LA LITERATURA BARROCA CATALANA

 La monarquia absoluta espnayola sota els Àustries potencià l’ús literari del castellà, relegant la literatura en llengua catalana. Aquesta rep l’influència de la literatura castellana tant pel que fa a la cosmovisió, a la temàtica (el temps, la mort, la vanitat d’allò terrenal, el desengany…) els gèneres (poesia amatòria, burlesca i satírica, escatològica, amb al3lusions mitològiques…) com en l’estil, carregat d’artificiosos recursos retòrics.
 oli de F. Masriera             Museu de la ciutat- Barcelona
Francesc Vicenç Garcia (Rector de Vallfogona) fou l’únic que aconseguí de formar una escola, el vallfogonisme: Nascut a Tortosa  l’any 1578/1579, va estudiar probablement a Lleida i després a Barcelona, on rep la tonsura el 1601. El 1605 es ordenat prevere en la capella de  Santa Maria la Rodona de Vic, monument romànic avui desaparegut. Les seves obres completes van ser publicades anys després de la seva mort, en vida ja va gaudir d’una gran popularitat —la imitació de la seva obra poètica per part de molts autors catalans del segle XVII donà peu al fenomen que es coneix com a “vallfogonisme”(Nausica Solà AELC)
” Al voltant del Rector de Vallfogona s’ha creat una popular biografia llegendària i se li atribueix tota mena d’acudits i anècdotes, molts dels quals d’autenticitat dubtosa. Aquesta imatge de personatge novel·lesc i còmic va inspirar l’obra de teatre de Frederic Soler (Serafí Pitarra) Lo Rector de Vallfogona i també la novel·la, amb el mateix títol, de Feliu Codina” (AELC)

“En virtut de la ciència literària, claredat d’enteniment, honestedat de vida i costums i de moltes altres qualitats amb que Déu Senyor Nostre tant pia i misericordiosament ha enriquit a la persona del reverent Francesc Vicent Garcia, prevere de Tortosa, (…) i volent Nos premiar sos serveis (…) venim a nomenar-lo rector de la cura i escrivania de la parròquia de Santa Maria de Vallfogona”(http://vallfogona.usuaris.net/)
 La seva activitat poètica coincideix amb les estades a la seva rectoria.

 

  

Oh, dures fletxes de mon fat rompudes,
rompudes per ferir més doloroses,
que, llevant-me les plomes amoroses,
deixau al cor les puntes més agudes!
Flames més eclipsades que vençudes,
aurores algun dia lluminoses,
ombres ja de ma vista tenebroses,
tenebroses, mortals, però volgudes.
Principi trist de penes inhumanes,
terme feliç de l’ànima afligida
que per alívio son dolor adora;
fletxes sereu i flames soberanes
si llevau a mon cor la trista vida
per donar a mos ulls eterna aurora.  (més a  http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/fontanella.htm)
 

 Agustí Eura
Francesc Tagell, Poema anafòric
 A València i a les Illes no segueixen els models barrocs més aviat segueixen la tradició de poesia satírica i popular tant en català com en castellà.

PINTURA DE PAISATGE

LITERATURA DEL S.XVII A ESPANYA (SEGLE D’OR)

La Literatura espanyola del Barroc és un període d’esplendor de creació literària en llengua castellana: els seus  límits cronològics són aproximadament des de les obres inicials de Góngora i  Lope de Vega, en la dècada de 1580, fins ben  el s. XVIII. Curiosament, però no casual, és  l’època del regnat dels Àustries Felipe II, Felipe III i Felipe IV, que necesisiten els “validos”, època de la Contrarreforma, de la crisi i bancarrota de l’Imperi espanyol que veu perdre terreny a Europa. Època de guerres constants, de sublevacions internes i d’epidèmies. La literatura i l’art viuen en canvi el seu període d’esplendor.
Haurem d’esmentar la prosa de Baltasar Gracián i Francisco de Quevedo, la continuació de la novel·la picaresca per part de Mateo Alemán i d’altres, dramaturgs com Lope de Vega, Tirso de Molina, Calderón de la Barca i Juan Ruiz de Alarcón o la producció poètica de  Quevedo, Lope de Vega i Góngora, entre d’altres. Anem pas a pas.

En termes generals, veiem una diversitat de temes i assumptes tractats en les obres d’aquesta època, però amb una inclinació clara a la dramatització del tema del temps, efímer, fugaç, a l’expressió del desengany i pèrdua de confiança en els ideals renaixentistes, en concordança amb la preferència pel tema de les ruïnes en la pintura (com la de dalt de Lorrain), des d’una perspectiva més pessimista, perdent la serenitat renaixentista. Els temes escatològics, religiosos i morals sovintegen. També es cerca l’evasió de la realitat, la fantasia mitològica.
Els recursos formals adquireixen una nova complexitat. La sàtira i el sarcasme, l’exageració són més presents que mai. Cervantes obrí les portes del barroc amb el relativisme i el perspectivisme, amb la litratura dins la literatura quixotescos.
La concepció de la vida com un teatre, la importància de l’escenografia i l’artificiositat, que també queda reflectida en l’arquitectura, la trobarem en teatre i en la literatura barroca en general. Vegem l’interior de la Basílica de la Mercè de Barcelona i la façana del Palau valencià:

 Palau del Marqués de Dos Aguas (València)

POESIA: LOPE DE VEGA. GÓNGORA I QUEVEDO. CULTERANISME I CONCEPTISME
 
El culteranisme és un terme sorgit a principis del XVII per definir un estil artificiós de la literatura barroca castellana caracteritzat principalment per l’ús de llatinismes (latinització de la sintaxi i el vocabulari), per una sintaxi complicada (ús d’hipèrbaton, anacoluts…), i per l’abundància de figures retòriques i d’al·lusions cultes.
Aquest estil iniciat per Herrera, fou desenvolupat per Góngora i arribà dominar en la poesia, fent-lo servir fins i tot en ocasions els seus detractors Lope de Vega i Quevedo, més aviat conceptista. Fou una moda que alguns van saber utilitzar molt bé per enriquir el poder expressiu del llenguatge, cas de Góngora.
El conceptisme o culte de l’agudesa verbal fou conscientement conreat per escriptors  de finals del XVI i del XVII tant en prosa, cas de Baltasar Gracián, com en poesia, cas de Quevedo, tot i que el trobem de vegades en el mateix Garcilaso. Darrera d’aquest estil hi havia la creença de què l’univers és un sistema de signes, una mena de llibre en què es poden llegir els designis de Déu. 
Veurem aviat exemples dels dos estils.

Luis de Góngora y Argote (Còrdova, 11 de juliol de 1561 – Còrdova, 23 de maig de 1627).
http://www.cervantesvirtual.com/bib/bib_autor/gongora/

Viquipèdia:
Va estudiar a Salamanca, va prendre ordres menors el 1585 i va ser canonge beneficiat de la catedral cordovesa, comissionat per la qual va viatjar en diverses missions del seu capítol per Galícia, Navarra, Andalusia i Castella. Felip III el va anomenar capellà reial i per a exercir-hi va viure en la cort fins a 1626, arruïnat en el seu afany d’aconseguir càrrecs i prebendes a quasi tots els seus familiars; va morir l’any següent a Còrdova.
Obra:
Soledades (1613) compost en silvas de versos endecasíl·labs i heptasíl·labs i rima lliure.
 El poema neix com un projecte dividit en quatre parts: «Soledad de los campos», «Soledad de las riberas», «Soledad de las selvas» y «Soledad del yermo». Però, Góngora només va acabar la «dedicatoria al Duque de Béjar»i les dues primeres Soledades.
L’argument, inspirat en l’episodi de Nausícaa de la Odisea, dibuixa una minuciosa descripció de la natura mitjançant al·lusions mitològiques i metàfores amplificades.
Elements típics de la poesia del segle d’Or d’estil culterà són també l’ús del tòpics clàssics com l’horacià del “menyspreu de la cort i lloança de la vida rural”, descripcions de paisatges arcàdics des d’una òptica neoplatònica.
L’obra va ser motiu d’atacs d’alguns contemporanis i les lloances d’altres: “Las Soledades originaron ya desde su composición un gran debate por los extremos de dificultad de su ornato y la acumulación de alusiones mitológicas y eruditas en su discurso. Fueron atacadas por el Conde de Salinas y Juan de Jáuregui (quien compuso un ponderado Antídoto contra las Soledades y un Ejemplar poético contra ellas, aunque acabó profesando la misma o muy semejante doctrina), y defendidas por otros muchos ingenios, como Salcedo Coronel, José Pellicer, Francisco Fernández de Córdoba (Abad de Rute), el Conde de Villamediana, Gabriel Bocángel y, más allá del Atlántico, Juan de Espinosa Medrano y Sor Juana Inés de la Cruz.”(Viquipèdia)
Fragments:
Dedicatoria al Duque de Béjar (fragment)

