació per part de Kant que hem esmentat abans. “El sentimiento de lo sublime es, pues, un sentimiento de displacer debido a la inadecuación de la imaginación en la estimación estética de magnitudes respecto a la estimación por la razón, y a la vez un placer despertado con tal ocasión precisamente por la concordancia de este juicio sobre la inadecuación de la más grande potencia sensible con ideas de la razón, en la medida en que el esfuerzo dirigido hacia éstas es, empero, ley para nosotros.”http://es.wikipedia.org/wiki/Sublime
El sublim s’inclou dins el concepte més ampli de la bellesa fins al Romanticisme.
Per Shopenhauer,  el sublim seria el resultat de l’observació d’un objecte maligne de gran magnitud, que podria destruir l’observador (en l’obra El món com a voluntat i representació, 1819)
Burke en Indagació filosòfica sobre l’ origen de les nostres idees vers el sublim i el bell (1757)
 “Lo sublime a su vez tiene una estructura causal que no responde a la de la belleza. Su causa formal es entonces la pasión del miedo (especialmente el miedo mortuorio); la causa material es igualmente ciertos aspectos de algunos objetos como la vastedad, lo infinito, la magnificencia, etc; su causa eficiente es la tensión de nuestros nervios; la causa final es Dios habiendo creado y luchado con Satán, como se expresa en el gran cantar de Milton, el Paraíso Perdido. La de Burke fue la primera exposición filosófica completa en separar la belleza y lo sublime y llevarlas a un campo racional particular, independiente del otro.” (http://es.wikipedia.org/wiki/Indagaci%C3%B3n_filos%C3%B3fica_sobre_el_origen_de_nuestras_ideas_acerca_de_lo_sublime_y_de_lo_bello)
Paisatge sublim de TURNER
Friedrich va aplicar la teoria romàntica derivada de Burke del sublim en les seves obres.
La lletjor : En períodes com el romanticisme, es reivindica que el que és considerat més lleig es toca amb el més bell, en un cercle perceptiu, ja que els extrems són sublims i provoquen la mateixa reacció en el receptor. En realitat la lletjor no és una categoria estètica deslligada del concepte de bell, és el seu contrari.
Umberto Eco (Historia de la fealdad, Lumen 2007) assenyala alguns dels trets que acostumen a tenir les entitats jutjades com a lletges:

• no compleixen les regles de la simetria i harmonia, són deformes o allunyades de la norma
• són immorals (per això el dimoni sol ser representat com un monstre)
• es relacionen amb la malaltia o l’obscenitat
• tenen un aire ridícul (la caricatura pretèn deformar els trets físics per fer riure)
• són banals o insípids
• provoquen reaccions de rebuig o fàstic (com determinats insectes)

 
La versió de Francis Bacon de l’obra de Velázquez Retrat del Papa Innocent X i Saturn devorant el seu fill de Francisco de Goya poden servir d’exemples de lletjor.
En una altra entrada parlarem de l’art, què és, què s’ha dit, la divisió de les arts, el concepte del geni, de la creativitat…

EL TEATRE MEDIEVAL

En primer lloc hem de distingir el TEATRE RELIGIÓS, utilitzat per l’església amb una voluntat edificant; i el TEATRE CIVIL o profà, que inclou el teatre joglaresc, de finalitat lúdica i el vinculat a les cerimònies organitzades per la societat laica, que té lloc als carrers i a la cort. A l’edat mitjana, les funcions es representen en esglésies, al carrer i a les places de les ciutats.
Vegem el primer, el DRAMA LITÚRGIC, però sovint relacionat amb el teatre profà.
Els seus orígens es remunten als segles VIII i IX, moment en què l’emperador Carlemany (742-814) impulsa una important reforma litúrgica. Aquesta forma part d’un ambiciós programa cultural i polític que pretén restaurar les estructures de l’Imperi romà. Fins aleshores, a l’Imperi carolingi es poden trobar diferents variants de la litúrgia cristiana, però els canvis instaurats per l’emperador implicaran una única manera de celebrar el culte. A partir d’aleshores s’inclouran lectures dramatizades a les cerimònies religioses.
Així doncs, en el context de la missa sorgiren els nomenats trops, textos breus cantats en forma de diàleg, nascuts al voltant del cant de l’Aleluya, que començaren a ser musicats en les importants festes litúrgiques, sobretot la Pàsqua i el Nadal. Es creu que van néixer a l’ Abadía de San Galo (Suiza) des d’on es van difondre per Europa.(http://es.wikipedia.org/wiki/Teatro_medieval_espa%C3%B1ol)
Com a l’èpica i el “romance” hispànics, el teatre relgiós també es desenvolupa a partir d’uns cicles:

• Cicle bíblic: centrat en els personatges de l’Antic Testament.
• Cicle cristològic: sobre la vida de Jesús. Està dividit en tres cicles:
  • Cicle nadalenc (precedent dels Pastorets).
  • Episodis de la vida de Jesús i cicle pasqual.
  • Cicle de la mort de Jesús (precedent de les Passions).
• Cicle marià: narra la vida de la Mare de Déu.
• Cicle hagiogràfic: explica les vides dels sants.

A Catalunya tenim un exemple de la relació entre un esdeveniment religiós, una processó per Corpus Christi, escenificada des dels seus principis al s. XIII, amb l’element profà i festiu (entremesos): La PATUM de Berga.