Soledad  primera: (fragment)

Era del año la estación florida
en que el mentido robador de Europa (media luna las armas de su frente, y el Sol todos los rayos de su pelo), luciente honor del cielo, en campos de zafiro pace estrellas, cuando el que ministrar podía la copa a Júpiter mejor que el garzón de Ida, náufrago y desdeñado, sobre ausente, lagrimosas de amor dulces querellas da al mar, que condolido, fue a las ondas, fue al viento el mísero gemido, segundo de Arïón dulce instrumento….
Soledad segunda (fragment)
…”Dividiendo cristales, en la mitad de un óvalo de plata,  520 venía al tiempo el nieto de la espuma que los mancebos daban alternantes al viento quejas. Órganos de pluma, aves digo de Leda, tales no oyó el Caístro en su arboleda,  525 tales no vio el Meandro en su corriente. Inficionando pues süavemente las ondas el Amor, sus flechas remos, hasta donde se besan los extremos de la isla y del agua no los deja.  530 Lícidas, gloria en tanto de la playa, Micón de sus arenas, invidia de sirenas, convocación su canto de músicos delfines, aunque mudos,  535 en número no rudos el primero se queja de la culta Leucipe, décimo esplendor bello de Aganipe, de Cloris el segundo,  540 escollo de cristal, meta del mundo..”
Poema sencer.  Fábula de Polifemo i Galatea sencer (Cervantes virtual) Més textos
Polifemo y Galatea o Polifemo enamorado, fresco de Aníbal Carracci en el palacio Farnesio de Roma.(1605)
Fábula de Polifemo i Galatea (fragment) Explica el mite relatat a la Metamorfosis d’Ovidi. Argument. Consta de seixanta octavas reales,precedides d’altres tres amb la dedicatòria del poema al conde de Niebla. És una bella demostració de l’estil cultista i barroc per l’ús de la hipèrbole, els contrastos: paradoxes, metàfores, Marino joven, las cerúleas sienes, del más tierno coral ciñe Palemo, rico de cuantos la agua engendra bienes, del Faro odioso al promontorio extremo; mas en la gracia igual, si en los desdenes perdonado algo más que Polifemo, de la que, aún no le oyó, y, calzada plumas, tantas flores pisó como él espumas.  XVII Huye la ninfa bella; y el marino amante nadador, ser bien quisiera, ya que no áspid a su pie divino, dorado pomo a su veloz carrera; mas, ¿cuál diente mortal, cuál metal fino la fuga suspender podrá ligera que el desdén solicita? ¡Oh cuánto yerra delfín que sigue en agua corza en tierra!
1610 Oda a la Toma de Larache
1617 Panegírico al duque de Lerma
1618 Fábula de  Píramo y Tisbe És la darrera gran obra de Góngora, l’únic poema burlesc entre les seves anomenades “obras mayores”, en què es fa una autoparòdia.És un romance de 508 versos.
Sonetos, (1582) De pura honestidad templo sagrado,                          11 A cuyo bello cimiento y gentil muro                               11 B de blanco nácar y alabastro puro                               11 B fue por divina mano fabricado;                                 11 A Pequeña puerta de coral preciado,                            11 A claras lumbreras de mirar seguro,                             11 B que a la fina esmeralda el verde puro                        11 B habéis para viriles usurpado;                                    11 A           Soberbio techo, cuyas cimbrias de oro                      11 C al claro Sol, en cuanto en torno gira,                        11 D ornan de luz, coronan de belleza;                              11 E Ídolo mío a quien rendido adoro,                              11 C oye piadoso a quien por ti suspira,                           11 D tus himnos canta y tus virtudes reza.                       11 E

  Recordem alguns fets biogràfics vinculats a la poesia:
“Una nueva pasión le aguarda: Micaela Luján, Celia o Camila Lucinda en sus versos, mujer bella e inculta, también casada, con la que mantiene relaciones hasta 1608, y de la que tendrá cinco hijos, entre ellos dos de sus predilectos: Marcela (1606) y Lope Félix (1607). A partir de 1608 se pierde el rastro literario y biográfico de Micaela de Luján. Lucinda es la única de las amantes mayores del Fénix cuya separación no dejó huella en su obra. Pero en 1598 había contraído segundas nupcias, tal vez por dinero, con Juana de Guardo, hija de un rico abastecedor de carnes, vulgar y poco agraciada. Sólo en los poemas dedicados a su amado hijo Carlos Félix (el matrimonio tuvo, además, tres hijas) asoma la figura borrosa de la esposa. Durante bastantes años Lope se dividió entre los dos hogares (…)
La emoción poética, tan patente, procede de la angustia de sentirse preso en un pasado y vislumbrar al mismo tiempo otros gozos espirituales. Todo lo que fue entrañable y apasionada poesía amorosa se convierte ahora en poesía a lo divino, por decirlo así. Las Rimas sacras contienen esos bellísimos sonetos que figuran en todas las antologías, «¿Qué ceguedad me trujo a tantos daños?», «Pastor, que con tus silbos amorosos» y «¿Qué tengo yo que mi amistad procuras?», en el cual se dan cita algún versículo del Cantar de Cantares con Horacio y la experiencia de un Lope amante de Elena Osorio cuando pasaba muchas noches tendido en el suelo de la casa de la amante. Ahora bien, Lope también pagó su tributo a aquella poesía conceptista de Bonilla y Ledesma, que tantos estragos causó, como el dedicado a San Roque, que comienza «Jaque de aquí con este santo Roque»; pero al que sigue otro soneto lleno de desengaño barroco: «¡O engaño de los hombres, vida breve!». Pero tampoco lo pasaba muy bien con la «nueva poesía», que se había divulgado mucho, y tampoco Góngora dejaba pasar ninguna oportunidad de zaherir a Lope, quien, a su vez, le admiraba y temía.”…(http://www.cervantesvirtual.com/bib/bib_autor/Lope/a_biografico.shtml)
L’ègloga  Amarilis fou escrita a la mort de Marta de Nevares, el seu darrer amor essent ja sacerdot. És una mostra de la constant presència de l’autobiografia en la seva obra.
Sonet de caire petrarquista:
Ir y quedarse, y con quedar partirse,
partir sin alma, y ir con alma ajena,
oír la dulce voz de una sirena
y no poder del árbol desasirse;
arder como la vela y consumirse,
haciendo torres sobre tierna arena;
caer de un cielo, y ser demonio en pena,
y de serlo jamás arrepentirse;
hablar entre las mudas soledades,
pedir prestada sobre fe paciencia,
y lo que es temporal llamar eterno;
creer sospechas y negar verdades,
es lo que llaman en el mundo ausencia,
fuego en el alma, y en la vida infierno.