Un altre tipus de peces dramàtiques que trobem en el teatre medieval són els Misteris. Aquestes obres, interpretades pels laics en llengua romanç, es caracteritzen per tenir un argument procedent de les Sagrades Escriptures i per incloure personatges sobrenaturals. S’originen al carrer, com una festa religiosa, però més tard, puntualment, es realitzaran a l’interior dels temples, desvinculats de la litúrgia.
Algunes manifestacions sobre el cicle de Nadal que encara avui es conserven són l’Officium Pastorum, o adoració dels pastors (Pastorets), l’Ordo Prophetarum (processó del profetes), l’Officium Stellae, o adoració del Mags i el Cant de la Sibil·la, l’anunci del Judici Final, que encara es canta a les esglésies de Mallorca i de l’Alguer, a Sardenya. El Cant de la Sibil·la és un drama litúrgic amb cant gregorià que pertany a les celebracions de la nit de Nadal. (http://viatge.cdmae.cat/index.php?option=com_k2&view=item&id=1:teatre-religi%C3%B3s&Itemid=2&lang=ca)
 El Misteri d’Elx (també anomenat localment La Festa) és una representació teatral en dos actes que recrea la Mort, l’Assumpció i Coronació de la Mare de Déu que se celebra a Elx des de l’edat mitjana. És una de les poques representacions de la litúrgia que encara es fa dins d’una església, i declarat patrimoni de la humanitat des del 2001. L’obra es divideix en dos actes, i s’escenifica cada 14 i 15 d’agost en l’interior de la Basílica de Santa Maria, en la ciutat il·licitana. Investigacions recents situen l’origen d’aquesta obra al voltant de la segona meitat del segle XV, contràriament amb les creences de la tradició local, que el relaciona, d’una banda, amb la conquesta de l’Elx musulmà en 1265 i, per una altra, amb la troballa de la imatge de la Mare de Déu, dins d’una capsa de fusta, el 29 de desembre de 1370, en la propera localitat costanera de Santa Pola.(http://ca.wikipedia.org/wiki/Misteri_d%27Elx)
 
Misteri d’Ex. http://www.unesco.org/culture/ich/index.php?RL=00018

L’únic fragment que es conserva en castellà es el Auto de los Reyes Magos o Representación de los Reyes Magos del s. XII del qual es conserven 147 versos de diversa mètrica, inacabat. L’ obra escenifica el paisatje cristià catòlic,amb elements d’origen alemany.
Escena de teatro medieval tomada del “Book of Days”http://es.wikipedia.org/wiki/Teatro_medieval
També hi havia manifestacions de teatre cortesà i teatre universitari de desenvolupament posterior.

Pues si vemos lo presente
cómo en un punto se es ido
y acabado,                           15
si juzgamos sabiamente,
daremos lo no venido
por pasado.
No se engañe nadie, no,
pensando que ha de durar             20
lo que espera,
más que duró lo que vio
porque todo ha de pasar
por tal manera.

  Nuestras vidas son los ríos        25
que van a dar en la mar,
que es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
y consumir;                          30
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
y más chicos,
y llegados, son iguales
los que viven por sus manos          35
y los ricos. 

Aquest és un fragment de les coplas, representatiu de la visió medievalitzant que encara impera.
Iñigo López de Mendoza,  Marqués de Santillana, polític fidel al rei  Juan II, ja recull la influència dels italians Dante i Petrarca. Hi constatem una transformació cap a una nova època literària en algunes composicions. Obra.

• Poesía
  • Lírica menor, de la que destacan las Serranillas y las Canciones y decires líricos.
  • Sonetos
  • Decires narrativos, entre los que destacan el Triunphete de Amor, El infierno de los enamorados y la Comedieta de Ponça.
  • Poesía moral, política y religiosa, de la que la obra más conocida posiblemente sea el Bías contra Fortuna.

  • Comedieta de Ponça. III estrofa: Descripción del tiempo    Los campos e mieses ya descoloraban e los deseados tributos rendían; los vientos pluviosos las nubes bogaban, e las verdes frondes el aire temían.  20 Dejado el stilo de los que fingían metáforas vanas con dulce locuela, diré lo que priso mi última cela; e cómicos oyan si bien los oían. Sonetos al itálico modo de Marqués de Santillana [En este primero soneto quiere mostrar el actor que cuando los cuerpos superiores, que son las estrellas, se acuerdan con la natura, que son las cosas bajas, fasen la cosa muy más limpia e muy más neta.

    Cuando yo veo la gentil criatura qu’el cielo, acorde con naturaleza formaron, loo mi buena ventura, el punto e hora que tanta belleza

    me demostraron, e su fermosura,  5 ca sola de loor es la pureza; mas luego torno con igual tristura e plango e quéjome de su crueza.

    Ca non fue tanta la del mal Tereo, nin fizo la de Aquila e de Potino,  10 falsos ministros de ti, Ptolomeo.

    Así que lloro mi servicio indigno e la mi loca fiebre, pues que veo e me fallo cansado e peregrino.