Lee todo en: Ir y quedarse – Poemas de Lope de Vega http://www.poemas-del-alma.com/lope-de-vega-ir-y-quedarse.htm#ixzz2R7o68Qwg

 Sonet dedicat a  Luis de Góngora.
Claro cisne del Betis que, sonoro
y grave, ennobleciste el instrumento
más dulce, que ilustró músico acento,
bañando en ámbar puro el arco de oro,
a ti lira, a ti el castalio coro
debe su honor, su fama y su ornamento,
único al siglo y a la envidia exento,
vencida, si no muda, en tu decoro.
Los que por tu defensa escriben sumas,
propias ostentaciones solicitan,
dando a tu inmenso mar viles espumas.
Los ícaros defienda, que te imitan,
que como acercan a tu sol las plumas
de tu divina luz se precipitan.
Fragment del poema dedicat al fill mort

Éste de mis entrañas dulce fruto,
con vuestra bendición, oh Rey eterno,
ofrezco humildemente a vuestras aras;
que si es de todos el mejor tributo
un puro corazón humilde y tierno,
y el más precioso de las prendas caras,
no las aromas raras
entre olores fenicios
y licores sabeos,
os rinden mis deseos,
por menos olorosos sacrificios,
sino mi corazón, que Carlos era,
que en el que me quedó menos os diera.

Diréis, Señor, que en daros lo que es vuestro
ninguna cosa os doy, y que querría
hacer virtud necesidad tan fuerte,
y que no es lo que siento lo que muestro,
pues anima su cuerpo el alma mía,
y se divide entre los dos la muerte.
Confieso que de suerte
vive a la suya asida,
que cuanto a la vil tierra,
que el ser mortal encierra,
tuviera más contento de su vida;
mas cuanto al alma, ¿qué mayor consuelo
que lo que pierdo yo me gane el cielo?…

Llegiu-lo tot a:
A LA MUERTE DE CARLOS FÉLIX – Poemas de Lope de Vega http://www.poemas-del-alma.com/lope-de-vega-a-la-muerte-de-carlos-felix.htm#ixzz2R7mnHuoC

Llegiu-lo tot a:
DON LUIS DE GÓNGORA – Poemas de Lope de Vega http://www.poemas-del-alma.com/lope-de-vega-a-don-luis-de-gongora.htm#ixzz2R7mQ5KK1
  
Después que acabó Belardo
de distribuir sus bienes,
estando presente Filis
por cuya causa padece,

mandó que su testamento
segunda vez se leyese,
porque quiere confirmallo
por si desta vez muriese;

dijo, después de leído:
«—Pido a Filis, si quisiere,
que después de sepultado
jamás de mi no se acuerde,

porque podrá su memoria
a aqueste siglo volverme,
a recebir por un gusto
dos mil desabridas muertes;

que se olvide de mi amor,
aunque mi amor no merece,
por ser amor verdadero,
paga tan torpe y aleve;

y que se olvide también
que me dijo muchas veces:
“Belardo, si te olvidare
cielos y tierra me dejen”;

y que rompa por su gusto
los desdichados papeles
do la descubrí mi pecho,
o por mejor, que los queme;

y que no tenga memoria
de los pasados placeres,
de que fue Belardo autor,
porque después no le pese.

Llegeix-lo tot a : Después que acabó Belardo – Poemas de Lope de Vega http://www.poemas-del-alma.com/lope-de-vega-despues-que-acabo-belardo.htm#ixzz2R7nXh9J4

 
Cerrar podrá mis ojos la postrera
sombra que me llevare el blanco día,
y podrá desatar esta alma mía
hora a su afán ansiosa y lisonjera

su cuerpo dejará, no su cuidado;
serán ceniza, mas tendrá sentido,
polvo serán, mas polvo enamorado.

(Comentari) 
 

El sueño del caballero de Antonio de Pereda: vanitat de tot allò terrenal, típicament barroc

 XXXVII

¡Con qué artificio tan divino sales
de esa camisa de esmeralda fina,
oh rosa celestial alejandrina,
coronada de granos orientales!

Así la verde edad se esparce al viento,
y así las esperanzas son aleves
que tienen en la tierra el fundamento…

 La rosa meditativa de Dalí

QUÈ ÉS LA SINTAXI?
A viquipèdia trobem una definició de sintaxi:  del grec σύνταξις, σύν: “junts”, τάξις: “ordre, ordre”, és la part de la gramàtica que estudia els mecanismes de generació de frases. Aquesta matèria està tan interrelacionada amb la Morfologia que la Lingüística moderna considera que cal estudiar-les conjuntament en una única disciplina: la Morfosintaxi.

Hi ha diverses escoles de sintaxi, les que més èxit han tingut són la que parteix de la gramàtica tradicional, l’estructuralista i la generativa.
La sintaxi de la gramàtica tradicional inclou tota la reflexió lingüística des de temps antics (en especial a Grècia) fins al positivisme del segle XIX. La sintaxi és la part de la gramàtica que estudia la funció i la interdependència dels nivells existents en la llengua.
L’estructuralista defineix la sintaxi com la part de la gramàtica que estudia les regles i principis que governen la combinatòria de constituents sintàctics i la formació d’unitats superiors a ells, com són els sintagmes i oracions gramaticals. La sintaxis, doncs, estudia les formes en què es combinen els mots, així com les relacions sintagmàtiques i paradigmàtiques existents entre elles.
Entre els mots d’una oració s’estableixen les primeres per exigències de coordinació: relacions sintagmàtiques entre l’art el (mas sing.) i gos (mas. sing) menja (3 prs sing.)
Les relacions paradigmàtiques no són visibles, però les endevinem en poder susbstituir l’art. el per aquest, algun, o en comptes de gos, gat, ratolí…és a dir per mots que realitzen la mateixa funció.
Què entenem per estructura? És el conjunt d’elements distribuïts en nivells, que a la vegada es relacionen entre sí, d’acord amb unes lleis.
Hi ha tres tipus bàsics de relacions sintagmàtiques, tant a dins del propi sintagma com entre els elements d’una frase: la hipotaxi o subordinació, la parataxi o coordinació i la concordança.
Un sintagma és una unitat gramatical menor que l’oració i major que la paraula. A l’interior del sintagma es donen un seguit de funcions que tenen caràcter secundari respecte de les primàries o sintàctiques que tenen lloc en el marc de cada oració.

Els sintagmes presents en la majoria de llengües romàniques són:

• SN Sintagma nominal (en què el nucli és un nom)
• SV Sintagma verbal (en què el nucli és un verb)
• S PREP Sintagma preposicional (Sintagma Nominal precedit d’una preposició)
• S ADJ Sintagma adjectival (en què el nucli és un adjectiu)
• S ADV Sintagma adverbial (en què el nucli és un adverbi)

Posem exemples abans de seguir endavant i veureu com és de senzilla d’entendre tot això:

Hem vist, doncs, com es forma una oració partint d’un nom com a nucli d’un sintagma nominal i un verb com a nucli del sintagma verbal. De fet, amb un verb n’hi ha prou per parlar d’oració, perquè el subjecte es pot sobreentendre. Per ex. Anem!  Afegim més complements.
La gramàtica estructuralista faria una anàlisi semblant a aquesta, però li hem afegit aspectes de la g.generativa, ens avancem una mica, ja que a la pràctica -a les classes de llengua- es combinen les dues.

Les regles de reescriptura són la base del primer model (1957) de gramàtica generativa de Noam Chomsky. Aquestes regles van ser usades per descriure la sintaxi de les oracions, és a dir, la seva descomposició fins a arribar als seus microcomponents.

• Totes les oracions excepte les impersonals (oracions referents al temps) es desglossen en dues parts, un Sintagma nominal i un Sintagma verbal. El sintagma nominal fa referència al subjecte de l’oració, i el sintagma verbal al predicat.

  

• Un sintagma nominal sempre està compost per un determinant, un nucli i un complement.

• Un sintagma verbal sempre està compost per l’auxiliar i el grup verbal.

• El Grup verbal és el verb en infinitiu. Pot ser un verb predicatiu o atributiu.

• Els complements poden ser del nom, directes, indirectes i/o circumstancials.

– Complement directe (CD). Pot tractar-se d’un Sintagma Nominal o un Sintagma preposicional.

o

(R = Refuncionalitzador)

– Complement indirecte (CC). És sempre un sintagma preposicional (Un sintagma nominal precedit d’una preposició)

– Complement del nom (CN). Són adjectius que complementen un nom en un SN. Poden ser formals (estructura d’un SN) o funcionals (estructura d’un S. Prep.).