     

• Prosa
  • Escritos morales y políticos, como la Lamentaçión de Spaña.
  • Escritos literarios: el Proemio o Proemio e carta al condestable don Pedro de Portugal
  • Escritos exegéticos: Glosas a los Proverbios.
  • Recopilaciones: Refranes que dicen las viejas tras el fuego. 

  http://es.wikipedia.org/wiki/Marqu%C3%A9s_de_Santillana 

Juan de Mena (1411-1456) : L’obra més coneguda és el Laberinto de Fortuna. En aquesta obra predomina l’al·legoria i la imitació de l’èpica clàssica llatina. El tema és la sort, el destí i la intervenció de la providència divina, analitzant exemples històrics i lloant especialment els senyors castellans.
El seu estil és un castellà molt culte, amb neologismes i llatinismes que va influir fortament en els poetes renaixentistes i barrocs posteriors.(Viquipèdia)
Fragment.

Altres autors del s. XV:
Enric de Villena (Torralba, Castella, 1384 – Madrid,1434) va ser un escriptor en castellà i català del segle XV, descendent dels comtes de Barcelona. La seva obra més coneguda és Els dotze treballs d’Hèrcules (1417), una revisió del mite clàssic d’Hèrcules des d’una òptica cristianitzada, típica del període del prerenaixement, l’única obra que va escriure en català. i que va traduir posteriorment al castellà.
Va destacar també com a traductor d’obres del cànon literari, donant empenta a l’humanisme europeu.(Viquipèdia). Va traduir L’ Eneida de Virgili i La comèdia nova de Dante Alighieri. També és autor de l’Art de trovar (1433), en la qual introdueix en castellà l’art poètic dels provençals.

Quant a altres gèneres conreats al s.XV en literatura hispànica, vegem la comèdia humanística o novel·la dialogada que és La Celestina i el teatre. Del teatre, en parlarem en una altra entrada.

Cap a l’any IX es comencen a escriure obres en llengua vulgar en el domini de la Romània, o sia, per on passaren els romans i després els pobles germànics ja força romanitzats, es va originar a partir del llatí vulgar parlat pels colons i soldats amb combinació amb les llengües preromanes i la influència de les parles dels pobles anomenats “bàrbars”, una llengua nova que és romànica. I on no hi van arribar els romans, s’originà la llengua germànica. Hi ha més branques lingüístiques, però per ara ja en tenim prou, perquè fonamentalment la literatura de què parlarem està en llengua romànica o germànica.
A la cultura medieval la peça clau era la religió. Qui tenia instruccio, l’adquiria en el si eclesiàstic. És una societat molt jerarquitzada. La divisió estamental era molt clara: la noblesa, que es dedica a la guerra, d’ací el sorgiment de l’èpica m, els cantars de gesta; el clergat, posseïdor del patrimoni cultural, és autor de bona part de la producció literària a l’edat mitjana, i per últim, el poble, sense privilegis ni cultura.

CINC CÈNTIMS SOBRE LA LITERATURA A L’HEL·LENISME I L’IMPERI ROMÀ

El període hel·lenístic o època hel·lenística (aprox.del segle IV aC al segle I aC) és un període de decadència, ja que es tracta d’un procés històric de descomposició de l’imperi macedònic, que passa per les fases de desmembrament (adeú a  l’esplendor de la Grècia clàssica), la conquesta de Grècia per Roma i el sorgiment de l’imperi romà.
El terme “hel·lenístic” va ser utilitzat per primera vegada per l’historiador alemany Johan Gustav Droysen en el seu llibre “Geschichte des Hellenismus”, per qui la civilització hel·lenística va ser la fusió de les cultures de Grècia i l’Orient Pròxim, la qual cosa permetria que el cristianisme florís en el futur. Els principals centres culturals es van expandir fora de Grècia, a Pèrgam, Rodes, Antioquia de l’Orontes i Alexandria.
  
Altar de Zeus a Pèrgam http://www.xtec.cat/~jarrimad/grecia/altar.htm

En literatura, la tragèdia també coneix el declivi i tendeix a desaparèixer. I amb ella el cor i la paràbasi, o sia, l’intermedi que seguia la primera part de la comèdia, i la sàtira. Llavors sorgeix un gènere nou: la comèdia nova, peces de costums que es dividien en actes precedits d’un pròleg en el qual l’autor presentava les seves opinions.
El tema principal era l’amor, el final sempre feliç. Apareixen aquests nous personatges: el criat mandrós però bon servidor del seu amo, els Serfs de la gleva, és a dir, esclaus agregats a una heretat que continuaven mantenint aquest estat en canviar d’amo, la vella dida, l’home avar, el tutor lladre, la joveneta beata i la cortesana. Influí en el teatre del s.XVII. 
 Menandre, bust del s. I d.C., Museo del Prado, Madrid. (S.G.).
http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/graecia/littera/nova.htm
L’estrella de la comèdia nova fou l’atenenc MENANDRE, prolífic autor de més de cent obres de contingut i to filosòfic. Un tema clau en el gènere és la relació entre pare i fill, com ara en Dis Exapaton de Menandre. Altres comediògrafs foren: Dífilo, Filemón, Apolodoro de Caristos…
Èpoques de la literatura llatina 
República

Imperi

• Època d’August: 31 a.C. – 14 d.C.: VIRGILI, HORACI, Tibul, Properci, OVIDI
• Època postaugústea: 14 d.C -117 d.C.: Sèneca, Marcial, Juvenal, Ausoni, Estaci, Lucà, Claudià i altres.
• Imperi mitjà: 117 d.C. – 235 d.C.
• Període tardà: 235 d.C. – s. VII d.C.

De l’època arcaica són PLAUTE i TERENCI encarregats de copiar les comèdies hel·lenístiques, mentre el filòsof cordovès SÈNECA intentava revifar la tragèdia sense gaire èxit més tard.
Vegem algunes de les obres que van escriure aquests dramaturgs: 
PLAUTE ( 251 aC a Sarsina en l’antic Úmbria i mort en 184 aC.) Obres: Miles Gloriosus, en català El soldat fanfarró potser la més exitosa;  El cartaginès, El Persa,  El mercader o La comèdia del cistell , Els captius, Epídic, El Corc, Amfitrió, La comèdia de l’olla… Normalment l’acció es concentra al voltant de la disputa de diners o bé d’una noia. La disputa es resol a favor d’aquell que ha fet més mèrits per merèixer-ho. Sembla ser que les seves comèdies han inspirat molts comediògrafs com Shakespeare o Molière. Els seus personatges són estereotips, mancats de la complexitat psicològica dels de Menadre.
“Antamènides (Al Llop).- I tu, alcavot, procura’m una amiga, o ves de tornar-me aquella moneda de cent dracmes.
El Llop-Vols quedar-te la meva flautista?
Antamènides.-no em diu gran cosa una flautista: un no sap mai que els penja més: les galtes o els pits
El Llop-Te’n donaré una que serà del teu gust.
Antamènides.-Ocupa-te’n…” (Extret de la traducció en catalàde Marçal Olivar de la Col Fundació Bernat Metge)

 http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/roma/litterae/plautus.htm
Pel que fa a TERENCI (va viure al s. II a.C. (m. 159 a.C.)., tot i seguint també el model de la comèdia nova, la comicitat es suavitza i el model grec és més accentuat, en canvi Plaute -que mostra el gust per la rialla, l’exageració i la caricatura- conviu més amb la influència àtica. Va escriure només sis comèdies, va morir jove (no tenia els 40): Adelphoi (Els germans), Andria (La noia d’Andros),
Eunuchus (L’eunuc), Hecyra (La sogra), Heautontimorumenos (El qui es tortura a ell mateix) i Phormio (Formió).
D’època postaugustea és Luci Anneu SÈNECA (c. 4 a.C.- Roma 65 d.C.),Tragèdies: Medea, Èdip, Fedra, Agamèmnon, Hèrcules a l’Eta, Hèrcules foll, Tiestes, Fedra, Les fenícies, Les troianes. Les de Sèneca són les úniques tragèdies de la literatura llatina que han perdurat, a part d’una fabula praetexta titulada Octàvia, anònima, tot i que és atribuïda tradicionalment a Sèneca. Sèneca pren com a models els tràgics grecs i llatins anteriors, sobretot Sòfocles i Eurípides, però introduint-hi grans canvis, barrejant elements de dues tragèdies diferents (contaminatio) i alterant la finalitat mateixa dels originals per defensar-hi les seves pròpies idees filosòfiques.
Un altre gènere dramàtic, de caire popular,  conreat a l’època romana fou  LA FABULA ATELLANA

Canviem de gènere literari, però continuem a l’època arcaica: Èpica arcaica
Enni (239-169 a.C.), en els seus Annals, va anar més enllà, ja que va voler narrar tota la història de Roma, des dels seus orígens fins a les guerres púniques, però buscant les explicacions racionals dels fets i defugint la intervenció dels déus. Enni va ser l’introductor en la poesia llatina de l’hexàmetre, el vers de l’èpica homèrica.
Els annalistes eren nobles que veien la historiografia com una extensió de la seva activitat política. És el mateix cas de Marc Porci Cató (234-149 a. C.). No oblidem tampoc que a l’any 81 a.C., comença l’activitat literària de Ciceró.
A finals de la República hem de situar l’obra de Catul, el poeta de la passió, Lucreci, la filosofia feta poesia i Sal·lusti. Però sens dubte els escriptors llatins més coneguts, citats i que han exercit major influència en la literatura occidental posterior han estat Virgili, el poeta nacional, Horaci, el poeta tranquil; Ovidi, el poeta fàcil i Livi, tot una història.
Vegem alguns fragments de les obres més conegudes d’aquests autors:
 Catul: poemes d’amor a Lèsbia, d’amistat, de reflexió personal i de diatriba.
“Vivamos, Lesbia mía, y amemos, y las habladurías de esos viejos tan rectos,
todas, valorésmoslas en un solo as. Los soles pueden morir y renacer: nosotros, en
cuanto la efímera luz se apague, habremos de dormir una noche eterna.
Dame mil besos, luego cien, luego otros mil, luego cien una vez más, luego sin
parar otros mil, luego cien, luego, cuando hayamos hecho muchos miles, los
revolveremos para no saberlos o para que nadie con mala intención pueda mirarnos de
través, cuando sepa que es tan grande el número de besos.” (http://www.imperivm.org/cont/textos/txt/catulo_carmina-libro_i.html)
“A tal extrem la meva ànima ha sigut portada, Lèsbia meva, per culpa teva; i fins a tal punt s’ha destruït ella mateixa a causa de la seva lleialtat que ja no et pot voler bé, encara que esdevinguis la millor [de les dones] ni deixar d’estimar [-te], encara que ho fessis tot.” (https://wikis.uab.cat/textus/index.php/LXXV,_LXXXIII)