Exemple: La casa verda. ( verd és un adjectiu formal )

Exemple: La casa de color verd. ( de color verd és un CN funcional que complementa La casa . Verd és un CN formal que complementa de color )

(A Viquipèdia trobareu més articles sobre la sintaxis, els sintagmes, els complements…)

TEORIA DE L’ART. L’ART, HISTÒRIA D’UN CONCEPTE. LES ARTS.
En una entrada anterior dedicada al concepte de bellesa, lleig i sublim em comprometia a parlar de l’art, de les definicions del concepte d’art i arts, de la creativitat, etc. Ha arribat el moment, enfilem l’agulla amb una definició de l’IEC: L’art és una habilitat, destresa, a fer certes coses adquirida amb l’estudi, l’experiència, l’observació. També és la manera de fer alguna cosa segons regles. No en tenim prou: anem a veure altres definicions i conceptes relacionats.
El concepte de l’art (del lat. ars, artis, y este calco del gr. τέχνη) ha estat sempre molt debatut, no espereu que en traguem conclusions definitives que satisfaguin a tothom, perquè està subjecte a moltes interpretacions. Historiadors, filòsofs i artistes han intentat definir-lo sense posar-se d’acord. Per tant, el més honest és exposar la multiplicitat d’interpretacions ofertes a la història de l’art i cadascú pot treure’n profit per formular-se una idea aproximada de què és això que anomenem art. Potser més fàcil és distingir què és art i què no és. Quan ho fem, partim d’uns criteris.
Vegem per què diem que és art això:
Veermer: L’al·legoria de la pintura.
La primera definició d’art que hem esmentat, extreta del diccionari de l’Institut de’Estudis Catalans, ens recorda la clàssica grega i romana que arribà al Renaixement: La techne era un terme que s’aplicava a tot tipus de producció que es fes amb destresa, és a dir, que es realitzés d’acord amb uns principis i regles establertes. Les obres d’un arquitecte o escultor responien a aquesta definició, però també el treball d’un fuster. Tot i així, per poder practicar les arts calia una habilitat intel·lectual perquè implicava un coneixement de les regles. Aquesta manera general d’entendre l’art continuem trobant-la en el mot llatí “ars” a l’Edat Mitjana: continua essent una producció realitzada amb destresa. Amb aquest concepte d’art es podia assolir l’harmonia, per tant, la bellesa, distingint-se de la pura artesania. Quedava exlosa la fantasia.
Les arts es dividien segons calia o no un esforç físic o mental. En el cas de les arts en què calia força física, les anomenaven vulgars o comuns, mecàniques a l’EMitajana,  i a les altres, lliberals. No totes les nostres “belles arts” eren lliberals, l’escultura i fins i tot la pintura eren incloses en les vulgars. Però en la nova classificació de les arts a l’edat mitjana, 7 de lliberals i 7 de mecàniques, no hi figuren.
Com van canviar de parer i arribaren a considerar-les com arts lliberals? Quan recuperaren el text aristotèlic  Ars poètica a mitjan XVI es va incloure la poesia entre les arts lliberals. Era un primer pas.
Quan es van separar les belles arts dels oficis es va donar un altre pas endavant.
Els artistes van reclamar el seu lloc en una societat en què la crítica situació econòmica va impulsar la inversió en obres d’art. Llavors l’ambició dels artistes va fer que es separessin les dues activitats, l’artística i la purament artesana. Els artistes van enfortir les lleis que regien els seus treballs, es tractava d’elaborar productes de precisió matemàtica.
Las Meninas (1656), de Velázquez, fue un alegat de la figura del pintor com artista inspiraT, enfront a la condició de simple artesano que hasta entonces se tenía del oficio de pintor.
També es va començar a parlar de les arts de disseny disegno que es referia al dibuix que unificava algunes arts. Però la definició de “belles arts” tal com les entenem ara arribà molt més tard.
El 1750 el concepte d’art experimenta una transformació: ve a significar allò que produeix bellesa. Incloïa les set arts (pintura, escultura, música, poesia, dansa, l’arquitectura i l’eloqüència) nomenades per  Batteux el 1747 , per qui totes les belles arts eren mimètiques. Avui no ho considerem així. no onstant això, de mica en mica s’anaren definint les arts i ja es distingien dels oficis i de les ciències. Certament, el debat ha estat sempre en definir els límits de l’art i de les arts.
La relació de l’art amb la bellesa i amb la imitació l’hem heredat. Però la bellesa és quelcom ambigu. En vam parlar a l’entrada anterior esmentada al principi d’aquesta. Que l’art imita la realitat podia acceptar-se fins que sorgí la pintura abstracta. Ara ja no ens serveix tampoc.
Una altra definició que ens ha arribat és l’art com a creació de formes, però els conceptes emprats pels formalistes també són ambigus i insuficients per ésser massa restrictius.
Un tret distintiu de l’art és l’expressió, hi és en la intenció de l’artista. És un concepte modern, posterior al XIX. Kandinsky n’era partidari.
pintura abstracta de Kandinsky
Un altre tret de l’art és que produeix l’experiència estètica. Concepció basada en l’efecte que l’obra d’art produeix en el receptor típica de principis del s. XX. Ara bé, el concepte de l’experiència extètica no és pas menys ambigu que el de bellesa o altres que han anat sortint.
Tantes definicions i variants d’aquestes no ajuden a aclarir el concepte, però si els anem sumant tots ens serveis per atansar-nos-hi. No obstant això sabem distingir entre el que és art i no ho és, a nivell individual, ho intuïm, tot i que no ens posem d’acord perquè hi haurà qui dubti o negui de forma rotunda que sigui art moltes de les obres de l’art contemporani. Per exemple l’urinari Font de Duchamp, que trenca amb el concepte clàssic de l’art.
Per a Duchamp l’espectador juga un rol essencial en el fet artístic: L’acte creatiu no ho fa l’artista només; l’espectador posa l’obra en contacte amb el món exterior mitjançant les seues interpretacions i intents de desxiframent, açò afegeix la seua contribució a l’art creatiu.(http://ca.wikipedia.org/wiki/Marcel_Duchamp)
El 1917, amb el seu urinari Fontaine («Font»), va escandalitzar a molts: L’escultura consistia en un urinari signat per «Richard Mutt». Segons Duchamp: «Que Richard Mutt hagi fabricat aquesta font amb les seves mans no te cap importància, només l’ha escollit. Ha pres un objecte ordinari de la vida quotidiana i l’ha situat de manera que el seu significat d’ús ha desaparegut sota un nou nom i un nou punt de vista, ha creat una nova manera de veure un cert objecte». Duchamp aborda una reflexió sobre la noció d’Art, sobre l’estètica, precedint així l’art conceptual, el pop-art, fluxus i el happening, que han pres freqüents préstecs de les pràctiques artístiques de Duchamp.
L’art contemporani mostra l’evolució del concepte d’art. Però no ha esborrt la discussió sobre què és i què ha d’ésser l’art, ans al contrari, encara embolica més la troca.
Queda clar que l’art té moltes funcions: representar, expressar, estimular la vida i nterior de l’artista i del receptor…, però és un aspecte més que hem de sumar a la resta que ja hem esmentat.
Només podem tenir clar que l’activitat artística és una activitat humana conscient, que es realitza en llibertat,  la resta d’elements que poden incloure’s en una definició d’art els hem dit i no són exclusius. La controvèrsia segueix oberta.
Si ha canviat al llarg dels temps el concepte de l’art, la seva definició, també ho ha fet la clasificació de les arts. No parlarem aquí de les diferents classificacions, només volem destacar la seva pluralitat.
Avui parlem com a mínim d’aquestes belles arts o arts majors:

TATARKIEWICZ, W.; Historia de seis ideas . Ed. Tecnos
https://es.wikipedia.org/wiki/Arte

MIGUEL DE CERVANTES SAAVEDRA: ENTRE EL RENAIXEMENT I EL BARROC

A Alcalá de Henares fou batejat el 1547, potser va néixer el 29 de setembre, dia de St. Miquel, morí a Madrid (1606) on s’havia establert el 1566. Era d’origen valencià?