Lucreci: De rerum natura comença així “Mare dels Enéades, goig dels homes i dels déus, Venus nodridora, que sota les esteles errívoles del cel pobles d´éssers el mar portador de naus i la terra fructífera. Per tu tota mena d’animals és concebuda i veu la llum del sol en sortir de les tenebres; per tu, oh deessa, per tu, i a la teva arribada, fugen els vents; per tu els núvols del cel, per tu la terra industriosa dóna flors suaus; per tu somriuen les aigües del mar i el cel asserenat brilla amb llum escampada” (traducció Col. Bernat Metge) Representant de la filosofia epicúria.
VIRGILI:
Bucòliques: poema pastoril inspirat en l’obra homònima del grec Teòcrit de Siracusa. Està composat per deu èglogues (aquí neix el nom del gènere, la ègloga, tan conreada al Renaixement, recordem a Garcilaso de la Vega!). Els seus protagonistes són pastors que canten en paisatges propis del locus amoenus (de l’Arcàdia, se suposa) però que es veuen pertorbats pels canvis polítics i la passió amorosa. El poema està escrit en hexàmetres i va gaudir de gran èxit. S’aprecia la influència de la poesia de Valeri Catul, entre altres.

   
 http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Virgilio_Buc%C3%B3licas_esquema.png
“Muses de Sicília, elevem un poc la tonada:
no a tothom són plaents els humils tamarits i els arbustos.
Si cantem el bosc, que el bosc sigui digne d’un cbnsol.
Ja s’acosta I’edat darrera dels versos de Cumes;
íntegrament recomenca un ordre magne de segles.
Ja retorna la Verge, retorna el regne saturni:
una genera nova de dalt del cel ja davalla.
Si es només al nadó amb el qual la centúria ferrissa
finirà i per tot l’univers brillarà la daurada,
casta Lucina, propicia: el teu Apol.lo ja regna.
Sent tu consol és quan vindrà I’edat gloriosa
i emprendran, Pol.lió, llur cursa els mesos magnífics,
tu governant. Si en resten alguns, els vestigis del nostre
crim esborrats lliuraran el món de perpetua paüra.”
http://www.raco.cat/index.php/Faventia/article/viewFile/49781/55445
  
Poesia didàctica Geòrgiques
Els principals models de les Geòrgiques (Poemes consagrats al treball del camp) són Els treballs i els dies del poeta grec Hesíode (s. VII a. C.), que és igualment un poema que tracta del treball agrícola, i La natura  de Lucreci. D’aquest darrer prové una certa influència epicúria. Si les Bucòliques, el seu primer gran èxit, es desenvolupen en un ambient fantàstic i irreal en el qual els pastors canten les seves penes d’amor (o la pèrdua de les seves terres), en les Geòrgiques, el camperol itàlic canta el sofriment i l’alegria del seu treball en una atmosfera real i quotidiana (només deformada per les imatges poètiques).(http://aeneida.wikispaces.com/Les+Ge%C3%B2rgiques)
Escollim el fragment on explica la recuperació frustrada d’Eurídice de l’Hades en el mite d’Orfeu i Eurídice (per cert, us recomano l’òpera de Gluck Orfeu): “I ja, tornat sobre els seus passos, Orfeu s’havia escapolit de tots els perills; Eurididc li havia estat tornada i pujava cap als aires marxant darrera d’ell (perquè Pròserpina li havia imposat aquesta llei), quan un accés de demència s’emparà de l’amant imprudent, accés ben perdonable, si els Manes sabessin perdonar! s’aturà i, ja al caire de la mateixa llum, oblidant-se de tot, ai! i vençut en el seu cor, girà els ulls cap a la seva Eurídice. Tot d’una tot s’esfondrà tot el seu esforç…”(Trad. de Miquel Dolç, col. Bernat Metge)

L’Eneida:  L’Eneida és un poema èpic escrit el segle I aC per explicar la història d’Enees, un heroi que fuig de Troia i acaba sent el fundador mític de Roma.Va quedar inclonclús a la seva mort el -19. Els primers sis llibres, que segueixen de prop el model de l’Odissea, narren el viatge del protagonista cap a la península itàlica, mentre que la segona part (llibres VII-XII), que s’inspira en la Ilíada, narra les guerres que van tenir lloc en aquest territori. El poema està escrit en hexàmetres, la mètrica tradicional de l’èpica.

“Amic de les Muses, lliuraré tristesa i pors als vents impetuosos perquè se les emportin a la mar de Creta, més indiferent que ningú per saber quin rei d’una regió glaçada es fa témer sota la constel·lació de l’Óssa o què és el que esfereeix Tiridates. Oh, tu, que t’adelites en les fonts intactes, entrelliga flors obertes al sol, entrelliga una corona per al meu estimat Làmia, dolça Piplea. res no valen sense tu els meus elogis: fer-lo immortal amb una lira nova, fer-lo immortal amb el plectre de Lesbos és a tu que escau i a les teves germanes” (Trad. de Miquel Dolç Col. Fundació Bernat Metge. vol 1)

Horacio, Epodos, 2, 1.Ainhoa Marcos (24-11-2007). «Beatus ille (http://culturaclasicaylatin.wordpress.com/2007/11/24/beatus-ille/)

 Fragment de la traducció d’Antoni M. Fàbregas. Rev. Ilustració catalana. 1a època, núm. 307 (30 abr. 1893)
Anem ara per OVIDI
 http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Latin_Poet_Ovid.jpg
 La seva poesia, molt imitada durant el final de l’Edat Antiga i l’Edat Medieval, va tenir una influència decisiva en l’art i literatura d’Europa durant molts segles. Ovidi escrivia en dístics elegíacs amb només dues excepcions: la seva Medea perduda, els dos fragments de la qual que es conserven estan en trimetres iàmbics i en anapests, respectivament, i les seves grans Metamorfosis, que va escriure en hexàmetres dactílics, el metre de l’Eneida de Virgili i l’èpica d’Homer.
Obres:  (10 aC) Amores (‘Els Amors’), 5 llibres, sobre “Corinna”, anti-matrimoni (revisat en 3 llibres al voltant de l’any 1), (5 aC) Heroides (‘Les Heròides’), o Epistulae Heroidum (‘Cartes de les Heroïnes’), 21 cartes (les cartes de la 16 a la 21 van ser composades entre l’any 4 i el 8), (5 aC) Remedium Amoris (‘El remei de l’amor’), 1 llibre, (5 ac) Medicamina Faciei Femineae (‘Els cosmètics facials femenins’ o ‘L’art de la bellesa’), en queden 100 versos, (2 aC) Ars Amatoria (‘L’art d’estimar’), 3 llibres (el tercer dels quals escrit una mica més tard), (8) Les Metamorfosis o Metamorphoseon Libri XV, en 15 llibres, (9) Ibis, un únic poema, (10) Tristia o Tristieum libri V, 5 llibres, (10) Epistolarum ex Ponto Libri IV (‘Cartes des del Pont’), 4 llibres ,(12) Fasti (‘Festes’), 6 llibres que tracten els sis primers mesos de l’any i ofereixen informació única sobre el calendari romà.El llegat d’Ovidi ha estat intens, especialment a partir del Renaixement, amb la revalorització dels temes clàssics i la literatura amorosa. Potser l’episodi d’Apol·lo i Dafne de Les Metamorfosis ha estat un dels que més repecursions ha tingut, tant en literatura com en les arts plàstiques.
 
Apol·lo i Dafne de Bernini.Galleria Borghese, Roma
Vegem alguns fragments: 
Les Metamorfosis, de gran difusió, sobretot a partir del s. XI. S’hi inspiren Shakespeare, Roís de Corella, Góngora… Així comença: La Gènesi
“Em porta l’esperit a dir els canvis de les formes en nous cossos. Oh, deus, ja que vosaltres també les heu canviades, afavoriu els meus designis i descabdelleu el meu cant seguidament, des del primer origen del món fins al meu temps.
Abans de la mar i les terres, i el cel que ho cobreix tot,er a la mateixa en l’univers sencer la faç de la natura, que van anomenar caos, massa grossera i en desordre, no res sinó pes inert i, amuntegades en el mateix lloc, sements discordants de coses mal aparellades. Cap Tità no donava encara llum al món, no renovava Febe els seus corns, ni en l’aire ambient era suspesa la terra, quilibrada pel seu propi pes, ni havia estès els seus braços Amfitrite pels llargs marges de les terres”…(traducció d’Adela Mª trepat. fundació Bernat Metge)


 
Primera pàgina d’un manuscrit en llatí fet per al cardenal Joan d’Aragó (segle XV) http://ca.wikipedia.org
 /wiki/Les_Metamorfosis
 Fragment de l’Art d’estimar (Ars amatòria).
“No siguis tímid a prometre: són les promeses que captiven les dones; pren tots els déus com a testimonis dels teus engatjaments. Júpiter, de dalt del cel, se’n riu dels perjuris dels amnats i ordena als Notus (vent de migjorn) súbdits d’Eòl d’emportar-se’ls invalidats.Per l’Estix (un dels cinc rius de l’Avern, o sia, L’Infern) mateix Júpiter solia fer falsos juraments a Juno: ara ell mateix afavoreix els qui segueixen el seu exemple…”(Llibre I, trad. de Jordi Pérez i Durà, Fundació Bernat Metge)
 Per acabar, dos poetes més de l’època postaugústea:
 MARCIAL poeta llatí, d’origen hispà, cèlebre pels seus llibres d’epigrames, composicions poètiques breus en la qual s’expressa, amb precisió i agudesa, un sol pensament principal, habitualment festiu o satíric..
 Tenen valor documental: ens ofereixen gran quantitat d’informació sobre la vida, els costums socials i domèstics i les festes dels habitants de la capital de l’imperi Romà al segle I dC.
 62
De fer-te depilar el pit     i també cames i braços
     i voltar un pèl moixí     la polla tota afaitada,
en fas present, Labiè    -¿qui no ho sap?-, a la fulana.
     ¿A qui, Labiè, en fas     present, de pelar-te el cul?
          (Trad. Albert Mestres)
89
Quan t’agrada allargar la nit amb excés de vi
     t’ho perdono, Gaure: tens el vici de Cató.
Quan escrius poemes sense Apol.lo i sense les Muses,
     t’hem de lloar: tens el vici de Ciceró.
Quan vomites, el d’Antoni, quan t’atipes, el d’Apici,
     quan fas una mamada, digue’m… De qui tens el vici?
     (Trad. Antoni Cobos)
LLIBRE TERCER
64
Diuen que el mentider Ulisses es va escapar
     de les sirenes –càstig dolç dels navegants,
mort deliciosa i goig cruel-
     que, un cop escoltades, ningú no podia deixar.
No m’impressiona. M’impressionaria, Cassià
     que s’hagués escapat del pesat d’en Cani.
     (Trad. Antoni Cobos)
Extret de  http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poesiallatina/index.html#Marcial