“Domingo, nueve días del mes de octubre, año del Señor de mill e quinientos e quarenta e siete años, fue baptizado Miguel, hijo de Rodrigo Cervantes e su mujer doña Leonor. Baptizóle el reverendo señor Bartolomé Serrano, cura de Nuestra Señora. Testigos, Baltasar Vázquez, Sacristán, e yo, que le bapticé e firme de mi nombre. Bachiller Serrano.^{“ (Acta del bateig. Fernández Álvarez, Manuel: Cervantes visto por un historiador, Espasa-Calpe, 2005.}

Placa esculpida dedicada a Miguel de Cervantes en la façana nord del Convento de las Trinitarias de Madrid, on fou enterrat.
Per a la biografia podeu consultar Viquipèdia en català i en castellà i http://miguelde.cervantes.com/biografia.php   Disposem de molta bibliografia en format paper i online.

Estàtua de Cervantes a la Plaça de la Universitat de Valladolid, on es traslladà amb la seva família el 1551.
Algunes dades biogràfiques apareixen reflectides en les seves obres, tindrem ocasió de parlar-ne.
Anem a veure la seva obra literària:
Novel·la
Miguel de Cervantes va conrear, però a la seva original manera, els gèneres narratius habituals en la segona meitat del segle XVI que ja hem explica en una entrada anterior: la novel·la bizantina, la novel·la pastoral, la novel·la picaresca , la novel·la morisca, la sàtira lucianesca i la miscel·lània. Var renovar un gènere, la novel·la, que s’entenia aleshores a la italiana com un relat breu, exempt de retòrica i de major transcendència.
NOVEL·LA
La Galatea (1585) novel·la pastoril-psicològica. Sis llibres.
Fragment del segon llibre:
“Libres ya y desembarazadas de lo que aquella noche con sus ganados habían de hacer, procuraron recogerse y apartarse con Teolinda en parte donde, sin ser de nadie impedidas, pudiesen oír lo que del suceso de sus amores les faltaba. Y así, se fueron a un pequeño jardín que estaba en casa de Galatea; y, sentándose las tres debajo de una verde y pomposa parra que entricadamente por unas redes de palos se entretejía, tornando a repetir Teolinda algunas palabras de lo que antes había dicho, prosiguió diciendo:
-«Después de acabado nuestro baile y el canto de Artidoro -como ya os he dicho, bellas pastoras-, a todos nos pareció volvernos al aldea a hacer en el templo los solemnes sacrificios, y por parecernos asimesmo que la solemnidad de la fiesta daba en alguna manera licencia para [que], no teniendo cuenta tan a punto con el recogimiento, con más libertad nos holgásemos; y por esto, todos los pastores y pastoras, en montón confuso, alegre y regocijadamente al aldea nos volvimos, hablando cada uno con quien más gusto le daba.”
( http://es.wikisource.org/wiki/Segundo_Libro_de_La_galatea:_01)
El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha (1605) Segunda parte (1615). Paròdia de la novel·la de cavalleries que estava de moda i tenia molt d’èxit en el Renaixement (Amadis de Gaula, Palmerín…) essent ella mateixa una novel·la d’aquesta mena.
El Quixot i Sancho Panza representen dues vessants vitals i de la pròpia narrativa de l’època: l’idealisme i el realisme-materialisme. Hi ha un intercanvi, un paulatí creuament de les dues postures gràcies a l’amistat i afecte, a la comprensió mútua, que es va desenvolupant entre els dos personatges (rodons) ala llarg de la novel·la.
Anuncia el relativisme i l’individualisme barrocs, però el sentit de la justícia és renaixentista: es parla de l’edat d’or en què no existien les paraules teu ni meu. L’obra comença així:

Estructura, gènesi, contingut, estil, temàtica (amor, llibertat, justíicia, crítica literària, utopía política…)  i  fonts: http://es.wikipedia.org/wiki/El_ingenioso_hidalgo_Don_Quijote_de_la_Mancha

 

Originalitat de l’obra, la seva trascendència i tècniques narratives http://es.wikipedia.org/wiki/El_ingenioso_hidalgo_Don_Quijote_de_la_Mancha

 Pl Espanya, Madrid.

Novelas ejemplares (1613):  La gitanilla, El amante liberal, Rinconete y Cortadillo (narració de caire picaresc), La española inglesa, El licenciado Vidriera,  La fuerza de la sangre, El celoso extremeño, La ilustre fregona, Las dos doncellas, La señora Cornelia, El casamiento engañoso, El coloquio de los perros i El interés del Coloquio.
Fragment de La gitanilla: 

Los trabajos de Persiles y Sigismunda (1617) Novel·la bizantina.
Fragment: “-Habrá pocos años que llegó a esta santa ciudad un poeta español, enemigo mortal de sí mismo y deshonra de su nación, el cual hizo y compuso un soneto en vituperio de esta insigne ciudad y de sus ilustres habitadores; pero la culpa de su lengua pagara su garganta, si le cogieran. Yo, no como poeta, sino como cristiano, casi como en descuento de su cargo, he compuesto el que habéis oído. -Yo apostaré que la diosa Venus, como en los tiempos pasados, vuelve a esta ciudad a ver las reliquias de su querido Eneas. Por Dios, que hace mal el señor gobernador de no mandar que se cubra el rostro de esta movible imagen. ¿Quiere, por ventura, que los discretos se admiren, que los tiernos se deshagan y que los necios idolatren?
Con estas alabanzas, tan hipérboles como no necesarias, pasando adelante el gallardo escuadrón, llegó al alojamiento de Manasés, bastante para alojar a un poderoso príncipe y a un mediano ejército. ” (http://www.epdlp.com/escritor.php?id=1573)

POESIA
Cervantes va voler ser poeta, encara que va arribar a dubtar de la seva capacitat, com ell mateix va dir abans de la seva mort a Viaje al Parnaso:

S’han perdut o no s’han identificat quasi tots els versos que no estaven inclosos a les seves novel·les o en les seves obres teatrals.  Cap a 1580 va participar amb altres grans poetes contemporanis com Lope de Vega, Góngora o Quevedo en la imitació dels romanços antics que va donar origen al Romancero nuevo.
Inicia la seva obra poètica amb les quatre composicions dedicades a Exequias de la reina Isabel de Valois. Altres poemes van ser: A Pedro Padilla , A la muerte de Fernando de Herrera i A la Austriada de Juan Rufo. Com a poeta, però, destaca en el to còmic i satíric, i les seves obres mestres són els sonets Un valentón d’espátula i greguesco i Al túmulo del rey Felipe II, del qual es van fer famosos els darrers versos:
 “Caló el chapeo, requirió la espada,
miró al soslayo, fuese, y no hubo nada.”
Viaje del Parnaso
L’únic poema narratiu extens de Cervantes (1614). Està format per tercets encadenats, on l’autor critica uns quants poetes espanyols, satiritzant-ne alguns i elogiant els altres. És escrit, com diu el mateix Cervantes, a imatge i semblança del Viaggio di Parnaso (1578) de Cesare Caporali di Perugia. Narra de manera autobiogràfica en vuit capítols un viatge al mont Parnàs, a bord d’una galera menada per Mercuri, en la qual alguns poetes elogiats miren de defensar-lo davant els poetastres o mals poetes. Reunits a la muntanya amb Apol·lo, surten airosos de la batalla i el protagonista torna a la seva llar. L’obra es completa amb l’Adjunta al Parnàs, on Pancracio de Roncesvalles lliura a Cervantes dues epístoles d’Apol·lo.
CERVANTES DRAMATURG: la seva vocació
Un any abans de morir, en Cervantes deixa part del seu llegat teatral en el recull Ocho comedias y otro entremeses que no es van arribar a representar. En va compondre unes trenta, però no eren gaire sol·licitades per les Companyies. Va viure el canvi en la comèdia espanyola. Durant els cinc anys de cautiveri a Argel (1577-1581) es couen aquestes innovacions.
De 1580 a 1587 tendeix al classicisme: Tratos de Argel  i El cerco de Numancia, representada en els corrals madrilenys, en són la prova. Demostrava tenir bons coneixements escenogràfics.  
 En una segona etapa, s’apropa a la nova comèdia espanyola.
Les vuit comèdies són:  Los baños de Argel, El gallardo español, La gran sultana que són retrats de la captivitat. La casa de los celos y selvas de Ardenia. El laberinto de amor. 
D’influència lopesca són. La entretenida, El rufián dichoso i Pedro de Urdemalas.
 http://iesrsfra.educa.aragon.es/Archivos_Varios/Lengua/Cervantes/Teatro_Cervantes.htm                     

Entremeses: El juez de los divorcios, El rufián viudo, La elección de los alcaldes de Daganzo, La guarda cuidadosa, El vizcaíno fingido, El retablo de las maravillas, La cueva de Salamanca i El viejo celoso. Autoria segura de vuit editats el 1615. Relació perfecta entre continguts, estructura dramàtica i temps de duració.
Textos: http://cervantes.uah.es/obras.htmi  http://cervantes.tamu.edu/english/ctxt/cec/ocho.html

  http://www.cervantesvirtual.com/controladores/busqueda_facet.php?q=miguel+de+cervantes                    
Per al teatre renaixentista també OLIVA,César/TORRES MONREAL, Francisco: Historia bñasica del arte escénico. Ed. Cátedra, S.A.Madrid, 1990.

JA PODEU DONAR UNA ULLADA A LA HISTÒRIA DEL TEATRE A L’HOSPITALET.
Si voleu accedir a l’index, ho podeu fer des d’aquí: http://rosamariaserra.cat/rosamaria/teatrehospi.html
Per llegir la presentació i la introducció: http://rosamariaserra.cat/rosamaria/tlh1.pdf
Si voleu saber quins espais escènics hi ha a la ciutat:  http://rosamariaserra.cat/rosamaria/tlh1.pdf
Per conèxier les Mostres i Festivals de teatre que s’han celebrat al llarg dels anys, així com els espectacles que s’han fet a les festes majors i altres festes de la ciuat, cliqueu aquí:  http://rosamariaserra.cat/rosamaria/tlh2.pdf
Quant a l’activitat teatral als barris, per al Centre, St. Josep i Sanfeliu, cal que aneu a la pàg.  http://rosamariaserra.cat/rosamaria/tlh5.pdf
Per a altres barris: Collblanc-Torrassa  http://rosamariaserra.cat/rosamaria/collblantorrassa. pdf
Per la resta de barris, dels districtes III, IV, V i VI consulteu  http://rosamariaserra.cat/rosamaria/tbarris. pdf
Per últim, cal que conegueu els actors/directors/autors professionals, les Cies professionals, l’Escola al teatre i cursos i tallers de teatre que s’han realitzat a la ciutat de l’Hospitalet entrant a la pàg. http://rosamariaserra.cat/rosamaria/thsis.pdf
Ah, el vocabulari teatral i la bibliografia les podeu trobar en la darrera pàg. esmentada.
Si creieu que cal afegir quelcom , que s’han de fer correccions o voleu fer algun comentari, m’ho podeu dir aquí mateix o mitjançant el contacte de la pàg web http://rosamariaserra.cat 

PROSA CASTELLANA RENAIXENTISTA.
NARRATIVA
Introducció a la novel·la, tipologies, models, títols i autors, veure  http://es.wikipedia.org/wiki/Novela
Ficció idealista: la novel·la “sentimental, de caballerías, bizantina, morisca” i “pastoril.”    
Ficció realista: Francisco Delicado: La Lozana Andaluza. La Picaresca: El Lazarillo de Tormes
1. NOVEL·LA GREGA D’AVENTURES O “BIZANTINA”
La novel·la bizantina és una novel·la que narra la vida de dos personatges enamorats que el destí i diversos perills separen fins al retrobament final. L’ambientació és exòtica i s’estructura en episodis, esdevenint així un gènere precursor de la novel·la d’aventures. Mostra influència de la literatura hel·lenística (d’on prové el nom) i de la novel·la cavalleresca, per la barreja d’amor i combats. La prosa és culta, d’imitació clàssica i amb abundància d’exemples morals. Va ser conreada especialment entre els segles XVI i XVII.
 Heliodor d’Emesa  fou el fundador grec del gènere: Etiópicas o Teágenes y Cariclea. Ell i altres autors de l’època com Aquiles Tacio, autor de Leucipa y Clitofonte foren traduïts a Europa durant el Renaixement i van servir de model.
El primer espanyol que coneixem en crear una novel·la bizantina fou Alonso Núñez de Reinoso amb la seva Historia de los amores de Clareo y Florisea, y los trabajos de la sin ventura Isea (1552) , seguit de Selva de aventuras, de Jerónimo de Contreras (1565) i El peregrino en su patria (1604), de Lope de Vega, Cervantes ens proporciona també un exemple del gènere Los trabajos de Persiles y Sigismunda però pertany al s. XVII. En el barroc es continuà conreant el gènere.
http://es.wikipedia.org/wiki/Novela_bizantina

2. NOVEL·LA SENTIMENTAL
Subgènere novel·lístic que sorgeix al segle XV com a evolució de les trames amoroses de la novel·la cavalleresca. El protagonista, seguint les lleis de l’amor cortès, idealitza una dama a qui vol aconseguir després de superar perills per ser-ne digne. La novel·la se centra en l’evolució dels sentiments de la parella i acostuma a tenir un final infeliç, amb la mort d’un o dels dos enamorats. Les parelles desgraciades pertanyen a la noblesa i usen un llenguatge ple d’emocions, amb cartes, poemes i declaracions intercalades en una acció mínima. Són el precedent de la novel·la romàntica.
L’autor més destacat és Diego de San Pedro, autor del Tratado de amores de Arnalte y Lucenda (1491), traduïda al francès per Herberay des Essarts, a l’italià per Maralfi i a l’anglès per Holyband (1575). La narració en aquesta obra comença i acaba amb la invocació de l’autor a les dames de la cort, entre el que se situa un intercanvi de cartes entre els amants i una sèrie de diàlegs entre ells i amb altres personatges (Belisa i El Ierso) i entre Arnalte i el propio autor, que actua com a confident de l’amant menyspreat i com a dipositari de la història. S’hi insereixen també algunes composicions poètiques (invocació a la Verge i les seves set “angustias”). 
La més famosa és Cárcel de amor. Fragment.

 “Pues oyendo Amor que quien me había de salvar me condenaba, dio como justo esta sentencia cruel contra mí. Las tres imágenes que viste encima de la torre, cubiertas cada una de su color, de leonado, negro y pardillo, la una es Tristeza, la otra Congoja y la otra Trabajo. Las cadenas que tenían en las manos son sus fuerzas, con las cuales tiene atado el corazón porque ningún descanso pueda recibir. La claridad grande que tenía en el pico y alas el águila que viste sobre el chapitel, es mi Pensamiento, del cual sale tan clara luz por quien está en él, que basta para esclarecer las tinieblas de esta triste cárcel; y es tanta su fuerza que para llegar al águila ningún impedimento le hace lo grueso del muro, así que andan él y ella en una compañía, porque son las dos cosas que más alto suben, de cuya causa está mi prisión en la mayor alteza de la tierra. Las dos velas que oyes velar con tal recaudo son Desdicha y Desamor: traen tal aviso porque ninguna esperanza me pueda entrar con remedio. La escalera oscura por donde subiste es la Angustia con que subí donde me ves…“http://www.ciudadseva.com/textos/novela/carcel.htm
Composta entre 1483 y 1485 i impresa el 1492, un autèntic èxit editorial de l’època, que fou aviat traduïda a totes les llengües d’Europa, i seguï reeditant-se i traduint-se encara durant els segles XVI i XVII. Fou traduïda al català per Bernardí Vallmanya i publicada com a Lo càrcer d’amor per Joan Rosembach el 1493, en el que constitueix probablement el primer llibre il·lustrat de la impremta catalana. Conta una desgraciada història d’amors, com l’anterior, aquest cop entre Leriano i Laureola, i el lent suïcidi del primer. Una gran part de la novel·la és epistolar. Exercí certa influència sobre La Celestina de Fernando de Rojas, ja que un dels passatges més bells del llibre, el plany de la mare de Leriano, recorda el plany de Pleberio en la citada obra. Les seves fonts són la Elegia di madonna Fiammeta de Giovanni Boccaccio, elements dantescos i la llegenda del Sant Graal. En ambdues novel·les l’erotisme segeuix les convencions de l’amor cortès i es representa en forma al·legòrica. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Diego_de_San_Pedro)
 Un altre autor: Juan de Flores: Grisel y Mirabella.