JUVENAL: LES SÀTIRES. Retrat àcid i despiadat dels seus contemporanis. Autor molt popular al Baix Imperi i a l’Edat Mitjana.

 “Desde que Deucalión, cuando las lluvias torrenciales elevaron las aguas,
escaló con su nave la cima para consultar el oráculo,
desde que los peñascos se ablandaron y recibieron poco a poco el calor de la vida
y Pirra exhibió a los hombres las muchachas desnudas,
lo que desde entonces ocupa a los hombres, el deseo, el temor, la ira, el placer,
los goces, los discursos, todo ello se revuelve en este libro”
Trad. de Manuel Balasch.  http://es.wikipedia.org/wiki/D%C3%A9cimo_Junio_Juvenal 
Poesia postclàssica. Faula de Fedre
Pel que fa a la prosa, a l’època clàssica destaquen: 
-Prosa històrica
Juli Cèsar: La Guerra de las Galias, Les Guerres Civils
Nepote: Sobre els homes il·lustres
Salusti: La conjuració de Catilina
-Oratòria
Ciceró: Catilinaries, Filípiques. 
De l’època d’August: en concret. Prosa històrica i didàctica de Titus Livi: Des de la fundació de la ciutat
De l’Època Postclàssica (S.I – S.III) Prosa didáctica: Sèneca: De la vida Feliç Cartes a Lucili
i Quintilià
Prosa histórica: Tàcit, Seutoni, Plini el jove
Novel·la:
Petronio: Satiricón
Apuleyo: L’ase d’or
Literatura llatina cristiana: Sant Agustí: Confesions, La ciutat de Déu; San Jeroni: Vulgata;  Boeci: El consol de la filosofia, San Isidoro de Sevilla: Etimologia, Sant Tomas de Aquino…Però de la literatura cristiana, en parlarem en una altra entrada.
Bibliografia
Textos de la Fundació Bernat Metge
Viquipèdia
http://www.xtec.cat/web/recursos/culturaclas
http://ca.wikipedia.org/wiki/Eneida
http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/roma/litterae/horatius.htm
http://ca.wikipedia.org/wiki/Mitologia_grega 
 http://alexliteraturauniversal.blogspot.com.es/2008/11/literatura-latina.html

LITERATURA CLÀSSICA: GRÈCIA

 
Grècia, un vaixell lamentablement tocat i enfonsat avui dia, fou en altres temps molt llunyans el bressol de la cultura occidental. Qui no ha sentit parlar d’Homer, de la seva Ilíada i l’Odisea, dels mites i la tragèdia de Sòfocles, d’Èsquil i Eurípides, o d’Hesíode que inventà la narració històrica, de la comèdia d’Aristòfanes i els filòsofs presocràtics? Qui no coneix l’esdevenir heraclitià i la unitat de l’ésser parmenídea, o encara més, l’amor platònic i la metafísica aristotèlica? En som hereus els europeus mediterranis, de manera que hem assimilat les seves ensenyances -sovint passades pel filtre cristià- tot i que sovint no en som conscients.
Recordem alguns fragments de textos grecs. Comencem pel gènere èpic: La Ilíada. La trama es centra en la figura d’Aquil·les, (μῆνις, mênis) i narra els esdeveniments succeïts durant 51 dies en el desè, i últim, any de la guerra de Troia. El títol de l’obra deriva del nom grec de Troia, Ιlión.

La invocació a l’inici del Cant I són, potser, els versos més famosos del gran poema grec:

Canta’ns, dea, la còlera del fill de Peleu, la d’Aquil·les,

destructora: portà innúmers dolors als d’Acaia,

llançà a l’Hades, a munts, davant d’ell les ànimes fortes

d’herois, i convertí els seus cossos en presa de gossos

i en convit d’ocellots; el designi de Zeus va acomplir-se,

el d’aleshores, és clar, quan van separar-se en discòrdia,

per primer cop Aquil·les diví i Agamèmnon duc d’homes.

La Ilíada d’Homer, traduïda en hexàmetres catalans per Manuel Balasch.