http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Amad%C3%ADs_de_Gaula_%28Zaragoza,_1508%29.jpg

3. NOVEL·LA DE CAVALLERIES
Amadís de Gaula és una obra literària representativa del cicle de novel·les de cavalleria de la Península Ibèrica del segle XVI. Malgrat que se sap que aquesta obra existeix des de com a mínim el segle XIV, la versió definitiva més antiga, actualment coneguda, és la de Rodriguez de Montalvo, impressa en llengua castellana el 1508 i denominada Los quatro libros de Amadís de Gaula.
El propi Montalvo reconeix només ser l’autor del quart dels llibres i haver esmenat la resta.constituí un enorme èxit a tota Europa, essent traduïda a les principals llengües d’Europa occidental, a més dels originals castellans i portuguesos. Diversos autors de diversos països escriviren sequeles d’Amadís, inclusivament el mateix Montalvo, amb el cinqué llibre del cicle, Las sergas de Esplandián. A Portugal foren escrits diversos romanços del tipus d’Amadís, essent el més famós Palmerim de Inglaterra de Francisco de Morais.
Argument: “El Amadís de Gaula, tras una introducción en la que se afirma que fue encontrado en un arcón enterrado, se inicia con el relato de los amores furtivos del rey Perión de Gaula y de la princesa Elisena de Bretaña, que dieron lugar al nacimiento de un niño abandonado en una barca. El niño es criado por el caballero Gandales e indanocida porque nunca se presenga sobre su origen en medio de fantásticas aventuras, protegido por la hechicera Urganda, llamada la Descota con la misma cara ni con el mismo aspecto, y perseguido por el mago Arcaláus el encantador. Atraviesa el arco hechizado de los leales amadores en medio de la Ínsula firme, vence al terrible monstruo Endriago, donde conoce a su hermano Galaor, y atraviesa por todo tipo de peligrosas aventuras, por amor de su amada Oriana, hija del rey Lisuarte de la Gran Bretaña.”http://es.wikipedia.org/wiki/Amad%C3%ADs_de_Gaula
 Palmerín de Oliva (1534)http://www.spanisharts.com/books/literature/ampliaciones/palmerig.htm
4. NOVEL·LA MORISCA
 La novel·la morisca és un gènere de novel·la conreat especialment al segle XVI (amb una revifalla al segle XIX: Nicasio Álvarez Cienfuegos con La Zoraida; Aben Humeya de Martínez de la Rosa o el poema Granada de José Zorrilla. En Francia, Chateaubriand produjo Le dernier Avencerrage (1826). Finalmente, puede mencionarse a Washington Irving, con sus obras The Conquest of Granada y The Alhambra.http://es.wikipedia.org/wiki/Novela_morisca) que narra històries d’amor on apareix una convivència pacífica entre cristians i musulmans, amb tocs d’exotisme. Les seves característiques són el final feliç, un estil que recorda al classicisme per la cerca de la bellesa de les paraules i un punt de vista realista en el tractament dels personatges (tot i que estiguin idealitzats responen a tipus existents o figures històriques i es defuig de la màgia o elements sobrenaturals per a la resolució de la trama). Poden considerar-se una variació tardana de la novel·la cavalleresca per la barreja d’elements de guerra i passió.http://ca.wikipedia.org/wiki/Novel%C2%B7la_morisca
Obres:  Novela fronteriza  Historia del Abencerraje y de la hermosa Jarifa d’autor anònim, coneguda per les versions de 1561 i 1565.  Una versió de la història es troba en l’edició de 1561 de la Diana de Jorge de Montemayor. La segona inclosa en el Inventario, miscelània elaborada por Antonio de Villegas. Explica la historia del moro Abindarráez i el cristià Rodrigo de Narváez, l’acció té lloc el XIV.

 Dice el cuento que, en tiempo del infante don Fernando, que ganó a Antequera, fue un caballero que se llamó Rodrigo de Narváez, notable en virtud y hechos de armas. Éste, peleando contra moros hizo cosas de mucho esfuerzo, y particularmente en aquella empresa y guerra de Antequera hizo hechos dignos de perpetua memoria, sino que esta nuestra España tiene en tan poco el esfuerzo, por serle tan natural y ordinario, que le parece que cuanto se puede hacer es poco; no como aquellos romanos y griegos, que al hombre que se aventuraba a morir una vez en toda la vida le hacían en sus escritos inmortal y le trasladaban en las estrellas.”

Altres novel·les morisques de tema granadino: Ozmín y Daraja i Las Guerras civiles de Granada.

“Morales Oliver, en su monografía La novela morisca de tema granadino, ha señalado siete caracteres básicos de la novela morisca:

1. Optimismo idealista. Hay colaboración y generosidad entre moros y cristianos. El amor es el sentimiento más elevado, que vence todos los obstáculos. Están idealizados los moros y el mundo en general. Se trata de recrear las virtudes caballerescas medievales.
2. Condensación argumental. Son novelas cortas, salvo en el caso de las Guerras civiles de Granada.
3. Estilización clasicista. Se cultiva un estilo en el que las palabras son precisas y sonoras, utilizando recursos retóricos y alusiones a la Antigüedad clásica.
4. Ambientación lingüística. Se utiliza un rico vocabulario, en muchas ocasiones de origen árabe para describir el vistoso y colorido mundo de frontera y del Reino de Granada.
5. Belleza decorativa. Se describen y recrean los ambientes en los que se desarrolla la acción, las vestimentas de los personajes, las costumbres, con gran precisión y detalle.
6. Amplitud del alma. Propone una generosa convivencia entre culturas dispares, idealizando el pasado, siendo en este sentido El Abencerraje la más utópica de las novelas moriscas.
7. Singularidad peninsular. Considera Morales Oliver como rasgo característico el reconocimiento de las virtudes del vencido.”http://es.wikipedia.org/wiki/Novela_morisca    

4. NOVEL·LA PASTORIL
 La novela pastoril s’explica pel bucolisme clàssic de Teòcrit i Virgili recuperat al Renaixement des dels seus inicis per Boccaccio i després per Sannazaro, així com  pels ideals neoplatònics vigents gràcies a Marsilio Ficino. També la poesia pastoril, les èglogues i els madrigals, contribuïren al naixement del gènere. Presenta la vida dels pastors relacionada amb la bondat. Novel·les d’altres gèneres esmentats l’afavoriren. No podem negar la influència de l’erasmisme. http://www.rae.es/Imagenes/textos/Biblioteca_Clasica/Version_beta/LaDiana_300_OCR.pdf: Estudi de Avalle-Arce. 

http://elturnemimecanic.blog.cat/2012/05/13/somnis-darcadia/

Jorge de Montemayor (Montemor-o-Velho, Portugal, 1520 – Piemont, Itàlia, 1562) és l’autor de la primera novel·la pastoril renaixentista Els set llibres de Diana, publicada a València el 1558 o 1559, en la qual segona edició (1561) apareix relatada, al final del llibre VI, la història de “El abenceraje y la hermosa Jarifa”.Amb la “Diana” de Montemayor el gènere pastoril evoluciona i adquireix unes característiques pròpies respecte al seu antecedent immediat, la “Arcadia de Sannazaro” (1504), en incorporar com a elements literaris el mètode analític i la psicologia de l’amor, fins el punt que durant els segles XVI-XVII es convertí en model europeu de la nova expressió formal i ideològica del tema pastoril.
 http://ca.wikipedia.org/wiki/Jorge_de_Montemayor i http://www.biografiasyvidas.com/biografia/m/montemayor.htm

Autobiogràfica, però és una abstracció de la bellesa.La Galatea cervantina és més humana.
  Gaspar Gil Polo, en La Diana enamorada, cuyos personajes son los mismos que los de la obra de Montemayor, aunque el autor se las arregla para casar a Diana con Sireno.
Cervantes: La Galatea (1585) Ja en època barroca, Lope de Vega escriu La Arcadia i Los pastores de Belén. Inclouen poesia, epístoles i diàlegs.
http://html.rincondelvago.com/lazarillo-de-tormes_79.html
NOVEL·LA REALISTA. LA PICARESCA.

Siglo XVI

“La difusión de la imprenta incrementó la comercialización de las novelas y los romances, aunque los libros impresos eran caros. La alfabetización fue más rápida en cuanto a la lectura que en cuanto a la escritura.
Todo el siglo estuvo dominado por el subgénero de la novela pastoril, que situaba el asunto amoroso en un entorno bucólico. Puede considerarse iniciada con La Arcadia (1502), de Jacopo Sannazaro y se expandió a otros idiomas, como el portugués (Menina y moza, 1554, de Bernardim Ribeiro) o el inglés (La Arcadia, 1580, de Sidney).
No obstante, a mediados de siglo, se produjo un cambio de ideas hacia un mayor realismo, superando en este punto las novelas pastoriles y caballerescas. Así se advierte en el Gargantúa y Pantagruel de François Rabelais y en la Vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades (1554), origen esta última de la novela picaresca.” http://es.wikipedia.org/wiki/Novela
La Lozana andaluza ( original: Retrato de la Loçana andaluza…) és una novel·la en forma de diàleg publicada a Venècia el 1528. El seu autor Francisco Delicado, escapà de Roma abans del saqueig per les tropes de l’emperador Carles I. Publicada de forma anònima, la novel·la descriu la vida dels baixos fondos de Roma especialment entre la comunitat de jueus espanyols que havien marxat d’Espanya des de la instauració de la Inquisició.
Relacionada amb la tradició de La Celestina, esmentada a l’obra, i com ella també amb estructura dialogada, i vinculada al gènere picaresc per la temàtica i l’enfocament.
LA PICARESCA. LAZARILLO DE TORMES 
La novel·la picaresca és un gènere novel·lístic sorgit a l’Espanya del Segle d’Or que narra les aventures del murri (pícaro en castellà), personatge sense recursos que es val del seu enginy per triomfar. El gènere té les arrels en la sàtira de costums tradicional, com l’Ase d’or d’Apuleu i va desembocar en la formació de la Bildungsroman o novel·la de formació. Es caracteritza perquè el protagonista és un murri, un antiheroi que sacrifica els principis per aconseguir els seus objectius, però que és vist amb simpatia pel lector. Abunda l’humor i la crítica social, amb missatges morals de caire pessimista. L’estil és realista, ja que fa un quadre de costums de l’època. No idealitza a diferència de la resta de novel·les de l’època, de les quals la picaresca és una paròdia.
El Lazarillo de Tormes (1554) inicia una crítica dels valors dominants de la “honra” i de la hipocresia que culminarà en  Primera parte de Guzmán de Alfarache (1599), de Mateo Alemán. 
Característiques del gènere que es compleixen en el Lazarillo:

• El protagonista és un pícaro, de molt baixa extracció social i origen deshonrós: pares marginats o delinqüents. La seva aspiració es ascendir socialment. Ha der recóorer a l’astúcia i a l’engany per menjar i sortirse’n de les desventures. En  el cas Guzmán de Alfarache, són més evidents les consideracions ètiques, morals i religioses.

• Estructura de falsa autobiografía. Narració en primera persona como si el protagonista, un pecador penedit i antiheroi,en fos l’autor i tingués intenció de moralitzar. El pícaro apareix en la novel·la des d’una doble perspectiva: com a autor i com a actor. Com a autor se situa en un temps present que mira vers el seu passat i  narra una acció el desenllaç del qual ja coneix. És una autobiografia interessada per justificar-se, perquè no ha assolit l’ascens social real que pretenia pe`ro ens vol fer creure que l’ha assolit. Assistim a una evolució del personatge: de nen innocent a adult.

• Determinisme: d’aquí el constant fracàs del pícaro. 

• En obres picaresques posteriors es fa evident una ideología moralitzant i pessimista. La picaresca está muy influida por la retòrica sacra de l’època, basada en moltes ocasions, en la predicació de «ejemplos», en què es narra la conducta descarriada d’un individu que, finalment, és castigat o se’ penedeix.

• Intenció satírica i estructura itinerante. Crítica de tots els estaments socials, a través de les quals deambula el protagonista en una estructura itinerant en què es posa al servei cada cop d’un element representativo de cadascuna. Per ex. en el tercer tractat (el del “escudero”) critica la baixa noblesa arruïnada. El pícaro assisteix com a espectador privilegiat de la hipocresia que representa cadascun dels seus amos, als quals critica des de la seva condició de desheretat perquè no donen exemple del que haurien de ser.

• Realisme, fins i tot de vegades cert naturalisme en descriure alguns dels aspectes més desagradables de la realitat, mai  idealizada sinó presentada com o burla o desengany, sobretot al barroc.

Estructura del Lazarillo: Prólogo, Tratado primero: Cuenta Lázaro su vida y cúyo hijo fue, Tratado segundo: Cómo Lázaro se asentó con un clérigo, y de las cosas que con él pasó, Tratado tercero: Cómo Lázaro se asentó con un escudero y de lo que le acaeció con él, Tratado cuarto: Cómo Lázaro se asentó con un fraile de la Merced, y de lo que le acaeció con él, Tratado quinto: Cómo Lázaro se asentó con un buldero, y de las cosas que con él pasó, Tratado sexto: Cómo Lázaro se asentó con un capellán, y lo que con él pasó, Tratado séptimo: Cómo Lázaro se asentó con un alguacil, y de lo que le acaeció con él.

Altres obres del gèner ja d’època barroca:

• Mateo Alemán, Guzmán de Alfarache (1599 y 1604).
• Juan Martí, Segunda parte del Guzmán de Alfarache (1603), apócrifo.
• Francisco de Quevedo, La vida del Buscón (1604-1620), impreso en 1626.
• Gregorio González, El guitón Honofre (1604).
• Francisco López de Úbeda, Libro de entretenimiento de la pícara Justina (1605).
• Alonso Jerónimo de Salas Barbadillo, La hija de la Celestina (1612), La ingeniosa Elena (1614), refundición y ampliación de la anterior, y El sagaz Estacio.
• Juan Cortés de Tolosa, Lazarillo de Manzanares (1620).
• Vicente Espinel, Vida del escudero Marcos de Obregón (1618).
• Carlos García, La desordenada codicia de los bienes ajenos (1619).
• Juan de Luna, Segunda parte del Lazarillo de Tormes (1620).
• Jerónimo de Alcalá, Alonso, mozo de muchos años o El donado hablador (1624).
• Antonio Enríquez Gómez, Vida de don Gregorio Guadaña (1644).
• Atribuido a Gabriel de la Vega, La vida y hechos de Estebanillo González, hombre de buen humor, compuesto por él mismo (1646) i d’altres que es poden vincular al gènere.A Europa es van escriure novel·les imitant el gènere genuïnament espanyol.

Vegeu:  http://es.wikipedia.org/wiki/Novela_picaresca.
Vegeu també:

http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/12604282009040405209624/index.htm

i  http://faculty-staff.ou.edu/L/A-Robert.R.Lauer-1/picaresca.html#LAZARILLO%20DE%20TORMES
Pel·lícula http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=UE-byKDF6iY