 Els subjectes de la guerra de Troia eren els favorits entre els antics dramaturgs grecs. La trilogia d’Èsquil, l’Orestíada, que comprèn Agamèmnon, Les Coèfores, i les Euménides, segueixen la història d’Agamèmnon al seu retorn de la guerra.
Homer també va arribar a ser de gran influència a la cultura europea, amb el ressorgiment de l’interès en l’antiguitat grega durant el Renaixement, i segueix sent la primera obra i més influents del cànon occidental.(Viquipèdia)

Teatre d’Epidaure                                                                 http://ca.encydia.com/es/Teatre_grec_%28arquitectura%29

 Vegem ara alguns fragments de la tragèdia grega. Hem esmentat l’Orestíada d’Èsquil, però sens dubte Èdip Rei, Antígona i Electra de Sòfocles són a tots els manuals de literatura clàssica, i Medea, Ifigenia a Tàuride, Les Troianes o Les Bacants d’Eurípides també.
La tragèdia és un gènere dramàtic en el qual el protagonista de l’obra, un heroi o heroïna d’especial grandesa moral, s’enfronta al seu propi destí i rep un aprenentatge a través del seu sofriment.
Excepte els Perses d’Èsquil, totes les altres tragèdies conservades (32) tenen arguments procedents de la mitologia.

“Oh els qui la paterna Tebes habiteu, mireu Èdip,

ell, que els cèlebres enigmes va saber, i fou poderós,

l’home de les grans fortunes, envejat dels ciutadans,

a quin tràngol d’espantosa desventura ha pervingut!

De manera que, el qui sigui moridor, cal esperar

l’últim dia a proclamar-lo venturós, quan passarà

la monjoia de la vida sense haver sofert cap dol”

Fragment d’Èdip Rei

Traducció de Carles Riba.

Vinc a la terra dels tebans, jo, el fill de Zeus,
Dionís, que un dia la cadmea Sèmele
parí, llevada per un foc centellejant.
Mudat de forma, de divina en la mortal,
sóc a la font de Dirce, a l’aigua de l’Ismèn;
i veig la tomba de la mare, la del llamp,
no lluny d’aquesta casa, i l’enrunat palau,
que fuma de la flama encara vivent de Zeus
-eterna injúria d’Hera a la qui em va infantar.
I lloo Cadme, que el terreny aquest ha clos
per temple de la filla; i jo l’he recobert
tot ell de parra, amb el seu verd ple de raïms.
…

Perquè les germanes de la mare, amb ben poc dret,

Els continuadors del nou gènere literari d’Heròdot i Tucídides van ser molt nombrosos a la Grècia Antiga i poden comptar-se entre ells Xenofont (autor de la Anàbasi), Posidoni, Ctèsies de Cnidos, Apolodor d’Àrtemis, Apolodor d’Atenes, Aristóbul de Casandrea… (Viquipèdia)

Heròdot i Tucídides, oposats en un estrany marbre del Museu de Nàpols (Viquipèdia) Enllaços sobre la literatura clàssica grega. http://www.xtec.cat/~amarti35/vincles%20internet/vincles%20internet.htm http://www.xtec.cat/~mespuna/

PINTURA DE PAISATGE D’HIVERN
Avui us proposo observar alguns paisatges d’hivern. Fixeu-vos:

Paisatge hivernal amb esbarjo sobre el gel, 1608

Stadt im Hintergrund

Rundbild mit Burg

I ARA MÉS PAISATGE:
 L’ESCOLA DE HUDSON: EL PAISATGE NORDAMERICÀ 

Llengua catalana. Enllaços a pàgines web per aclarir dubtes, de gramàtica i vocabulari.

DICCIONARIS EN LÍNIA
http://www20.gencat.cat/portal/site/Llengcat/menuitem.49c338f10e357bbf4ed513efb0c0e1a0/?vgnextoid=34c0929450071110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=34c0929450071110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

http://www14.gencat.cat/llc

Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. DIEC 2https://www.box.com/s/ykamd0vqfn/1/433703487
http://dlc.iec.cat/

Enciclopèdia catalana
http://www.enciclopedia.cat/

Recursos per aprendre el català
http://www20.gencat.cat/portal/site/Llengcat/menuitem.7146237d0006f0e7a129d410b0c0e1a0/?vgnextoid=45648682defe8110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=45648682defe8110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

Versió electrònica de la gramàtica catalana de l’IEC
http://www.iecat.net/institucio/seccions/filologica/gramatica/

Resum de gramàtica catalana bàsica. Universitat de Barcelona.
http://www.ub.edu/slc/autoaprenentatge/gramatik/
 
Resum de gramàtica catalana. Unitat Nacional Catalana.
http://www.unitat.cat/etnia/ortografia.html

Vocabulari català
 https://www.box.com/s/ykamd0vqfn/1/433703487

Lèxic flexionat del català
 http://ca.oslin.org/

LECTURES RECOMANADES PER A LES VACANCES DE NADAL, PER REGALAR…

Recomano les novel·les de l’escriptor austríac STEFAN ZWEIG, especialment La impaciència del cor, 1939 (Ungeduld des Herzens), la seva única novel·la llarga. Barcelona: Quaderns Crema, 2010. 424 p.La podeu trobar a la biblioteca. Novel·la psicològica. Biografia i obres (viquipèdia)

També recomano les novel·les d’Irène Nemirovsky Web oficial i les de Hans Fallada

D’un altre estil són les novel·les històriques de Chufo Llorens: Enganxen! Ens recorden l’estil de Ken Follett.

• Catalina, la fugitiva de San Benito (2001)
• La saga de los malditos (2003)
• Te daré la tierra (2008)
• Mar de fuego (2011)